vane

Christian Bartoli Valles_3ème H lycée comte de foix
El Pol era un nen de 14 anys molt però que  molt despistat i un mal alumne a l’escola. La seva mare sempre el renyava perquè sempre es deixava les ulleres a tot arreu. A l’escola la professora li deia que si continuava  així no seria res de gran. El Pol treia males notes, sempre tenia zeros, la seva millor nota era un 2 sobre 20. Ell deia que no volia estudiar perquè volia dedicar-se a jugar a videojocs, la seva mare li deia que es busqués un treball de veritat. Uns anys més tard, quan tenia 16 anys i ja penjava a youtube com jugava als  videojocs, una empresa especialitzada li va oferir d’anar a treballar als Estats Units!!!!!!!!!!

Elena Martin_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
M’agradaria que la gent expressés el que sent de veritat, i no coses falses que fan sentir-nos millor. M’agrada estar a l’herba mirant el cel i pensant en el que aquesta vida té de bo i de dolent, tot el que aprenc cada dia. Últimament la gent és diferent, pensa diferent, és diferent i tot el meu entorn és diferent. No hi ha res pitjor que veure que la gent ho passa malament i no diu res, no s’explica, no parla, i no demana ajuda. I tot això per la societat en la qual ens estem criant, on tot va per pantalla i ja no es diu res a la cara. Espero que en un moment o altre la gent comenci a ser com és i no com hauria de ser.

Didac Garcia Gascon_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El llegendari viatge de final de curs. Per sempre gravat en el meu cervell. Inoblidable. Quan vam arribar al nostre destí estava il·lusionat i feliç. Vam fer moltíssimes activitats aquell dia. A la nit ens van deixar escollir amb qui volíem dormir i, òbviament, vaig anar amb els meus col·legues. A la matinada tots estàvem fora de les habitacions, parlant i passant-ho bé. Tot semblava anar bé, però, com sempre, algú va haver d’espatllar el moment i aquesta vegada vaig ser jo. Aquella piscina em cridava, era tan irresistible, i encara més quan et vols fer el guai davant de tothom. I vaig saltar. L’endemà ja estava dinant a casa meva.

Mel Palos_3r  Col·legi Sagrada Família

Avui he estat un dia més tancada, reprimida de llibertat. Quan m’he llevat, la infermera de nit m’ha pesat i m’ha dit que he baixat de pes i que si segueixo així, no podré sortir. Per dinar he intentat menjar la menor quantitat possible. Més tard, quan m’he quedat sola a la sala, m’he mogut tant com he pogut per cremar-ho tot, sabent que no em convé. A la tarda ha vingut la mare a portar-me roba, però no l’he pogut veure. Tot i així, quan ha baixat al pàrquing ens hem vist: ella des d’allà i jo des de la finestra. Hem plorat les dues. És horrorós que només ens puguem veure així i soc conscient que jo en soc l’única culpable.

ENEKO SÁNCHEZ GUTIÉRREZ _3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Aquest estiu ha estat molt divertit. Tot va començar al finalitzar el curs, quan al sortir de l’escola vaig anar amb els meus pares a l’aeroport de Barcelona, amb destí a Venècia, la ciutat de l’amor. A l’embarcar estava molt nerviós i em vaig posar a mirar el paisatge. Des d’allà a dalt es podien veure els Alps francesos, tot era molt bonic. A l’arribar vam agafar un tren en direcció l’estació central de Venècia. Un cop allà ens vam allotjar, vam passar uns cinc dies a la ciutat visitant els ponts i els seus intrèpids canals. També he anat, com de costum, a veure els meus avis per visitar-los i fer-los companyia uns quants dies.

LUCÍA ALGAS GARCÍA_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Des que tinc memòria sempre m’han agradat els números: el dos, el tres… Recordo que cada nit em visitaven i començàvem a xerrar. Jo era feliç però per als meus pares era un problema i em donaven unes pastilles de colors per separar-me dels números, aquells amics, més ben dit els meus únics amics, que em donaven curiosos consells. Ara han passat deu anys des de l’última vegada que els vaig veure i vaig sentir aquelles veus xiuxiuejant. Però ha arribat el moment de veure’ls de nou. Per això, estic a la finestra de l’habitació contemplant el cel i com s’allunya cada segon que passa… l’últim que recordo és aquell so… PLOF!

Fernando Gerard Molina_3r B Col·legi María Moliner
Hola, soc l’Abdul, i m’acabo de mudar de país, concretament a Espa-nya, i ara visc en un barri de Madrid. He notat que hi ha cert menyspreu cap a mi des que he arribat. Jo visc a sobre d’un bar i cada vegada que hi vaig m’omplen d’insults. A prop de casa també hi ha un forn de pa al qual anava sovint a comprar el pa, i un dia el propietari que es diu Manolo em va prohibir l’entrada per raons que no vaig acabar d’entendre. Jo no sé per què passen aquestes coses, jo no els he fet cap mal. Jo tinc el mateix dret que tothom. El racisme és la millor via?

Mariona Costa_3r B EA segona ensenyança d’Encamp

Sembla que soni el despertador a mil anys llum. Em treu d’aquell somni profund i obro els ulls. Me’n vaig de casa i surto al món. En aquest lloc desconegut on no fem res més que complementar. Segueixo caminant i m’adono que som el perfecte conjunt de mil i una imperfeccions. Observo l’entorn; alegre, melancòlic, frustrant. El meu cap no deixa de repetir-se una immensa llista d’adjectius amb els quals podria descriure aquesta situació. Veig que tot comença amb la veïna del costat sortint amb el seu fill  i s’acaba amb la parella de 93. Torno a casa, tanco el ulls i a poc a poc desapareix de fons aquell agradable so de la vida.

Olti Budzaku Turkesi_3r B EA segona ensenyança d’Encamp

Un divendres, últim dia d’escola. Estava molt feliç perquè començava l’estiu. Vaig arribar i va ser un dels millors dies. Quan es va acabar, el meu pare em va venir a buscar, em va comunicar quelcom. La meva vida estava a punt de canviar. Em mudava a Andorra. En aquell moment, m’imaginava el pitjor, un malson que podia durar molts dies. M’havia de separar dels amics, tenia nou anys, sí, però ja era grandet per pensar en els meus amics i en com els estimava. Set anys després, estic escrivint aquest text, aprofitant per agrair a la gent que m’ha ajudat. Gràcies a ells m’he sentit lliure i segur. Torno a tenir amics i soc feliç.

Duna Salas_3ème D Lycée Comte de Foix

És un esport que practico des de ben petita, vaig començar quan tenia 2 anys. És força dur i es necessita molta voluntat i temps. Sembla fàcil però no ho és, com a cada esport hi ha una part negativa i en aquest cas és com tenim els peus i també l’esquena. Són moltes hores de treball si vols aconseguir progressar. És la meva passió, la que he volgut continuar, la que em fa canviar d’idees, on estic molt a gust. La gent em demana com no em canso d’aquest esport després de tant temps i jo sempre els dic que quan realment quelcom t’agrada i t’esforces mai te’n canses. Molta gent no sap realment el que pots arribar a sentir.

DAVID ORELLANA_3ème D Lycée comte de foix

Andorra, aquest és el nom d´un país europeu de 468 km quadrats situat més precisament entre França i Espanya, als pirineus. És un país molt petit dividit en 7 parròquies: Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, Canillo, Encamp, Ordino, La Massana i Sant Julià de Lòria. Un país molt bonic i turístic. A cada parròquia hi ha un comú però a Andorra la Vella a part del comú hi ha el Govern. El clima d´aquest país és mediterrani al Sud (càlid i sec), i al nord el clima és més humit i fred. En aquest país tenim el que anomenem “l’or blanc”i és la gran font d’inversió, “la neu”. Podem veure molts animals interessants si anem a Naturlàndia.

Jordi Pon Gurguí_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ja noto com s’apropa, fa mesos que desitjo que no vingui i alhora esperant-la, no sé com és, sé què vol de mi però no sé què em vol fer. Vol privar-me de llibertat o alliberar-me? Què vindrà després? Els meus estimats, la meva mare, el meu pare, el meu grup de música preferit, la noia del tren, el meu gos, què se’n farà, d’ells? Què se’n farà, de mi? Potser és ara quan he de contemplar el passat que he anat construint?
Tinc por.

Bea Casal Fernández_3r A Col·legi Sant Ermengol

Sempre que miro una pel•lícula de terror em faig moltes paranoies, com per exemple:
Apagar el llum i sortir corrents pensant que vindrà algú al meu darrere, mirar-me al mirall, girar-me i pensar que em trobaré algú al meu davant, estar sola a casa i sentir-me observada o escoltar un soroll quan en realitat és el meu gos…
Sóc l’única o a tothom li passa?

Dylan Benachmed_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Es va despertar a les vuit del matí, va esmorzar un got de llet amb galetes. Després, va anar a l’habitació a jugar a la Play, al FIFA 19 divisions rivals. Era molt bo i va guanyar els 5 partits principals fins a arribar a divisió 1, tenia molt bon equip i el sabia fer jugar molt bé. Quan es va cansar del futbol, va començar una partida al Fortnite i després al Black Ops 4. Va estar tot el dia enganxat a la Play. Mentre estava jugant van picar a la porta, quan va obrir no hi havia ningú. Tot es va tornar negre i tot el terra va començar a tremolar, passava el tren que el va despertar. Tot era un somni.

Biel Coll_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Els veïns de l’àtic són uns veïns molt sorollosos que tot el que deien ho feien cridant. Un dia el fill es va passar vint minuts xisclant: “Mama! Mama!” Així tota l’estona. Al cap de 20 minuts cridant el mateix, va especificar “mama que no queda més xampú”. El veí del quart fart d’aguantar 20 minuts el noi cridant, quan va saber que només estava cridant per demanar xampú es va enfadar molt i va demanar tres-cents pots de xampú. L’endemà, quan els pots van haver arribat a casa del veí del quart pis… Els habitants de l’àtic van trobar el cadàver del seu fill cobert totalment de xampú. Des d’aquell dia els veïns no van tornar a cridar.

Mathis Pailler _3ème E Lycée comte de foix

Al cap d’uns minuts repassant nerviosament els monitors de la nau, en Mateo es va tranquil·litzar veient que tot estava correcte i que ja podia enlairar-se per marxar en direcció la Lluna. L’enlairament va ser molt mogut fins a arribar a l’atmosfera, on tot era diferent, allà no hi havia cap soroll, tot era silenci. En arribar a la Lluna vaig fer el que em van demanar, que era agafar un sediment per portar a terme un experiment  secret. Una vegada recollit el sediment vaig tornar cap a la nau programada per tornar a la Terra. Quan vaig passar l’atmosfera la nau es va incendiar i vaig caure directe a l’oceà Pacífic, on em van venir a buscar.

Guillerme Sampaio_3ème E Lycée comte de foix

Quan em vaig despertar, tot era fosc, vaig intentar llevar-me, però vaig sentir una cosa estranya al peu que no em deixava moure. Vaig cridar demanant ajuda fins que vaig sentir un soroll ensordidor i es van encendre els llums. El primer que vaig veure va ser un cadàver enmig de la sala on em trobava, també vaig trobar una cinta d’àudio amb el seu reproductor. El vaig posar en marxa, hi havia una veu que em deia que havia de sortir de la sala abans de sis hores perquè si no hauria perdut el joc. Havia de sortir, vaig veure un ganivet, però no podia tallar la cadena a la qual estava lligat, però potser serviria per a una altra cosa…

AINARA ISABEL SILVA COSTA_3r B  Col·legi María Moliner
Soc jo, un noi tímid i poc sociable. Un dia, em desperto a les vuit del matí. Com que m’avorreixo, me’n vaig al parc. Passejant pel parc, veig el meu millor amic amb la seva noia. Ja em va dir que algun dia gosaria dir-li què sentia. Ho ha fet. El meu millor amic, el Carles, i la seva noia, la Laura, estan al banc parlant. Em poso al seu costat i començo a parlar amb ell. No m’està fent cas, m’estan ignorant però jo segueixo parlant. Veig que els dos s’aixequen i se’n van. Crido amb totes les meves forces perquè no m’han fet ni cas i ara se’n van. Quin mal amic, quin mal educat! Encara que en el fons em sembla normal, vaig morir fa dies…

EDGAR VIDAL_3r B Col·legi María Moliner

Ho soc, però ja no em callo el que penso. Sé diferenciar un t’estimo de les punyalades, i ja no m’amago les ales per volar. Sé quan volen mentir-me, trepitjar-me o fer-me mal, i no és que sigui un superheroi, només és que tinc més cicatrius que anys, per desgràcia. He après a aixecar-me si caic, i donar cops de peu a les pedres que m’impedeixen continuar. He après que no tota ferida sagna, igual que hi ha persones que t’ericen la pell sense tocar-te. M’han ensenyat a desconfiar d’uns ulls brillants i fer-ho en un cap que no s’atreveix a aixecar la mirada. M’han mentit a la cara i m’han dit la veritat a l’esquena.

Judith Esteve Caelles _3r AEA SEGONA ENSENYANÇA D’Encamp
Havia agafat aquell camí sense adonar-me’n. No el coneixia, però m’agradava. Era molt relaxant i les preocupacions que m’amoïnaven ja havien desaparegut. Tampoc em preocupava fins on em portaria. Aniria caminant fins que s’acabés. Aviat vaig veure el final. Una filera de ximpanzés em donaven la benvinguda i un cartell a la porta d’entrada que m’ informava de les normes de convivència. “Es prega que es respecti el silenci.” No ho vaig fer. I en un instant em va caure una maledicció. Vaig passar de tot ja que no em creia res del que em deien. Però a les dotze de la nit vaig poder saber què se sent quan jugues amb el destí…