vane

David Teixeira _3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava tan tranquil, a la meva habitació, quan entra la meva mare d’una revolada i sense picar a la porta. Ja va entrar demanant-me si tenia alguna idea d’allò que havíem parlat feia un parell de dies. Jo, sense tenir idea de què m’estava parlant, li vaig respondre amb un tímid i càndid “no”. Llavors, va ser quan sense adonar-me’n, em vaig trobar immers en un dels sermons èpics que et solen engegar els pares. S’avorreixen i et repeteixen temes ja discutits fa dies o simplement et cau aquell sermó que et mereixes? En el meu cas, ho accepto i ho confesso, era per ambdues raons. Havia oblidat fer allò que m’havia demanat feia uns dies.

Renzo Martínez _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ja havien passat gairebé tres anys des que el vaig veure. No podia esperar més temps. Tots els records d’aquests 10 o 11 anys són inesborrables. En el moment que ens tornéssim a veure, estic segur que totes les rialles dels anys anteriors tornarien en forma de llàgrima, mentre donava una forta abraçada al meu millor amic. La distància és un enemic mortal per a qualsevol relació. Bé, ho era almenys uns anys enrere, però amb les noves tecnologies ja no és un gran impediment, la veritat. Fa uns dies em va dir pel Facebook que a l’estiu tornaria. Em vaig il·lusionar molt: per fi tornaríem a fer-ne de les nostres com en els vells temps!

Inés Januario _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ella sempre portava un somriure a la cara, mai estava trista, però quan arribava a casa seva la situació canviava. Aquell somriure que tenia sempre a la cara ja no hi era. I això era perquè la seva vida no era tan perfecta com la gent pensava. Els seus pares sempre estaven discutint. I gairebé totes les nits ella sentia els crits de la seva mare quan el seu pare l’estava pegant. Ella ja hi estava gairebé acostumada. Per això, només arribar a casa, pujava a la seva habitació i es posava música, per no haver de sentir les discussions dels  pares. Tot i així, per encarar el dia següent, tornava a posar-se aquell somriure a la cara.

Carla Anguita _3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Ja fa quatre mesos que estic en coma i sembla que no però ho escolto tot. Els meus pares vénen cada dia després de la feina i el meu germà quan pot. Jo crec que ells saben que els escolto perquè sempre m’expliquen coses, m’informen de tot el que passa. Els meus amics vénen de tant en tant, però no gaire. La meva millor amiga plora quan em ve a veure i jo em sento fatal. Els altres vénen però no m’expliquen la seva vida, crec que es pensen que no em despertaré mai. Em passo el dia escoltant la vida de l’altra gent, els trobo molt a faltar. Un moment… veig una llum… una cara! És la meva millor amiga! Però on sóc? Què ha passat? Qui sóc?

Adrián Da Cunha_3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Recordo aquell dia quan la final estava a prop. Estava molt impacient però també, nerviosa. Els dies van passar ràpid i, per fi, va arribar el dia. Em trobava al mig del camp i va començar el partit. No parava de fer voltes pel camp fins que, de sobte, van xiular falta. Estava marejada. De sobte, sento un xiulet i començo a volar. Tothom estava callat, vaig entrar dins la porteria i tothom va començar a cridar. Va acabar el partit i em van xutar cap al cel. Vaig veure bones vistes, em vaig sentir orgullosa però al caure, em vaig fer molt de mal. Un jugador em va agafar i em va donar a un nen. Ara, el nen i jo mai ens separem.

Jennifer Freitas _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig començar amb 12 anys en un equip d’iniciació de futbol.
Molt emocionant. Veure com vas millorant. Fer sortides fora d’Andorra amb les noies. Sempre anava amb por, pors que no sempre surten bé. Però tot es pot fer, gràcies a les entrenadores, al suport dels pares i de les compa-nyes. Ho fan tot per fer-nos sentir bé. M’agrada i em fa seguir lluitant. Em sento orgullosa d’estar envoltada de la meva gent i poder fer el que m’agrada a mi. Em sento afortunada. Al futbol, no aprens només a jugar, també aprens què és estar en equip, i que no sempre es guanya. Ens van ensenyar que totes les formigues juntes ens mengem l’elefant.

Josep Gutiérrez _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui us explicaré el meu primer dia de  pesca. Tenia set anys. Estic parlant de fa molt temps.
Va ser un dia a la tarda, al llac d’Engolasters i no en sabia gens, em va costar agafar la pràctica, i tot i que m’anava costant menys m’avorria perquè les truites no picaven. Va passar una llarga estona, fins que de sobte va picar una truita i em vaig ficar molt content, però llavors ja era tard i vaig haver de marxar. Aquell mateix cap de setmana vaig tornar-hi i m’ho vaig passar molt bé. D’altres dies vaig anar a d’altres llacs com el Cubil, Tristaina… I ara tinc 15 anys i encara segueixo anant a pescar i m’ho passo molt bé.

Iker Pereira _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

T’estimava, t’estimo i t’estimaré. Tant de bo aquest verb fossis tu, i així en un futur o present et veuria de nou. Sempre estaràs present en els meus records i en el meu cor. Vas patir molt, fins que vas marxar cap a un lloc amb molta més tranquil·litat que aquí. Et vaig veure patint, fregant la mort, i lluitant per sortir d’aquella malaltia. Et trobo a faltar, trobo a faltar les galetes de xocolata, l’escudella dels diumenges i sobretot et trobo a faltar a tu. Has desaparegut físicament del meu present i futur, però no del meu passat i, qui sap si en un futur, ja sigui llunyà o proper, et vegi. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Èric Moro _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Què està bé i què està malament? Una pregunta que em proposo tots els dies. Per a mi el que està bé potser per a tu està malament i viceversa. Perquè per a mi vestir com vull està bé però per a la societat no, per a mi matar no està bé però per a un assassí, està bé? No sé si ho fan amb alguna finalitat… Coses així em ronden pel cap. Com és la realitat? Per què jo tinc una realitat i tu en tens una altra? Quina és la realitat real? Tothom va de realista però no se sap la realitat objectiva. Cada persona és un món, cada cap, un univers… i no pots controlar tothom amb ideologies absurdes. Jo, quan penso, trec noves maneres de pensar, i tu?

Anna Garrido _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Encara recordo quan la mare em va castigar sense cap tipus de tecnologia durant tota una setmana. Em vaig enfadar moltíssim, perquè no tenia dret a fer-me això, per a mi i molts joves d’avui en dia, és molt important estar connectat. Un dia el meu pare em va dir que em portaria a un lloc on podria descobrir noves maneres de viure la vida, un lloc on tot el que creus impossible és possible, on els amors complicats sempre se’n surten, i on jo fos la protagonista. Em va dir que calia deixar aparcats tots el meus pensaments, alliberar la meva imaginació, i obrir-me a la possibilitat de crear un nou món. Em va portar a la biblioteca, un lloc que molta gent desconeix.

Natàlia Mellado_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Heu pensat mai d’on prové el mot microrelat? Tot va començar quan el Micro, un nen que treballava en una pastisseria, va haver de portar un pastís al barri del costat. Havia d’escollir entre dos camins. Evidentment, va optar pel més curt però es va perdre. Es va trobar amb una velleta que portava un micròfon a la mà. El nen li va demanar ajuda i ella li va regalar el micro, li digué que li explicaria cap a on anar però en relats molt breus. El nen va acceptar i l’aparell va començar a indicar-li el camí mentre li explicava petites històries relacionades amb els  carrers per on anava passant. Finalment va trobar la casa. I d’aquí que un microrelat ha de ser breu.

Marta Codina _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La Via va cridar l’Auggie molt alarmada. Li va dir que la Daisy estava malalta. Llavors se l’havien d’endur a urgències ràpidament. L’Auggie es va acomiadar d’ella. Un cop allà l’Auggie estava convençut  que la Daisy es curaria. La mare li va dir que ja estava molt velleta i que últimament vomitava moltíssim. La mare va insistir que segurament no se’n sortiria, però l’Auggie encara tenia una mica de fe. L’Auggie va mirar la Via perquè li donés la raó, però la Via no va aixecar el cap de terra. El pare va arribar a l’hospital i va dir que ja estava bé de fer-la patir. En aquell moment la Daisy va marxar del seu cor.

Ricardo Portas _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Em dic Daisy i sóc una gossa molt bonica i juganera. Tinc una família que em va acollir molt bé. Jo sempre els vaig a fer companyia quan em necessiten. El pare em va venir a buscar quan era un cadell, i la mama em cuida molt bé. La Via ja és una adolescent i és la nena més bonica del món. Finalment tenim al meu estimadíssim Auggie. Té la cara una mica diferent a la dels altres humans però me l’estimo. Cada matí el desperto amb una llepada i se’l veu molt feliç. Ara m’estic fent velleta i el cos ja no em funciona tan bé. Fa uns mesos que tinc mal de panxa, el pare m’ha portat al veterinari i va dir que tenia un tumor estomacal.

Juliette Blanchet _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit. Estàvem sols. Començava a caure la neu. Jo, a fora, amb la meva germana. M’agradaven aquests moments. Sense poder pensar, sense poder parlar, sense problemes. El color de la lluna semblava d’or. Aquella nit, hi havia un nombre infinit d’estrelles en el cel.
La meva germana, ella, se sentia trista. Sabia que aquests moments s’acabarien. Els seus ulls eren verds, i al mig de les seves pupil·les, una mica de blau. Hi havia una llàgrima sobre la seva galta, d’un vermell discret a causa de l’aire.
Al mig d’aquella guerra, aquell moment era una necessitat.

Kristel Betriu _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Caminem endavant amb els ulls tapats. En els moments més difícils ens demanem per què seguim caminant. Podríem comparar el futur a un quadre abstret, que pot variar. La vida té mil camins per elegir. Perdem temps a qüestionar el que pensen els altres de nosaltres. Diuen que allò més important és ser feliç, és el propòsit de tothom. El problema és que molts ho volen ser però pocs ho som de veritat, perquè de vegades la felicitat es troba en els petits fets, molt senzills, en els detalls del dia a dia. I no ens n’adonem pel simple motiu que estem obsessionats, buscant alguna cosa massa perfecta, i la perfecció no existeix.

Pepa Bertran _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Són les quatre de la tarda. És el primer dia de les vacances i no sé què fer. Penso en la gent que m’envolta, en la que m’estima. No hi ha gaire gent que valgui la pena en aquest món. M’aixeco, vaig a vestir-me. Agafo les claus de casa i marxo. Començo a pujar pel camí de darrere de casa. De sobte, veig els meus pares arribar a casa. Hauria de tornar. Començo a córrer. No tinc cap direcció. Travesso el poble sense pensar què deu dir la gent de mi. Sento un cop molt fort. Em desperto, són les set del matí. Estic en una habitació blanca. Els llençols blancs. Una dona vestida de blanc entra per la porta. Noto una punxada a l’estómac.

Tom Ribeiro _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Bon dia. Em dic Adrià o Marc… no ho sé ben bé encara. L’únic que sé és el que m’agrada. El menjar que em dóna la mare! De moment estic bastant bé a la meva cova. No hi fa ni fred ni calor. Bé, de fet no sento gairebé cap sensació.
M’agradaria sortir d’aquesta cova humida, però vaig sentir dir a la mare o almenys era una veu de dona que encara em falta perquè pugui sortir. No sé ben bé què són els mesos, però suposo que falta poc… De moment intento trencar la cova a cops de peu.
Ostres! Avui la cova fa moviments inhabituals i sento com si un imant m’empenyés. Ja ho veig! Estic fora i sento una veu dient: “Felicitats, és un nen!”

Paulo Martins _3r A INSTITUT ESPANYOL

Allà, al meu davant, m’estava jo, ben quiet. El meu cos, el meu rostre…, la meva persona. Jo, desdoblat. La mateixa persona..? Estava confós, què hi feia allà en aquell llit envoltat de tanta gent? No m’ho podia creure, era impossible. La gent plorava. Els coneixia a tots. Vaig recordar que havia tingut un accident de moto, jo era molt bo amb la moto. Sí, ara me’n recordava, havia caigut de la moto perquè se m’havia creuat un gos…, i em vaig desviar per evitar-lo, però no recordava res més.  Ara veia el meu fill plorant i li preguntava per què plorava, però ni em mirava. Ningú no em veia. Aleshores ho vaig entendre tot.

Laura Gómez _3r A INSTITUT ESPANYOL

Estava espantada, amagada sota el meu llit. Havia vist morir els meus pares, alguna cosa em deia que jo seria la següent. Un senyor estrany deambulava per la casa. Intentava agafar el telèfon, que era al costat de la porta de sortida, però no podia arriscar-me. No sabia què fer. I si em volia matar a mi també? Vaig sortir de l’habitació i, mirant al meu voltant, vaig buscar un pal per poder defensar-me. Vaig caminar cap a la cuina i de sobte unes mans em van agafar pels colzes: era la meva germana, que em deia que al nostre país havia començat una guerra. Hauríem de fugir cap a un altre país a la recerca de treball i felicitat!

Maria Babià _3r C EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

La por és una emoció que serveix per a avisar d’un possible perill. Tinc por de perdre l’avi. L’estimo molt i no vull que marxi. L’avi és a l’hospital ja que l’han d’operar de la vesícula i estic molt espantada.
Un dia d’hivern, 3 de novembre del 2015, vaig a l’escola. Allà tot és avorrit, com sempre.
No puc parar de pensar en l’avi, i què faré si un dia el perdo.
Al arribar a casa, trobo els meus pares contents, m’encanta la sensació.
De cop i volta ens truquen i ens diuen que l’avi ja no hi és. Em poso pàl·lida i se m’acumulen totes les emocions que he anat retenint. El meu avi era la meva llum i sense ell jo no veuré el dia.