Majors de 15 anys

Emma Arcelin _2n Artístic EA DE BATXILLERAT

És difícil saber quan tu i jo vam començar a canviar, a partir de quin moment ens vam tornar tan diferents. Veig com han evolucionat les nostres vides, potser una cap a millor, i l’altra cap a pitjor, no ho sé. I sento que aquells temps en què caminàvem paral·lelament han agafat una direcció que no té volta enrere. Totes aquelles decisions que vam prendre, algunes de bones, altres de dolentes, ens han fet arribar fins aquí, fins a un punt en què ja no ets la mateixa, en què ja no et reconec, així com tu no em deus reconèixer a mi. Tot és tan diferent ara, que és molt difícil saber quan tu i jo vam començar a canviar.

Judith García _2n Bac Pro Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

No sé com vaig arribar en aquest lloc, tampoc no sé com en sortiré. El cas és que tu i jo hi som. Tenim sort, no  tothom pot sobreviure en aquesta jungla en què els micos són cotxes i els lleons motocicletes; també hi ha elefants en forma d’autobús. Potser demà em sorprendràs portant-me un sandvitx de calamars. No ho sé. Sé que és difícil, que no tenim diners, que la vida està molt cara i que el preu del bitllet d’autobús ens impedeix comprar El País. Sé també que estic arriscant una llauna de Coca-Cola per haver vingut al cíber a explicar això. Potser mai no ho llegiràs ni ho sabràs. Només per estalviar tant en sentiments com en euros.

Dúnia Dchar _2n Bac Pro Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit de pluja, me’n vaig anar a dormir molt d’hora amb ganes que fos l’endemà. Inconscientment, em vaig adormir ràpidament i en cinc minuts  vaig quedar immersa en un son molt profund. Em vaig despertar en un lloc estrany. Era tot fosc. Vaig començar a caminar sense rumb. Tot semblava tan real que ja començava a desesperar-me. Apareixien coses molt estranyes, persones sense cap o animals meitat gats i meitat ocells. Vaig començar a cridar de tanta por que tenia, fins que, en un moment donat, ma mare em va tocar l’espatlla i em va fer despertar d’aquell malson horrible. Em va abraçar tan fort que tota la por que tenia es va esvair.

Tania Moutinho_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Un bon dia, sona el despertador i et lleves com si estiguessis trista, però no saps per què. Te’n vas al menjador, mires per la finestra i veus que és un dia plujós, però vols sortir, així que surts. Només tens ganes de córrer sota la pluja per sentir-te lliure i oblidar els problemes i tot el que t’envolta; per poder plorar tranquil·la sota la pluja, que és l’única que amb les seves gotes d’aigua pot ocultar les llàgrimes que cauen per la teva cara. I de cop t’adones que la vida és com un llibre, que dels errors n’aprens i que tu decideixes quan comença i quan acaba un capítol.

Renata Santos_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Em sento sense màgia. Sento que em falta l’element essencial per sentir-me completa. Són aquells moments que ho tens tot, tanmateix res et conforma. Vaig en direcció del vent, el segueixo sense saber cap on em dirigeix. No puc continuar així. Tot el passat em ve al cap a totes hores, i això em fa sentir pitjor ja que abans ho tenia tot. Ara sento que no em resta res, que tot ha canviat d’un dia a l’altre, i jo no estava preparada per viure aquesta situació. Sóc conscient que aquests canvis em van obrir noves portes però la por segueix molt present. El dia que tot va començar romandrà present per sempre: 8 de gener del 2005.

Ricardo Oliveira_2 BPR Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia va sonar el timbre, eren uns amics de l’antiga escola d’esquí per demanar si volia anar a esquiar amb ells. Vaig dir que sí. Els vaig dir que entressin a casa mentre em preparava. Al sortir de casa vam anar a buscar el cotxe per marxar. A l’arribar a l’estació hi havia un helicòpter. El meu amic em va dir que pujaríem amb l’helicòpter a dalt de la muntanya. Li vaig preguntar què hi faríem allà. Em va respondre que baixaríem de la muntanya amb una allau darrere nostre. Al començament tenia molta por. Em va dir que era molt fàcil, solament els havia de seguir i esquiar com vam aprendre a l’antiga escola d’esquí.

Faris Zarioh_2 BPR Elec.  LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui havia quedat amb un company a les set de la tarda a casa seva per fer un treball de classe. Quan vaig arribar, em va semblar gran i estranya. Va obrir la porta la seva mare i vaig preguntar-li pel meu company, em va dir que s’estava dutxant. Em va acompanyar al saló. Mentre l’esperava, la seva mare no s’apartava d’un bufet, estava ocultant alguna cosa. El meu company la va cridar, i curiós pel bufet vaig obrir un calaix on vaig trobar les claus d’un traster. Vaig anar-hi i a l’obrir una pudor insuportable em va envair, trobant-me un cap ple de sang. De seguida vaig trucar a la policia i es van emportar la mare.

Xavier Llanas_2n DEP AEL CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

En Joan tenia un defecte, sempre feia tard. La seva dona l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic, ell, com sempre, s’havia llevat tard i encara s’havia d’afaitar. Quan va arribar a l’aeroport l’avió ja havia marxat. Va preguntar-se per què era així, per què es repetia sempre la mateixa situació. Va trucar a la seva dona i va dir-li que havia perdut el vol, la reacció era lògica. La mateixa nit, mentre sopava, va veure a la televisió una notícia que el va impactar, un avió en direcció a Nova York s’havia estavellat, i sí, era el seu. Aquella nit el Joan no va poder dormir, va comprendre que els defectes són tan importants com les virtuts.

Àlex Bernabé_2n DEP AEL CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

Noi explica’m per què has vingut a consultar-me?: –És que tinc por i no sé de què. –Explica’t. –Jo pensava aconseguir uns grans objectius en l’esport, però ara m’ho penso i tinc por de fer un pas que determina el meu futur. M’he de plantejar moltes coses ara, perquè jo i la meva família ens hem de moure d’on vivim solament per mi, deixar-ho tot i no tornar mai més, per culpa meva han de deixar la seva vida. Tinc por de no fer res bé, ni triomfar ni realitzar els objectius en el meu esport. Molts nois s’han perdut en aquest camí tan complicat que se’ls planteja a l’hora de triar. –Noi, només et puc dir que la por la controles tu sol i ningú més.

Meritxell Risco_2n Lingüístic EA DE BATXILLERAT

Ompli un got d’un whisky escocès sec. Escolti una cassette antiga i llegeixi un llibre nou. Assegui’s al seu sofà de pell de zebra i somrigui amb desinterès. Tasti-ho tot lentament i afegeixi uns quants milions a la massa inicial, accions a la borsa i quatre o cinc cases que no serveixen per a res. Oblidi’s que la resta del món existeix i no pateixi, la pau, les guerres, la fam i la desigualtat no són el seu problema. Només existeix vostè. Finalment, ompli una banyera de diners i miri el món amb el mateix somriure. Serveixi-ho tot amb crueltat i, voilà, aquí té la seva falsa felicitat. I recordi: la mort ens fa a tots iguals.

Meritxell Díaz_2n Ling. i human. EA DE BATXILLERAT

I tot llençant les maletes em vaig dirigir cap a la finestra. Després d’haver abandonat aquell poble minúscul i tancat, després d’haver-me acomiadat dels meus pares amb un: “fins aviat”, després de sobrevolar ciutats, camps, rius i rierols, després d’haver pujat aquelles tortuoses escales del vell edifici, després d’observar aquell espai grotesc que seria el meu habitatge, finalment vaig sospirar. I llençant les maletes, maldestrament em vaig dirigir cap a la finestra per respirar, per inhalar l’aire carregat i melancòlic de la ciutat i per enfrontar-me al meu destí, que m’esperava tot just a cent metres de la Torre Eiffel.

Núria Colell_2n batx. B INSTITUT ESPANYOL
Em llevo del llit. M’agrada dormir i somiar per crear les meves pròpies històries, relaxar-me. Estic cansada de fer i escoltar sempre el mateix, per aquesta raó busco una forma de fer el meu dia més agradable. M’estiro al llit, tanco els ulls, em relaxo, penso en un color, en una sensació, en una olor… Pensa en un instant en tu mateix i relaxa’t. Tens temps per a tot, no tinguis pressa. Imagina’t en un escenari on només hi ets tu. Recorda, imagina, viu, sent, pensa, somia…  A poc a poc, la teva imaginació transformarà l’escenari en una platja, en una muntanya, en un lloc agradable… Tot és perfecte, descansa.

Mónica Alves_2n batx. B INSTITUT ESPANYOL
Ja n’estic fart, ja no puc més! No aguanto fent sempre les mateixes coses, sempre la mateixa rutina, aixecar-se, esmorzar, vestir-se i anar corrents al treball, preocupat per no arribar tard, al qual em passaré tot el dia assegut en una cadira mirant la pantalla d’un ordinador fent números i no sabent ni el que faig en realitat. Això ha de canviar, a partir d’ara miraré de fer altres coses, llegir llibres, fer manualitats, anar al cinema… vull conèixer gent, relacionar-me, fins i tot buscaré una nova feina del que m’agrada, no vull estar-me sempre a casa o a la feina. Vull respirar aire lliure però sobretot ser i sentir-me lliure.

Clàudia Pereira_1ère BPR Compt. i Gestió 2
LYCÉE COMTE DE FOIX
Molta gent se sent feliç per tenir algú especial, amb qui poder parlar cada dia, que pot trucar a la matinada perquè té ganes de parlar dels nostres problemes, que t’anima, que et diu que mai no el perdràs, ni que passés alguna cosa, perquè t’aprecia, que estarà sempre amb tu…T’agrada aquesta persona i creus que tens possibilitats d’estar amb ella perquè t’està demostrant que li importes però no ho dius perquè tens por de la seva reacció i que tot canviï. Però un dia li dius que sents alguna cosa per ell. Llavors, de sobte, tot canvia: et diu que tot el que havia dit era mentida i t’adones que t’ha perdut… C’est la vie!

Fermin Martija_1ère BPR Compt. i Gestió 2
LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell noi tenia 17 anys i pensava que vivia en un món de felicitat, on no existien els problemes. No entenia per què l’altra gent el criticava per tenir aquesta visió de la vida. La gent sempre el mirava malament, el criticava i ell no entenia per què. Cada matí quan s’aixecava veia les cares de tristesa de tota la seva família, sobretot la de la seva mare. El noi no es podia explicar com, si ell vivia la seva vida tan feliçment, la seva família podia estar sempre tan trista. Ara, aquell noi ja és un home de 36 anys, i ara comprèn que les altres persones no entenguessin la seva visió de la vida. Estava ficat en el món de les drogues.

Ana Isa Areal_2n batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La llum brillant sorgeix d’entre les fulles dels arbres despullats, el record del cant dels ocells desapareguts, la fredor de l’aigua brollant en el riu sec… S’imagina un escenari idíl·lic en la seva mísera realitat. Un insult, un cop, un retret. Surt al carrer i es maquilla amb un somriure, les parets són sordes, les finestres cegues i la porta amaga secrets que tothom desconeix. Un insult, un cop, un retret. Que n’és de fàcil dissimular que tot va bé. Un insult, un cop, un retret. L’amor ho aguanta sense trencar-se. Un insult, un cop, un retret. Cal despertar i ser feliç, hi ha massa falsos somriures. Aixeca’t i viu.

Llorenç Miquel_2n batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La crisi és un regal per a tots aquells que saben lluitar per trobar solucions. No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix. Sense crisi no hi ha res a millorar ni a superar; sense crisi no hi ha reptes, i sense reptes, la vida és una rutina, lenta i avorrida. És, doncs, en la crisi, en la ruptura de la rutina, en la voluntat de superar-se i de superar tots aquests reptes, on rau el progrés. I és en el progrés, dotat d’un optimisme que es transmet a l’entorn, on trobem un dels pilars de la felicitat; aquell estrany sentiment que arreu acompanya i que tant de sentit dóna a la vida.

Sandra Garcia _2nde CDE LYCÉE COMTE DE FOIX

Mires davant. Un full, preguntes; per mi un jeroglífic. A la dreta, tothom escriu. Finalment, mires a l’esquerra, intentant trobar algú que et digui una solució, una pista; però res. Els talons de la professora em maten i la suor és insuportable. Aleshores és quan comences a penedir-te de no haver estudiat, de no haver escoltat, d’haver fet el graciós… Després ve la fase de negociació “i si al pròxim control trec un excel·lent” i si, i si, i si… . Comences a pensar en tot una mica. Penses que tot el que facis depèn d’aquest examen i quan te n’adonés ja és l’hora i desitges que no te’l tornin mai.

Estefanía Alves_2nde CDE LYCÉE COMTE DE FOIX

Dues hores, li quedaven solament dues hores. L’atracament a la benzinera no havia estat mai una bona idea però ja era massa tard. Era conscient que el seu temps estava a punt d’acabar. Que mai tornaria a veure el sol, que era la fi. En la seva cel·la, pensava que la seva vida havia estat un error i que l’únic culpable de totes les seves decisions i del seu destí, era ell. Ell no sabia que l’atracament es convertiria en un triple assassinat. El pla era senzill però les coses es van posar difícils i complicades. Ha estat un accident, ella no volia matar ningú. Si tingués una segona oportunitat… Però massa tard… Maleïda sigui!

Fabio Amorim_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

No ho sé. Vaig entrar al bar d’en Ramon i no em sentia gens bé. Era com si alguna cosa em faltés, em sentia buit per dins. No era un sentiment nou, ja havia experimentat això abans. Vaig demanar el típic cafè amb l’esperança que només fos alguna cosa passatgera i que en el moment de deixar aquell establiment ja m’hauria refet del tot. No va anar així, em sentia fins i tot pitjor que abans. Ara el buit es va convertir en angoixa, em sentia molt nerviós i inquiet… No ho sé. Em vaig dir que havia arribat l’hora de trucar algú. Es clar, ara ho entenia tot. Aquell buit, aquella angoixa… M’havia descuidat el mòbil a casa.