Miguel Mesquita_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX
La nit, més que negra; l’obscuritat de l’univers no em semblava més clara que ara. La lluna, blanca, un blanc net, diví, com els vestits de les princeses dels contes de fades. L’herba estava mullada i jo, allà estirat, sentia l’olor de la terra; però a mi res no m’importava, no pensava en la terra… els astres, les explosions planetàries i les supernoves m’envaïen el cap com un paràsit que s’hagués implantat a l’arrel de la meva ànima. Els núvols obstruïen la imatge de l’univers, però amb la imaginació creava estrelles, cossos desconeguts, planetes que a una gran velocitat creuaven la Terra i els límits del meu coneixement.