Mes: desembre de 2024

BIEL RAMÍREZ AGROMAYOR_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Neix un menut de 3 quilos aproximadament. Aquest, desorientat i poc conscient, s’introdueix al món amb ganes de descobrir què l’espera. Ja de nen, escolta que hi ha uns cromos de moda i fa tot el possible per aconseguir-los. Quan és una mica més gran, escolta que tots els seus companys d’institut ja tenen núvia, i com que és el que li toca a la seva edat, ell també en busca una. Una vegada és adult i té núvia, veu com tothom va al gimnàs, perquè veier-se gras està mal vist, i ell els segueix. Finalment, quan ja és vellet es pregunta si ha realitzat els seus objectius a la vida o si ha realitzat els objectius i modes de la societat.

ÀLEC MARTIN BORRELL_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Entre les meves mans, un mp3, blau; connectats a ell, uns auriculars de cable, blancs, antics, però encara funcionen. Busco el registre i… ”play”, un fil de veu comença a parlar, i començo a veure una petita figura humana, un nen petit, mentre tot el meu voltant deixa d’existir, només hi som jo, i jo mateix. L’escolto, fa tant temps d’aquella gravació… I quina innocència i il·lusió amb les que parlava. El petit ja s’acomiadava, per això busco la part de “gravació”, em toca respondre, encara que aquell petit jo no ho podria escoltar mai, però el meu jo del futur sí, així que després de gravar-me em tocarà esperar uns quants anys…

SABINA ALET LUNA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia vaig passar pel mateix camí per on passejava amb el meu avi quan era petita. Recordo aquells prats on hi havia un ramat d’ovelles i aquella caseta on sèiem a mirar la vall. Ara el prat s’ha convertit en un terreny, la caseta ha desaparegut i el meu avi tampoc no hi és. En girar-me vaig veure un gran cartell publicitari que anunciava la construcció d’unes propietats de luxe. En aquell moment vaig sentir que la nostàlgia envaïa els meus records. Aquell racó on es filtrava un raig de sol cada matí i on sèiem a admirar l’alba en uns mesos desapareixeria. Al meu entorn ja no quedaven prats i cada vegada hi havia menys sol.

INÉS SANCHO MALLÉN_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El Tomàs va voler invitar la seva amiga Carlota a un viatge molt important per a ell. Li va enviar un missatge per saber si podia berenar amb ell perquè volia dir-li una cosa. En veure el missatge, la Carlota es va preocupar molt perquè no sabia què li havia de dir, i li ho va demanar. Ell només li va dir “A les 17 h ens veiem a l’Illa. És important.” La Carlota es va preocupar. Es va preparar i va marxar cap al centre comercial. Quan el Tomàs va arribar-hi es va preparar i va treure una pancarta amb una imatge de Roma i un ram de flors. Va esperar que la Carlota arribés, la hi va ensenyar i li va dir: “M’hi acompanyes?”.

SÜRYA SUBILIBIA ARGÜELLES_3r B COL·LEGI MARE JANER

Des de ben petita, tinc la sensació que alguna cosa no rutlla bé dins meu. A simple vista puc semblar una persona com qualsevol altra, però no cal conèixer-me massa per a entendre que no és així. Potser no soc l’única amb aquesta sensació. Potser, en aquest món, tan fred i solitari, hi ha més gent com jo. Potser hauré de carregar amb aquesta sensació la resta de la meva vida. Potser no. Potser, el fet de ser en aquesta petita sala, asseguda en aquesta incòmoda cadira, envoltada de cares ja conegudes, refent la rutina altre cop, em faci reflexionar. Potser només estic boja. Potser, en aquest món ple de potsers, hi hagi algun “segur”.

JORGE CARRERAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Fins on m’arriba la memòria sempre he servit per donar comoditat al meu amo. Recordo el primer dia, quan just sortir de la capsa em va portar a l’escola. Tothom comentava que bé que li quedava. Recordo tots els partits de bàsquet que vam guanyar. També recordo un Nadal en què d’una capsa taronja van sortir unes sabatilles noves, un nou model, més còmodes, va dir. Jo no hi tenia res a fer. I recordo quan, després d’una eternitat podrint-me en un armari, la seva mare em va ficar en una bossa negra des d’on vaig arribar a l’incinerador. L’últim que em passà pel cap, incomprensió. Després el foc se’m va emportar al món de les cendres.

GERARD LÓPEZ FONTANALS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Arribo. Tanco. Apago. Preparo. Tapo. Dormo. Truquen. Dormo. Truquen. Dormo. Truquen. Em desperto. Contesto. Amenacen. Volen segrestar. Nego. Suplico. Amenacen. Por. Bloqueig. Suplico. Neguen. Suplico. Ploro. Silenci. Pregunten. Responc. Sorprenen. Pregunten. Responc. Sospiten. Neguen. Sorprenc. Silenci. Xiuxiuegen. Silenci. Xiuxiuegen. Pregunto. S’enfaden. Criden. Em disculpo. Es tranquil·litzen. Intento. Pregunto. S’enfaden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Josep! Josep? Jo no em dic Josep. Responc. Silenci. Incomoditat. Silenci. Es disculpen. Equivocació.

OT COMAS MARTÍNEZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig rebre una trucada a les quatre de la matinada. Era un número anònim. Vaig contestar i resulta que era un assassí. Em va dir que em mataria a mi i a tota la meva família si no li donava diners a canvi. Vaig penjar ràpidament, però va tornar a trucar. Una vegada, dos, tres. No parava de trucar. Van picar a la porta, vaig deduir que era ell. Vaig apropar-me discretament a la porta. Per l’espiell, em va semblar veure una ombra. Vaig intentar fugir, impossible. Vaig trucar als meus pares, no hi havia ningú. Em vaig disposar a sortir, de manera silenciosa, per la porta de darrere. Era allà. El vaig mirar. Era el repartidor.OT

NIHAD RUCHDI EL MOHMOUH_3ème F Lycée Comte de Foix

Ens coneixem des de ja fa anys, però no va ser fins aquest estiu que vam començar a parlar, dia i nit. Cada dia sense descans, però em té confosa, a vegades era molt afectuós, però altres bastant distant, em tenia pensant cada nit. M’agraden els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, m’agrada ell… Però només el puc veure a les fotos que m’envia, la distància és el pitjor. Pensava en ell a cada hora, a cada classe, no deixa concentrar-me mai! De sobte, un dia em va dir: “Tinc moltes ganes de veure’t”, i em vaig emocionar, em vaig il·lusionar molt, però vaig recordar que no el podia veure fins a l’estiu que ve…

Clàudia Soldevila Sardà_3ème F Lycée Comte de Foix

El Joan era un senyor de noranta anys i era bastant peculiar. No sabia llegir ni escriure, però es passejava sempre per la plaça a les cinc amb un diari a la mà. Un dia estava sortint del seu habitatge i es va trobar a terra una carta amb un sobre molt brillant. L’home el va obrir i a dins hi havia un text molt llarg. Com que no sabia llegir, va pensar que era una carta d’amor, ja que aquell paper platejat era tan bonic! Va sortir de casa dirigint-se cap a la plaça, disposat a trobar el seu amor. No hi havia ningú. Va sentir un soroll darrere seu i algú el va disparar al cor. Sarcàsticament, podem dir que va morir del cor trencat.

LILIA AMIGÓ_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, en una estació de tren molt antiga i solitària, una dona d’uns trenta-tres anys, aproximadament. Estava completament sola quan, de sobte, va aparèixer un mim amb cara de pocs amics que resulta que la podia controlar. Aquest va fer que la noia comencés a dirigir-se amb petits passos fins al davant de la via del tren. Ella es va posar a plorar perquè no volia morir, però ja era massa tard, el mim va fer que saltés i el tren la va atropellar. Finalment, resulta que tot això tan sols era un terrorífic malson. Per consegüent, si no s’aixecava, arribaria tard al treball.

ARIANA MACHADO_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Tot va començar l’any 2024 amb una noia anomenada Laia. Era fanàtica de l’atletisme i competia representant tot el seu país. Va arribar el dia més esperat, el de la competició. Ella estava molt contenta i tenia il·lusió de poder representar el seu club d’atletisme. Però a l’inici dels 100 metres va fer un mal gest que li va provocar una lesió. Els metges li van dir que no podria tornar a competir, però ella no els va fer cas i en aquells dotze mesos de recuperació va fer el possible per poder tornar a competir. Finalment, va decidir no recordar el que li van dir els metges i continuar perseguint els seus somnis de jove atleta.

Vicky Galeran_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Semblava que anava a ser un dia perfecte, dia solejat, neu dura, feia fred, però podia estar sense jaqueta i els entrenadors estaven de bon humor. Vaig deixar caure els esquís sobre la neu, me’ls vaig posar i vaig tirar cap a la cadira. Mentre pujava, podia sentir els meus companys picant els piquets, era un soroll tan perfecte, em relaxava. A l’arribar a dalt em vaig dirigir cap a la sortida del traçat, em vaig preparar, em vaig cordar les botes, vaig dir el meu nom per la ràdio i vaig tirar. Cada cop sentia més el cansament a les cames, però m’era igual, em sentia còmoda, estava gaudint la meva primera baixada del dia.

ANAÍS AMIGÓ_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

La nit del 24 de desembre, sentia aquells nervis mentre decorava l’arbre de Nadal amb la família. Preparava unes galetes, un got de llet, xocolatines per al pare Noel. Anar a dormir d’hora perquè arribés el moment, com més aviat millor. Era impossible, no aconseguia adormir-me. Esperava sentir-lo, trobar pistes o petjades al menjador. Despertar-me l’endemà d’hora per veure què m’havia portat. Fer trampes i obrir el regal, després tornar-lo a tancar perquè no se n’adonessin. Aquella era la meva jo de la infància que esperava tot l’any aquella època. La raó és que quan som nens tenim una il·lusió que mai tornarem a experimentar.

Amaya Besnier_3ème H Lycée Comte de Foix

S’està apropant el ball de final de curs i encara no tinc parella per anar-hi. Si no trobo algú avui mateix i m’hi presento sola, serà vergonyós per a mi! He decidit d’escollir-la jo mateixa. A l’escola, hi ha molts nois, però, us parlaré de tres opcions que m’han cridat l’atenció. M’he fixat en un noi que es diu Caden Wilson i parla molt bé l’anglès, però és molt egocèntric i orgullós. El noi que acaba de passar per davant meu és en Vladimir Ivanov i li agrada la neu, però es baralla amb tothom. Crec que escolliré el noi del meu costat. És en Jan Arreny-Plandolí, és pagès a l’estiu i monitor d’esquí a l’hivern. He triat Andorra.

ALEJANDRO BEJARANO_ 3ème H Lycée Comte de Foix

Un d’aquells pocs dies que feia el trajecte de tornada de l’escola a peu, em vaig adonar que algú em seguia. Sentia una presència darrere meu que avançava al meu ritme. Ja estava gairebé arribant a casa, però, com que no volia que aquell desconegut sabés on vivia, vaig passar de llarg el portal. Va ser precisament llavors quan vaig notar que se m’acostava més. De l’ensurt, vaig començar a córrer intentant fugir-ne, però ell també va accelerar. Estava nerviosíssim. Vaig girar-me i la seva cara em va semblar familiar.  I tant que ho era! Era el meu pare. “Per què corres, nen? On vas?”, em va demanar. Em vaig sentir tan alleujat que fos ell.

THAIS FERNANDES _3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig anar amb els meus amics a una casa del terror, a l’entrar vam deixar els telèfons a una taquilla i ens vam separar en 2 grups diferents, amb el meu grup vam entrar a una habitació i d’un cub vermell va caure un paper, deia que havíem de trobar una clau. En trobar-la vam entrar en una habitació amb un vidre i vam veure els meus amics, estaven a una habitació amb algú disfressat de pallasso. En sortir de la casa els vam esperar i quan van sortir ens van explicar que van veure un cos. Uns dies després a les notícies va sortir que a aquella casa del terror havien matat un grup d’amics que havien anat una mica abans que nosaltres. 

ELISENDA PLAZAS_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Surto de casa d’hora. Miro el meu rellotge, marca tres quarts de tres. Avui no penso arribar tard de cap de les maneres. Tinc una reunió molt important i no puc arribar tard de nou, podria perdre la meva feina. Tinc quaranta-cinc minuts. Pujo al cotxe i consulto el rellotge, són les tres en punt. Què està passant amb el meu rellotge? Veig una senyora passejant el gos. Li pregunto l’hora. “Són les tres en punt.” Mig camí, miro el rellotge, dos quarts de quatre. Obro els ulls com plats, normalment només trigo 15 minuts. He arribat, em fa por mirar el rellotge. Les tres trenta-un? Entro a la sala de reunions, al primer pas em fan fora. 

DANIELA DE JESÚS CHÁVEZ _3r E EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una noia que es deia Samantha, era una noia molt feminista. Un dia es passejava pel carrer de nit fins que quan estava a punt d’arribar a casa, va sentir un mocador a la boca. La va deixar immòbil i es va quedar inconscient. Dues hores després, es va despertar prop d’un escombriaire, li feien mal les seves parts íntimes. Llavors es va adonar que la van violar. Finalment, va anar a denunciar-ho a la policia i va contactar amb la premsa per comentar que no pararà d’investigar fins que trobi les persones que li van fer allò.

AHIDÉE VILLACAMPA_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un grup d’amics, tots eren de la mateixa edats menys un que era més petit, el Martí.

Un dia, van voler sortir a la festa major de Sant Andreu a Girona. Van quedar tots a les 18  hores a la plaça del centre del poble i tot seguit van anar cap a una casa abandona. Quan van arribar-hi, van sentir crits i el Martí va desaparèixer. El van buscar durant tota la nit. L’endemà el Martí va aparèixer a l’escola i els va explicar que va desaparèixer perquè es va espantar en aquella casa abandonada. Llavors va marxar cap a casa.

Finalment, va demanar disculpes per no haver avisat ningú i se’n va anar a esmorzar a l’hora del pati.