vane

Irene Añón_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ell, que la recorda amb un gust agredolç a la boca, que es demana com no s’havia adonat mai que darrere d’aquell somriure cegador s’amagava un amarg patiment. Ell, que sense parar-hi massa atenció, no va captar els amagats crits d’ajuda. Ell, que en veure-la caure per primer cop, no va creure en el seu dolor. Ell, que en un cop d’ira va deixar que les paraules deshonrades escapessin de la seva llengua, i després continués sense demanar perdó. Ell, que parat al costat del llit blanc de l’hospital amb la culpa consumint la seva ment, es demana com ha sigut tan ignorant amb la situació, i ara la mort se l’ha endut a ella també.

GERARD ALGUACIL_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Fa uns dies vaig anar al museu de la ciutat i em vaig fixar en un quadre, sobretot en els ulls. A casa vaig agafar un parell de pinzells i un llenç. Vaig pintar, però els ulls em costaven. En tornar al museu un detall em va inspirar. Vaig començar a innovar i em van sortir uns ulls molt estirats i unes pestanyes llargues. Una galeria va acceptar la petició de presentar l’obra. Tot i la por, aquell dia va arribar. Van passar dos quadres molt bonics i ara em tocava. Ho vaig presentar i van passar dos segons llargs i incòmodes. I allà un senyor del públic va aplaudir. I la resta del públic el va seguir.

Alexia Lorenzo Devesa_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era una noia a qui li encantava ballar, era la seva passió. Ballava tots els dies i a totes hores. Estava a punt de fer una actuació superimportant i vàries acadèmies de dansa la veurien actuar. Faltaven dues setmanes i ja estava molt nerviosa. Va decidir relaxar-se una mica i va voler anar a Andorra a esquiar. Tenia una mica de por perquè no volia fer-se mal, però no podia viure amb por. Va anar-hi amb unes amigues, disposades a desconnectar completament. Van pujar a pistes i van decidir provar de fer un salt, però no sabien esquiar gaire. Quan la ballarina va saltar, va caure. La seva por s’havia fet realitat i no podria ballar.

Maïssane Poulain Viellet_3ème H Lycée Comte de Foix

Em va costar un any trobar els meus pares biològics. En arribar a la seva porta em va bullir la sang: hi havia el nom d’una nena a la bústia! Per què em van abandonar a mi i a ella no? La vaig buscar a internet. Tenia la mateixa mirada decidida i els mateixos clots que jo! Volia conèixer-la i descobrir la seva vida. L’he seguit fins al parc tranquil on sol anar. L’he vist sola. M’he ficat la caputxa. M’hi he apropat. M’ha mirat espantada i m’ha demanat qui soc. M’he tret la caputxa. El seu rostre s’ha desfet. M’ha preguntat per què som idèntiques. Estic a punt de colpejar-la. La meva bessona viu la vida que podria haver tingut jo!

DYLAN DIAS MARTIN_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Noto com se’m comença a afluixar la corda de la cintura. No pot ser, estava revisada. Sento una esgarrifança per tot el cos. Tinc molta por. Començo a baixar per estar fora de perill. Em cauen pedres a sobre. El vent em gronxa i no tinc on agafar-me. Noto com el vent afluixa, però no dura gaire temps. El vent torna amb més força que abans i se’m compliquen les coses. M’agafo a una pedra que cau. Ja no tinc més opcions. Estic tremolant i tinc els dits gelats. Envio un senyal d’alerta agafant el telèfon satèl·lit que tinc a la butxaca, però ningú ve a buscar-me. No puc aguantar gaire més. Caic i el meu cos queda estès a terra.

Celeste Folgar_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’altre dia, en arribar del treball, vaig fer el mateix que sempre: vaig treure el gos, vaig treure la brossa i, finalment, vaig obrir la bústia. Un sobre negre va cridar la meva atenció: era inusual, però de seguida vaig pensar: “Seran aquests pesats de l’assegurança, que no s’adonen que jo estic bé amb la meva!” Però passades unes hores la curiositat va trucar a la porta. Sabeu la frase que diu: “La curiosidad mató al gato”?, doncs això em va passar. En obrir el sobre una llum daurada em va portar a una sala tota fosca. Ara mateix estic escrivint aquesta carta, darrere la carta del sobre negre.

Martina Fabra_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Cada nit és una tortura. La mare diu que m’he de relaxar, però no puc. He buscat a internet diferents maneres de poder descansar: deixar el mòbil una hora abans d’anar al llit, fer ioga, respiracions, llegir, dormir sense coixí o del revés… però és inútil. L’insomni és un infern. És com si el teu cap no parés de parlar en tota la nit. Per això durant el dia estic molt cansat, tinc els ulls inflats i molt poca energia. El que m’ajuda una mica a relaxar-me és que el meu gos dormi amb mi, encara que jo no ho faci, sé que ell està tranquil. Escolto la seva respiració, els batecs del seu cor i em sento estimat. Soc important per a algú.

ESTEFANIA FERNÁNDEZ-PELLO_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Una vegada hi havia una família que tenia sis fills i cada un representaven un color. El primer era el color vermell; el segon, taronja; el tercer, el groc; el quart, el color verd; el cinquè, el blau, i el sisè, el color blau fosc. Però va arribar un dia que ja no representaven només els colors de l’arc de Sant Martí, sinó que representaven emocions. El primer era l’amor; el segon, l’alegria; el tercer, la tristesa; el quart, la ràbia; el cinquè, la ira, i el sisè, el fàstic. Però va arribar un dia que van ajuntar-se tots van estar convivint en un viatge molt llarg i es van adonar que tots havien d’aprendre de tots.

CAROLINA VENTURA GODINHO_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un dia li vaig dir a la meva mare que volia un germà petit.

–Per què vols un germà petit? –em va dir la meva mare.

–Vull un germà petit per poder jugar amb ell –li vaig respondre.

Ja havien passat uns quants anys quan em van donar la gran notícia: em va dir que estava embarassada. Tenia moltes ganes que nasqués. Cada dia estava més contenta perquè cada dia faltava menys. Quan va néixer vaig començar a plorar perquè per fi es va fer realitat un dels meus somnis. Ara té cinc anys i no em penedeixo de tenir el meu germà. Em fa molta companyia i m’ho passo genial. Encara que de vegades discutim, me l’estimo molt i m’ho passo genial.

Anaïs Pla Rodríguez_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

A la planta de maternitat, ha ocorregut un miracle: dues bessones prematures que van ser separades en dues incubadores al mateix moment del seu naixement van ser prova d’una experiència única. Quan la vida d’una d’elles perillava, la infermera va decidir posar-la amb la seva germana, donant-se una abraçada estreta i dolça, les seves constants vitals van millorar, i en pocs dies, es va recuperar. La lliçó de vida a treure, és que la millor medicina per a l’ésser humà és l’abraçada: el contacte de la pell, el batec del cor, la respiració, tot es coordina per esdevenir un sol ésser, per connectar amb aquella persona i sentir-se millor.

Aroa Pujol Pereira_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot era com sempre, el mateix camí, el mateix destí i el mateix dia, però aquell matí vaig decidir fer una cosa diferent, inesperada. Vaig voler fer una excursió a la muntanya. No tenia cap mena de dubte que seria un dia especial. Una vegada al cim de la muntanya vaig sentir un soroll molt estrany que provenia de darrere les pedres. Em vaig apropar molt discretament i em va sobtar veure un petit cadell, vaig estar cridant durant una llarga estona per si s’apropava la seva mare, però començava a fer-se fosc i vaig decidir emportar-me’l a casa. Una vegada a casa el meu pare em va dir que no era un cadell de gos, era un cadell de llop.

Núria Ollé Serres_3r C COL·LEGI MARE JANER

L’adeu és com una taca de pintura que no se’n va mai. L’adeu és poc previsible. L’adeu és estrany. L’adeu és plorar. L’adeu és deixar. L’adeu és una barreja de sentiments que no saps com funcionen, com acabaran ni tampoc com han començat. Mai estàs preparat per a un adeu, ni tampoc per a un hola. Per a què estem preparats? Doncs bé, bona pregunta. Per a què estàs preparat, tu? Avi, em pregunto, com estàs? Ara et dic adeu, però d’aquí un temps et diré hola. L’àvia va fent, la vaig ajudant. Et trobem a faltar. Gràcies per deixar-me una vida fàcil i feliç. Sempre estaré amb una rialla a la cara com tu m’has ensenyat. T’estimo. Adeu, avi.

Zoe Planagumà López_3r C COL·LEGI MARE JANER

Cada dia, quan arribava a casa, estava per ell, l’admirava, l’estimava tant! Però ell feia temps que feia com si res, com si jo ni li importés. Un dia va arribar a casa i em va abraçar, vaig sentir com si tota la ignorància cap a mi hagués desaparegut. Als seus braços em sentia com nou, reviscut un altra vegada, estimat. Anàvem de camí al cotxe i… Per fi, sortia de casa! Em va dir que m’esperés un moment al carrer. Estava feliç. Ell va pujar al cotxe i se’n va anar. L’espera va ser eterna. El temps passava i vaig adonar-me que ell no tornaria i vaig convertir-me en un dels meus amics que veia des de la finestra, sols i abandonats.

Maria Hasnaoui Garci_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia vaig anar a caminar a la muntanya. Estava fent camí i vaig veure un pou al mig de la muntanya. Vaig pensar que tirar-hi una moneda no faria mal a ningú. Vaig agafar una moneda, vaig tancar els ulls i vaig dir en veu alta.

–Vull ser milionària, sisplau.

Vaig tirar la moneda, van passar uns segons i es va sentir “cloc!”. Me’n vaig anar d’allà i mentre caminava a terra vaig trobar 50 euros i més enllà un altre i un altre! Tenia a la meva mà milers de bitllets. Els vaig deixar a terra un moment per agafar una goma de cabells per lligar-los, però de cop i volta no hi eren! Estava trista i vaig decidir que mai demanaria un desig

Sara Galobart_3ème F LYCÉE COMPTE DE FOIX

Eren les 5 del matí quan em vaig despertar pel soroll de les sirenes de policia, vaig apropar el cap per la finestra, i vaig veure 2 cotxes de policia passant a 100 per hora, vaig sortir de casa preocupada per veure què passava. Vaig veure el meu veí que estava amb un agent de policia i aquest li preguntava si ell coneixia el jove. Després de tot això, em van informar que un home de 28 anys havia robat 90.000 mil euros, i que l’havien empresonat. L’endemà vaig engegar la televisió i deien que el lladre dels diners havia fugit de la presó durant la nit i havia deixat una carta a sobre el llit que deia:

AIXÒ ENCARA NO HA COMENÇAT !

Zoe Da Cruz Merino_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

La Jasmin estava molt empipada: la seva millor amiga li havia pres el noi del qual estava enamorada. Es volia venjar d’ella. Mentre la Jasmin pensava la seva venjança, la Blancaneu es va presentar davant d’ella i es va disculpar. La Jasmin va fer veure que la perdonava per poder venjar-se d’ella i li va proposar d’anar a casa seva per berenar i parlar les coses. Quan la Blancaneu era amb la Jasmin al menjador del seu palau, la Jasmin va cridar el seu tigre i li va ordenar de matar la Blancaneu. La Jasmin observava el cos de la seva amiga a terra mentre berenava, però de cop es va adonar que estava menjant una poma enverinada.

Neus Curet Balsells_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em sento malament cada vegada que vinc al mateix lloc, observo la pols i els llums que passen ràpid d’un costat a l’altre. Els ocells cauen del cel, els miro morts a terra. La gent no para de cridar, córrer, matar i amagar-se. Sento l’odi en els seus cors, veig la por als seus ulls brillants. Tinc la sensació que rebré una bala perduda i moriré en aquell lloc fastigós. He passat hores mirant aquelles accions malvades, els traspasso quan camino pel terreny, els faig ombra perquè els il·lumino, em miren des de terra i jo des del cel fosc, passo cada nit en aquell lloc… Estic molt trista, però il·lumino els seus cors bonics.

Vlada Bobkova_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

A la meva habitació, tinc un gira-sol al costat de la finestra. Sempre ha estat la flor preferida de la meva mare. Ella tenia càncer. Cada dia em deia que mentre jo tingués la flor, ella romandria sempre amb mi. No pensava que podia ser cert, només era una flor, no significava tant… Els mesos passaven, la mare sempre era a l’hospital, ella intentava somriure quan anava a veure-la, però jo sabia perfectament que patia molt. Ella volia amagar-ho, però es notava que cada dia estava pitjor. El més estrany és que la flor sempre és al lloc més assolellat de l’habitació, però des del dia que la mare va morir, s’inclina cap a baix.

Joana Babot Adellach_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

No pensis que cada dia és igual, a qualsevol moment se’t pot embolicar la troca i pots deixar d’existir, com quasi em va passar a mi. Anant cap al partit de futbol sub-14, gairebé perdo la vida. Feia tard i era un matx important, així que, tant sí com no, havia d’apressar el pas. Plovia moltíssim, fins i tot la cortina d’aigua que queia enterbolia la visió. Però, l’única cosa que em preocupava en aquell precís moment era no arribar tard. Vaig arrencar a córrer com si no hi hagués un demà. Llavors, vaig travessar el pas de vianants. Un calfred em va recórrer tot el cos. Un cotxe va passar-me a menys de mig metre, quin ensurt!