Mes: novembre de 2024

ONA FERNÁNDEZ ROSSELL_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar un dijous cap a les vuit de la nit quan la mare ens va avisar que se suspendria l’escola durant només una setmana per culpa d’un nou virus vingut des de la Xina anomenat “Coronavirus” o “Covid-19”. La primera setmana estàvem contents de no anar a l’escola, ja que per a nosaltres eren com unes vacances però al cap d’un temps ens vam començar a adonar de la gravetat de la situació. No vam tardar gaire a entendre que aquell virus estava acabant amb la vida de molta gent i que tot allò duraria molt més que una simple setmana. Gràcies a la mare i al pare, l’avorriment va passar ràpid, ja que cada tarda preparaven activitats.

MILENKA KOKOR GALVÁN_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Arriscar significa fer alguna cosa que saps que potser no surt com tu vols. Ho vaig arriscar tot per tu i vaig perdre. La vida et dona lliçons quan tries la porta equivocada, la vida et dona cops i lliçons valuoses. El camí és fàcil si saps encaminar-lo, el meu estava bé. Et vaig obrir els meus sentiments i et vaig fer una carta. Vam dir que parlaríem sobre nosaltres tot sortint de colònies. Cosa que no vam fer. Ho vaig assumir, no tenia ganes de discutir. Així que bé, no sé per què em vas deixar, però sigui el que sigui, no ho entenc. Et vaig plorar fins a quedar-me adormida, i mesos després, ja no et veia com abans. Et vaig oblidar.

MUNA PERALES RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto. Se celebra alguna cosa? Amics. Familiars. Gent que no conec. Em fan regals. Beuen vi, mengen, canten, no ballen, es posen drets. Vestits foscos, camises llises. Amigues que feia molt que no veia. Estic contenta. Confosa. Potser estranya? La mama. El papa. Els avis. Soc la protagonista. M’agrada: sí, m’encanta. Desitjaria que sempre fos així, tots pendents de mi. Targetes. I mil flors: tulipes, roses i grandalles precioses. I de cop, silenci. Ho entenc? Ho vull entendre? Dubte. Espelmes. Cants. I tothom mirant. Mirades penetrants que m’incomoden. No sé quina cara posar. Estic freda. Pàl·lida. No em queda bé, això d’estar morta.

MARCO OROBITG ROS_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic a classe. Un noi es vol tirar per la finestra. Estem fent un examen de català, i de cop se sent un soroll de vidre trencat. Tothom es posa nerviós, alguns ploren i a altres els cauen llàgrimes dels ulls involuntàriament, perquè aquell noi que sempre està rient i fent bromes ha mort. I això no és coincidència: deia que voldria saber què passava si mories. I sí, el noi que ha mort soc jo, orgullós del que he fet. Al cel es viu com sempre havia somiat. I puc seguir escrivint amb molta més imaginació i il·lusió que a la Terra. I aquest és el final del meu diari que ningú mai veurà, però on sempre guardaré tots els meus records.

Lara Malta_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa cinc dies que veu la vida borrosa, com si s’hagués posat unes ulleres de llàgrimes que no és capaç de treure’s de sobre. Fa cinc dies que escriu cartes d’amor que s’inicien amb ràbia i acaben amb odi. Cartes d’amor que es quedaran entre la paperera i l’oblit. Mira el mòbil, mira les fotos i s’ha de remuntar fa uns mesos per trobar les que busca. La primera, somriu, tots dos a la platja. La segona, els dos agafats de la mà. La tercera, la quarta… i segons va passant les imatges arriben les llàgrimes, la ràbia, la impotència. I en aquell moment, entre el dolor i els llençols, quan per fi pren la decisió que ha estat retardant.

Carla Tor Bonnel_3ème F Lycée Comte de Foix

Els estius a la ciutat de Carcassona són els millors de la meva vida. El meu tiet tenia una piscina molt gran, i la majoria de temps estava jugant allà amb la meva cosina. La meva cosina Zoe tenia una habitació plena de nines que jo somiava tenir i mai m’oblidaré de les coreografies que fèiem davant dels pares. A la Zoe li agradava molt jugar al jardí, i a mi m’agradava passar temps amb ella perquè sabia que no ens tornaríem a veure fins a l’estiu següent. Però va arribar un dia en què vaig saber que ja no la tornaria a veure. Els metges li van dir que tenia un tumor al cap i que no se’n sortiria. Ara tots els estius penso en ella.

JAUME SANSA MESSEGUER_3r C COL·LEGI MARE JANER

Avui, com cada matí, després de llevar-me, he anat a la cuina per esmorzar el rutinari i necessari got de llet amb cereals. Seguidament, he pujat per arreglar-me una mica, ja que tocava anar a l’escola. He picat insistentment la porta del bany i, com de costum, l’ocupava la meva germana. El temps anava passant. Per molt que em mirés el rellotge, no acabava de sortir-ne. Quan només quedaven pocs minuts per marxar, s’ha dignat a deixar-lo lliure. Llavors he aprofitat per raspallar-me les dents, acabar de netejar la cara, endreçar el pentinat… i, en el moment de partir, no hi havia ningú! Ens havíem quedat sols, jo i el gos!

AITOR BALASTEGUI_3r C COL·LEGI MARE JANER

Arribes, et donen una cel·la, coneixes els teus companys. Passen els dies, T’adaptes, crees un vincle amb els teus companys. Passen els mesos, et donen una feina. Passen els anys, se’n va un dels teus companys. Estàs trist, no t’agrada el treball. Segueixen passant els anys, canvies de treball, coneixes gent nova. La feina t’avorreix. No pots canviar res. Cada cop se’n van més companys de cel·la. Tu segueixes treballant. Van passant els anys, arriba un moment que sols sou dos a la cel·la. Passen els anys, finalment estàs sol. Passen els mesos. Arriba el dia que tu també te’n vas. Ho has endevinat: és el cicle de la vida. 

aina royo luque_3r C EA SEG. ENS. D’ORDINO

M’ha despertat una llum blanca, curiosament continuo sense veure res, tot és fosc però amb una lleugera claredat blanca. Que estrany, penso. Què em passa? Hi ha ple de veus al meu voltant, però ningú em sent a mi, no puc parlar, no puc fer res. Sembla tot tan real però a la vegada tan irreal. Un altre cop foscor absoluta, la llum blanca va desapareixent i les veus també. Em sento bé, o no? Noto com el meu cor bombeja sang però… La llum torna, és diferent, aquest cop és més brillant. Cada vegada tinc més fred, noto una calidesa com la de l’oceà. Estic boja? És un sentiment estrany, em sento viva però morta. Realment estic viva? Què em passa? Em falta alguna cosa dintre de mi, però no sé què. Hi ha un jo o simplement soc irreal? No sé què pensar. 

JONATHAN RIBEIRO_3r C EA SEG. ENS. D’ORDINO

En Joan, un noi sord. En Joan no tenia gaires amics, però els pocs que tenia eren els millors que podria tenir. En Joan, a part de sordesa, també tenia una altra mena de malaltia: problemes d’estómac. Aquest problema el que feia era que estigués fent pets a cada moment i per aquesta raó ningú volia estar al seu costat. I així es va quedar sense amics, ja que ningú volia estar a prop seu, i a poc a poc va començar a tenir depressió i es va tornar fred. Un dia de cop va fer un pet dels grans a meitat de classe mentre la professora estava girada i ella es va enfadar i va preguntar qui havia sigut. Tothom el va apuntar i ell, confós, va preguntar com ho sabien. Li van dir que els pets tenien soroll i el pobre Joan es va adonar per què ningú volia estar al seu costat.

ANA SOFIA MOURA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

De petita, li vaig demanar un peluix a la meva àvia. Aquell osset estava en una estanteria, ple de pols. Em va prometre que el dia que ja no hi fos, seria per a mi. Mesos després vaig tornar a casa de l’àvia i no la vaig trobar però vaig heretar el seu peluix. Ara, no he tornat mai més a casa seva per tornar-li el peluix i el tinc a casa. El peluix conserva l’olor de l’àvia i em recorda que segueix estant amb mi. Sento com diàriament m’observa i, a les nits, noto com el peluix, amb la mirada, em vigila. Així doncs, cada dia em sento protegida. Espero tornar a veure un dia la meva àvia per agrair-li el seu regal i dir-li com l’enyoro.

ALICIA LOUISE MOORCROFT WHEATLEY_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al poble, vaig presenciar com dos bessons es discutien per animals i terres que havien heretat dels pares. Aquella rivalitat va acabar molt violentament i fins i tot, un d’ells va acabar ingressat a l’hospital. La setmana següent, les coses havien empitjorat, les baralles s’havien estès i la població estava enfrontada. De trenta-cinc homes, quinze van morir, i dos van resultar ferits greus. Els dos germans van ser expulsats del poble per instigadors de l’odi. Pel poble, es percebia la tristesa de les famílies i dels amics d’aquests homes. Durant anys, van fer una treva, no hi va haver més discussions. Però un dia, tot va recomençar.

BLANCA ERCILLA MARCOS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Espero nerviosa i amb fred, ja comença i surt el primer. He d’escalfar, si no, em gelaré. Em criden, quins nervis. Em trec la roba d’esquí i em poso el casc. Anem a la sortida, estic nerviosa, però m’he de concentrar. És el meu torn, estic preparada. Pip… surto amb ganes, m’encaro a la porta, miro la següent. Ja és meva, veig el mur, confio en mi i començo a baixar. Caic, però no passa res, m’aixeco i busco l’arribada, ja la veig, enhorabona. Em desqualifiquen, però estic contenta de l’esforç que acabo de fer.

JÚLIA DURÓ TUDEL_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig fotos de quan era petita, tot em recorda aquella bona època quan no tenia cap mena de responsabilitat, l’única cosa que havia de fer era ser feliç. Però jo el que volia era ser gran, ser autònoma i fer les coses sola. A poc a poc, em vaig adonar que ser gran no era tan divertit com jo m’ho imaginava. Tot ple de responsabilitats que jo no sabia ni que existien, una de les quals és que he de seguir el llegat de la família, el problema és que no és una tasca fàcil. Es veu que el primer membre de la família era un bruixot molt dolent. Aquest càrrec ha passat de generació en generació i ara em toca a mi.

IRAIA VICENTE SOMOZA_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Soc a classe i torna a sonar el maleït aparell. Estic alta? Estic baixa? Més insulina? Més sucre? Els companys em miren, quina vergonya! Em pregunten què em passa, el professor demana qui és, que apagui el mòbil. Com li dic que no és el mòbil, sinó que l’aparell que sona és el que em salva la vida? Aixeco la mà i ho explico, tots en silenci, el docent ho entén, però no està encara informat sobre això. De sobte, sona de nou i em marejo… La gent es posa nerviosa i no sap què fer, arriben col·laboradors, veig moltes persones al meu voltant i em desplomo. Quan em recupero, m’adono que he de fer cas al maleït aparell per estar bé.

NOA TORRES DELGADO_3r A A SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era un dia fred, jo sentia que passava quelcom, tot era estrany. Aquell dia no hi eren els pares i ens vam quedar amb els padrins. Estaven molt seriosos i tristos, jo preguntava “Què passa?”, però ningú no contestava i no entenia res. La meva germana estava igual d’espantada que jo. A mitja tarda, van arribar els pares, vestien de negre, clarament no podia ser res de bo. Ens van fer seure al sofà i va arribar la realitat com una galleda d’aigua gelada: l’àvia havia mort. En sentir-ho, em va envair un sentiment d’immensa buidor. Va ser un dels sentiments més dolorosos, tot i que així és el cicle de la vida. Però l’enyoraré moltíssim. 

CARLA MUJAL ENCINAS_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Miro tristament el seu cos, jaient a terra, encara que no soc capaç de deixar anar ni una sola llàgrima. Se n’ha anat, ja no és aquí, encara puc notar la seva mirada amenaçadora, freda i alhora enamorada, mirant-me fixament. Tothom deia que no era una mirada d’amor sinó violenta, però jo sé que a pesar de tot el mal que em feia, m’estimava. I que tots els cops i crits que rebia, me’ls mereixia. Ell em va ensenyar com es tractava un home de veritat. Sempre deia que li devia tot el que tenia. Però veure el seu cos a terra no em va afectar. L’últim que recordo és a mi mateixa, emmanillada i amb un somriure de satisfacció al rostre.  

Arnau Maymó Fortuny_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Descanso en un pensament profund, pensant què faré ara que ja no hi soc. Cada cop m’allunyo més d’ells, fins que ja no els veig. On soc? No ho sé, estic envoltat de foscor miri on miri. De sobte, la negror desapareix espantada per un raig de llum. Què m’està passant? Sento sirenes a la llunyania i en aquest instant ho recordo… Tornava de la feina, era una nit freda i fosca, els fanals il·luminaven lleument el carrer i tot estava cobert de neu, se sentien els cotxes a la llunyania i un gos bordant a tothom qui passava per davant. La següent cantonada era l’ultima per arribar a casa i de sobte els fars d’un cotxe em va enlluernar… 

SASHA CORBALAN TERROVERE_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo com si fos ahir aquells bons temps. Quan anàvem tots junts a sopar cada divendres a aquell restaurant xinès que tant ens sorprenia i ens agradava. Quan a l’estiu fèiem plegats viatges a la Costa Brava. Dies de platja i de botiguetes fins tard i, al vespre, ens trobàvem per sopar. Ho recordeu? O senzillament aquells dies amb tots a casa, sense valorar prou la proximitat que ens teníem ni imaginar-nos que ara, deu anys més tard, estaria escrivint sobre el vostre record. Cada dia és un dia menys de la meva vida. Però sento que no us he perdut mai del tot. M’acompanyeu. Ho noto i m’ajuda. I sé que ens tornarem a trobar. 

BERTA XAMPENY ESCALA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Nerviosa. M’agradarà? Demà començarà un nou curs. Un nou dia, un nou horari, una nova tutora, uns nous companys. Impacient per com em sentiré. Ja és el dia. Començo a les vuit. Entro, sec, escolto. Ja estic més tranquil·la. El dia va genial, però em falten amistats. Jugant al pati, tots els mals  se’n van. Parlem, riem, comentem com ens ha anat l’estiu mentre ens mengem l’esmorzar. Al sortir del col·le, nou esport, nous companys, noves competicions. Quina emoció per fer sincro i vòlei. Tot i que el curs passat em va agradar molt, penso que aquest  pot ser igual o millor.