vane

JADE ADUASSAR_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

–No sé què posar-me! 

–Tranquil·la, ja trobarem alguna cosa. 

A la nit de les noies, Halloween és l’únic dia de l’any en què podem ser nosaltres mateixes sense que ningú ens digui res. Així que vam decidir disfressar-nos dels cantants més icònics, que són The Weekend, Lana del Rey, Taylor Swift i Billie Eilish. Vam quedar amb la Sabrina, Lionnel, l’Elisabeth i l’Olivia de vestir-nos tots junts per anar tots junts a la superfesta del Jack. Sempre féiem la superfesta de Halloween a casa del Jack, ja que ell sempre contractava els millors DJ del país. Després de la festa vam anar a dormir a casa de la Sabrina.

LIS VIDAL PAMPLIEGA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Cada matí, el silenci de la teva absència a casa s’ha tornat insuportable. S’havia acabat un amor que semblava que era per sempre. Els records de les rialles, les promeses i els somnis que vam compartir em pesen al pit. Cada racó em parla de tu, d’aquelles nits en què les xerrades semblaven no tenir fi i de tots aquells plans que mai es faran realitat. Em miro al mirall i veig una ombra del que era, atrapada en la nostàlgia. M’agradaria cridar el teu nom, però les paraules no surten, ofegades per un dolor que em sobrepassa. I de sobte, en un moment de melancolia, em trobo sola, conscient que he perdut una part de mi… el meu pare.

UNAI SOLÉ GARCIA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Estava ben tranquil. No m’ho esperava. Tot va passar massa ràpid. Vaig tenir temps per preparar-me, però no el vaig aprofitar. Vaig decebre tothom. El meu recorregut ha estat ple d’alts i baixos. Crec que mai he parat atenció al meu entorn. Sempre he fet el que a mi em convenia, quan volia i on volia. Ara soc aquí, sol, en aquesta sala freda, on sento el pes de les decisions preses. Les veus dels que he ferit i he traït ressonen dins la meva ment. No hi ha marxa enrere. L’últim sospir es barreja amb el silenci i l’angoixa. La claror s’apaga lentament. Un record em fa somriure: el dia que em vaig enamorar. I de sobte, el món s’acaba.

POL DA CRUZ MERINO_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El tsunami ningú se l’esperava, però va arribar. És l’hora, tots estaven descansant d’un dia genial de platja i, de sobte, va sonar l’alarma. Tots es van despertar molt espantats, no sabien què fer. De sobte va arribar un noi amb autobusos per a la gent. Se’ls va emportar a un campament i van estar tots junts durant uns mesos mentre arreglaven les cases que va destruir el tsunami. Després de l’esforç de construcció, van tornar a les seves cases i al seu poble, i tots van donar gràcies al senyor que els va ajudar, però el que no sabien és que els va robar els diners durant tot el temps que estaven amb ell. 

NEHUEN CASULLO FORNELL_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Entro. Segueix allà. Dret. Em mira. Crido. Ves-te’n. M’ignora. Ara té una destral. Ves-te’n. Fa un pas. Ves-te’n. Un altre. Ves-te’n. Tinc por. Ves-te’n. El tinc aquí. Ves-te’n. Tot s’acaba. Ves-te’n. No hauria d’haver-ho fet. Ves-te’n. Què vols? Ves-te’n. Ja saps per què soc aquí. Ves-te’n. Jo no el volia matar. Ves-te’n. Va ser un error. Ves-te’n. T’ho juro. Ves-te’n. Em volia matar. Ves-te’n. No sabia que el tret seria mortal. Ves-te’n. Em mira. Ves-te’n. Fa un sospir. Ves-te’n. I crida. Ves-te’n. Ja ho has fet, ara pagaràs pel que has fet. Ves-te’n. El miro a la cara. Ves-te’n. Només dolor, un dolor que no se n’anirà. Ves-te’n.

SAMIA TAOUIL TAOUIL_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja estem al Marroc, com sempre tenim el costum d’anar a esmorzar amb el meu pare a un bar. Per la finestra podem apreciar les onades de la platja que venen i van. Un dia decidim caminar per la platja. Mentre passegem amb el meu pare, ens sorprèn una nena construint un castell de sorra. El vent el destrossa una vegada darrere l’altra, però la nena, somrient, el torna a fer. Ens apropem i li preguntem: “Per què el tornes a construir?” La nena petita ens respon amb aquesta citació d’Elbert Hubbard: “Una mica més de persistència, una mica més d’esforç, i el que semblava un fracàs sense esperança pot convertir-se en un gloriós èxit”.  

LUCAS DA SILVA FERNANDES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ens despertem i cau la fatídica notícia. Una guerra sense sentit liderada per gent sense sentiments. Persones deixant les famílies per anar a la guerra. Persones innocents morint per la guerra. Persones que perden llur identitat. Persones passant fred, gana, fugint i patint. Persones com tu i jo… Estem al 2024 i la guerra està més present que mai! Països enfrontats, famílies separades. Ningú recorda la tragèdia d’Hiroshima? De què ens ha servit tanta evolució? De què ens ha servit tanta tecnològia? I el tràgic record del segle XX? Quin record ens han deixat les guerres? On és la reflexió profunda sobre la condició humana? Persones com tu i jo… 

CHLOE CAMINAL PADRÓS_3r A Col·legi Sant Ermengol

17.30. Un altre cop s’escolta el mateix soroll de fons, miro els trens sense parar mentre penso com de ràpid ha passat tot sense tu. El meu germà, la persona a qui més he estimat. Recordo el dia en què et van vindre a buscar, jugàvem i jo era molt petita, tant com per no entendre què estava passant… Amb 16 anys esperava que tornessis de la guerra per recuperar el temps perdut. Ja han passat 70 anys i encara no has tornat. Jo ja he crescut i, sincerament, no crec que tornem mai més a jugar junts, però dintre del meu cor sempre hi seràs. Ara m’adono com de ràpid

Jordi Batalla Julià_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre he viatjat amb l’exprés antic. Quan hi pujo l’olor i els seients em transmeten un munt de records, des que era petit fins a l’actualitat. Les imatges m’arriben com els flaixos d’una màquina de fer fotos antiga. Als cinc anys hi vaig pujar per primera vegada. Encara recordo l’airet que m’acariciava la cara. Quan vaig començar secundària, hi entrava diàriament: amb els amics, amb la família, escoltant música, amb els deures a la mà… Avui estic assegut a l’estació, observo un nen de cinc anys i penso que aquesta història es tornarà a repetir però no seré jo el protagonista. Et trobaré a faltar. Avui me n’he acomiadat. Ens mudem de ciutat.

Diogo Miguel Araujo Alves_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Passàvem jo i el meu pare amb el cotxe pel carrer a les onze de la nit. Vam veure una persona vestida de negre amb un noi que semblava tenir uns deu anys i que plorava. El meu pare va aturar el cotxe i va sortir a preguntar per què estava plorant. L’home de negre era força mal educat i li va respondre que no li interessava. Que no hi feia res, allà. Instants més tard, jo també vaig sortir del cotxe perquè la situació empitjorava per moments. Després d´uns quants minuts discutint vam decidir anar-nos-en i, quan el meu pare anava a entrar al cotxe, l’home de negre va matar el nen de deu anys. Era la viva cara de la mort. 

Jeison Ali Martínez Torres_3r B COL·LEGI MARíA MOLINER

La Marina, cada dia que tenia un dia dur, anava al seu lloc preferit: un racó amb poca llum a la muntanya. Sempre que hi anava ho feia acompanyada del seu millor amic, el seu gos. Ell era l’únic a qui li explicava les seves coses. Aquell dia, especialment difícil, hi havia anat per alegrar-se una mica, i va decidir explicar un parell d’acudits al seu gos. Sabia que ell no l’entenia, però igualment els hi explicava. La seva sorpresa va ser que aquell dia fins i tot la seva mascota va riure perquè l’acudit feia així: “L’altre dia vaig veure el meu gos perseguint una bicicleta. Tant de bo mai l’atrapi, perquè no sé com dimonis la muntarà.” 

HADES LÓPEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Any 2200. Avui li toca sortir a en Pere. Espero que torni. Ha d’anar a buscar provisions com aigua, viandes i defenses. Al passat, els polítics van fer cas omís als científics i la societat va continuar contaminant el planeta cada cop més. L’any 2075, tot va esclatar i un gran efecte papallona va provocar climes extrems, temperatures polars i, el 2110, els corrents de l’Atlàntic van congelar tota la Terra. Per això, hem de sobreviure a la gelada. Sort que els meus pares van trobar un lloc per refugiar-nos. Ara el clima s’està estabilitzant però no sabem com acabarà… El mes passat, va sortir en Miquel però encara no ha tornat…

ISONA LIÑAN_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Era una tarda tranquil·la en un parc i passejava molt engrescada amb els meus pantalons blancs nous. El cel començava a enfosquir i, capficada als meus pensaments, em vaig asseure en un banc a contemplar el paisatge. El sol s’amagava i la gent ja marxava. Em vaig relaxar i, poc després, em vaig aixecar i vaig continuar el meu camí. De cop, vaig notar que una dona em seguia i intentava dir-me quelcom a crits però, com no la coneixia de res, vaig córrer cap a casa. En arribar-hi, em vaig adonar que tenia tots els pantalons blancs nous tacats de pintura verda; no m’havia adonat que, el banc on m’havia assegut, estava acabat de pintar…

Laia Guilló Majoral_3ème F Lycée Comte de Foix

La imaginació d’un infant va més enllà que la d’un adult, sobrepassa tot i res: la major part dels infants tenen una bona infantesa i si no l’han tingut, han imaginat històries per alleujar el seu mal. En el meu cas sempre estava al meu món i m’imaginava mil coses. Les fades volaven pel meu cap, les muntanyes eren castells, tot era irreal. Tants records que es transformaven. El meu avi que en tenia tanta com jo, somiàvem tots dos junts, deixàvem de pensar en tots els problemes que teníem. Aquells moments eren fascinants, les rialles volaven per les muntanyes d’Aixàs. Era un somni fet realitat que es complia cada cop que el veia.                 

CHLOÉ PAGÈS MALLOL_3ème F Lycée Comte de Foix

La música és el meu refugi. És un d’aquells dies que quan arribo de l’escola, m’adono que tinc molts deures, molts exàmens i he d’estudiar. M’angoixo bastant perquè no sé per on començar. Per sort tinc el meu altaveu, el meu mòbil i la meva habitació. Connecto l’altaveu al mòbil, apujo una mica el volum, prou per poder sentir la música, em poso a escoltar el meu cantant preferit de reggaeton. La meva mare entra a l’habitació i no entén com em pot agradar aquest tipus de música i com em puc concentrar escoltant allò. És el meu moment de relaxació. Per finalitzar, abans d’anar a dormir seguiré escoltant la meva música clàssica. 

Carla Villaverde Fragas_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

No sé què hi faig. Estic darrere d’una porta plena de cartells escrits en un idioma que no entenc gens, em sento abstreta, miro el paisatge, només hi ha cotxes i un munt de muntanyes nevades. No sé on anar, fa molt fred, no conec ningú. Començo a caminar cap endavant. He acabat dins d’una botiga plena de records d’Islàndia. M’apropo a la dona que cus darrere de la caixa, comença a parlar-me. No entenc res, suposo que la meva cara ho demostra. Estic asseguda al seu cotxe, s’ha ofert a portar-me a un hostal. Necessito quedar-me un temps sola sense distraccions ni ningú que em digui el que he de fer. Vull saber qui era el meu pare.

ALBA TUGUES ACHÓN_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La finestra de classe que mires buscant inspiració als exàmens o als microrelats. Aquella finestra que et distreu quan no t’agrada l’assignatura o el professor és molt pesat i et cau malament. A través de la finestra, quan és hivern veus com la neu cau, quan és primavera veus totes les muntanyes acolorides i quan és tardor veus com els arbres de les muntanyes estan despullats o els queden poques fulles. Veus qualsevol cosa per la finestra menys una, aquell desig, aquell desig de tornar a veure un familiar mort o un amic llunyà que fa molt que no veus. La finestra t’ensenya la realitat, per desgràcia no és un viatge als teus desitjos.

TOMMY FREEMAN_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada matí, l’Elena es mirava al mirall intentant amagar les arrugues que començaven a aparèixer. Un dia, mentre es posava el maquillatge, el seu reflex la va aturar. —A qui intentes enganyar?, li va preguntar la seva imatge. Has passat anys canviant per als altres, però mai t’has mirat de veritat. L’Elena es va quedar immòbil. Per primera vegada, va veure al seu rostre una història i no defectes. Va tancar el pot de maquillatge i va sortir sense amagar res. Mentre caminava pel carrer, va notar com l’aire fresc li acariciava la pell, sentint-se més lliure del que havia estat en molt de temps. Ja no volia amagar qui era ella.

CARLOS OLIVEIRA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Hi havia una vegada, a l’escola Andorrana de segona ensenyança d’Ordino, dos amics, en Mair i en Carlos, que es van graduar. Després de la cerimònia, van rebre un missatge misteriós que deia: “Tens dues opcions: prem el botó vermell o obre la porta del record”. Al principi ho van prendre com una broma, però l’endemà van trobar una porta amagada a la biblioteca. En Carlos va decidir obrir la porta, mentre que en Mair volia buscar el botó vermell. Així, els seus camins es van separar, i ambdues eleccions els portarien a aventures inesperades.

Martina Galera_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La Marta tenia 8 anys. Havia de tornar cap a casa tota sola. Sempre feia el recorregut amb el seu germà gran, però aquell dia s’havia quedat a casa malalt. La mare li havia dit d’agafar el camí més curt per tornar a casa. Que no es preocupés, que no li passaria res. Tot li semblava una mica diferent. Els arbres tenien una forma estranya, tenia un mal pressentiment. Aleshores, es va posar a córrer el més ràpid que va poder fins que finalment va arribar a casa. De sobte, va sentir una veu que no li era gaire familiar: “Mama! On eres? Ens tenies preocupats! Has marxat sense dir res i no t’has pres la pastilla de la memòria.”