Mes: febrer de 2025

Laia Guilló Majoral_3ème F Lycée Comte de Foix

La imaginació d’un infant va més enllà que la d’un adult, sobrepassa tot i res: la major part dels infants tenen una bona infantesa i si no l’han tingut, han imaginat històries per alleujar el seu mal. En el meu cas sempre estava al meu món i m’imaginava mil coses. Les fades volaven pel meu cap, les muntanyes eren castells, tot era irreal. Tants records que es transformaven. El meu avi que en tenia tanta com jo, somiàvem tots dos junts, deixàvem de pensar en tots els problemes que teníem. Aquells moments eren fascinants, les rialles volaven per les muntanyes d’Aixàs. Era un somni fet realitat que es complia cada cop que el veia.                 

CHLOÉ PAGÈS MALLOL_3ème F Lycée Comte de Foix

La música és el meu refugi. És un d’aquells dies que quan arribo de l’escola, m’adono que tinc molts deures, molts exàmens i he d’estudiar. M’angoixo bastant perquè no sé per on començar. Per sort tinc el meu altaveu, el meu mòbil i la meva habitació. Connecto l’altaveu al mòbil, apujo una mica el volum, prou per poder sentir la música, em poso a escoltar el meu cantant preferit de reggaeton. La meva mare entra a l’habitació i no entén com em pot agradar aquest tipus de música i com em puc concentrar escoltant allò. És el meu moment de relaxació. Per finalitzar, abans d’anar a dormir seguiré escoltant la meva música clàssica. 

Carla Villaverde Fragas_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

No sé què hi faig. Estic darrere d’una porta plena de cartells escrits en un idioma que no entenc gens, em sento abstreta, miro el paisatge, només hi ha cotxes i un munt de muntanyes nevades. No sé on anar, fa molt fred, no conec ningú. Començo a caminar cap endavant. He acabat dins d’una botiga plena de records d’Islàndia. M’apropo a la dona que cus darrere de la caixa, comença a parlar-me. No entenc res, suposo que la meva cara ho demostra. Estic asseguda al seu cotxe, s’ha ofert a portar-me a un hostal. Necessito quedar-me un temps sola sense distraccions ni ningú que em digui el que he de fer. Vull saber qui era el meu pare.

ALBA TUGUES ACHÓN_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La finestra de classe que mires buscant inspiració als exàmens o als microrelats. Aquella finestra que et distreu quan no t’agrada l’assignatura o el professor és molt pesat i et cau malament. A través de la finestra, quan és hivern veus com la neu cau, quan és primavera veus totes les muntanyes acolorides i quan és tardor veus com els arbres de les muntanyes estan despullats o els queden poques fulles. Veus qualsevol cosa per la finestra menys una, aquell desig, aquell desig de tornar a veure un familiar mort o un amic llunyà que fa molt que no veus. La finestra t’ensenya la realitat, per desgràcia no és un viatge als teus desitjos.

TOMMY FREEMAN_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada matí, l’Elena es mirava al mirall intentant amagar les arrugues que començaven a aparèixer. Un dia, mentre es posava el maquillatge, el seu reflex la va aturar. —A qui intentes enganyar?, li va preguntar la seva imatge. Has passat anys canviant per als altres, però mai t’has mirat de veritat. L’Elena es va quedar immòbil. Per primera vegada, va veure al seu rostre una història i no defectes. Va tancar el pot de maquillatge i va sortir sense amagar res. Mentre caminava pel carrer, va notar com l’aire fresc li acariciava la pell, sentint-se més lliure del que havia estat en molt de temps. Ja no volia amagar qui era ella.

CARLOS OLIVEIRA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Hi havia una vegada, a l’escola Andorrana de segona ensenyança d’Ordino, dos amics, en Mair i en Carlos, que es van graduar. Després de la cerimònia, van rebre un missatge misteriós que deia: “Tens dues opcions: prem el botó vermell o obre la porta del record”. Al principi ho van prendre com una broma, però l’endemà van trobar una porta amagada a la biblioteca. En Carlos va decidir obrir la porta, mentre que en Mair volia buscar el botó vermell. Així, els seus camins es van separar, i ambdues eleccions els portarien a aventures inesperades.

Martina Galera_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La Marta tenia 8 anys. Havia de tornar cap a casa tota sola. Sempre feia el recorregut amb el seu germà gran, però aquell dia s’havia quedat a casa malalt. La mare li havia dit d’agafar el camí més curt per tornar a casa. Que no es preocupés, que no li passaria res. Tot li semblava una mica diferent. Els arbres tenien una forma estranya, tenia un mal pressentiment. Aleshores, es va posar a córrer el més ràpid que va poder fins que finalment va arribar a casa. De sobte, va sentir una veu que no li era gaire familiar: “Mama! On eres? Ens tenies preocupats! Has marxat sense dir res i no t’has pres la pastilla de la memòria.”

NIL DIAZ _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia normal, però de sobte la guerra va esclatar. La meva germana i jo estàvem a l’habitació, parlant de les nostres coses. Aleshores el meu pare va entrar corrents amb l’escopeta a la mà. Ens va dir que ens estimava molt. De sobte vam començar a sentir trets per aquí, trets per allà. Algú va entrar en casa, jo no ho vaig dubtar, vaig agafar la meva escopeta i vaig anar per ell. Vaig sortir de l’habitació, vaig baixar les escales intentant de no fer soroll, vaig mirar al menjador, però res. No podia deixar el pare sol però no sabia si era una persona o dos, finalment vaig continuar baixant i vaig arribar al soterrani… 

MARC MONTRAVETA JO_3r C COL·LEGI MARE JANER

Em llevo i em pregunto: ho aconseguiré? Llavors em preocupo. Tot és por. M’adormiré? Arribaré tard? Ho faré bé? Pujo al cotxe. No hi ha ningú a la carretera. Estic neguitós. Encara queden dotze minuts perquè comenci. M’emociono. No estic segur de com reaccionar. Arribo, em fan entrar i m’he de canviar de pressa. Arriben els meus companys, però tots estan igual de nerviosos que jo. Entrem a la següent sala. És molt gran. Les persones que ens indicaran què farem ja ens estan esperant. Hem de començar. Tots saltem, un rere l’altre, i llavors… xof! L’aigua està gelada! Tots els dubtes s’han esfumat i comencem a nedar.  

NEUS GUSTAVSSON_3r B COL·LEGI MARE JANER

El dubte em persegueix constantment. Marxo o no marxo? La idea de deixar casa meva em consumeix. Si marxo, deixo enrere les nits llargues de malsons. Quedar-me és una opció, però estic cansat de tenir por de la meva pròpia casa. Intento oblidar les seves discussions que a vegades poden arribar a la violència. Pensar en això em fa recordar aquell dia en què vaig intentar ajudar la mare. Evidentment, vaig sortir jo la més perjudicada. Finalment, decideixo que el moment ha arribat. Amb el cor encongit, però decidit, marxo de casa. Em sento malament de no haver pogut ajudar la meva mare, però sé que quedar-me no era una opció. 

ARIADNA MARIN PENA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em desperto cada dia a la mateixa hora. Tot ho faig igual abans que sigui l’hora de sortir de casa. Quan venen les meves amigues canvia una mica, ja que m’expliquen el que han fet. A l’escola faig sempre les mateixes coses. Vaig a fer extraescolars que també sempre són el mateix. Arribo a casa i trec la gossa. Faig deures o repasso, llegeixo i miro el mòbil. Em dutxo i vaig a sopar. Després llegeixo una estona més i vaig a dormir. I torna a començar la mateixa rutina. Sempre el mateix. Però quan arriba el cap de setmana tot canvia, ja que puc fer el que vulgui. Després torna el dilluns, tot és igual. Cada dia igual. Molt repetitiu.

DANIELA TRINCADO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

La mare sempre m’amaga la caixa. Jo l’he vist alguna vegada, és blanca, amb una nansa platejada i una línia groga en diagonal. No és gaire bonica. Aquesta només la veig a les nou del matí, just al costat del seu llit. Però no sé on l’amagarà durant el dia. Perquè només la veig just en aquest moment. Jo pensava que  aquesta caixa tan lletja l’amagava a l’armari o en algun calaix, però no ho tinc gaire clar. Què serà? Què hi haurà a dins? Un dia just a les nou del matí, com sempre. No veig la caixa, que estrany! La crido i ella em contesta que busqui la caixa. On serà? Busco per tot arreu. No hi és! Ja és massa tard…  Veig el seu cos inert.

SOFIA GARCIA GUTIÉRREZ_3ème D LYCÉE COMPTE DE FOIX

Un dia la Mia es va despertar en un lloc estrany, es trobava en una caixa estreta o això creia, ja que no podia veure res, però al tocar el seu voltant va trobar una corda, llavors la Mia va començar a estirar la corda i una campana va començar a sonar, es va adonar d’on era, així que va seguir estirant la corda fins que va escoltar algú cridant: “Mia! Mia! Soc jo l’Aleix , tranquil·la ja et trauré d’aquí!” La Mia va escoltar com algú excavava a sobre d’ella, quan semblava que la Mia podria sortir d’allí l’ Aleix només va trobar una rata mossegant la corda de la campana, al costat del cos de la Mia que havia mort feia un mes. 

CYNTHIA CAÇADOR_3ème D LYCÉE COMPTE DE FOIX

Al bar, en Martí fa un comentari sobre les dones: “Les dones han de saber quin és el seu lloc.” Alguns dels seus amics i companys riuen i cada vegada que algú el mira malament sempre diu: “Només era una broma.” Però la Rebeca, que està asseguda a la taula del costat amb un cafè a la mà, se sent una mica incòmoda. Li agradaria contestar a aquest tipus de comentaris, però com que ningú diu res i fan com si res ella opta per quedar-se callada. Aquests tipus de comentaris s’escolten cada dia i tothom es queda callat com si fos normal parlar així de les dones, com si fossin un objecte. Gràcies a això s’ha normalitzat no dir res.

CLÀUDIA RIERA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

I en aquest precís moment em vaig adonar que la situació em controlava a mi. Ja no en consumia per diversió, sinó cada dia, i això em frustrava. Com recupero aquella noia alegre amb il·lusions, amb ganes de viure que ja havia desaparegut? –em deia cada matí. Em miro al mirall i no reconec qui m’observa de l’altre costat. Crido per demanar ajuda, però ningú em sent. Només sé que estic sola a l’habitació. Finalment, espero que passin els dies i sense que res tingui sentit. És de dia? És de nit? Que més dona. Cada segon és igual. Escolto les agulles del rellotge, esperant que algú doni llum a l’ombra d’una vida que ja no existeix.

MARTA RAMOS_3r C EA SEG. ENS. DE STA. COLOMA

Hi havia una vegada una parella que desitjava adoptar la Ramona, una dòberman. El dissabte següent, la gossa estava malalta i van decidir portar-la al veterinari. Després d’estar mitja hora fent proves, el veterinari es va adonar que estava embarassada. Al cap d’uns mesos van néixer els vuit cadells esperats: la Pepa, la Nala, el Rayo, el Fox, la Gaela, la Lea, la Mar i la Laika. Una tarda, la Ramona i els seus fills van anar a jugar al parc, llavors va aparèixer una persona gran i va raptar els cadells següents: la Nala, la Pepa, la Gaela i la Laika. La resta dels gossos van començar a bordar i a fer un gran escàndol. La gent del poble es va revoltar i van formar una gran manifestació. Tot seguit, van avisar la policia i van aconseguir localitzar el lladre dels gossos. Aleshores, van entregar els cadells raptats a la família de la Ramona. 

Adriana Garcia Prat_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

S’ha acabat l’estiu. Uns mesos de descans. Noves experiències. Arribo a la platja i sento molta felicitat al saber que ara el que és bo comença. Torno a sentir aquelles veus que sento uns mesos a l’any, sempre dins del meu cor. A quin dia estic? No ho sé, perquè els dies van i van passant, però sempre quedaran com a records. Els dies són molt divertits, coneixes, socialitzes, i ho són més quan estàs ben acompanyat i rodejat de gent que et treu un somriure. Ja s’acaba i sento una gran tristesa, però penso que tots aquests records queden guardats en aquest poble. Ens veurem l’any que ve amb ganes de recomençar i us recordaré sempre.

Marc Fernàndez Ortega_3r B Col·legi Sant Ermengol

Un esquirol petitó vivia en un alt arbre amb la panxa buida i por constant. A vegades era pel vent, altres les ombres i normalment les fulles que queien dels arbres. Un dia la fam el va fer sortir. De sorpresa va trobar un aglà, però un soroll el va espantar; el va agafar ràpid i va córrer cap al cau, quan es va adonar que només era el vent. Amb l’estómac ple, va pensar “No més por!” i va sortir decidit. Va explorar el bosc amb confiança, però la por no desapareix fàcilment. Una ombra gran va passar volant i, espantat, va tornar al seu cau. Malgrat els seus esforços, la por el seguia, i deixava el pobre esquirol espantat per la resta dels dies. 

ERIC TAPIAS HERNANDEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El Marc era un noi a qui li agradava llegir. Un dia estava llegint un llibre de terror anomenat El dia més llarg. Era a la seva habitació quan, de sobte, l’assassí del llibre que estava llegint no només era al llibre sinó que també era a casa seva buscant-lo. El Marc el va veure i va començar a córrer per la casa i es va amagar sota el llit dels seus pares. Va agafar el seu mòbil per trucar-los perquè no eren a casa, però no li van respondre. Passaven els minuts, eterns, i el Marc continuava sota el llit. Temps després, la seva mare el trucà, fet que ocasionà que el mòbil fes soroll i l’assassí l’acabés trobant i matant.

MAIANA ROVIRA FAURA_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Ja era la una de la matinada. Hauria d’estar dormint fa hores, però estava en aquell punt on el llibre no parava d’estar interessant. De sobte, va entrar la meva germana petita i em va demanar si podia anar a dormir amb ella, que tenia por. No volia, però em va insistir tant que vaig acceptar. Ja era de dia. Em va despertar la meva mare cridant-me perquè m’havia tornat a adormir al llit de la Lili, morta feia dos anys. Necessitava aire. Necessitava respirar aire pur o sabia que em posaria a plorar. Em vaig aixecar del llit i vaig passar a través de la imaginació de la mare, que s’havia mort “accidentalment” just després que la Lili.