Majors de 15 anys

Laura Lladó_1r cCOMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

Poder-lo contemplar les vint-i-quatre hores com si contemplés algun monument d’alta importància, va ser el que em va fer més feliç. La seva mirada, el seu somriure… no hi havia temps per pensar en un altra cosa, estava enamorada i d’això n’estava segura. Passaven minuts, hores, dies i mesos però la passió que sentia per ell anava en augment. No estaria exagerant si us digués que la meva vida ja no va tindre mai més sentit des del moment en què em va dir que marxaria a viure a l’altra punta del món. Ara només em queda un record borrós d’aquella persona que representava el motor de la meva vida. L’estimo i així será per sempre.

Noelia Devreeze_1r COMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

En aquesta vida tothom té l’oportunitat d’anar a l’escola, de tenir una bona educació, l’oportunitat de tenir el futur a les seves mans, però sempre hi ha una part negativa en tot això: la gent que ens vol separar dels nostres somnis. Aquesta gent és la que no sap què fer amb la seva vida, o la gent que vol que siguem com ells. Però en aquesta vida no tothom som iguals i mai ho serem. Encara que la gent ens obligui a ser com ells, tothom sap que no podem ser-ho. I jo penso així, no escoltar res del que diuen, només em sembla bé escoltar els consells i si ens convenç bé fer-ne cas, si no, no. Si podem ser nosaltres mateixos endavant.

Anaïs Montoto_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia poc que havia començat la guerra, però se’ns feia tan llarg… Estàvem separats de les nostres famílies, trobàvem a faltar les nostres dones. Era Nadal, un dia suposadament de pau i no de guerra. A la nit, en cadascuna de les trinxeres es feia una petita celebració. Vàrem escoltar música procedent de la trinxera enemiga. Un dels nostres soldats, encuriosit, va ser vist per un general enemic. Aquest últim el va convidar a prendre una copa. Al cap de poc temps, ja ens trobàvem tots celebrant el Nadal amb els suposats enemics i oblidant les nostres rivalitats.

Jordi Vitullo_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls, com si m’acabés de despertar. Estic mort o estic viu? No recordo res. Em giro i veig un món desconegut, sense blancs ni negres. Un món diferent, sense amor al capital, sense Déu ni Satanàs, però amb el cel i la  terra. És un món un sense por, on la gent no té por de conèixer la realitat de les coses. Però, és imaginari. He de despertar. Tanco els ulls i els torno a obrir. Estic al meu llit. Sento que aquell món pot ser real, però tots hem d’obrir els ulls per aquell món i tancar-los per al nostre. Comencem per vostè: obri els ulls!

Josep Bartomeu_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Sóc un àtom d’oxigen, i us vull explicar una lliçó que vaig aprendre. Ja fa temps que vaig ajuntar-me amb l’hidrogen i el nitrogen i vam formar l’aire, l’element que dóna vida a tots els organismes. Però un dia, avorrit, vaig decidir anar a explorar el món sol. Vaig descobrir que quan era respirat per un humà provocava mucositats als pulmons, col·lapsava els alvèols, sobrecarregava a poc a poc cada cèl·lula del cos i, si estava molt concentrat, podia matar. Aquell dia vaig entendre que els àtoms, com els humans, tenim unes capacitats gairebé il·limitades amagades dins nostre. Ara el dilema és què fer-ne: podem donar la vida o treure-la…

Ot Prat_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

És fosc i la llum de la lluna es reflecteix sobre la superfície de l’aigua. Al bell mig del llac reposa una illeta solitària, amb un arbre solitari sobre seu. Tot arrossegant una cama, un home passa corrent amb dificultat per la vora del llac. Sap que les forces l’abandonen: no podrà córrer gaire més. S’atura. S’ajup, agafa un roc de terra i es gira. Davant seu, s’estén la més absoluta foscor. Darrera seu, sent un xipolleig. No té temps per girar-se. Ja és clar i el sol fa estona que ha sortit. Al bell mig del llac, reposa una illeta solitària amb un arbre solitari sobre seu, i els acompanya, descansant a la vora de l’aigua, un cos solitari.

Erika Maldonado_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Dia 28 de desembre del 2009, el dia dels Sants Innocents, volia fer-li una broma a la meva xicota. L’hi vaig fer amb un amic. Vam entrar a casa seva, ella estava sola, anàvem vestits com lladres, amb màscares i guants… Vam començar a regirar coses. Ella, espantada, va sortir corrents morta de por. El meu amic i jo vam sortir rient. Ella cor­ria cap a la carretera i vaig veure un cotxe que venia embalat. En una mil·lèsima de segon em vaig adonar de la poca gràcia que tenia aquella broma. Se’m va parar el cor, vaig córrer cap a ella i no vaig tenir temps de dir-li com l’estimava i que malament que em sentia.

Víctor Artigas_2n MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava amb tu i érem amics. Jo no tenia gaire clars els meus sentiments. Tu i jo asseguts en un banc de fusta, incòmodes, però alhora contents, a gust. Ja no érem un sinó que érem tu, d’una banda; i jo, de l’altra. Jo sabia el que havia perdut, en canvi, tu… Et mirava els llavis i tu em tornaves la mirada, però, als ulls. Quan no estava amb tu, em sentia sol, però pensava en el teu somriure i em feia fort. Tenia ganes de tot: m’hagués pogut menjar el món, si hagués volgut. Pensava en tu i veia el nostre futur. Ara ja t’ho he dit, i afegeixo: et necessito, prou de ser amics, vull que siguem un; repetim-la, repetim la nostra història.

Marc Melguizo_2n MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quin pare és aquell que no dóna consells al seu fill, quin és el pare que no crítica les nostres accions? Tots heu estat fills i sabeu com ha estat el vostre pare, per què no apreneu dels vostres errors i pareu de criticar els nostres, d’errors, i deixeu de comparar-nos amb altres fills dels vostres amics. Nosaltres no som la vostra oportunitat de viure els fracassos de la vostra adolescència, nosaltres no tenim per què fer coses que a vosaltres us agradaven, perquè penseu que, si us van agradar, ens han d’agradar a nosaltres. Som com som i ens agradaria que veiéssiu el fill que teniu i no el fill que penseu que hauríeu de tenir.

David Funoy_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia va arribar un nen nou a la classe de 4ème del Lycée Comte de Foix. Es deia Eric i el 6 de juny feia 13 anys. Tothom es reia d’ell perquè portava   fer­ros. Però el Joan no reia i el defensava fermament. Es van fer molt amics, però un dia el Joan va marxar de l’escola i els nens van continuar burlant-se de l’Eric. Aquells van ser els dies més horribles de la seva vida. Un dia l’Eric va acabar fart i a l’hora del pati, quan el primer nen es va burlar d’ell, li va contestar que ja havia acabat el tractament amb els ferros. L’hi van treure i totes les nenes li van començar a anar al darrere. Així l’Eric va ser “feliç de la vida”.

Ali Bentahar_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Al començar dubtava que pogués resistir fins al final. Hi va haver un temps d’ira, dolor, tristesa i patiment, temps en què et preguntes: “per què?” Però un dia hi va haver una espurna de llum i després una altra. Els núvols van començar a desaparèixer i vaig poder veure més enllà d’ells. Les estones de felicitat, de sentir-me segur, van anar sumant més que les pors i la melancolia. Es van teixir noves amistats. La desolació i la manca de confiança en mi i en el que valc es van anar convertint en fermesa, en resolució. Era com passar de les tenebres a la llum amb una nova sensació de poder.

Domènec Montané_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és vint-i- tres de setembre, des d’ahir que sóc de vacances. M’estic despertant, miro el rellotge: 10 hores i 13 minuts. No tinc gens ni mica de ganes de treballar, un aire de llibertat s’ha apoderat de la meva habitació. Ahir, a classe de català, la professora va pronunciar al cap de cinc minuts d’haver entrat a l’aula, que treballaríem amb els ordinadors: havíem de fer un microrelat. Tots vam pensar en anar directament a internet, però la professora, que ja ens coneix, ens va avisar que si no l’acabàvem hauríem de fer-lo durant les vacances. Els professors d’avui en dia sempre fiquen cada vegada més deures per les vacances.

Francisco Garnica_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja és Nadal i a Andorra arriben els turistes. Estan decebuts ja que hi ha poca neu a les pistes. No neva ni tampoc fa bo, així que per consolar-se els turistes van de compres i d’aquesta manera aprofiten les ofertes. La pregunta que es fan és: nevarà? Però per Nadal no va nevar gaire i les estacions no van poder obrir i els turistes van marxar amb unes ganes increïbles d’anar a esquiar. Eren tants, que van col·lapsar tot Andorra durant un dia sencer. Algunes persones no van poder arribar a casa fins ben tard i això els va posar encara més nerviosos. Els conductors tocaven la botzina com si això  fes que la caravana desaparegués.

Carlota Veloso_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

La sorra s’escolava per entre els dits dels peus, la brisa em feia voleiar els cabells com una lleu carícia, el sol feia estremir cada porus de la meva pell. Faltaven escassos minuts per retrobar-me amb el Liam, la meva debilitat, ens havíem vist per última vegada a l’aeroport i ara estava aquí, per donar-li una sorpresa. Me’n moria de ganes però, alhora, la por em feia vacil·lar. I si ja no m’estimava? I si s’havia oblidat de mi? Júlia! La seva veu s’alçava per sobre el soroll del mar. Em vaig oblidar dels meus pensaments i em vaig llançar als seus braços per no separar-me’n mai més. I em va dir a cau d’orella: “T’estimo.”

Bruno Ribeiro_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquesta temporada, els Magic hem quedat primers als play-off i ara estem a la final contra els Pistols de Joel Tweet, gràcies al meu company i gran amic Leandro Cross, que amb les seves passades et dóna la pilota al moment perfecte. Estic recordant totes les nostres jugades que fiquen la pell de gallina, mentre em concentro per a aquest partit, el més important. Miro el Cross, és una persona poc expressiva, tot i així el noto nerviós. Llavors, ens mirem i no necessitem fer res més per a saber el que farà cadascú de nosaltres. I per fi, sortim al camp i cridem alhora: “A apallissar-los!”

Marc Andorrà_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo, em vesteixo, em maquillo, em pentino i surto de casa. A l’ascensor em trobo el meu veí del segon que em somriu de manera inquietant. Crec que s’ha enamorat de mi. El dia transcorre com de costum. Estic cansada. Sopo. Me’n vaig a dormir. Al matí, obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo em… Mirant la finestra, veig que al meu veí del segon també li agrada.

André Dos Santos_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les deu de la nit, fa fred, bufa el vent i no hi ha llum. Porto una llanterna petita i he d’anar a deixar el bestiar dalt del turó, a les terres del meu pare. Deixo el bestiar. De tornada a casa em trobo tot sol amb un estret però llarg camí davant meu abans de tornar a casa. Els plors dels llops em sobresalten, tinc la pell de gallina i de cop dins la foscor, veig les fulles d’un arbre que es mouen i una ombra que s’apropa. Estic espantat. El meu cor batega cada vegada més ràpid. No sé si posar-me a cridar, quedar-me quiet o començar a córrer. Segueixo caminant i a la vora dels meus peus passa corrent un gat.

Clara Lauga_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi ha tanta gent que no és feliç, i no obstant això, no prenen la iniciativa de canviar la seva situació perquè estan entossudits a viure amb seguretat, guiats pel conformisme i el conservadorisme, per totes les coses que semblen portar pau a l’esperit. Però res pitjor per a l’esperit aventurer d’un home que un futur segur. El nucli central de l’esperit de la vida d’un home és la seva passió per l’aventura. La joia de viure ve de les experiències noves, res millor que la vista d’un horitzó infinit, d’un sol cada dia diferent i nou. Si penseu que la felicitat ve només o principalment de les relacions humanes, us equivoqueu.

Sara Martins_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia trist i apagat quan un vehicle del Comú va passar per la parròquia per anunciar aquest esdeveniment tan trist. Tota la família estava present. I jo, la seva millor amiga. Encara recordo el primer dia que la vaig veure. Era un dia d’hivern. El meu pare em va dir que no em fiqués nerviosa, ja que era el meu primer dia de col·legi. Després de les presentacions entre els pares i els professors, vaig entrar a classe. I la vaig veure, allí asseguda. Em vaig apropar lentament i la vaig agafar. Era molt suau i tendra. Però ja començo la primària, sóc una nena gran i la mama diu que les nenes grans no juguen amb ninos.

Jonathan Ferreira_1r DEP MIC. FORMACIÓ PROFESSIONAL

La meva vida és una merda. Em sento rebutjat per la societat, per la meva família i pels meus amics. Fa un mes que no surto de casa, no faig res. Una dia vaig participar en un concurs d’aquests on es guanyen diners per contestar a preguntes inútils. És increïble l’imbècil que pot arribar a ser la gent que hi participa. Durant el concurs, el públic reia del que jo deia, jo no podia suportar-ho, era una humiliació més per a mi. De cop i volta, vaig abandonar el plató per sorpresa de tot el públic. Se’m van creuar els cables, vaig agafar una pistola i vaig matar a tots els allí presents. Va ser una sagnia. Acte seguit, em vaig suïcidar.