vane

Adrián Da Cunha_3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Recordo aquell dia quan la final estava a prop. Estava molt impacient però també, nerviosa. Els dies van passar ràpid i, per fi, va arribar el dia. Em trobava al mig del camp i va començar el partit. No parava de fer voltes pel camp fins que, de sobte, van xiular falta. Estava marejada. De sobte, sento un xiulet i començo a volar. Tothom estava callat, vaig entrar dins la porteria i tothom va començar a cridar. Va acabar el partit i em van xutar cap al cel. Vaig veure bones vistes, em vaig sentir orgullosa però al caure, em vaig fer molt de mal. Un jugador em va agafar i em va donar a un nen. Ara, el nen i jo mai ens separem.

Jennifer Freitas _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig començar amb 12 anys en un equip d’iniciació de futbol.
Molt emocionant. Veure com vas millorant. Fer sortides fora d’Andorra amb les noies. Sempre anava amb por, pors que no sempre surten bé. Però tot es pot fer, gràcies a les entrenadores, al suport dels pares i de les compa-nyes. Ho fan tot per fer-nos sentir bé. M’agrada i em fa seguir lluitant. Em sento orgullosa d’estar envoltada de la meva gent i poder fer el que m’agrada a mi. Em sento afortunada. Al futbol, no aprens només a jugar, també aprens què és estar en equip, i que no sempre es guanya. Ens van ensenyar que totes les formigues juntes ens mengem l’elefant.

Josep Gutiérrez _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui us explicaré el meu primer dia de  pesca. Tenia set anys. Estic parlant de fa molt temps.
Va ser un dia a la tarda, al llac d’Engolasters i no en sabia gens, em va costar agafar la pràctica, i tot i que m’anava costant menys m’avorria perquè les truites no picaven. Va passar una llarga estona, fins que de sobte va picar una truita i em vaig ficar molt content, però llavors ja era tard i vaig haver de marxar. Aquell mateix cap de setmana vaig tornar-hi i m’ho vaig passar molt bé. D’altres dies vaig anar a d’altres llacs com el Cubil, Tristaina… I ara tinc 15 anys i encara segueixo anant a pescar i m’ho passo molt bé.

Iker Pereira _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

T’estimava, t’estimo i t’estimaré. Tant de bo aquest verb fossis tu, i així en un futur o present et veuria de nou. Sempre estaràs present en els meus records i en el meu cor. Vas patir molt, fins que vas marxar cap a un lloc amb molta més tranquil·litat que aquí. Et vaig veure patint, fregant la mort, i lluitant per sortir d’aquella malaltia. Et trobo a faltar, trobo a faltar les galetes de xocolata, l’escudella dels diumenges i sobretot et trobo a faltar a tu. Has desaparegut físicament del meu present i futur, però no del meu passat i, qui sap si en un futur, ja sigui llunyà o proper, et vegi. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Èric Moro _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Què està bé i què està malament? Una pregunta que em proposo tots els dies. Per a mi el que està bé potser per a tu està malament i viceversa. Perquè per a mi vestir com vull està bé però per a la societat no, per a mi matar no està bé però per a un assassí, està bé? No sé si ho fan amb alguna finalitat… Coses així em ronden pel cap. Com és la realitat? Per què jo tinc una realitat i tu en tens una altra? Quina és la realitat real? Tothom va de realista però no se sap la realitat objectiva. Cada persona és un món, cada cap, un univers… i no pots controlar tothom amb ideologies absurdes. Jo, quan penso, trec noves maneres de pensar, i tu?

Anna Garrido _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Encara recordo quan la mare em va castigar sense cap tipus de tecnologia durant tota una setmana. Em vaig enfadar moltíssim, perquè no tenia dret a fer-me això, per a mi i molts joves d’avui en dia, és molt important estar connectat. Un dia el meu pare em va dir que em portaria a un lloc on podria descobrir noves maneres de viure la vida, un lloc on tot el que creus impossible és possible, on els amors complicats sempre se’n surten, i on jo fos la protagonista. Em va dir que calia deixar aparcats tots el meus pensaments, alliberar la meva imaginació, i obrir-me a la possibilitat de crear un nou món. Em va portar a la biblioteca, un lloc que molta gent desconeix.

Natàlia Mellado_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Heu pensat mai d’on prové el mot microrelat? Tot va començar quan el Micro, un nen que treballava en una pastisseria, va haver de portar un pastís al barri del costat. Havia d’escollir entre dos camins. Evidentment, va optar pel més curt però es va perdre. Es va trobar amb una velleta que portava un micròfon a la mà. El nen li va demanar ajuda i ella li va regalar el micro, li digué que li explicaria cap a on anar però en relats molt breus. El nen va acceptar i l’aparell va començar a indicar-li el camí mentre li explicava petites històries relacionades amb els  carrers per on anava passant. Finalment va trobar la casa. I d’aquí que un microrelat ha de ser breu.

Marta Codina _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La Via va cridar l’Auggie molt alarmada. Li va dir que la Daisy estava malalta. Llavors se l’havien d’endur a urgències ràpidament. L’Auggie es va acomiadar d’ella. Un cop allà l’Auggie estava convençut  que la Daisy es curaria. La mare li va dir que ja estava molt velleta i que últimament vomitava moltíssim. La mare va insistir que segurament no se’n sortiria, però l’Auggie encara tenia una mica de fe. L’Auggie va mirar la Via perquè li donés la raó, però la Via no va aixecar el cap de terra. El pare va arribar a l’hospital i va dir que ja estava bé de fer-la patir. En aquell moment la Daisy va marxar del seu cor.

Ricardo Portas _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Em dic Daisy i sóc una gossa molt bonica i juganera. Tinc una família que em va acollir molt bé. Jo sempre els vaig a fer companyia quan em necessiten. El pare em va venir a buscar quan era un cadell, i la mama em cuida molt bé. La Via ja és una adolescent i és la nena més bonica del món. Finalment tenim al meu estimadíssim Auggie. Té la cara una mica diferent a la dels altres humans però me l’estimo. Cada matí el desperto amb una llepada i se’l veu molt feliç. Ara m’estic fent velleta i el cos ja no em funciona tan bé. Fa uns mesos que tinc mal de panxa, el pare m’ha portat al veterinari i va dir que tenia un tumor estomacal.

Juliette Blanchet _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit. Estàvem sols. Començava a caure la neu. Jo, a fora, amb la meva germana. M’agradaven aquests moments. Sense poder pensar, sense poder parlar, sense problemes. El color de la lluna semblava d’or. Aquella nit, hi havia un nombre infinit d’estrelles en el cel.
La meva germana, ella, se sentia trista. Sabia que aquests moments s’acabarien. Els seus ulls eren verds, i al mig de les seves pupil·les, una mica de blau. Hi havia una llàgrima sobre la seva galta, d’un vermell discret a causa de l’aire.
Al mig d’aquella guerra, aquell moment era una necessitat.

Kristel Betriu _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Caminem endavant amb els ulls tapats. En els moments més difícils ens demanem per què seguim caminant. Podríem comparar el futur a un quadre abstret, que pot variar. La vida té mil camins per elegir. Perdem temps a qüestionar el que pensen els altres de nosaltres. Diuen que allò més important és ser feliç, és el propòsit de tothom. El problema és que molts ho volen ser però pocs ho som de veritat, perquè de vegades la felicitat es troba en els petits fets, molt senzills, en els detalls del dia a dia. I no ens n’adonem pel simple motiu que estem obsessionats, buscant alguna cosa massa perfecta, i la perfecció no existeix.

Pepa Bertran _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Són les quatre de la tarda. És el primer dia de les vacances i no sé què fer. Penso en la gent que m’envolta, en la que m’estima. No hi ha gaire gent que valgui la pena en aquest món. M’aixeco, vaig a vestir-me. Agafo les claus de casa i marxo. Començo a pujar pel camí de darrere de casa. De sobte, veig els meus pares arribar a casa. Hauria de tornar. Començo a córrer. No tinc cap direcció. Travesso el poble sense pensar què deu dir la gent de mi. Sento un cop molt fort. Em desperto, són les set del matí. Estic en una habitació blanca. Els llençols blancs. Una dona vestida de blanc entra per la porta. Noto una punxada a l’estómac.

Tom Ribeiro _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Bon dia. Em dic Adrià o Marc… no ho sé ben bé encara. L’únic que sé és el que m’agrada. El menjar que em dóna la mare! De moment estic bastant bé a la meva cova. No hi fa ni fred ni calor. Bé, de fet no sento gairebé cap sensació.
M’agradaria sortir d’aquesta cova humida, però vaig sentir dir a la mare o almenys era una veu de dona que encara em falta perquè pugui sortir. No sé ben bé què són els mesos, però suposo que falta poc… De moment intento trencar la cova a cops de peu.
Ostres! Avui la cova fa moviments inhabituals i sento com si un imant m’empenyés. Ja ho veig! Estic fora i sento una veu dient: “Felicitats, és un nen!”

Paulo Martins _3r A INSTITUT ESPANYOL

Allà, al meu davant, m’estava jo, ben quiet. El meu cos, el meu rostre…, la meva persona. Jo, desdoblat. La mateixa persona..? Estava confós, què hi feia allà en aquell llit envoltat de tanta gent? No m’ho podia creure, era impossible. La gent plorava. Els coneixia a tots. Vaig recordar que havia tingut un accident de moto, jo era molt bo amb la moto. Sí, ara me’n recordava, havia caigut de la moto perquè se m’havia creuat un gos…, i em vaig desviar per evitar-lo, però no recordava res més.  Ara veia el meu fill plorant i li preguntava per què plorava, però ni em mirava. Ningú no em veia. Aleshores ho vaig entendre tot.

Laura Gómez _3r A INSTITUT ESPANYOL

Estava espantada, amagada sota el meu llit. Havia vist morir els meus pares, alguna cosa em deia que jo seria la següent. Un senyor estrany deambulava per la casa. Intentava agafar el telèfon, que era al costat de la porta de sortida, però no podia arriscar-me. No sabia què fer. I si em volia matar a mi també? Vaig sortir de l’habitació i, mirant al meu voltant, vaig buscar un pal per poder defensar-me. Vaig caminar cap a la cuina i de sobte unes mans em van agafar pels colzes: era la meva germana, que em deia que al nostre país havia començat una guerra. Hauríem de fugir cap a un altre país a la recerca de treball i felicitat!

Maria Babià _3r C EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

La por és una emoció que serveix per a avisar d’un possible perill. Tinc por de perdre l’avi. L’estimo molt i no vull que marxi. L’avi és a l’hospital ja que l’han d’operar de la vesícula i estic molt espantada.
Un dia d’hivern, 3 de novembre del 2015, vaig a l’escola. Allà tot és avorrit, com sempre.
No puc parar de pensar en l’avi, i què faré si un dia el perdo.
Al arribar a casa, trobo els meus pares contents, m’encanta la sensació.
De cop i volta ens truquen i ens diuen que l’avi ja no hi és. Em poso pàl·lida i se m’acumulen totes les emocions que he anat retenint. El meu avi era la meva llum i sense ell jo no veuré el dia.

Júlia Saura _3r C EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

Tinc 12 anys i avui és el meu aniversari. Anem al cinema amb el meus pares i tots els meus amics. Entrem, mirem la pel·lícula i sortim. Ja han vingut a buscar tots els meus amics i ara, amb els meus pares, anem cap a casa; plou molt. De cop veig llums venint cap a nosaltres i la mama que crida i em diu: “Protegeix-te!”
Tot negre…
Desperto. Estic a l’hospital i sento un pip constant a les orelles. No sé què ha passat. Entra el metge i m’escriu que estic sord, que el papa ja no hi és i que la mama està en coma. Crido, ploro i me n’adono que no em sento, que estic tancat en una caixa i que estic sol.

Jordi Raposeiras _3ème I LYCÉE CMTE DE FOIX

Per què som tan cecs? Per què no parem de contaminar aquest món? Fem un esforç, tampoc costa tant… Pensem que queden molts anys per viure en aquest planeta, que encara hi ha moltes generacions darrere nostre, que encara han de gaudir de tot el que hem gaudit nosaltres. Jo encara tinc 14 anys, i cada matí, quan em llevo, veig més egoisme que mai. Cada matí arribo a l’escola i veig nens més petits que jo, i em dic a mi mateix: “Què estem fent?!” Jo només dic que pensar una mica en els altres no faria cap mal a ningú. No engeguem innecessàriament els calefactors quan tenim jaquetes i mantes… Agafem la bici.

Ester Pelegrina _3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Des que neixes fins que mors, passes per moltes etapes de la vida, algunes bones i d’altres no tant. Quan ets petit la vida és un paradís no tens problemes, no t’has de preocupar per res que no siguin les teves joguines. A mesura que vas creixent van apareixent els problemes. Quan arribes a l’edat del pavo comences a madurar i t’adones de les coses de la vida. Ja res és com abans, ja no tens ganes de jugar ni d’anar al col·legi, ara és millor sortir amb els amics. I no tens gaires ganes de passar temps amb els teus pares. No miris el passat, viu el present i espera un futur millor. Pensa que són els pares els que t’han donat la vida.