admin

Andrea Dias Alves_1r BATX_INSTITUT ESPANYOL

Tothom deia que la Marta i jo fèiem una parella molt bonica. Em vaig enamorar d’ella a primera vista: els seus ulls, el seu somriure… Vaig tornar-me boig per ella. Era la noia dels meus somnis. Però, tot va canviar a partir del dia que vam tenir l’accident en què ella es va quedar paralítica. Des d’aquell moment, mai em va tornar a parlar ni a mirar, com si jo fos invisible. Un diumenge, vam anar al cementiri per visitar el seu avi. La Marta va posar les flors sobre la tomba i, plorant, va dir: ‘T’estimaré sempre’. Tot semblava molt estrany i de sobte, em vaig adonar que a la tomba no hi havia la foto del seu avi, sinó la meva.

Allan Nepomuceno_1r BATX_INSTITUT ESPANYOL

Després de reconèixer que el llibre, que tanta fama li havia donat, havia estat escrit per un tal Virgili, van venir les conseqüències. En uns dies, va ser retirat de les llibreries. Altres escriptors van pressionar perquè tornés la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts. El museu de cera va retirar la seva figura i en va fer espelmes aromatitzades. El carrer que portava el seu nom va ser rebatejat amb el nom de l’alcalde. Els periodistes més famolencs, en l’afany de seguir acarnissant-se contra el famós escriptor, van descobrir una petita errada: el seu veritable nom era Ricard Marín López. Ja era massa tard per a rectificar.

Aida Carthagena_Terminale L_LYCÉE COMTE DE FOIX

La vida al poblat fet de casetes en forma de bolet era divertida i plena de festes. Però la pau i la diversió no duren per sempre. Els barrufets són víctimes d’una gran crisi econòmica. Un 70% dels barrufets estan en situació d’atur. El barrufet Savi ha intentat donar una explicació a aquesta crisi: segons ell, els ‘barrufetsdòlars’ han estat molt desvaloritzats pels poblats veïns més rics com ‘Els Poblats-Units’ i ‘Xinrusia’. Grans manifestacions, fins i tot violentes, s’estan organitzan al poblat dels barrufets. Ja han causat la mort de cinc barrufets i ferides greus a trenta-dos més.

Jamal Iachi_Terminale L_LYCÉE COMTE DE FOIX

Els personatges es trobaven en un jutjat. Després d’hores de declaracions, el jutge dictava sentència: “Senyor, ha estat vostè declarat culpable. En primer lloc, s’ha detectat una forta activitat de contraban d’anabolitzants i altres drogues, essent vostè el màxim responsable. També ha estat denunciat per fumar pipa en un espai antitabac, cosa que està prohibida. També se li assignarà una dieta totalment carnívora, per consegüent se li prohibeix totalment el consum de verdures en llauna. A més, haurà de respectar l’ordre d’allunyament de la seva exmuller i no tornar a agredir el seu amant, el qual porta anys sofrint els seus abusos.”

Patrícia Da Costa_BP Secretariat Multilin_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Aquell divendres vaig voler sortir de festa i ell em va convidar a ballar… En aquell moment es va parar tot. El món va deixar d’existir, l’olor del tabac es va transformar en olor de flors, la gent es va convertir en arbres, els llums artificials van passar a llum natural. Només existíem ell i jo, en un bell jardí, amb un sol brillant il·luminant-nos… Entrecreuaven mirades somiadores, càlides, penetrants. La música acabà i per acomiadar-se les seves mans delicades i tendres van acariciar la meva esquena amb passió. Moment màgic! Tot el que era present acceptat ara és passat oblidat. És ell el meu futur?

Romeo Agabas_BP Secretariat Multilingüe_FORMACIÓ PROFESSIONAL

La plataforma que em transportava, començava a frenar a poc a poc. Recordo aquells crits. La meva mirada no es cansava i durant molt de temps no vaig ni parpellejar. Vaig tancar els ulls per intentar memorar el que havia passat, sense cap resultat. El cervell no em facilitava cap informació, l’únic que em sortia del cap era un líquid. Tenia fred. Potser pel fluid que travessava la meitat del meu cos. Sense cap mena de dubte, era el protagonista d’una història que finalitzava a l’hospital. Mai m’han agradat aquests indrets, em transmeten dolor i pena. Recordo que diferents mans em premien la meva amb molta força. Cridaven…

Laura Lladó Moles_2BPRComerç_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa set anys sense la seva presència, sense una de les persones que més estimava, és com si sense aquella persona no tingués vida, no pogués pensar, no tingués ganes de continuar. No hagués imaginat mai fins a quin punt la vida pot arribar a canviar. Passant d’una vida alegre i divertida a passar per una vida que quan ets més gran, t’adones que no és la que tots pensem que és. El trobo molt a faltar, necessito la seva llum que m’omplia sempre d’energia positiva i em feia somriure a cada instant. En fi, així és la vida de la qual ara ja començo a entendre les regles del joc.

Katia Aleix Vallecillo_2BPRComerç_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tanques els ulls i les portes de la màgia, la fantasia, la vida s’obren inesperadament. Sents el corrent d’aire que proporciona la teva imaginació com si d’un somni es tractés. És perfecta l’harmonia que crees dins els esperits de les persones, dins les seves pròpies consciències. Tu, soledat, sempre seràs la meva perfecció infinita, les llàgrimes de la vida, els somriures de la mort. Tanca els ulls, imaginat un món perfecte, el teu món, el teu aire. Desconnecta durant un instant de la realitat, i connecta amb la màgia de la soledat, la consciència, i la sabiduria que proporciona la teva pròpia existència. Sent, viu, riu i estima.

Guillem Olivé_1r Batxillerat Científic_ESCOLA ANDORRANA

“Al principi era una simple relació cordial. Jo era la nova a l’oficina i ell em va ajudar molt al principi, sobretot amb els temes d’ordre pràctic. Fins i tot més endavant, em va atraure la idea de ser amics i poder veure’ns fora de l’oficina. Podrà ensenyar-me moltes coses, vaig pensar. Pero és evident que ell no pensava igual que jo, o això sembla, veient com he quedat”, va dir plorant. “No hi ha més preguntes, senyor batlle.”

Andrea Canturri_1r Batxillerat Científic_ESCOLA ANDORRANA

La temperatura anava baixant uns graus a mesura que m’acostava, la seva respiració, forçada, formava baf davant seu. No estava espantat, m’esperava. Aquests eren els millors, els que sabien que ja era l’hora, es deixaven portar lentament mentre jo els bressolava. Sentia com el seu cor anava cada cop més lent, com el seu cervell recordava cada instant viscut. Una llàgrima va rodolar, silenciosa, galta avall i a poc a poc la seva boca va dibuixar un somriure. Un últim sospir, un parpelleig i unes paraules mentre la meva ombra es tancava sobre seu: Aquí estic, marxem.

Clàudia Armengol Dura_1r STG_LYCÉE COMTE DE FOIX

Venia d’un viatge amb els pares de l’altra banda de món. Era nit de lluna plena i feia un fred que pelava fins a la carcanada. Anava a casa a canviar-me, tenia ganes de veure’t. A l’entrar al carrer, vaig veure una ombra plantada davant de casa. Qui podia ser? Què feia allà? Vam avançar a poc a poc per veure de qui es tractava. De sobte, com per art de màgia una veu dolça, tranquil·la, d’home, deia el meu nom: Clàudia. Eres tu. Vaig baixar del cotxe, i vas dir d’un sol cop: “T’estimo, ets la llum dels meus ulls, el color dels meus llavis, el perfum de la meva pell, la música dels meus somnis, el cel dels meus peus”.

Maiana Babot Capdevila_1r STG_LYCÉE COMTE DE FOIX

No té importància el continent on visquis, ni al país on siguis, ni la ciutat on et trobis, ni a quin carrer estàs, com tampoc en té a quin banc de la plaça et vulguis seure, o en quin racó del món aniràs mentre contemples l’entorn, perquè per molt que aixequis la vista totes les vegades que vulguis, no deixaràs de veure el mateix cel de sempre, amb tons de blaus diferents, amb més núvols o amb menys, amb el sol o la lluna, i fins i tot si és serè, milions d’estrelles es podran veure en algun lloc, però ell sempre serà el mateix, ell no canvia, i saps perfectament que si no el pots mirar avui, ho podràs fer demà.

Augustí Marfany_Terminal SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

A Andorra cap esport és tan important com l’esquí alpí. La dificultat rau a controlar la direcció i la velocitat del descens. Una de les particularitats és que cadascú acaba tenint un estil diferent. També existeix un cert risc però curiosament això és part de l’atractiu; és, sens dubte, la manera més ràpida de desplaçar-se sense assistència mecànica. Amb la pràctica és possible assolir una unió entre cos i ment en la qual la ment encomana al cos actuar excepcionalment i el cos confia en la ment per no dirigir-lo cap a un estimball. Sorgeix llavors un sentit d’harmonia i d’experiència que inspira una sensació d’immensa plenitud.

Àlex Ferreira_Terminal SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia et despertes amb un sol radiant. Et gires i trobes al teu costat aquella persona que estimes, que et complementa. T’aixeques i te la quedes mirant. Veus com dorm, pots sentir com respira, i fins i tot pots sentir com li batega el cor. En aquell moment sense adonar-te’n, somrius, et sents més ple que mai. T’agradaria que aquests segons no passessin mai, que cada despertar fos com aquest, que cada dia la tinguessis al costat. Simplement, poder dir que ets feliç. Però, de sobte, et despertes i no trobes ningú al teu costat, et pares a pensar i t’adones que era un somni, un somni que depenent del que facis, podria ser real.

Tania Ferreira_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

No és fàcil escoltar el so de la felicitat. Aquesta sensació immensa d’alegria que et dóna ganes de lluitar per la vida pròpia, aquest sentiment meravellós que t’omple el cor i fa que la tristesa desaparegui. Diuen que els més feliços són els nens; pobrets ells, que encara no saben res de la vida… De petits tots som feliços, de grans ja és una altra història. Però, encara que els problemes ens envaeixin, sempre hi ha dues coses que no hem de perdre mai: el somriure i l’esperança, perquè la felicitat existeix per tots, només hem de mirar-la amb bons ulls.

Joan Martínez_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja hi era abans que nosaltres, donant el color als nostres hiverns. Tan perillosa i atractiva a la vegada… Cada any cap al mes de novembre es comença a deixar veure entre nosaltres, però per culpa nostra cada any tarda més a arribar i se’n va abans d’hora. Aquell sentiment de felicitat en despertar-se i veure-ho tot blanc i assossegat ja gairebé no el tenim. Què direm als nostres néts quan ens demanin què és la neu? Per què ja no n’hi ha? La neu anomenada or blanc és molt més que això, és tot un món que s’ha de cuidar i preservar perquè hi ha coses que no tenen preu.

Mònica Castro_Batxillerat SocioEducatiu_Formació Professional

És l’hora… s’apropa… notes la seva escalfor… et trobes indefensa… no t’imagines què pot succeir… no el vols ni mirar… diu el teu nom… el cor et va a mil… estàs sufocada… et sortirà pel pit tot el nerviosisme… ell t’ho explica per no espantar-te… no vols escoltar-lo… vols que acabi ràpid i el puguis veure… però ell continua… i et sents intimidada… penses: Acaba!… dóna-me’l… sents que explotaràs… què és el que hi haurà allà?… continua parlant… però ja està disposat a donar-te’l… va… estàs preparada… agafa’l… puff…. he aprovat!…

Eva M. Montes Rivas_Batx. SocioEducatiu_Formació Professional

Per què cada vegada que estem bé penso en l’amor i, quan realment em penso que estic enamorada, em dónes una desil·lusió i torno a entrar en la confusió; confusió de si continuar o no continuar, de si val la pena esforçar-me per fer-te feliç, si jo no sóc plenament feliç. Què és el que em dónes per perdonar un mal gest, una mala paraula… però quan penso en tu només se m’acudeixen coses bones i records meravellosos que tots dos hem passat junts durant aquest temps i que m’agradaria tornar a reviure perquè ara hi ha dies que no veig que torni a sortir el sol quan abans mai s’amagava.