Mireia Kohler _TSA LYCÉE COMTE DE FOIX
Miro al meu voltant i hi veig neu, arbres, muntanyes… i un cel enorme que em crida, com si em prometés el meu núvol. Els camins es fan llargs i l’hivern, pesat. La presència del fred hostil, adorm el bosc. Ningú gosa plantar-li cara. Però jo…, jo sí. Decideixo despertar-me i enfrontar-me als meus límits, per estar cada vegada més lliure i a prop del cel i dels seus ecos. Segueixo caminant sense aturar-me, per no refredar els meus músculs. Vull arribar al cim i contemplar de més a prop aquest cel. Un cop allà, el vent acaricia el meu rostre. Per fi puc gaudir de les vistes i sentir-me més gran i fort, per ser més digne del cel.