Menors de 15 anys

Àngela Langlais_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Aquell que tothom ha viscut, o ha sentit. El que et fa empassar papallones que es passegen pel teu estómac. El que et fa sentir diferents estats d’ànims a cada instant. El que t’aporta la felicitat o simplement la tristesa. El que et fa fer coses des del punt més baix fins arribar al punt del deliri. El que et fa l’efecte d’ofegar-te, quan veus que s’allunya del teu costat. El que et deixa reflexionant tot el dia. El que et fa il·lusionar, i potser després defraudar-te. El que et transmet forces per caminar juntament, fins arribar a l’eternitat. El que et presenta la bona o la mala cara, però sempre de tots els colors.

Catalina Piovani_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Tots els dies la mateixa rutina, cada dia la mateixa història, llevar-se a les sis o set de la matinada, estar mitja hora al llit donant voltes i dient “una estoneta més”. Al final després de donar moltes voltes et lleves, mires el rellotge i t’adones que només tens deu minuts per sortir de casa i anar a l’escola o al treball. Després has de suportar a tothom que et diu “que estàs cansat?” i tu que estàs de mal humor perquè no has dormit prou. Estàs tot el dia cansat, t’arrossegues i no fas el que has de fer, i mentrestant durant tot el dia et dius “quan arribi a casa aniré a dormir d’hora”. Sí home! això no t’ho creus ni tu!

NEUS MUÑOZ_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic esperant, esperant que la meva mare em vingui a buscar; quan la miro a la cara, li veig les llàgrimes als ulls, està inconsolable. M’explica que sempre va amb massa presses a causa de la feina, que no té temps per dedicar a ningú… Un estimat company seu estava impacient, no podia contenir el què li volia explicar i ella va ajornar el moment. Van quedar per a aquell mateix dia al matí, llavors es podrien veure, però quan hi arribà, el seu company ja no hi era i ja no hi seria mai més… un malaurat esdeveniment els havia separat per sempre més. Dedica temps als qui estimes, escolta’ls, perquè algun dia et poden faltar.

Alèxia Galbay_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Aquella sensació que segur que tothom ha tingut en algun moment, alguns en diuen por, altres nervis i alguna vegada he sentit com deien pessigolles a la panxa.
Aquella sensació que tens abans de fer alguna cosa i que realment estàs dubtant si fer-ho o no. Realment a mi més d’un cop m’ha passat i potser no he acabat fent allò que volia fer de tant nerviosa que estava i que em feia una mica de por. I no les he acabat fent per tonteries com què pensarà la gent o si no ho faig bé i em bloquejo… Realment el millor és tirar endavant i que passi el que hagi que passar, si caus et pots tornar a aixecar i sempre pot sortir bé.

Stella Fernandes_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Avui és la meva primera excursió amb l’escola. Estic nerviós, ja que és el primer cop que passo una nit sense els pares. Però, tot i això, estic emocionat per estar en plena natura. Un cop arribo a l’escola me’n vaig immediatament a l’autocar. Al final del bus hi ha els xulos, al contrari que el Jack i jo que seiem a davant de tot. Arribem al bosc on hem de muntar les tendes de campanya. Ens posem mans a l’obra i ho deixem tot enllestit per a la nit.
Anem a donar un tomb pel bosc. Estem molt contents, el Jack i jo. Seguidament ens posem a les tendes a dormir!

Andrea Gonzàlez_3r B ANNA M. JANER

Estava acabant el llibre quan, de sobte, em vaig quedar en blanc, no se m’acudia res de res. Sempre, quan em posava davant d’un full en blanc, la inspiració fluïa pel meu cap i passava als dits.
No m’havia passat mai res semblant i no sabia com arreglar-ho.
Em vaig aixecar per beure un glop d’aigua i estirar les cames. Res, seguia en blanc. Vaig neguitejar-me perquè l’editorial me’l reclamava i no el tenia acabat.
Passant davant de la finestra, vaig descobrir un paisatge acolorit que contrastava amb el meu full en blanc i, de sobte, arribà la inspiració. Em vaig asseure davant el full i vaig poder acabar-lo i respirar tranquil·la.

Alba Bernal_3r B ANNA M. jANER

Quan era petita, amagava els braços dins les mànigues del jersei i deia que els havia perdut. Tenia un bolígraf de quatre colors, els quals premia tots alhora per veure si sortien tots junts. Dormia amb tots els peluixos, perquè cap no se sentís sol. Pensava que la lluna em seguia quan la veia a través de la finestra del cotxe. El mateix em passava amb el sol. M’amagava per espantar la gent, però sempre acabava de nou apareixent perquè trigava massa a arribar. Em quedava mirant les gotes de pluja de la finestra pensant que feien carreres entre elles. Recordo quan era petita que només pensava a créixer. En què estava pensant?

Adrià Punti_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La meva amiga Glòria es va despertar perquè va sentir un soroll, així que va anar a veure què passava. Tot d’una, una veu va dir: “Hola, sóc Jack el despertador. Tinc despertadors de petons, de baralles… però, sobretot, jo sóc el rei de les rialles”. Al cel, una gran tempesta començava a formar-se. Va ser un dia molt estrany, al carrer no hi havia ni una ànima. Em vaig quedar a les fosques. Vaig espantar-me moltíssim, mentre agafava el mòbil i trucava a la Glòria.
–Glòria!
–Sí? Que tens por, bonic? Doncs gira’t, que tens una sorpresa.
El brunzit d’un ganivet va solcar l’aire, alhora que una rialla s’escapava pel passadís.

Adrià Junyer_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Els projectils volaven per sobre dels nostres caps, en aquell moment començava a penedir-me d’haver-me allistat a la Legió. El company del meu costat va aixecar una mica el cap, i a l’instant una bala li va travessar el crani. A la guerra no tenies temps de compadir-te, queixar-te o pensar, perquè un segon de distracció et podia costar la vida. Lluitàvem en un país que no era el nostre, per una causa que no era la nostra, com sempre.

Maria Andorrà _3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

He vist un nou nen que es diu Josep. No té un bon físic, ni és gaire maco, però sembla simpàtic. A la meva escola, quasi tothom li està fent assetjament escolar. El vull ajudar, però no sé com. De fet, no sé ni si el puc ajudar. No m’agrada veure a ningú passar-ho malament. Demano ajuda a algun adult, però ningú hem fa cas ni tampoc em creuen. Com que ningú em creu, decideixo anar a parlar amb els nois que li estan fent assetjament escolar. Es riuen de mi. No em queda cap altra solució que anar a jugar amb ell. Ho faig. Poc després em comencen a tractar malament, però ell se sentia a gust. No et preocupis Josep, ens en sortirem.

Júlia Martí _3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Mira’m, sóc jo, i sí, ja ho sé, no sóc perfecta, no sóc la més guapa del món, que no tinc el millor cos del món… Però pensa que sóc la teva millor amiga, sóc la que t’ajuda a solucionar problemes, la que t’ajuda a lligar, la que et fa riure. Però tu no ho veus. Tu no veus que jo et miro amb uns ulls diferents als altres, no veus que quan em parlen de tu se m’escapa una rialla tonta, tu no veus que vull quelcom més que amistat. Però quan t’ho dic, tu et fas distant, deixes de ser tu mateix, te’n vas i em deixes sola, tot es fa foscor. Et demano que no em deixis, que no m’abandonis. T’estimo molt…

Galdric CALVET_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’hivern, en un matí de fredor, el ninot de neu no tenia el somriure. Em vaig llevar amb moltes ganes. Amb el meu germà vam anar a la sala i vam tornar cridant i corrent d’alegria. Vam anar a cridar els pares per donar-los una sorpresa. Ells també estaven molt contents. El pare va agafar la càmera i la mare ens va acompanyar a la sala: ja podíem obrir els regals que hi havia sota l’arbre, un arbre de Nadal tot ple de llums. En aquest dia d’hivern, en un matí de fredor, tots estàvem contents perquè tota la família estàvem junts. Era el dia de Nadal.

Claudia Fidalgo_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre us he volgut dir que us estimo molt d’una manera original encara que us ho hagi dit moltes vegades… Sé que sona molt típic però per mi mai demostraré suficientment l’amor cap als pares. Mai m’he avergonyit del pare ni la mare i ningú ho hauria de fer perquè és gracies a ells, als pares, que estem vius. Gràcies papa i mama per aguantar-me i per ser com sou. Sou perfectes, no canvieu. Els pròxims anys intentaré fer de cada dia el millor de l’any. Vull que siguin els millors anys de les nostres vides perquè tinguem records increïbles. Encara que no sigui cada dia vull tindre records impressionants, almenys bastant impressionants perquè quan tingui vuitanta anys us recordi com a herois. Gràcies per tot, us estimo i us estimaré sempre.

Ahinara Gil _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

S’havia fet de nit.Tot era fosc, la boira tapava tot el meu voltant, un soroll imminent s’escoltà des de l’altra punta del bosc. Intento acostar-me. De sobte, un noi molt estrany que no havia vist mai, se m’acosta i em dóna una moneda rara. Miro al meu voltant. No hi ha ningú. El noi que m’havia donat la moneda va desaparèixer. Em vaig quedar sol, era bastant estrany. De sobte vaig veure un pou i m’hi vaig acostar, vaig caure dins . Ara que recordo estic somiant. Estic somiant que algú vingui i em tregui d’aquest pou. Estic trist i sol. Fa més de 20 dies que hi sóc. Em miro les butxaques i trobo la moneda. Quina estranya sensació.

Odile Gómez _3r C EA 2 ENSENYANÇA ENCAMP

Tot és igual fins que un dia tot canvia. Deixes de dormir perquè tens malsons. No vols menjar. Plores. Ha marxat. No tornarà mai més. Tothom et diu que és la vida, que l’hem d’oblidar, que tot ha de seguir endavant, i em demano… És que els altres el volen oblidar i ja està? No volen buscar una resposta? Per què aquell dia? Per què així? Per què ara? Per què? Per què? I tota l’estona així. És que els altres no farien el que fos perquè tornés? Per abraçar-lo, per no deixar-lo mai escapar. Em poso a pensar que si aquell dia no hagués estat sol, si li haguéssim demanat què passava… Si l’ haguéssim ajudat potser… Però ja era mort.

Daniela Marrugo _3r D INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Recordaré cada somriure, cada abraçada, cada llàgrima dels meus pares. Que ràpid ha passat el temps! Ara penso que hauria d’haver-los estimat més, d’haver passat més temps amb ells, però al meu cor no cap més amor del que ja els tinc. I ha arribat el moment en el qual aquell pollet tímid i indiferent al món que l’envoltava, ha d’emprendre el viatge aquell tan esperat perquè ha d’abandonar el niu, per veure el mateix món que veia des de casa, per ara veure’l des d’una altra perspectiva; aquesta perspectiva que solament veiem i entenem nosaltres. En aquesta decisió no ens acompanyen els pares però sempre tindrem el seu suport.

Angelina Ubach _3r D INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Per fi ha arribat el dia, tan esperat i a la vegada tan temut: l’examen per entrar a la universitat. Me l’he estat preparant gairebé des que tinc consciència. Encara recordo totes aquelles tardes quan anava a la petita biblioteca del poble, o les nits que els meus amics anaven de festa i jo em quedava a casa, entre aquelles quatre parets tan conegudes de la meva habitació. Tinc un munt de nervis a sobre, però també sé que estic preparada. Veig com entra una multitud d’estudiants a l’edifici, ha arribat l’hora. Faig un últim repàs als meus apunts i travesso la gran porta de fusta que d’aquí a poc se’m farà coneguda. Desitgeu-me sort!

Nil Dilmé _3r A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Hi havia una vegada, fa molts i molts milions d’anys, que es van aproximar dos meteorits molt grans cap a la Ter­ra, un per cada costat de la Terra. A dins d’un meteorit hi havia una substància molt rara, era com tinta indeleble. Quan van arribar a la Terra van xocar a uns 16.000 metres de la superfície i a 1.000 km/h aproximadament. El xoc va ser tan fort que la tinta es va escampar per tota la Terra. Llavors els animals que van quedar afectats es van quedar sempre amb taques.
Com per exemple les vaques, els guepards, les girafes…

Luisa Da Silva _3r A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Mai us heu preguntat per què diuen que quan morim hi ha un túnel amb una llum? I si aquesta llum és la de l’hospital en el qual estàs naixent i aquell túnel és la teva nova mare per dins?
I si naixem plorant perquè aquell és l’únic moment en el qual recordem la nostra vida anterior i volem tornar-hi?
I si mai morim realment? En realitat, mai esperem la mort, però estem tota la vida preparant-nos per a la mort, encara que li tinguem pànic.

Ainhoa da Silva _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi havia una vegada un nen que plorava. Una nena li va demanar què tenia. Els seus pares havien mort i ara estava sol. La nena va treure un anell daurat i platejat i li va regalar. Ella li va dir que les fades l’havien fet, que era màgic i que el protegiria. Després li va fer un petó a la galta i va marxar. El temps va passar i el nen, que ja era un home, havia guardat preciosament l’anell per al dia del seu matrimoni. La noia va riure i li va demanar d’on l’havia tret. El noi li va dir que li havia donat la seva salvadora. La noia va somriure i va dir: “Vaig regalar aquest anell a un nen, quan tenia 8 anys.”