vane

Lilou Noel 3_3ème C Lycée Comte de Foix

Una expressió francesa diu que més lluny una persona està dels teus ulls, més lluny està del teu cor. Jo, però, no crec que sigui cert. A mi em sembla que, mentre estimes una persona, que visqui a casa teva com a l’altra punta del món, aquesta persona val el mateix als teus ulls. Almenys per a mi,  no canvia res. L’únic que difereix és la manera com la saludes. Òbviament, si veus algú cada dia, no sentiràs tanta emoció en trobar-la com amb algú que no has vist des de fa mesos. Així, encara que sembli des de fora que no estimes algú perquè no en parles gaire o ni gota, si de veritat compta per a tu, sens dubte, la trobaràs a faltar.

Ethan Compan_3ème C  Lycée Comte de Foix

Em desperto, després començo a vestir-me per anar a l’institut. Així és com un adolescent comença un dia normal. M’empasso l’esmorzar i ja vaig a la parada de bus. Arribo al col·legi i comencen les classes. Els cursos són: Francès, Català, Espanyol, Matemàtiques. Per fi és migdia, l’hora de l’àpat. Normalment, tenim una hora per dinar i es fa massa curt. Tornem a classe: Història, Llatí i Física. Acabo l’escola, em poso els auriculars amb música i vaig cap a entrenament. Arribant al terreny, vaig als vestidors, saludo tothom i ens canviem. Torno a casa, menjo, em dutxo, reviso, faig deures i ja és l’hora d’anar a dormir. Em desperto…

Salvador Laguna_3r Col·legi Mare Janer

Per fi havia arribat el gran moment: podíem treure’ns la mascareta! Vam poder tornar a relacionar-nos amb tothom sense cap norma però va ser un moment estrany. No ens podíem imaginar el canvi que havíem fet en un curt període del temps, tots érem més guapos! Però no tot és tan bonic: el nostre aparell respiratori s’havia acostumat a dur aquell filtre artificial moltes hores al dia i, en treure’l de cop, els primers dies van ser de mocadors i esternuts. A més, alguns ja no podien fer ganyotes o riure a classe protegits per la mascareta, ni mastegar un xiclet. Tot i aquests petits inconvenients, quina alegria fa tornar a la normalitat!

David López Peralba_3r Col·legi Mare Janer

Recordo aquella tarda a l’Escala. Jo tenia sis anys, m’encantava la platja, tenia molta curiositat, m’agradaven molt els peixos, tant que els vaig seguir fins a unes grans roques. Era molt cansat, llavors vaig posar el peu a la roca. En aquell precís instant vaig sentir com cada petita però punxeguda pota de l’eriçó de mar se’m clavava al meu suau peu. Vam anar de seguida al CAP on van donar als meus pares crema i pinces. Vam anar a casa i allà em van treure quasi totes les potes. De sobte em va despertar la meva mare, vaig pensar que tot havia estat un somni, fins que em va dir: “David, desperta, que t’he de curar un altre cop”.

Sergio Borges Araujo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una nit freda de Nadal, una família estava reunida vora la xemeneia. El nen esperava amb ansietat l’arribada del Pare Noel. Tenia només tres anys, però escampava per tota la casa l’esperança del Nadal. Els avis el mig enganyaven. De tant en tant, feien veure que el Pare Noel ja passejava per la teulada. Crac, crac… “Semblen petjades, pugem a les golfes a veure qui és.” No hi van veure ningú i van tornar a baixar. Aleshores algú va picar a la porta. “Ou, ou, ou!” era el Pare Noel. “Mira papa, adeu papa!” El nen havia notat que el senyor de barba blanca era el seu Pare Noel. Però la seva innocència no l’havia deixat entendre-ho.

Carlos Iscla Escudero_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quan van arribar al bosc, el Diego va veure un edifici de lluny. S’hi van apropar i van veure que era l’antic hospital de Santa Coloma. Van decidir entrar-hi a investigar. El Carlos va veure que a la primera planta hi havia gotes de sang. Tots estaven molt espantats, però van decidir continuant investigant. De sobte, el Jan va veure una persona amb una bata blanca plena de sang. Van començar a córrer, però van enxampar el Jan, i de cop i volta va desaparèixer el seu cos. Els altres van sortir corrent i, un cop fora de l’hospital, van trobar el cos del Jan. Després d’aquell estrany incident, l’hospital va tancar definitivament.

Ian Pires_3ème B Lycée Comte de Foix

Quan vaig començar a jugar a aquest esport, no m’agradava gaire. No coneixia ningú i no em separava del meu germà. Com que jo era principiant, quan anàvem a França a jugar partits, escalfava banqueta. Sort que aquestes situacions no em van empetitir i cada any vaig anar millorant, i agafant confiança amb els meus companys d’equip. El meu últim any al club de rugbi em vaig proposar aconseguir ser titular. Vaig posar-me a entrenar fort i a implicar-me més. Enfrontar el rival, creure en mi i les meves possibilitats em va ajudar a superar-me. Aquest esport m’ha ensenyat moltes coses, entre altres, a respectar i no deixar mai d’esforçar-me.

Tudor Corduneanu_3ème B Lycée Comte de Foix

M’agrada molt practicar esports, sobretot esports de pilota, i m’encantaria competir professionalment. El problema és, però, que necessitaria dedicar tot el meu temps lliure a practicar un sol esport per a poder competir en un equip viatjant arreu del món, ja sigui el bàsquet, el futbol o el voleibol. A més, trobo molt entretingut tocar la bateria o bé quedar amb amics els caps de setmana, aficions que també requereixen part del meu temps, per la qual cosa no podria exercir cap esport de manera professional. Per tant, com que tampoc tinc cap preferència, seguiré gaudint dels esports que m’agraden com a lleure i no pas com a professió.

Raiden Lázaro Rabelo Jiménez_3r A Col·legi MarÍa Moliner La Margineda

Hi havia una vegada un nen que es deia Adrian i que vivia amb els seus pares. El nen tenia molt pocs amics ja que no volia sortir a jugar a fora perquè a ell li feien por moltes coses. Normalment tenia molts malsons.
Els seus pares el van portar al psicòleg i ell els va dir que el nen estava trastornat perquè veia moltes pel·lícules de terror.
Els seus pares li van dir que si volia veure la tele hauria de veure pel·lícules apropiades a la seva edat. El nen no en va fer cas. Quan els seus pares no hi eren seguia veient pel·lícules de por. Els seus pares ho van notar i el van internar perquè millorés.

Rodrigo Filipe Clemente Jesús_3r A Col·legi MarÍa Moliner La MArgineda

El Petter té un secret que ningú sap. El director investiga què li passa. Al Petter li cau la màscara al lavabo, el director va al lavabo i la troba, l’olora i s’adona de qui és el propietari. El Petter va corrents al lavabo, quan s’adona que no té la màscara. A veure si té sort i la recupera!
Criden el Petter per megafonia, se li encongeix l’estómac i va capficat mentre va caminant pel passadís fins a la consergeria. El director el pressiona per veure si diu la veritat.
El Petter confessa la veritat.
Va quedar en secret la imatge de Spiderman.

Emma Estragués Aranda_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

No vaig pensar ni a agafar un paraigua, no m’importava mullar-me, només volia arribar abans que passés res. Mentre corria amb totes les meves forces, vaig ensopegar i vaig caure de cara a terra. Em volia aixecar, però les llàgrimes em van poder. Es camuflaven amb la pluja. Un crit em va sortir de dins amb tot el dolor comprimit. Vaig mirar a terra, hi havia un toll. M’hi veia reflectida, i també hi era la Clàudia. Llavors vaig entendre que ja era massa tard. Una llàgrima va caure i va diluir la seva imatge per sempre.

Guillem Camp Suñé_3r B Col·legi Sant Ermengol

Hi ha molts camins per agafar i molts per escollir. De muntanya, de carena, camí ral, camí vell, de ronda, per la ciutat… Quin vols agafar? Quin t’agrada més? O més ben dit, quin esperen que agafis? Què esperen de tu? Escull el que més t’agradi perquè és l’edat de madurar, de fer-se autònom, de caminar lliurement per tot de camins. Si t’equivoques pots tirar enrere i tornar-hi des del principi, fins que algun dia s’acabi. Llavors hauràs arribat al final, on un gran penya-segat t’esperarà per endur-se’t. D’ara endavant tens temps, pren-t’ho amb calma i, un consell: passa-ho bé i camina pel camí de la vida, que no és infinit.