vane

Tatiana Gonçalves_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Un estiu a Andorra una nena va anar al parc a jugar amb unes amigues però cap d’elles va aparèixer. La nena es va quedar sola, la nena va començar a plorar perquè no hi havia ningú que jugués amb ella. Passat un temps un nen va arribar i va veure la nena plorant i es va apropar per parlar amb ella. La nena li va dir que l’havien deixat sola i el nen va sentir molta pena per la nena i va voler jugar amb ella.

Oriol Martínez_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Una nit d’estiu, un noi anava sol pel carrer i es va creuar amb grup de joves amb pinta de dolents. El van parar i li van preguntar què feia voltant a aquelles hores de la nit. Va respondre que havia discutit amb els seus pares i que no volia estar a casa. Llavors, el van convidar a unir-se a la colla i, a un carreró on no passava ningú, van treure drogues. El nouvingut mai les havia tastat i va ser el seu primer cop tot i que no l’últim. Així, es va integrar ràpidament al grup i va començar a prendre regularment aquelles substàncies. Amb el temps, el noi es va acabar enganxant a les drogues i va morir molt jove de sobredosi.

Mariona Guasch Romero_3r C EA 2a ENSENYANÇA ordino

Em desperto. Tinc la sensació que alguna cosa passa. Però, com cada dissabte, em quedo uns minuts més al llit sense fer res. Després d’una estona, em llevo. El primer que faig és mirar per la finestra. Per fi, totes les muntanyes estan cobertes d’una gran i blanca capa de neu. Pujo les escales i torno a mirar per la finestra. El primer que penso és obrir la porta del balcó. Només trec el cap, ja que el ter­ra està completament cobert de neu. Aquesta sensació que tant m’agrada, aquesta sensació només la sento quan neva. Una sensació de buit, silenci, tranquil·litat, com si tot el món es parés a observar aquest meravellós paisatge.

Lluna Clascà Martín_3r A EA Segona Ensenyança Ordino
Vaig a dormir. Tanco el llum. Tanco els ulls. Entro en el meu somni, un món imaginari, fantàstic, especial només per a mi. Estic dins el mar, puc respirar, parlar, ser fantàstica, però sobretot puc ser el que vull. I quan se somia alguna cosa inesperada, què passa? Em quedo un minut en pausa. Em desperto. Torno a tancar els ulls i el somni continua, soc al mar, nedant amb els altres. Però de sobte, em ve una cosa gegant, què serà? Una balena, un tauró, el pare, la mare o la germana. No ho sé. Em desperta l’alarma, l’apago i torno a dormir. Ara sí, no sé per què, però no somio res, no tinc cap pensament, dormo en pau. Torna a sonar.

Meritxell Ribera Ylla_3r Col·legi Sagrada Família
Hi ha persones que són més animals que els pròpiament anomenats així. Cada vegada són més les mascotes abandonades, sobretot durant l’estiu. Les gosseres són plenes d’éssers vius amb sentiments i cap d’ells es mereix estar allà. Cap d’ells és capaç d’abandonar-te. Cap d’ells és capaç de fer-te mal. Es converteixen en els teus àngels de quatre potes. Tens mascota a casa teva? Has tingut un mal dia? T’ha tractat bé? Has estat malalt i s’ha apartat de tu en algun moment? O no s’ha separat ni quan necessitava fer les seves coses? Com es podria castigar els maltractadors? Els posaries una multa? O també els maltractaries? Pensa-hi.

Sara Baamri_3ème C Lycée Comte de Foix

Un dia que estava al Marroc vaig viure la pitjor nit de la meva vida. El meu cosí és d’aquells que sempre es baralla per un sí o per un no. Aquell dia estava simpàtic amb la gent, però arribà un senyor d’aspecte sospitós i pronuncià el nom del meu cosí. Va treure un ganivet de la butxaca i amenaçà el meu cosí de treure-li la vida. Jo que soc molt xafardera, vaig espantar-me ràpidament en veure’l. Quan estàs al lloc equivocat i en el moment que no toca no saps què fer per salvar-te, i l’únic que vaig poder fer va ser amagar-me darrere un arbre esperant que s’allu-nyés aquell home. Tenia un aspecte horrorós, una cicatriu tallava la….

Marion Blanchet_3ème H Lycée Comte de Foix

No em puc creure que és el dia de la cursa, l’espero des de fa molt de temps, vull guanyar i m’he preparat. Arribo al davant de la sortida de la cursa, estic molt nerviosa, miro al meu voltant, hi ha molta gent i molts professionals. La nit comença a caure, hi ha una petita i fina brisa freda. Estic a punt de córrer deu quilòmetres. L’àrbitre aixeca el seu braç cap al cel. El meu cor batega amb molta rapidesa. Ja està, és el moment. El meu treball, el meu esforç. Començo a córrer, em sento bé. No vaig molt ràpid, però avanço persones. Em concentro, soc al cinquè quilòmetre, estic ben posicionada, estic cansada… però segur que arribaré.

David Gamonal_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
Tothom el mirava estranyat. Cada cotxe que passava el pitava i se’l quedava mirant com si no fos d’aquest món. El turista francès no entenia res. Ingènuament, es devia pensar que era un costum d’aquest país que desconeixia per complet. De sobte, van aparèixer unes llums blaves i vermelles. El francès no entenia per què s’anava apropant aquella discoteca amb rodes. Per què semblava que el seguís? Quina cosa tan estranya! Però és normal que vingui la policia quan vas contra direcció en una autopista!

Natasha Ramos_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Avui vaig pels passadissos de l’hospital amb la meva filla Mia. Fa deu anys vaig treure un noi, en Marc, de casa seva, la qual s’estava enfonsant entre les flames. Els metges ens van dir que ja no podria caminar més. Cada tarda la meva filla m’acompanyava a veure’l a l’hospital fins que va començar a anar-hi ella sola. El nen anava creixent, superant obstacles i passant proves. La Mia anava a l’hospital cada tarda i molts cops sortia del col·le perquè el Marc es trobava malament. La majoria de metges no tenien esperances que tornés a caminar però ara el veig somrient amb els peus sobre l’altar posant-li l’anell a la meva filla.

Diego Santos_3r A C. E. María Moliner
L’alienígena Wiho vivia al planeta Venus, un planeta on hi havia moltes guerres a causa dels diferents territoris nacionals. Wiho, cansat d’escoltar tantes baralles, va decidir estudiar ciències polítiques per poder aturar les guer­res. Va estudiar molt i ho va aconseguir. Es va fer polític. Va entrar en un partit polític important al seu planeta. Va lluitar, va aturar les guer­res. No havien previst, però, l’alt preu que haurien de pagar per aquella indústria armamentística. Sí, la pau s’havia instal·lat, però en un món absolutament devastat. En Wiho, com tots els venusians, va morir contaminat. Aquest és el planeta que coneixem ara.

Eric Gardes_2nde CSR Lycée Comte de Foix

Era un matí d’estiu. Jo m’estava rentant els peus a la vora del riu del llac de Tristaina. Estava sol, o almenys actuava com si ho estigués. Els meus peus, cansats d’una bona caminada, ja estaven millor. I tot jo em sentia molt millor. Em vaig quedar assegut, una mica endormiscat, descansant i aprofitant l’airet fresc per assecar-me. Després em vaig posar els mitjons, les sabates i em vaig aixecar per anar-me’n. En aquell moment em vaig adonar que la muntanya és genial. Havia estat tot sol, tranquil, sense que ningú em molestés, escoltant el xiuxiueig dels ocells i la remor de l’aigua. S’hi estava superbé. Hi tornaré.

Adrià Blat Vidal_3r C Col·legi Anna Maria Janer
La final. Era la final més important per a Andorra i per a l’equip. Ja estàvem tots preparats als túnels dels vestuaris quan, de sobte, va aparèixer el rival. La primera impressió que vàrem tenir va ser: “Uf, quines bèsties!” L’àrbitre ens va acompanyar al camp. Els pares mirant i l’afició animant. Ho havíem de donar tot. El xiulet va indicar l’inici del partit. 40 minuts per endavant. Vam començar perdent, però encara quedava molt. Mitja part. Seguíem igual. De sobte, la sort va canviar i es va posar de la nostra part. Amb dos minuts i poc més en vàrem tenir prou. L’àrbitre xiulà el final. La copa va ser nostra i per a Andorra.

Kaye Tomàs_3r B
EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Què és l’amistat? L’amistat és quan pots estar amb una persona sent tu mateix, confiar-li fins i tot la teva vida, riure i plorar amb ell. Un amic estarà amb tu per sempre, tant a les bones com a les dolentes. Sí, de petits tots creiem tenir molts amics, però creure-ho no és suficient. Perquè la majoria marxen al cap del temps, i això no m’ho van ensenyar de petita. Els amics de veritat són aquells amb els quals has de travessar un infern, un infern que, amb ells al costat, es converteix en un camí ple de somriures. Amics de veritat? Els puc comptar amb els dits de la mà, perquè si ho penses bé, no és la quantitat, és la qualitat.

Xavier M. Poujarniscle_S 3r A Col·legi Sant Ermengol
1r esglaó. Recordo el meu primer pas.
2n esglaó. Recordo el meu primer xut.
3r esglaó. Recordo el meu primer amic.
4t esglaó. Recordo la meva primera baralla.
5è esglaó. Recordo la meva primera festa.
6è esglaó. Recordo el meu primer i últim amor.
7è esglaó. Recordo el meu casament.
8è esglaó. Recordo el posterior patiment.
9è esglaó. Recordo la desolació quan ella va morir.
10è esglaó. Recordo quant vaig patir.
Deu moments per recordar, deu segons fixats, deu esglaons a pujar, un últim pas a avançar abans de caure des del gran altar.

Èric González Duro_S3B Col·legi Sant Ermengol
Tot va transcórrer molt ràpid. Mentre prenia un bany amb les meves amigues, com cada matí, la gran porta es va obrir. Aquesta vegada vam ser nosaltres les escollides. Es va destapar l’ampolla, i totes juntes, i ben apretadetes ens vam endinsar en uns túnels foscos i lliscants. Ens vam dividir en arribar a una gran piscina. Jo vaig baixar a poc a poc per un altre túnel, més esgarrifós que l’anterior. Quan ja començava a acostumar-me a la sensació un sotrac molt gran va fer que sortís disparada, i en aquell moment, vaig desaparèixer. Pfffff

Joel Gonçalves_3r B CE María Moliner
Avui fa cinc anys que va néixer el meu germà. Encara recordo quan el pare va portar-lo a casa i jo vaig saltar d’alegria. Em va dir que la mare s’havia de quedar uns dies més a l’hospital. El pare va tornar a l’hospital, i em vaig quedar jo sol amb el meu germà. Vaig abraçar-lo amb molta delicadesa. Dormia. Era molt bufó. Per un moment vaig pensar les coses que faríem junts, els riures, les complicitats. Podrem fer de tot! De sobte, es va despertar, i començà a plorar. Perquè es tranquil·litzés, li vaig cantar una cançó. El plor va aturar-se. En aquell moment em vaig sentir molt feliç de tenir-lo als meus braços, em va mirar i va somriure.

Tania Da Rosa_3r B CE María Moliner
El Sergi es trobava fent fotos al costat de l’estany del parc amb la lluna plena de fons. De sobte, va divisar el més bell que l’objectiu de la seva càmera podria captar mai, una jove de pell pàl·lida i cabell fosc il·luminada per la llum de la lluna. Es va apropar a ella molt a poc a poc, amb por que fos una il·lusió provocada per la màgica nit. A l’altra banda de l’objectiu, la Camil·la estava gaudint de l’agradable brisa, quan va sentir que algú s’hi acostava. Després d’una tranquil·la conversa, la Camil·la va acariciar la cara d’en Sergio i va assegurar que era el més bell que les seves mans havien tocat mai. No calia veure-hi!

Aida Iriarte_3r C EA Segona ensenyança Ordino

Jo tenia un grup d’amigues. Al cap d’un temps van començar a deixar-me de banda. Cada dia que passava anava a més. Ja gairebé no em parlaven als patis de l’escola ni em preguntaven com estava. Em vaig començar a sentir una mica sola i traïda per les meves amigues de sempre. Veia que ja no em parlaven, que passaven de mi. Com si fos una merda, era invisible per a elles. Jo no em creia que les meves millors amigues em farien això. I el que em va fer mes mal és que la que considerava la millor em deixés així. Ella era molt important perquè sempre estava allà quan la necessitava. Vaig acceptar que no em volien i que m’havien abandonat.

Ïa Robert_4r B Anna Maria Janer
Tinc dotze neutrons, onze protons i onze electrons. Un d’ells bada a la lluna de València. L’estabilitat no és pas el meu punt fort. En canvi, la duresa és una de les meves millors qualitats. Resplendeixo. Condueixo l’electricitat i la calor. Però exploto si em poso en contacte amb l’aigua. Barrejat amb el clorur, esdevinc sal de taula. Els meus amics m’anomenen Na. Soc un element de transició. La meva casa és la taula periòdica. Pertanyo a la destacada família dels metalls alcalins. El meu germà gran és diu Liti i el petit Potassi. Com a veí tinc el famós Magnesi i els seus ions. Si em busques, em trobaràs al període 1, grup 3.

Jessica Nogueira_3r C C.E. María moliner
El roser era fort i valent, encara que se li trenqués una branca volia sempre seguir endavant. Un dia, una de les seves roses va obrir-se. Una família en veure-la va quedar meravellada pel color dels pètals i per la fragància que oferia. Sense que ningú els veiés van arrencar el roser i se’l van endur cap al jardí de casa. Va arrelar i va créixer. Un matí de primavera l’avi va decidir fer un empelt al roser. Seria l’últim que faria perquè al cap de dos dies va morir. A la primavera següent aquell roser tenia flors de dos colors, n’hi havia de vermelles i també de grogues. Era el roser de l’avi que els saludava.