vane

Abril Palacio_3r B  EA 2A Ensenyança Encamp
Era un dimecres a la tarda quan la Júlia era al parc, jugant sola. Un nen anomenat Max es va apropar per jugar amb ella. La Júlia, en veure el Max, se’n va anar corrent. En Max no va saber per què tothom se’l mirava. Era un nen molt curiós i ningú jugava amb ell. En Max tenia un problema anomenat autisme, però era molt llest, era un dels més llestos de la classe. Després de dues setmanes, el Max va tornar a anar al parc i es va trobar la Júlia. Ell li va pregunta a la Júlia per què se n’havia anat corrent. La Júlia va callar, però el Max va continuar preguntant fins que la Júlia li va dir que eren germans de diferents pares.

Alejandro Mouta_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
Quan ja és fosc es diu que un assassí en sèrie surt del seu amagatall i mata tots els nens i nenes que hi ha al carrer. Això passa des de fa molts anys, però jo mai m’ho vaig creure.
Vaig sortir al carrer en una fosca però animada nit de carnaval, tots estaven disfressats i portaven la cara coberta amb una màscara. Hi havia unes persones que estaven deixant un 4 de piques a diversos llocs solitaris del parc, m’hi vaig apropar i un lleuger ganivet es va recolzar sobre el meu coll. Després d’això no recordo res més, doctor…

Sheila Rosa_3ème A Lycée Comte de Foix
Actualment, encara hi ha gent que no accepta una parella del mateix sexe. “Eren dues noies que s’estimaven molt, s’havien de veure d’amagat perquè ningú les critiqués. A l’escola feien veure que eren amigues, a vegades ni es parlaven i esperaven emocionades la nit per retrobar-se cada una des de la seva habitació sense que els pares sospitessin res. Amagar-se, ignorar-se…” Com tenint un sentiment tan profund es pot arribar a viure així? Per què ha de ser sempre una relació home-dona? Sexes oposats, una cosa “normal”! Estem al segle XXI, la gent ha de començar a normalitzar les diferents opcions que se’ns plantegen actualment i viure!

Nayara Hens_3éme A Lycée Comte de Foix
Ja no serà igual quan em desperti sense els crits que sempre em feien somriure, quan passi per davant la porta de la seva habitació, quan ja no faci el recorregut per acompanyar-lo a l’escola, quan ja no estigui obligat a quedar-me a casa per cuidar aquella personeta tan especial, quan ja ningú em demani per jugar tots els dies, quan ja no passem per la botiga de joguines, quan el lloc a la taula romangui buit, quan els pares ja no somriguin, ni jo tampoc…
I al final del dia, de les setmanes, dels mesos, dels anys, senti sempre aquell enyor i aquell buit que pateixo des d’aquella fatídica notícia. Perquè sempre et trobaré a faltar!

Jana Sòria Allué_3r A Col·legi Sant Ermengol

Des que vaig arribar en aquest món que m’has acompanyat i ensenyat a conèixer-lo, hem rigut, hem plorat, ens hem enfadat, ens hem divertit, ens hem sorprès, hem sentit, hem viscut… Hem après l’una de l’altra. I malgrat que tu em portes uns anys d’avantatge en això de viure, sempre m’has dit que amb mi cada dia era una nova lliçó.
En aquest procés he descobert que les coses existeixen perquè tenen un nom o potser tenen un nom perquè existeixen. I ara amb tu he après que no les oblidem perquè les recordem. Mentre jo cada dia t’ho pugui explicar, ho recordarem per no perdre-ho, viurem.
Jo no tinc nom des que tu no recordes com em dic.

Áfrika Fernández Gómez_3r C EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Estava a classe, a tecnologia, vaig baixar la barra de notificacions per mirar l’hora, però vaig veure una notificació, era del Gmail. Qui m’havia escrit? Per què? Vaig començar a llegir: “Senyoreta Valèria, t’estic vigilant per la finestra.” Ràpidament, li vaig ensenyar a la meva amiga, ja que estava al meu costat. Espantada li va mostrar a una companya i al final se’n va adonar tota la classe. Va estar tot el dia arribant-me missatges i quan em vaig cansar, vaig decidir bloquejar-lo. I de sobte, seguidament vaig començar a veure un home pel carrer, el que no sabia era que des de llavors mai ningú no tornaria a saber res de mi.

Marc Llaberia Bisbal_3r C EA 2A Ensenyaça de Santa Coloma
Era una nit fosca i emboirada, tornava a casa d’una festa, estàvem jo i uns amics al cotxe quan a davant ens vam trobar un cotxe bolcat al mig de la carretera, els meus amics i jo vam anar a veure què passava. En arribar no hi havia cap conductor i estava l’escenari envoltat d’unes petjades que no podíem reconèixer, vam pujar al cotxe espantats i vam accelerar el ritme, més endavant ens vam trobar dos cotxes que havien xocat més, la diferència aquí és que sí que hi havia víctimes, totes esquarterades o triturades, vam accelerar el més ràpid possible quan de sobte vam veure una persona al mig de la carretera, es va apropar i de sobte tot es va tornar negre.

Medelice Tessereau Fllion_3ème K Lycée Comte de Foix
Vaig anar de vacances a Màlaga el 18 d’octubre del 2022. Dues hores de vol. Vam arribar i teníem una reserva en un aparthotel de luxe. Dos dormitoris amb saló i cuina amb vistes al mar. Després d’anar a la platja, vam menjar un bon gelat amb els meus pares. Ens vam quedar una setmana fent moto d’aigua, anant a restaurants, platja i fent festa. Vam gaudir molt. Després de passar unes vacances a Màlaga vam anar una setmana a Panamà. Va ser diferent. No paràvem de viatjar i viatjar. Estava molt contenta de fer vacances amb els meus pares. Va ser genial. Ells treballen sempre. Cada any intentem marxar junts a llocs diferents.

Neli Peixoto_3ème K Lycée Comte de Foix
A principis d’octubre del 2020 vaig anar de vacances a Portugal, van ser 12 hores de viatge. El meu pare i jo vam dormir tot el viatge. El meu germà estava despert amb el meu tiet i no parava de preguntar si ja arribàvem. Jo tenia moltes ganes d’arribar per veure el meu avi. M’ agrada molt anar a Portugal i visitar el meu avi. És un del millors, el 14/08/22 va ser el seu aniversari. M’ ha agradat molt estar amb ell. Vull tornar una altra vegada però crec que hauré d’esperar al mes d’agost i és molt de temps. Vull que passi molt ràpid. Vaig tornar-hi el mes d’agost del 2022 i em volia quedar i no tornar a Andorra. Vaig anar a festes.

Sarayd Valentina Catalao_3r A Col·legi María Moliner
Ens trobàvem al mig d’una habitació fosca i tenebrosa, per què? No hi havia resposta. De sobte, vaig notar que alguna cosa es movia. Vaig pensar que no era res. De cop i volta, vaig veure l’Axel córrer, el perseguia un metge zombi ensangonat. Vam començar a cridar i a córrer com mai. El terra estava ple de sang i en males condicions, quasi caic. Vam entrar a la primera habitació que vam trobar, molt a poc a poc es va obrir la porta i va entrar un esperit que era igual al del nostre millor amic que…
–Jack, Jack (sentia que deien el meu nom, obria lentament els ulls, em molestava la llum…).
Tot havia sigut producte d’un desmai.

Uliana Dmitrievna Solodina_3r A Col·legi María Moliner
Hi havia una vegada un viatger molt pobre que no tenia res, però tenia un vaixell i un amic, el Pikachu. El Pikachu era molt bon amic per això li oferia la seva electricitat perquè el vaixell li funcionés i junts viatjaven a diferents països i ciutats. Un dia, el Pikachu, que ja s’havia fet gran, estava cansat i no podia fer més energia perquè li funcionés el vaixell. Estaven els dos sols al mig del mar Mediterrani al costat d’Itàlia sense menjar ni beguda. El Pikachu es va girar espantat i va veure com el seu amic havia tret el seu ganivet vermell. El viatger va acabar amb la fam que tenia. Va ser l’últim viatge que feien tots dos.

Lisbeth Vilà Codina_3r D EA SEGINA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Em vaig adonar que la vida no tenia sentit… Per què soc aquí? L’endemà, estirada al jardí del meu veí, vaig recapacitar i vaig arribar al punt que havia de fer alguna cosa, que si era aquí no me’n podia anar sense haver fet res. En aquell moment vaig pensar què podria passar i se’m va acudir fer una fàbrica d’envasos i embolcalls que contaminessin menys.
Al cap de dos anys es va posar a la venda el meu producte, anomenat envasos Lisbeth. Després de cinc anys, les marques famoses van començar a utilitzar-los per ajudar a salvar el món. Al cap de deu anys, com a contrapartida, els meus productes van provocar l’extinció del bambú.

Jan Garcia Martínez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
L’Agustí i la Cocolina eren una parella que portava gairebé dos anys i mig. Eren molt feliços i vivien junts en un pis a Barcelona perquè estudiaven els dos en una universitat d’allà. Un dia després d’haver acabat els estudis se’n van anar de viatge a París, a un hotel de cinc estrelles situat al centre. En arribar, se’n van anar a fer una volta per la zona de botigues, a dinar i van tornar a descansar a l’hotel. El dia següent van anar a la torre Eiffel i a la nit van fer una festa a l’hotel. La Cocolina se’n va anar amb un altre noi i ho van deixar. Al cap d’un temps, la Cocolina va voler tornar amb ell, però ja era massa tard.

Rim Laassara_3ème D Lycée comte de foix
El meu avi patern va morir per culpa d’un problema cerebral. Des de llavors tinc molt clar que vull ser neurocirurgiana. Des que era ben petita sempre m’ha interessat tot el que estigués relacionat amb el món de la medicina. Em considero pacient, constant i responsable. Estic segura que ho aconseguiré, ja que com diuen els meus pares: amb esforç i dedicació tot és possible. És el meu objectiu en aquesta vida, però sobretot el meu somni. Si ho aconsegueixo estaria molt orgullosa de mi, però el més important és que d’alguna forma podria honorar la memòria del meu avi, cosa que em convertiria en la persona més feliç del món.

Oihana Da Costa_3ème D Lycée comte de foix
El que més enyoro és l’etapa de la vida en la qual era la més feliç del món, res em preocupava i la vida era perfecta: la infància. Enyoro l’època en què no tenia pràcticament deures, quan tenia moltíssims amics, quan no m’importava com vestia, quan no em passava els caps de setmana fent deures, quan tenia moltíssima confiança en la meva família i en mi, quan l’únic que feia quan arribava a casa era mirar els dibuixos animats menjant-me un bon entrepà, quan podia comportar-me com volgués, en definitiva, quan era feliç. Tampoc soc infeliç ara, però no hi ha res que pugui comparar-se a la felicitat d’aquells moments: la infància.