vane

Aritz Rodríguez Saldoni_3r C EA2Ensenyança d’Ordino
T’acabes de convertir en uns assassí en sèrie. Elles treballaven en una rutina molt normal: gent que els cau el pa, les restes dels coloms, els matiners que surten a córrer abans d’anar a treballar… De sobte, aquella brisa freda, amb el sol acabat de sortir, els cants dels ocells, la primera que ve a córrer pel parc. Jo, l’agent de circulació, la veig venir, com sempre sé perfectament que a treure el xiulet tardaré dues mil·lèsimes de segon; a introduir l’aire, que flueixi en el xiulet i expulsar-lo, que els treballadors sentin el so, que el seu cervell interpreti l’ordre, passaran tres segons més. Estava tot perdut quan de sobte…

Edgar Ferrer Teixidó_3r C EA2Ensenyança d’Ordino

Com us imagineu la fi del món? Creieu que tots els animals moriran? Creus que tota l’aigua s’assecarà i tot serà desert? Creus que la raça humana morirà? Creus que hi haurà llum? Serà tot fosc? Hi haurà sol? Tindrem lluna? Hi haurà arbres? Hi haurà menjar per a tots? Sobreviurà algun animal? Hi haurà planetes? Hi haurà galàxia? Hi haurà una gran explosió? Es crearà una esquerda immensa que farà que el planeta Terra s’esquerdi i es reparteixin milers i milers de trossos de la Terra per la galàxia? Jo t’explico la meva fi del món, acaba d’aparèixer just davant meu. És l’examen de català que vam fer dilluns i en què he tret un zero.

XELL CRUZ ESPOT_4t A
COL·LEGI ANNA MARIA JANER
És incomprensible, però el fet d’arribar a sacrificar la nostra
vida per la d’una altra persona és extraordinari! L’estima,
l’amor, la confiança, la tranquil·litat, la saviesa… ens aporta
molt. L’amistat és el millor regal que ens pot donar una persona.
Solament l’acte de poder compartir moments junts i
aprendre de les diferents perspectives és fascinant.
Hem d’aprendre a compartir-la! Hem de contribuir i estar en
les pujades i baixades d’una gran amistat. I qui no comparteix
el seu temps i el seu interès en tots els moments de la
vida, haurà demostrat com és en realitat. “Els veritables
amics deixen empremtes, no cruels cicatrius”.

ELSA ELRINGTON SAMANIEGO_4t A

COL·LEGI ANNA MARIA JANER
M’agradaria estar perduda en un mar sense fi, en un vaixell
de vela amb ell al meu costat. Observant tranquil·lament
com el sol va baixant i reflectint les nostres figures en l’aigua
daurada, mentre una brisa fresca m’acaricia la cara
suaument i em fa volar els cabells lliurement. Mica en mica,
va apareixent en aquella línia sense fi, una lluna plena, que
il·lumina el seu rostre perfecte. M’agradaria perdre’m en
aquells ulls blaus com l’aigua de mar. M’agradaria que m’abracés
molt fort i que em fes sentir protegida. M’agradaria
estirar-me al seu costat, sota el cel il·luminat, ple de vida.
M’agradaria tenir una història sense fi.

Anaïs Sánchez_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi soc sempre, quan m’estresso i quan no, per berenar o just per observar. Però no observar de qualsevol manera, miro el meu voltant, admiro els ocells, admiro la pau que em transmet tot allò, la pedra on m’assec però sobretot el silenci que hi ha. És un lloc que gairebé ningú coneix, de fet només el coneixíem el meu padrí i jo. A cada moment lliure que tinc, agafo la jaqueta i sense pensar-m’ho dos cops hi vaig. Quan hi vaig recordo més fàcilment el meu padrí i l’alegria d’estar en aquella pedra, les anècdotes que m’explicava i les seves entremaliadures de quan era jove, sobretot recordo aquells moments tan únics i tan nostres.

Salomé Rimbert_3ème E Lycée Comte de Foix

Em dic Blanca i soc sorda. És el meu primer dia d’escola de la meva vida. Allà, tothom em mira. S’apropa un alumne i em parla. Li ensenyo la meva orella i li faig un no amb el cap. Se’n va a parlar amb els seus amics, tots em miren. Tothom comença a anar-se’n cap a les classes. El noi nou em fa un signe amb la mà en el llenguatge dels sord. Li somric i pugem a classe. Em provoca una sensació de felicitat. El professor comença a parlar, però no entenc allò que diu. La directora, que ja havia vist tres vegades em somriu, i comença a explicar a tota la classe què em passa. Aixeco la cara i el veig que em somriu i això em tranquil·litza.

Claudia Coll_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

La Maria estava molt emocionada, ja que se li havia caigut la primera dent de llet. Ja eren les dotze i no podia dormir. De sobte s’escoltà un soroll provinent de la finestra. La Maria es fa l’adormida. Nota com la mà de la fada agafa la seva dent, però no ha deixat res. La Maria fent un bot demana a la fada per què no li ha donat la seva moneda. La fada li respon tota sorpresa que últimament no estaven gaire bé per culpa de la crisi. La nena en entendre el problema de la fada li oferí una moneda perquè li donés a un altre nen. Tota contenta la fada marxa. L’endemà la Maria va revisar el coixí i va marxar amb un gran somriure.

Jerico Tomàs_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Eren les 23.59 de la nit de Halloween, jo estava tranquil·lament asseguda amb el portàtil parlant amb el meu millor amic. El meu germà era al meu costat. De cop els llums es van apagar, i jo que tinc pànic a la foscor, vaig començar a cridar desesperadament al meu germà. Se l’escoltava plorar, des de la part de dalt. Vaig encendre la llanterna del mòbil i vaig pujar cap a dalt. Quan vaig pujar el vaig veure al costat del mirall. Alguna cosa em va portar fins a un món on es veu tot al revés, un món del revés. Des de llavors, estic aquí tancada, sola, demanant ajuda a la gent que em mira cada dia al matí per anar a treballar.

DIOGO CASTRO BAPTISTA_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

La història comença amb un noi que estava a casa seva. El noi volia crear un joc amb el qual es pogués divertir tothom. Aquell joc era una mica infantil però molt enginyós. El que volia crear eren uns cascos de realitat virtual amb els que es pogués jugar dins del joc com si fos la vida real. Però això era molt difícil perquè per poder fer tot això havia de tenir els materials necessaris per fer els cascos. Llavors va demanar a un amic a veure si el podia ajudar a aconseguir els materials per poder fer els cascos de realitat virtual. L’amic va portar els materials però van tardar mesos a acabar de fer els cascos de realitat virtual.

Eric Freire_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Em vaig despertar a les nou, en soledat, amb mal de cap. Em vaig prendre una aspirina i em vas venir tu a la ment, perquè vaig tenir com una punxada a l’estómac. Vaig mirar el Whats­App i vaig rellegir les nostres converses, amb les teves fotos de fa 4 anys. Em vaig fer l’esmorzar i vaig tornar a recordar-te perquè la teva cara apareixia a la torrada. Em vaig girar i també estaves a les taques de la paret. Vaig obrir el diari. Vaig tornar a plorar per tu.

MIREIA MALHEIRO_3r A EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Dins de la meva memòria encara guardo tots els bons moments de la meva vida. Els moments feliços i els dolents. Quan estic trista i avor­rida recordo moltes imatges en les quals m’estava divertint i sent feliç, envoltades d’una llum brillant màgica. En algunes situacions de la vida injustes i de patiment on només vols plorar i oblidar-ho tot, aquelles imatges se’m van apagar. Però després d’un temps pensant, he sabut dir que malgrat tot, la vida segueix i que poden succeir molts més bons moments. Després d’aquell dia, vaig tornar a il·luminar aquells records màgics. Sempre que la memòria màgica s’adorm… la torno a despertar!

NEREA CUÑARRO_3r A EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em vaig aixecar del llit. Era hora de sortir d’allà. Era un magnífic dia, ningú s’imaginaria el que passaria. Vaig sortir del meu llit. Vaig obrir els ulls. Allà estava ella. El meu nou amor, amb els seus cabells rossos i llargs. Amb els seus ulls plorosos i blaus. Hi havia molta gent que em mirava, però jo només tenia ulls per a aquella dona. Vaig plorar i tots van aplaudir amb força. Ella va dir t’estimo i des d’aquell petit instant em va robar el cor. Sabia que aquella dona seria sempre el meu únic amor. L’única que sempre estaria allà. La persona a la qual més estimo. La dona que em va donar la vida. T’estimo mama. Gràcies!

Jéssica Fernandes_3ème F Lycée Comte de Foix

Aquestes vacances d’estiu he anat a Portugal, com sempre. Jo estava a casa amb la meva germana, ella mirava els dibuixos animats a Youtube amb el meu mòbil. Jo estava mirant la televisió. Més tard, em va donar el mòbil i jo me’l vaig emportar. Unes hores després jo volia escoltar música al mòbil i no el trobava enlloc. Jo i els meus pares estàvem buscant i no el trobàvem, l’estava buscant dins de casa, al jardí i fins i tot a les escombraries per si de cas, i res… Unes  hores després apareix el mòbil al jardí on havíem mirat mil vegades jo i els meus pares i resulta que apareix per “art de màgia”… Estàvem tots sorpresos pel misteri.

Laura Alonso_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dijous la nostra professora de català ens va demanar que redactéssim un microrelat per al dilluns vinent. Es tractava d’un concurs organitzat pel Diari d’Andorra i malauradament era obligatori participar-hi. La veritat és que no em venia gaire de gust haver d’inventar-me una història, sobretot perquè d’imaginació no en tinc gens. Tot i la meva falta d’inspiració, em vaig esprémer el cervell buscant un tema interessant. Al cap d’una estona, després de donar-hi moltes voltes, no em venia res a la ment, tot eren idees poc originals. Aleshores se’m va acudir escriure això; podia estar ben segura que no seria un microrelat ordinari.

Pol Estany_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Aquell dia d’estiu em trobava bastant estrany. No podia parar de mirar-la, era involuntari. Una sensació desconeguda em recorria tot el cos. Aquells cabells llargs, llisos i rossos. Aquells ulls blaus com l’aigua del mar, aquella boca petita amb els llavis vermells. Em passava una bona estona mirant-la, sense fer res. Només mirant-la. Era perfecta, mai havia vist ningú com ella. Allò no m’havia passat mai. Començava a entendre el que em passava, però no del tot. Diria que sentia alguna cosa per ella, però sense saber del tot què. Era una cosa màgica, m’acompanyava tot el dia. No n’estic gaire segur, però crec que estic enamorat.

Hugo Ferreira Machado_ 3r B Col·legi segona ensenyança D’ordino

Em vaig despertar, era dimecres. Els dimecres sortia de l’escola a les 2. A l’entrada vaig trobar-me amb els meus amics; érem 6 nens. Vam entrar, vam començar fent educació física, més tard vaig anar al pati, els meus amics i jo vam jugar a futbol, després vaig fer 2 hores de matemàtiques. Faltava 1 hora. Vam entrar a l’última classe del dia, ens van separar a tots de la classe i vam començar a fer un microrelat. El mestre ens ho va explicar molt bé: havia de ser de 640 caràcters. Jo el volia fer exacte, però era molt difícil. No sabia de quin tema fer-lo… i uns minuts més tard vaig pensar: per què no ho faig d’aquesta manera?

Abril Hernández Pané_3r B Col·legi segona ensenyança d’Ordino

… a menys de 7 hores d’avió la dona segueix infravalorada? I si et dic que les dones tenen obstacles culturals, legals, socials, econòmics i polítics per poder viure? Que ni tan sols poden actuar en nom propi? Que els estatus socials encara accentuen les desigualtats, i els drets i les diferents llibertats són ignorades? I si et dic que en ple segle XXI en alguns països els homes tenen fins i tot el dret de casar-se amb quatre dones a la vegada, i elles ni tan sols poden opinar perquè són considerades el gènere dèbil i inferior? Allà les ganes de viure de les dones poden desaparèixer. I els sentiments s’esvaeixen. I si actuem?

Erika Frederico_ 3r ESO Col·legi Sagrada Família

Hi havia una vegada un arbre que estava situat davant d’una casa d’una família, també hi havia uns quants arbres més, però aquell era molt especial perquè parlava, sempre deia la veritat, sempre estava ple d’ocells i a més sempre estava content. La família el cuidava, fins que la gent de la casa on vivia l’arbre va marxar d’allà, cap a la ciutat. Quan l’arbre els va veure marxar es va posar molt trist i va començar a plorar, no volia que marxessin. Un temps després va venir una altra família però aquella era diferent, mai el cuidava. Un dia el propietari va arribar borratxo a casa, va agafar una motoserra i va tallar l’arbre.

Eder Cubero_3r ESO Col·legi Sagrada Família

Comencem un nou curs i ja penso en el que faré el proper estiu. Tinc molt clares les vacances i gens clar el meu futur. Que fàcil és imaginar coses que t’agraden i que difícil és centrar-se en fets més importants. Sé que això últim m’ajudarà a tirar endavant, en soc conscient; però soc un nen, no em toca encara. Per què s’ha d’anar de pressa? No vull créixer tan ràpid. Els adults diuen que recorden la seva infància jugant i gaudint i jo em demano: per què no puc fer el mateix? Tot és córrer! S’ha d’anar ràpid, creixem ràpid, hem de ser grans i responsables! Jo seguiré pensant en el que faré a l’estiu, que això és el que em toca ara.