vane

Laia Abarca_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre que pronunciem la paraula “mai”, a què ens referim? Al fet que mai més tornarem a dir o a fer alguna cosa? No, perquè quan diem: “mai més et deixaré el bolígraf!” és totalment mentida, saps que al cap d’uns dies aquell bolígraf tornarà a estar en mans d’aquella persona que li vas dir mai. També diem “mai”, per exemple, quan afirmem que mai ens enamorarem d’una noia de la classe, però resulta que amb el pas del temps estem passejant pel pati agafats de la mà amb alguna d’elles. “Mai”, una paraula, de només tres lletres, una paraula quasi sense significat. Això sí, sempre podrem dir que mai viurem eternament.

L. Areny_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Si perds el llapis, no prens apunts. Si no prens apunts, no pots estudiar. Si no estudies, no aproves. Si no aproves, no et gradues. Si no et gradues, no trobes treball. Si no trobes treball, no guanyes diners. Si no guanyes diners, no menges bé. Si no menges bé, et tornes molt prim. Si et tornes molt prim, no ets agradable. Si no ets agradable, no trobes l’amor. Si no trobes l’amor, no et cases. Si no et cases, no tens fills. Si no tens fills, estàs sol. Si estàs sol, caus en depressió. Si caus en depressió, et fiques malalt. Si et fiques malalt, et mors. Conclusió: si perds el llapis, moriràs.

Fàtima Fouzi_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava assegut, prenent un Chateaux La Tour a la terrassa d’un bar. Esperant impacientment l’Elena, el meu primer i únic amor. Em va dir que després de la visita a l’hospital quedaríem. Al bar estaven de reformes, hi havia una bastida per pintar la façana del bar. Unes posts van trencar-se i amb l’impuls va caure un pot de pintura. Amb la mala sort que em va caure sobre. Després del desastre, l’Elena va arribar i va començar a riure sense parar i els dos vam esclatar de plors d’alegria. Feia temps que no la veia tan feliç, des del dia que li van diagnosticar càncer. Tornaria a estar xop mil cops per veure-la un sol cop somriure.

Miloud Bensalah_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo el meu pare, cada vegada que veig el seu escriptori, amb la seva magnífica ploma i aquesta particular olor a paper vell. En aquests moments quan em trobo en la seva habitació, em sento el nen més feliç del món, em sento protegit i estimat. Aleshores la meva imaginació i creació comencen a donar els seus fruits. I així és com comença el viatge a l’ultramón on puc contactar amb el meu pare que tant estimo i va haver de deixar-me massa d’hora. El moment de retrobada és fantàstic, molt emotiu, ell m’agafa a braços i comencem a jugar junts. Malauradament aquests moments acaben quan la meva imaginació s’esfuma i retrobo la realitat.

Marc Pires_1 BPR Elect. LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor és un sentiment fort que senten totes les persones, l’amor té molts punts de vista distints com un amor romàntic o simplement un amor considerat com un amor a primera vista, que quan veus aquesta persona saps amb molta seguretat que podries passar tota la teva vida al seu costat i que ella fos la dona de la teva vida i pensar en el fruit d’aquest amor, els nadons que fan el principi d’una relació mes estable i feliç. És un amor amb un principi dur per al noi perquè tenir aquest dolor de saber que la noia que t’agrada i que estimes com mai havies estimat ningú no s’adona que l’estimes, ni que faries qualsevol cosa per ella.

Armandina Gomes_1 BPR Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest estiu ha fet un any que vas marxar. Et trobo molt a faltar però sé que estàs millor ara que si estiguessis aquí. Els teus últims moments els vas passar malament però ara no estàs sofrint. El 16 de juliol de 2010 em quedarà gravat per sempre. El pitjor de tot és que no et vaig poder acomiadar. Sempre et portaré al cor. El que em consola és saber que des del lloc on ets em protegiràs. Sé que ja eres vellet però igualment no em conformo, et voldria al meu costat, veure’t a les vacances, donar-te un petó, una abraçada… Sempre conservaré aquella fotografia teva per no oblidar mai la teva cara, ni tampoc el teu últim somriure.

Manel Torrentallé_1r eco. B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Riiing, riiing! És hora d’aixecar-se. Shhhhhhh! La dutxa. Poing! Les torrades. Ffff! La llet calenta. Pum! La porta al tancar-se. Surto. Xop xop xop! Genial, està plovent i no he agafat paraigües. Rum rum! Mec mec! Els cotxes i les motos. Bla bla bla bla! La gent parlant. Xif xof! Les meves passes. Per fi arribo a l’escola. No hi ha ningú, potser he arribat tard. Miro el rellotge, però marca que encara estic a temps. Ding dong! Truco al timbre i ningú contesta. Grrrr ! Avui és dissabte!

Ingrid Rossell_1r econòmic B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Oh! Pols blanca que em fas delirar… Em provoques les més agradables sensacions. Tu poses un punt d’emoció al meu dia a dia, i consumir-te arriba a ser una addicció que em provoca una eufòria insuperable. Diuen que el teu consum en excés és negatiu tot i que no aconsegueixo aturar la teva ingesta. Se’m dilaten les pupil·les i la sinapsi s’incrementa dins del meu cervell, on s’activen les àrees del plaer i del deliri. Per molt dolent que siguis mai et penso deixar, ja que si no et tinc em deprimeixo i recaic en la meva addicció. Com et necessito… Oh estimat sucre!

Maiana Babot_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Dies, hores, minuts, preparant-se. Som pacients, esperem i finalment arriba el dia. Ja estava tot llest, era fosc, arribava el moment. Sona el telèfon: d’aquí a quinze minuts al carrer. La finestra m’espera. Pot haver-hi un possible perill, però me’n sortiré. Em paro, escolto, observo, cap imprevist i els nervis no falten. Surto. Arribo al carrer. Tot bé. La veig, m’està esperant, ens mirem, somriem. Tot està sortint bé. Ens espera un curt trajecte i llarg a la vegada. Ens vénen a buscar, pugem al cotxe i marxem en un ambient immillorable, sona bona música. Arribem a destinació. Ens trobem amb tots… La bona festa ens espera.

Sandra Massuet_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Sona el despertador. Són les set del matí de dilluns. M’aixeco del llit, em sento estrany. Potser estic malalt. Em preparo. Vaig a la cuina a esmorzar. Veig la meva mare. La saludo però no em fa cas, està bastant trista. Amb el pare discuteixen bastant. Agafo alguna cosa per menjar i me’n vaig cap a l’escola. Quan arribo, vaig cap als meus companys. Els saludo però ells tampoc em parlen. Potser estan enfadats a mi? Sona la campana i anem tots cap a classe. M’assec al meu lloc. El professor comença a passar llista. Quan arriba al meu nom, no el diu i molts dels meus companys comencen a plorar. He mort?

Núria Colell _1r C BATX. INSTITUT ESPANYOL

Es pot saber què queda de l’ètica i de la moral? Es pot saber què és el que està passant? És trist veure com es va escolant el temps i comprovar que el món continua empitjorant. El problema som nosaltres, que només sabem demanar i rebre i no sabem donar res a canvi. És tot més fàcil quan donem les culpes als altres, m’equivoco? Ens queixem de tots i de tot, però no de nosaltres mateixos. Si has posat a rentar uns pantalons i no t’has recordat de treure l’ipod, a qui culpes pel fet que l’aparell ja no funcioni? “Mama, que no mires dintre de les butxaques?” La crisi és una paraula que defineix com d’egoistes ens hem tornat.

Cristina Moráguez_1r C BATX. INSTITUT ESPANYOL

Sóc dalt d’una muntanya ben alta. Aquí el vent bufa tan ràpid que sembla que hagi d’arrencar tots els avets de soca-rel. Amb una càmera contemplo una vista magnífica de les muntanyes, em sento com si estigués sobrevolant la panoràmica com un trencalòs. El sol il·lumina totes les muntanyes, però no és un sol que escalfi pas, el paisatge és càlid però el vent és gèlid. Captar la preciosa imatge de les muntanyes nevades i com els núvols van tapant la parròquia d’Ordino és tan meravellós que el món s’esvaeix i només resta la presència de la neu que cau suaument damunt del meu cabell. Només em vull perdre, vull volar lluny de tot.

Rut Escoda_1r Artístic B E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Els arbres s’interposaven en el meu camí, cada cop em costava més avançar. Quan ja havia perdut l’esperança d’aconseguir-ho, vaig veure una llum entre els arbres, la llum de l’esperança. Amb un últim esforç, per fi vaig arribar al final d’aquell passadís de foscor i l’herba, que abans dificultava el meu pas, va donar lloc a una sorra blanca i fina formada per les llàgrimes d’amors perduts, per les llàgrimes de gent a qui no   se’ls havia donat una segona oportunitat. A l’horitzó, el gegant sol que donava vida a la gent d’aquest país de flors, tenyia el cel daurat.

Júlia Viladomat_1r Artístic B E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Estirada aquí, al meu llit, me’l miro amb atenció i amor. Un amor incondicional pur i sincer. Descobreixo uns nous llavis que creia conèixer, tan salvatges i intensos i que ara mateix es veuen tan fràgils i dolços. La pell és més suau del que recordava, potser és per aquesta llum daurada que es cola per la finestra, no ho sé però sembla un altre noi. De sobte, obre els ulls i amb la mateixa tendresa d’abans i amb un somriure em diu: “no et tornaré a deixar escapar, ens estimem, què més cal?” Jo somric, sempre em fa somriure. Sona el despertador, odiosament estrident, obro els ulls i ja no hi és, ha marxat. Suposo que sí que cal alguna cosa més.