Majors de 15 anys

Andrea Dobarro _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Aquell fred dia de novembre vam rebre la visita d’uns senyors força estranys. Portaven uns uniformes de cuir i unes botes molt dures. Quan vaig aixecar-me el primer que vaig veure va ser la mare plorant i el pare parlant amb un home molt alt sobre una estrella d’un tal David. La mare em va dir que agafés tot el que pogués, perquè havíem de fer un viatge molt llarg del qual no tornaríem. Vaig agafar molta roba, les meves joguines i la meva guardiola, però no podia deixar-me mai en Teddy. Quan vaig sortir de l’habitació aquells homes em van agafar amb violència, i l’únic que se’m va ocórrer va ser prémer del braç ben fort d’en Teddy.

Ariana Alonso _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

I jo sempre em demano: i què passaria si..? Sóc a la parada, i sé amb tota seguretat que si pujo al pròxim autobús que passi em trobaré amb un xofer, amb certs viatgers, i que, durant tot el viatge, em creuaré amb un irrellevant nombre de cotxes. I què passaria si… agafés l’autobús que ve just darrere d’aquest? El xofer seria un altre, els viatgers no tindrien res a veure amb els de l’anterior viatge i ens creuaríem amb cotxes completament diferents. Això significa que la mísera diferència de cinc minuts, entre autobús i autobús, pot convertir el dia més avor­rit del món en potser l’aventura més trepidant que haguem viscut mai.

Aleix Segarra _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Ja està. Que lluny que queda la Terra!, penso. Després d’un trajecte amb pocs contratemps, finalment hem arribat. L’únic soroll que se sent és el cruixir dels titànics motors en refredar-se. Tothom està en silenci, expectant. Ara és el moment. Em correspon a mi fer el proper pas: la culminació d’aquest viatge tan diferent dels altres. No competim amb altres nacions per ser els primers, perquè venim tots junts. No venim ni com a exploradors ni com a conqueridors, venim com a colonitzadors en un viatge sense tornada possible.

Leyre Monroy _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Allà es trobava ella. Era de nit. Sola, estirada a la sorra de la platja, remullats els peus per l’aigua. Tenia els ulls tancats. Pensava. El seu rostre semblava feliç, amb aquell meravellós somriure que la caracteritzava d’orella a orella. Se n’aixecà i començà a caminar per la vora del mar. Començà a cór­rer. A mesura que avançava s’anava trobant obstacles que superava amb força, valentia, lluita… I arribà a l’espigó. Tornà a jeure a la sorra. Estava cansada. Però el seu somriure característic no canviava. No havia deixat el llit de l’hospital. El metge li acabava de comunicar que acabava de superar una greu malaltia…

Noelia Bessa _1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu cos era a classe però la meva ment no. Estava en un lloc molt lluny d’aquí, en un món imaginari on només hi era jo i els meus amics. No hi havia professors, ni pares que ens renyessin, únicament nens. Nens corrent per tot arreu, tothom jugava, no hi havia cap baralla. Feia sol però corria una brisa suau que refrescava el dia. Jugàvem a futbol, cap equip guanyaria perquè no competíem, era un joc i res més.
–David! David! Estàs a la lluna, concentra’t o et castigaré.
Però per més que em renyessin jo tornava al meu món on no hi havia cap mena de problema, on tot era meravellós, com al meu món ideal on tot era felicitat.

Xavi Da Silva __1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava assegut al banc al costat de casa, estava plovent i jo sense paraigua, tenia el mòbil a mà però no el podia utilitzar perquè no tenia bateria i jo esperant. Estava tot sol, ja era tard, era de nit i jo continuava tot sol, esperant. Ja feia dues hores que estava assegut allí, encara ningú havia vingut a ajudar-me i continuava tot sol. Cada vegada em sentia més sol, estava xop fins al moll de l’os i jo encara allí, esperant. Tot de cop, la meva xicota va arribar, em va demanar què hi feia allà sota la pluja, després d’explicar-li-ho, em va fer un petó i vam entrar a casa. Això em va servir de lliçó, no torna a deixar-me les claus.

Laura Lladó_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Uns pupitres, unes cadires de fusta, un llibre, un professor, això de moment no ha canviat gaire, sempre és igual i crec que així seguirà. Però realment ha millorat l’educació i la disciplina? Els alumnes anteriorment tenien una urbanitat i uns valors completament diferents als que nosaltres tenim. Potser no tenien PlayStation, ni Xbox, ni iPod, però eren feliços amb poca cosa, a diferència de nos­altres, que tot i tenir-ho tot no estem mai contents. Quan veig imatges d’alumnes en blanc i negre que pertanyien al segle passat se’m posa la pell de gallina, nosaltres no hi tenim res a veure. Així és l’evolució i l’hem d’acceptar.

Sònia Atero_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Encara recordo aquell dia, quan érem en aquell banc de la plaça, tots dos, asseguts, sense saber què dir, ni què fer. Ens miràvem, tremolàvem, rèiem d’aquell somriure que se’m dibuixà a la cara quan em va demanar la mà. Un moment tan màgic, tan dolç, tan especial. Aquell anell era preciós, relluïa als meus ulls, era tan enlluernador com aquell home que tenia al davant.
Vaig descobrir un nou sentiment per aquella persona, la por.
La por que algun dia aquell home que m’havia regalat dos anys de felicitat, desaparegués de les meves mans i del meu cor.
Però l’amor va ser més fort que la por.
I dels meus llavis va sortir un sí.

Emilia Cerviño _4rt A INSTITUT ESPANYOL

La gent s’ha tornat molt egoista, pensen que no tenen res a la vida, que cap cosa surt com ells volien, però arribarà un moment en què veurem que les coses més meravelloses no són materials, no es podran veure, només sentir-les. Les millors coses no són ni les més boniques, ni les més cares, i tot això t’ho pot fer entendre una sola persona, que arriba a la teva vida i parteix tots els teus esquemes, t’ho fa veure tot diferent i et fa gaudir de les coses més importants de la vida com no ho havies fet mai. Tots ens adonem de les coses realment importants quan ja no estan a la nostra vida. Aprofitem-ho en el seu moment.

Mònica Torres _4rt A INSTITUT ESPANYOL

Com serem les iaies del futur? Vull dir, t’imagines a tu mateixa com una iaia amb seixanta anys? Tindrem els cabells tots blancs, o potser ja serem més modernes i ens els pintarem de colors cridaners. La majoria de les iaies ja no ens direm Antònia o Dolores, i tampoc portarem faldilla per sota el genoll sempre. I aquell tatuatge que ens farem en complir els vint anys al maluc? Aquest quedarà amagat per les arrugues, per no parlar de les que porten un piercing al melic! Les nostres estimades nétes ens preguntaran si un tatuatge fa molt mal enlloc de preguntar-nos si no ens avorrim de tant collir patates. Serem molt divertides, oi?

Alex De Oliveira _Te BPRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan tenia 10 anys, jugava a futbol en un club i a final d’any ens van convidar a jugar un torneig a França. Durant el viatge, ens van dir que els altres equips tenien uns 14 anys d’edat. Vam haver de jugar de seguida i vam perdre per molt, però en els altres tres partits vam fer bons resultats. Tot i que els vam perdre tots, vam marcar vuit gols, dels quals dos els vaig marcar jo i un va ser escollit el millor de la competició. Els organitzadors em van donar una copa que tinc a casa. En el següent entrenament ens van dir que podíem haver guanyat la competició i l’entrenador ens va felicitar pels gols i per la copa. Va ser un dia inoblidable.

Marc PIRES _Te BPRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

Una mirada, un somriure o simplement una paraula d’aquella persona pot fer que oblidis tots els teus problemes i tinguis una raó per adorar-la. Es diu que el primer amor no s’oblida mai, i efectivament, no l’he oblidat i espero no fer-ho, ja que aquella persona és el que em fa llevar cada matí, i tenir l’esperança que un dia ja no seré invisible per a ella. Una carícia seva em pot donar la vida, però quan m’ignora no puc parar de pensar en allò que per a un enamorat és el més dur d’acceptar: que l’ignorin. L’esperança és l’última cosa que es perd. Com se sol dir, no et donis per vençut i pensa que un dia seràs tu l’afortunat.

Sara Mandicó _1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai m’hauria imaginat que m’agradés tant. Reconec que si no fos per la Maria, mai hi hauria anat. En un primer moment s’hi respirava incomoditat ja que tothom es coneixia i jo era la nova, l’estranya. Semblava que allò no anés a canviar mai però al poc temps ja em va començar a agradar. Els primers dies vàrem muntar el campament, però el que realment ens va unir van ser les excursions, les cançons dalt dels cims, els focs de camp… L’últim dia vaig retenir les llàgrimes fins que, a la baixada de la bandera, vaig esclatar. Em volia quedar en aquell món perfecte, on tothom s’entenia. Tamarros, sempre al cor!

Adrià Pifarré _1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Demà comença tot. Comencen les rialles, els nervis, els balls de tarda, les nits inoblidables. La música sona, els ocells s’apropen, el poble ens crida. Ja comença, els tambors ressonen, els padrins riuen, els pares gaudeixen. Ens envolta la joia. La nit arriba, ens toca als joves i no tan joves. Són les cinc, les sis del matí, la música s’acaba per deixar pas al cant de la natura que faci la seva feina. Un nou dia comença i encara ens en queda un, un dia on la unió del poble mostra les virtuts dels seus habitants. La festa major s’ha fet sentir, la feina ha estat feta, l’any que ve ja hi tornarem. Mentrestant, esperarem.

Rafa Duarte_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Un dia va començar a fer figures de paper de tot tipus, animals, edificis, persones, objectes, etc. Algú li va recomanar que les vengués al col·legi per 10 cèntims cadascuna, va acceptar la proposta. Uns mesos després, la gent va deixar de comprar; un senyor feia figuretes amb cartó, un material més fort i resistent, i les venia per 15 cèntims. Ell també ho podria fer, però… li agradava la fragilitat del dòcil paper entre els seus dits mentre feia anar la imaginació, així que va continuar fent figuretes, dia rere dia, any rere any, fins i tot el seu taüt va ser fabricat amb un conjunt de peces que ell mateix havia dissenyat…

Alexandre Pereiro_2n MICROININFORMÀTICA I XARXES C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

És un dia normal i corrent del mes de febrer. El fred és bastant intens, i es pot notar a l’ambient la sensació d’aquests dies, una espècie de malenconia que s’enganxa a la pell. El protagonista està recolzat sobre una paret ben blanca, sense fer res. Sembla que està esperant algú. El temps passa i no arriba ningú. La gent que torna a passar s’estranya que aquell home continuï allà, recolzat, en la mateixa postura. Les hores passen i passen i aquell home no es mou ni un sol centímetre. Un dia, una noia s’hi apropa i li pregunta: “Què fas tu, aquí?” L’home li respon: “Finalment arribes, no saps el temps que t’he estat esperant.”

Clàudia Haro _1r B Científic ESCOLA ANDORRANA

Un. Dos. Tres. Quatre. Dret, esquerre, als costats, gir de dos voltes amb tacó. Has de sentir la dolça música dins teu, allarga moviments. Mira’t les mans, cap amunt! Concentra’t per fer el salt, recorda pujar la cama i la coordinació. Quin salt més ben fet! Tacó, tacó, ajupir-se i pujar. Prepara’t pels següents salts: pica, salta, salta, pica i salta. Sí! Continua així! Mou-te amb la música, fes que els patins siguin la continuació de les teves cames. Pensa en la pirueta. És el teu fort i la pots fer de cinc voltes. Sí senyor! Canvi de música, agressivitat en els moviments! Últim salt i última pirueta! Posició final. Aplaudiments.

Antonio Cerezo _1r B Científic ESCOLA ANDORRANA

Les fulles seques i arrugades dels arbres s’eleven pels carrers tristos i silenciosos del Vendrell. Miro per la finestra. Aquell indret devastat i fúnebre omple el meu cor d’una gran tristor. Ara, no tinc somnis ni ambicions, només una ànima fragmentada que enyora aquells magnífics moments en què el meu esperit encara refulgia d’energia i vitalitat. Aquesta guerra m’ha deixat sol i desvalgut. No sóc res ni ningú sense tu. Sé que d’aquí poc ens retrobarem. Deixa’m lluitar per la nostra terra, i quan la música, la dansa i els colors tornin a alegrar els esperits lliures d’aquest poble, tornaré amb tu per estar junts tota l’eternitat.

Aida Romero_2n C Batxillerat SANT ERMENGOL

El metge va sortir de la sala, em temia el pitjor, després d’aquella llarga espera que no parava de turmentar-me. En veure la seva expressió, vaig comprendre que ni tant sols els metges podien intervenir en el que ja era evident. Només quedava l’espera i una lleu esperança. Vaig notar una gran fiblada de dolor quan els metges ho van confirmar, encara no m’ho creia del tot, no ho havia assumit, la meva ment buscava desesperadament l’esperança. En el moment que vaig prendre la decisió no era conscient de tot el dolor que això comportaria. Els dies eren llargs, res canviava aquell buit ara ple de records.

ANNA TORNÉ_2n C Batxillerat SANT ERMENGOL

Em coneix a la perfecció, sap per on moure’s del meu cos, sap què fer per calmar-me i excitar-me a la vegada. S’ha tornat imprescindible.
Sé que en un parell d’hores la tornaré a necessitar. Si per mi fos sempre estaria amb mi fins a formar part de la meva sang. Molta gent no ens entén. Diuen que em domines i em controles. Que només sóc un titella a les teves mans, però ho diuen perquè no comprenen el nostre amor. Acabo de notar l’última dosis, recorre’m a poc a poc les venes, hauré de comprar-ne més, del meu amor anomenat heroïna.