vane

Ana Antunes_2n BPRC  LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser no ets el seu primer amor. Ella ja deu haver estimat abans i podrà tornar a estimar. Ella no és perfecta, tu tampoc no ho ets i vosaltres dos mai no sereu perfectes. Però si et fa riure almenys una vegada, si admet ser humana i admet cometre errors, no la deixis anar i dóna-li el millor de tu. Ella no està pensant en tu en tot moment, però et donarà una gran part de si mateixa tot i sabent que li pots trencar el cor. No li facis mal, no analitzis, somriu si et fa feliç, crida si et fa enutjar i enyora-la quan no hi sigui. Estima-la quan rebis el seu amor. No hi ha noies perfectes, però sempre hi haurà una noia per a tu.

Ana Mendes_2n BPRC  LYCÉE COMTE DE FOIX

És trist saber que no tornaràs, que tots el bons moments que vam passar quedaran en el record i en les fotografies. Haver d’esborrar tots el records de la meva ment per no massacrar-me més amb la teva partida, després de tot el que vam viure junts, les nostres discussions, la nostra amistat, el nostre amor. Vull dir el meu amor per tu, perquè tu mai no et vas fixar en mi, encara que jo sempre vaig estar amb tu. I just en el moment en el qual més et necessitava vas desaparèixer sense donar cap explicació. Et trobo a faltar però sé que ho superaré perquè tu mateix em vas ensenyar que no val la pena patir per algú que no s’ho mereix.

Sergi Gispert_2n A econòmic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

A mesura que vaig escrivint aquestes poques paraules, es van consumint, a poc a poc, els caràcters. De fet, no sé què escriure. Podria explicar un dia a la meva vida, un entrenament, un fet rellevant que m’ha passat, o m’hagués pogut passar, simplement, inventar-me qualsevol història. Però ja ho he dit, aquestes paraules es van consumint, de mica en mica, a mesura que vaig escrivint cada frase. Tot compta: un espai, una lletra, una paraula. Arribat aquest punt, faig recompte. Me’n falten! Ara sí, amb aquestes últimes paraules tot s’acaba. Microrelat.

Anna Aguareles_2n A econòmic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Una pirueta, un moviment de braç i una pausa. El públic aplaudeix i em sento satisfeta i feliç. La coreografia ha sortit perfecta. Em dirigeixo al vestidor sense esperar l’opinió dels jutges, em descalço i m’asseco la suor. Estic sola, i això fa que em senti tranquil·la, però de sobte, apareixen una vintena de periodistes i fans que comencen a cridar el meu nom desesperadament. De cop, sento un fort cop a la galta i a l’obrir els ulls em trobo estirada en un llit, observo, sembla un hospital. Reconec una cara, la meva mare, pronunciant el meu nom, i un soroll d’una màquina reproduint un so molest: pip, pip, pip… Tot era un somni.

Anna Pinto_1r DEP ECP FORMACIO PROFESSIONAL

És un dia trist, ennuvolat, amenaçador i fa parella amb el meu estat d’ànim. Tinc poques ganes de seguir endavant amb la meva vida. No trobo sentit per continuar aquí, no tinc ganes de gaudir dels meus amics, ni de sortir al carrer i cridar al món que segueixo viva.
No vull tenir aquests sentiments, per això desitjo que en el moment menys esperat alguna paraula, algun gest o simplement una carícia em torni la il·lusió per seguir. Segur que encara em queda molt per descobrir. Tinc una meta i no em puc aturar en els pensaments que tinc al cap ara mateix; els foragito!

Andrea Cravinho_1r DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

He quedat a la una. Tinc temps. M’ho prenc amb calma. Camino per un barri nou per mi. Veig una pastisseria. M’aturo. Compro unes galetes. Quan surto veig un noi amb l’aspecte d’un delinqüent. Ple de tatuatges. Tot vestit de negre. Amb cadenes aquí i allà. Fa molta por. Camino. Miro un aparador. Pel reflex veig com s’acosta. M’espanto. Camino més ràpid.
Eh tu!, crida.
M’angoixo i m’afanyo encara més. Ell comença a córrer. Intento fugir, però m’enxampa.
No em facis mal, si us plau!, crido.
T’ha caigut la cartera, diu.
Me la dóna. No hi falta res.

Ana Teresa Borges_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia et despertes i ho veus tot diferent. Res tornarà a ser com era. Tinc unes ganes boges de córrer i abraçar-te però és impossible! Tu ja no estàs al meu costat. Has marxat sense dir res, m’has deixat davant la solitud. I des d’aquest moment mai més tornaré a veure el teu somriure, a sentir les teves carícies, a escoltar les teves paraules… M’agradaria tant tornar al passat i estar novament al teu costat però tu no estàs aquí, i jo visc dels records, d’un passat que no tornarà.
Ara és moment de mirar endavant i oblidar el passat, el futur sempre ens pot sorprendre!

Bryan Vieira_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

La vida no és fàcil per a quasi ningú, és difícil i acabes marxant, però viure val la pena perquè sempre tindràs la  il·lusió: moments tristos, d’altres de més alegres.
No cal apartar tot el que tenim: amics, records i la vida pròpia perquè aquestes coses sempre estaran aquí. Viu minut per minut la teva vida, i trobaràs en aquests moments la teva font d’energia, única i essencial per tirar endavant.
No et capfiquis sense motius i aprofita cada minut  per viure moments inoblidables.
Ànims! Viu la vida al 100%.

Fabio Alves_3r C ESO INSTITUT ESPANYOL

La nit de cap d’any, hi havia una barca al mig del llac Grum. I allà hi havia dos homes. Un d’ells tenia una pistola i va disparar contra l’altre. Aquest va caure a l’aigua. I el culpable se’n va anar cap al port. L’endemà van trobar el cos, tenia un forat al pit. I a una de les barques hi havia una pistola. Van treure la bala de la víctima i van recuperar les empremtes digitals de la pistola trobada a la barca. La víctima es deia Larry i tenia 24 anys. L’assassí encara no tenia nom, però tan bon punt el detectiu Wright es va fer càrrec del cas, es podia dir que el seu anonimat tenia els dies comptats.

Cristian Revert_3r C ESO INSTITUT ESPANYOL

El dia 1 de juny, un club, el govern andorrà i Vallnord van decidir fer una marxa ciclista. Després d’un breu debat, van acordar que aquesta marxa es faria el dia 3 de juliol a les vuit del matí. La cursa començaria a l’Interesport, sempre que fes bon temps. El dia en qüestió, però, va acabar plovent. Tot i així la cursa es va fer igualment. L’únic que va canviar és que es va endar­rerir l’hora de sortida a les nou del matí. Hi havia dos recorreguts, el llarg i el curt. El més dificultós que tenia el circuit era la Rabassa, la Comella i Engolasters. El circuit curt tenia 70 km i el llarg 120 km, que era bastant més dur que el curt.

Monica Solé_TERMINALE L LYCÉE COMTE DE FOIX

Assegut dalt d’un immoble des d’on es veu la ciutat intento oblidar el passat. Els moments que vaig malgastar, el temps que podria haver aprofitat passant-lo amb les persones que estimo en comptes de dir-los que tenia coses importants a fer. La vida és massa curta. No hi ha res més important que estar amb els que estimes, que volen estar prop teu. Em sembla que me n’he adonat massa tard. Vull començar de nou però el passat no se separa de mi, seria massa fàcil. Miro el cel però els mals records em ceguen. Els vull arrencar de dins meu i mirar com s’escampen, com quan arrenques pàgines d’un llibre i el vent se les endú lluny teu.

Eric Trigo_TERMINALE ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Fou una nit qualsevol en un món qualsevol. La nit cobrí la ciutat d’un sinistre negre, i els crits foren la simfonia predilecta d’aquell silenci d’ultratomba. Tot succeí a la casa de Saturn. Les parets es tenyiren de sang innocent i les mans d’un pare es corromperen. Una porta es tancà bruscament. Un nen plorà. Un carrusel sonà. El silenci es mesclà amb la dolça cançoneta. Un brutal so estremí el barri. Ja no foren plors el que s’escoltà. Eren crits infernals. Un soroll sec acabà amb el sofriment. El soroll d’un devorament feia eco per tot el barri. La dolça cançó produí a tothom una esgarrifança que ningú podrà oblidar…

Aleix López_1r CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT

La cadira és l’objecte més maltractat d’aquest món.
Imagina’t que tothom s’asseu sobre teu al llarg de la teva existència!
I que la part del seu cos que més sents és el cul!
Quina vida més desgraciada, no em diguis!

Lluís Tapia_1r CIENCÍTIC ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT

Vaig deturar-me en un refugi vell i petit després de passar la jornada collint rovellons. Cansat i suat com estava, només volia beure un glop d’aigua fresca i reposar en silenci enmig d’aquell bell paratge. De sobte, uns cops forts em van espantar. Venien de dins el refugi però no vaig saber més que cór­rer.
L’endemà, els diaris es feien ressò d’una mort espantosa en un refugi de munta­-nya. Ja fa quinze anys d’aquell succés però encara se’m posen els pèls de punta!

Bruno Leones_BTS B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un bon dia, la Sílvia Guerra va obrir la seva sessió del Facebook. Hi va descobrir que la seva parella, en Rubí Baró, l’havia eliminat del seu nucli d’amics. El motiu era una infidelitat amb el seu millor amic. Ella va intentar solucionar el conflicte i va anar al seu domicili. Va obrir la porta i es va trobar el seu xicot amb una altra. Va marxar plorant. Ell no es va adonar de res. Llavors la Sílvia, desesperada, anà a la gasolinera més propera, comprà un litre de gasolina i tornà de nou a casa de l’ex. Entrà i sense cap paraula escampà el carburant i hi llençà un llumí. Un cop a fora no parava de murmurar: “Sense tu sóc feliç”.

Rubí Rocha_BTS B LYCÉE COMTE DE FOIX

1942, els nazis irrompen a la frontera. Nosaltres travessàvem el port d’Envalira cercant seguretat. Res deixava imaginar que aquell país, allunyat i desconegut de tothom, amagués tanta sang. 03.45 h., em llevo bruscament cridant i suant com un porc. Tots em miren, em miro, giro el cap i descobreixo l’Anton cobert de sang. Tothom calla, i de sobte, sense adonar-nos-en, som en un camió en direcció a l’entrada del poble, de camí cap al coll de les Abelletes. Allà mateix, aquell passador desgraciat ens roba i d’un tret sentencia la nostra mort. D’ençà, sempre que fosqueja, apareix una creu per sobre la vall del Pas de la Casa. L’heu vista mai?

Raymond Cortez_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL

Planifico: demà acabaré aquest projecte… Imagino: un cop acabi els estudis, treballaré d’advocat… Projecto: demà parlaré amb el cap per demanar-li un augment de salari… Preparo: demà cuinaré un plat per a tota la família… Invento: demà, demà, que no me n’oblidi cap dia més, serà un dia important perquè li diré que l’estimo. Construïm un munt de demàs. Vivim per tal d’assolir els nostres objectius, sempre en el demà; però, i si acabem perdent la salut per guanyar diners i perdem els diners per recuperar la salut?; pensem tant en el futur que no gaudim el present i morim com si no haguéssim viscut. Encara, –demà…?

Lloyd ganal_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL

Són curioses les reaccions tan diverses de les persones properes quan mor un familiar. Alguns, com si poguessin reviure el difunt, ploren desesperadament sense que ho puguin evitar. Uns altres, eviten les llàgrimes però pateixen en silenci. Altres persones, com jo, no ploren, simplement el recorden. Em vaig quedar de peu al tanatori, davant del cos del meu avi. Em semblava estrany veure’l. Sabia que no el veuria més, però semblava dormir tranquil·lament dintre del taüt. Em sentia més aviat feliç, m’alegrava veure que l’avi no havia perdut la rialla i, el més important, ara, descansava en pau.