vane

Maria Eugenia Pires_3r A C.E. MARÍA MOLINER

Ahir el meu somni va néixer. Em vaig llevar a les quatre de la matinada per
preparar la maleta. A les cinc em recollien a la parada. Hi feia molt fred, i estava
molt nerviosa. En arribar vam veure tota aquella gent que ens mirava, i que venien
de molts països. Jo era la primera a competir del meu equip. Escalfava fins que va arribar el moment. Em cridaren per megafonia. Vaig prepararme, em vaig posar les proteccions, i
vaig anar molt convençuda al tatami acompanyada pel meu entrenador. Arrenca el combat. Escolto com em crida el meu entrenador. Guanyo el primer combat, el segon, i el tercer. Sóc a la final, i he perdut. Avui el meu somni continua viu.

Andrea Durán_3r A C.E. MARÍA MOLINER

No recordo exactament aquell dia, començo a intentar recordar alguna cosa i em veig corrent per aquell carrer. Jo sabia que alguna cosa dolenta m’anava a passar, era un dia gris i plujós, quan vaig arribar al lloc. La vaig veure amb els ulls plorosos, estaven els seus
germans envoltant-la, solament amb aquelles quatre paraules, els meus ulls es van desbordar de llàgrimes, el meu cor va començar a bategar més ràpid del normal i no podia
fer-hi res, ni tan sols parlar, estava bloquejada. Sabia que des d’aquell instant les nostres vides canviarien per complet. Encara avui, des de tan lluny, ell em segueix ensenyant moltes coses.

Carla Quino_3r B EA Segona Ensenyança Encamp
Era un dia com qualsevol altre. Com sempre, vaig anar a buscar el tren per anar a casa de la meva mare. Com cada dia, quan arribava a l’estació, em trobava la mateixa dona asseguda en un banc llegint el mateix llibre que, per cert, era un dels meus llibres preferits. Mai m’havia atrevit a parlar amb ella, em feia por. Però una tarda, a la mateixa hora d’anar a buscar el tren, ella ja no hi era i mai més la vaig tornar a veure. El dia anterior havia estat la meva última oportunitat, el meu últim dia.

Agnès Auferil_3r B EA Segona Ensenyança Encamp
Un home es trobava en una entrevista a París. Es deia Jan i el pobre estava molt nerviós perquè no sabia si passaria l’entrevista. El senyor que estava arribant i que li anava a fer l’entrevista era gran i lleig. Després de l’entrevista el senyor li va dir al Jan que s’esperés a fora. Passats quinze minuts el senyor va sortir del despatx i li va dir: “Bé, vostè té uns bons estudis. Crec que podrà treballar aquí a partir de dilluns vinent.” En Jan estava massa feliç. Va donar les gràcies al senyor i va abandonar l’edifici. Deu minuts després va arribar a casa seva i va comunicar les bones notícies a la seva família.

Karim Taouil_1ère COM LYCÉE COMTE DE FOIX
La meva gran passió són els cotxes. Des de ben petit he crescut sobre quatre rodes. Vaig començar utilitzant un cotxet per a bebès que m’agradava molt portar. M’hi sentia tan bé, i era molt feliç! Va ser una experiència que recordaré tota la meva vida. A mesura que vaig anar creixent, els meus pares van anar adaptant els vehicles a la meva edat. Cada cop manipulava vehicles més potents i més difícils de conduir. Ara que tinc 17 anys, m’estic traient el carnet de conduir i em sento impacient de tenir 18 anys per poder conduir el cotxe que sempre he somiat: aquell Mercedes CLA 45 amb què jugava quan era petit. És la meva gran passió!

Alexandra De Sousa_1ère COM  LYCÉE COMTE DE FOIX
Fa dos anys que jugo a rugbi i m’encanta. Quan vaig començar no m’agradava gaire, més que res perquè no coneixia ningú i perquè jo era la novella; però a poc a poc vaig guanyar una família, molts partits i valors humans. El rugbi és conegut com un esport violent, però en realitat no ho és; només és un esport de contacte vigilat i reglamentat. A Andorra, el meu equip ha fet història perquè hem aconseguit crear un equip sub-18 femení amb noies valentes. També hem aconseguit fer el nostre primer Europeu femení i jo em sento orgullosa d’haver format part d’aquesta experiència. Gràcies a aquest esport m’he convertit en millor persona.

Àlex Granados_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Fa molt de temps, en un poble molt petit hi vivia un noi molt misteriós a la casa més vella i més gran. El nen es deia Ernest i gairebé mai sortia de casa perquè ningú volia ser el seu amic o amiga. Fins que un dia una colla d’amics van voler anar a visitar a l’Ernest, per fer-se els seu amic. Quan els amics van trucar a la porta, van sentir un gos bordant i poc després l’Ernest va obrir la porta per veure què volien. Després d’haver estat parlant una estona van entrar a casa de l’Ernest per berenar i van descobrir que era simpàtic i bona persona. Des d’aquell moment es van fer amics inseparables i quedaven tots els dies de l’any.

Laia Marijuan_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

El Carles era una persona dèbil que no feia esport. No tenia amics i se centrava en els estudis. Era una persona solitària que tenia problemes amb altres nens de l’escola. Un dia quan ell sortia de l’escola va veure que tres nens de la classe l’estaven seguint, va haver-hi un moment que es va posar a córrer perquè tenia por però els agressors eren ràpids i estaven a punt d’atrapar-lo, però just abans va caure al terra i es va donar un cop amb la vorera. Els agressors van veure que tot estava ple de sang i van prometre no dir a ningú què havia passat. Ningú va tornar a veure el Carles, però sempre, tard o d’hora, tot surt a la llum.

Alejandro Domingues_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Ja sortíem del vestuari amb la tàctica de l’entrenador a la ment. Érem al túnel preparats per entrar. Era el meu moment. M’havia estat preparant tota la vida per a això. Ja podia escoltar els crits de la gent que estava boja i volia que sortíssim. Era la meva oportunitat, demostraria el que soc i el que puc fer. Comencem a sortir, trepitjo la gespa que és ben tova, sento la gent que coreja el meu nom. És una sensació molt nova per a mi. Ens col·loquem en línia, ens saludem tots. Fem tots un cercle i el capità fa la xerrada. Fem el crit de guerra. Me’n vaig al centre i sona el xiulet d’inici. Aquí comença la meva vida en 90 minuts.

Agustín Corrales_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Un dissabte al matí vaig quedar amb uns amics per anar a l’skatepark a patinar, practicar trucs i alguns salts, i després enregistrar-ho. Els meus amics eren l’Àlex, el Julio i l’Alberto. El Julio i jo anàvem amb skate, l’Àlex amb escúter i l’Alberto amb la BMX. Vam decidir pel grup de  WhatsApp que quedaríem a dos quarts de quatre al Roure. Eren tres quarts de tres quan em vaig començar a preparar, em vaig dutxar i canviar, i vaig sortir de casa a les tres. A les tres i deu vaig arribar al Roure. Cinc minuts després van arribar ells. Vam fer alguns trucs i els vam gravar. Jo vaig pensar a saltar unes escales i quan les anava a…

Ainoa Fité_3r C EA Segona Ensenyança Encamp

Un dia em vaig llevar i em vaig quedar mirant el sostre pensant en el meu somni. Aquell somni era sobre el meu futur: em vaig veure gran, vaig veure les cases i la feina que tenia. En veritat no m’agradaria créixer perquè ara puc gaudir de la meva vida. Després hauré de treballar cada dia i mantenir-me sola. Això sí, les festes serien el millor perquè no hi hauria ningú que em digués una hora per arribar a casa.

Inés Machado_3r C EA Segona Ensenyança Encamp

Diuen que cada moment oculta una dolça història. No em vull quedar la meva per a mi, la vull compartir amb tothom.
Després de sortir de casa amb un mitjó de cada color, que un cotxe m’esquitxés amb fang i que trepitgés un regalet d’un gos, vaig decidir que el dia havia de canviar. Vaig recordar que a la bossa guardava la meva pedra de la sort, la vaig buscar i la vaig estrènyer amb força amb la mà. De sobte, em va caure i, quan vaig intentar agafar-la, vaig veure un bitllet de 10 euros. El dia començava a canviar? Doncs no! Era una propaganda d’una nova creperia. Vaig decidir anar a aquesta creperia per tenir, almenys, un moment dolç.

Roland Larregola_3r G Lycée Comte de Foix

Molta gent no sap què ens atreu de  l’skateboard, ens pregunta si ens agrada fer-nos mal. Però la veritat, són múltiples raons. La gent en fa perquè gaudeix de les sensacions múltiples que l’skate li ofereix. La principal és la coneguda adrenalina o la rivalitat que es crea amb els teus amics que estan patinant amb tu i veure qui aconsegueix el truc abans, i sincerament això no té preu. El principal que et fa millorar és la confiança en un mateix perquè quan caus tornes a aixecar-te i continues lluitant per aconseguir-ho. A més, hi ha molta solidaritat i quan algú no aconsegueix fer un truc tothom estat disposat a ajudar-lo.

Jennifer Bras_3r G Lycée Comte de Foix

Sempre intento ajudar la gent, intento ficar-me en la seva pell per poder comprendre-la millor, sé que no rebré res a canvi, però no m’importa perquè em sento bé fent-ho, sé que quan la necessiti també estarà allí per mi. Quan em sento malament no m’agrada dir als meus amics que ho estic, sempre intento treure el meu millor somriure perquè no se n’adonin, però les persones que em coneixen millor ho saben, algunes em pregunten, d’altres ja no perquè saben que no m’agrada parlar de mi, penso que quan els ho expliqui es cansaran d’escoltar-me o no li donaran tanta importància, però malgrat tot sempre aconsegueixen ajudar-me.

Roger Bastida_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Nova York, Roma… La Maia havia viatjat per tot el món. Però li mancava un petit gran país, perdut al mig dels Pirineus. Va voler mirar el mapa però, hor­ror!, se l’havia deixat a la parada de fems a mig dia de camí, així que va preguntar a tot insecte que trobava, on era el petit país. Cap aquí, li va dir l’abella, i el grill, cap allà, i així la petita Maia no sabia cap a on tirar. Volta que voltaràs, un reflex li va arribar i tota contenta s’hi va encaminar. En veure una estranya estructura, recordà què havia llegit al mapa, sota aquella insòlita fotografia: Caldea-Principat d’Andor­ra. La petita mosca Maia va volar d’alegria.

Mireia Forner_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Era un divendres més, jo em trobava a l’escola com un dia qualsevol. Vaig anar al pati del matí i, en tornar, una amiga una mala notícia em va venir a donar. Tot va canviar dintre meu. Ulls plens de llàgrimes. Patiment insofrible. Paraules mudes i crits ofegats a l’aire, a l’aire que no  m’arribava. Tot al meu voltant era blanc i negre, i les cames em flaquejaven. No podia amb la meva vida. Negre va ser aquell dia.  Horrorós i tràgic. Tràgic com cap altre. La vida, o potser la mort, es va endur una persona meravellosa. Meravellosa i inoblidable. En la fosca, però, m’hi trobo bé, perquè aquella nit una estrella més va brillar al cel.

Amat Martínez_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Sempre que tinc alguna setmana de vacances, els meus pares i jo ens escapem cap a casa de la meva àvia per fer-li una visita. Els dies que estic allà m’ho passo molt bé perquè gaudeixo els dies amb ells i no hi ha res millor que estar amb els que més estimes. La meva àvia sempre m’ha ajudat amb tot el que m’ha fet falta i sempre ho farà. Quan és l’hora de marxar em poso molt trist perquè em passaré uns quants mesos sense veure-la, però sempre sé que estarà allà pel que faci falta.

Ana Das Neves_3r D EA Segona ensenyança Santa Coloma

El món gira a través de… les sabates que portem, la cara que tenim, els diners, la marca de roba que vestim… Pocs veuen el que som, però tots veuen què aparentem. Tots fingim ser, però, per què no ser el que fingim? Estem tan acostumats a disfressar-nos pels altres, que al final ens disfressem a nosaltres mateixos. Aparentar té més lletres que ser; per tant, no siguis el jutge que no deixa ser com un mateix és; gaudeix de la vida com si no hi hagués un demà, sent tu mateix, i no jutgis mai més el que veus, valora el que és.

Anahi Leguizamon_3ème D Lycée Comte de Foix

Són àngels endimoniats. Són com el vent, venen i van, et fan feliç o et posen trist. Són com un mirall que reflecteix els que els han cuidat. Poden ser el fruit que has plantat o el monstre que has creat. Són éssers meravellosos que a poc a poc obliden la innocència per acollir la maduresa. La infantesa és un període massa curt que passa massa de pressa. Una època perfecta ritmada per riures i jocs. Els hem d’ensenyar que si la vida és dura ells seran  com una pedra. Els hem de dir que somiïn i que mai no deixin escapar allò que els fa respirar. Els nens són el nostre futur, els únics que ens poden salvar d’aquest món sense pietat.

Ailín Curruhuinca_3ème D Lycée Comte de Foix

Jo m’havia mudat a un apartament vell. Era el primer cop que vivia sola. Vivia al 3r 3a i tenia una veïna que es deia Montse. No parlava gairebé mai amb ningú. De vegades me la trobava per les escales amb el seu marit. Ell sempre la seguia en silenci. Se la mirava sense dir-li res. Quan els saludava, solament la Montse em contestava i el seu marit em mirava sense cap expressió dibuixada a la seva cara. Mai em va saludar. Recordo que li vaig demanar pel seu marit un dia que estava sola. Endevineu què em va dir. Em vaig quedar de pedra en sentir que el seu marit havia mort feia tres anys, lluny d’allà, en un accident de cotxe.