Menors de 15 anys

Natàlia Mellado_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Heu pensat mai d’on prové el mot microrelat? Tot va començar quan el Micro, un nen que treballava en una pastisseria, va haver de portar un pastís al barri del costat. Havia d’escollir entre dos camins. Evidentment, va optar pel més curt però es va perdre. Es va trobar amb una velleta que portava un micròfon a la mà. El nen li va demanar ajuda i ella li va regalar el micro, li digué que li explicaria cap a on anar però en relats molt breus. El nen va acceptar i l’aparell va començar a indicar-li el camí mentre li explicava petites històries relacionades amb els  carrers per on anava passant. Finalment va trobar la casa. I d’aquí que un microrelat ha de ser breu.

Marta Codina _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La Via va cridar l’Auggie molt alarmada. Li va dir que la Daisy estava malalta. Llavors se l’havien d’endur a urgències ràpidament. L’Auggie es va acomiadar d’ella. Un cop allà l’Auggie estava convençut  que la Daisy es curaria. La mare li va dir que ja estava molt velleta i que últimament vomitava moltíssim. La mare va insistir que segurament no se’n sortiria, però l’Auggie encara tenia una mica de fe. L’Auggie va mirar la Via perquè li donés la raó, però la Via no va aixecar el cap de terra. El pare va arribar a l’hospital i va dir que ja estava bé de fer-la patir. En aquell moment la Daisy va marxar del seu cor.

Ricardo Portas _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Em dic Daisy i sóc una gossa molt bonica i juganera. Tinc una família que em va acollir molt bé. Jo sempre els vaig a fer companyia quan em necessiten. El pare em va venir a buscar quan era un cadell, i la mama em cuida molt bé. La Via ja és una adolescent i és la nena més bonica del món. Finalment tenim al meu estimadíssim Auggie. Té la cara una mica diferent a la dels altres humans però me l’estimo. Cada matí el desperto amb una llepada i se’l veu molt feliç. Ara m’estic fent velleta i el cos ja no em funciona tan bé. Fa uns mesos que tinc mal de panxa, el pare m’ha portat al veterinari i va dir que tenia un tumor estomacal.

Juliette Blanchet _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit. Estàvem sols. Començava a caure la neu. Jo, a fora, amb la meva germana. M’agradaven aquests moments. Sense poder pensar, sense poder parlar, sense problemes. El color de la lluna semblava d’or. Aquella nit, hi havia un nombre infinit d’estrelles en el cel.
La meva germana, ella, se sentia trista. Sabia que aquests moments s’acabarien. Els seus ulls eren verds, i al mig de les seves pupil·les, una mica de blau. Hi havia una llàgrima sobre la seva galta, d’un vermell discret a causa de l’aire.
Al mig d’aquella guerra, aquell moment era una necessitat.

Kristel Betriu _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Caminem endavant amb els ulls tapats. En els moments més difícils ens demanem per què seguim caminant. Podríem comparar el futur a un quadre abstret, que pot variar. La vida té mil camins per elegir. Perdem temps a qüestionar el que pensen els altres de nosaltres. Diuen que allò més important és ser feliç, és el propòsit de tothom. El problema és que molts ho volen ser però pocs ho som de veritat, perquè de vegades la felicitat es troba en els petits fets, molt senzills, en els detalls del dia a dia. I no ens n’adonem pel simple motiu que estem obsessionats, buscant alguna cosa massa perfecta, i la perfecció no existeix.

Pepa Bertran _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Són les quatre de la tarda. És el primer dia de les vacances i no sé què fer. Penso en la gent que m’envolta, en la que m’estima. No hi ha gaire gent que valgui la pena en aquest món. M’aixeco, vaig a vestir-me. Agafo les claus de casa i marxo. Començo a pujar pel camí de darrere de casa. De sobte, veig els meus pares arribar a casa. Hauria de tornar. Començo a córrer. No tinc cap direcció. Travesso el poble sense pensar què deu dir la gent de mi. Sento un cop molt fort. Em desperto, són les set del matí. Estic en una habitació blanca. Els llençols blancs. Una dona vestida de blanc entra per la porta. Noto una punxada a l’estómac.

Tom Ribeiro _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Bon dia. Em dic Adrià o Marc… no ho sé ben bé encara. L’únic que sé és el que m’agrada. El menjar que em dóna la mare! De moment estic bastant bé a la meva cova. No hi fa ni fred ni calor. Bé, de fet no sento gairebé cap sensació.
M’agradaria sortir d’aquesta cova humida, però vaig sentir dir a la mare o almenys era una veu de dona que encara em falta perquè pugui sortir. No sé ben bé què són els mesos, però suposo que falta poc… De moment intento trencar la cova a cops de peu.
Ostres! Avui la cova fa moviments inhabituals i sento com si un imant m’empenyés. Ja ho veig! Estic fora i sento una veu dient: “Felicitats, és un nen!”

Paulo Martins _3r A INSTITUT ESPANYOL

Allà, al meu davant, m’estava jo, ben quiet. El meu cos, el meu rostre…, la meva persona. Jo, desdoblat. La mateixa persona..? Estava confós, què hi feia allà en aquell llit envoltat de tanta gent? No m’ho podia creure, era impossible. La gent plorava. Els coneixia a tots. Vaig recordar que havia tingut un accident de moto, jo era molt bo amb la moto. Sí, ara me’n recordava, havia caigut de la moto perquè se m’havia creuat un gos…, i em vaig desviar per evitar-lo, però no recordava res més.  Ara veia el meu fill plorant i li preguntava per què plorava, però ni em mirava. Ningú no em veia. Aleshores ho vaig entendre tot.

Laura Gómez _3r A INSTITUT ESPANYOL

Estava espantada, amagada sota el meu llit. Havia vist morir els meus pares, alguna cosa em deia que jo seria la següent. Un senyor estrany deambulava per la casa. Intentava agafar el telèfon, que era al costat de la porta de sortida, però no podia arriscar-me. No sabia què fer. I si em volia matar a mi també? Vaig sortir de l’habitació i, mirant al meu voltant, vaig buscar un pal per poder defensar-me. Vaig caminar cap a la cuina i de sobte unes mans em van agafar pels colzes: era la meva germana, que em deia que al nostre país havia començat una guerra. Hauríem de fugir cap a un altre país a la recerca de treball i felicitat!

Maria Babià _3r C EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

La por és una emoció que serveix per a avisar d’un possible perill. Tinc por de perdre l’avi. L’estimo molt i no vull que marxi. L’avi és a l’hospital ja que l’han d’operar de la vesícula i estic molt espantada.
Un dia d’hivern, 3 de novembre del 2015, vaig a l’escola. Allà tot és avorrit, com sempre.
No puc parar de pensar en l’avi, i què faré si un dia el perdo.
Al arribar a casa, trobo els meus pares contents, m’encanta la sensació.
De cop i volta ens truquen i ens diuen que l’avi ja no hi és. Em poso pàl·lida i se m’acumulen totes les emocions que he anat retenint. El meu avi era la meva llum i sense ell jo no veuré el dia.

Júlia Saura _3r C EA 2ª ENSENYANÇA ORDINO

Tinc 12 anys i avui és el meu aniversari. Anem al cinema amb el meus pares i tots els meus amics. Entrem, mirem la pel·lícula i sortim. Ja han vingut a buscar tots els meus amics i ara, amb els meus pares, anem cap a casa; plou molt. De cop veig llums venint cap a nosaltres i la mama que crida i em diu: “Protegeix-te!”
Tot negre…
Desperto. Estic a l’hospital i sento un pip constant a les orelles. No sé què ha passat. Entra el metge i m’escriu que estic sord, que el papa ja no hi és i que la mama està en coma. Crido, ploro i me n’adono que no em sento, que estic tancat en una caixa i que estic sol.

Jordi Raposeiras _3ème I LYCÉE CMTE DE FOIX

Per què som tan cecs? Per què no parem de contaminar aquest món? Fem un esforç, tampoc costa tant… Pensem que queden molts anys per viure en aquest planeta, que encara hi ha moltes generacions darrere nostre, que encara han de gaudir de tot el que hem gaudit nosaltres. Jo encara tinc 14 anys, i cada matí, quan em llevo, veig més egoisme que mai. Cada matí arribo a l’escola i veig nens més petits que jo, i em dic a mi mateix: “Què estem fent?!” Jo només dic que pensar una mica en els altres no faria cap mal a ningú. No engeguem innecessàriament els calefactors quan tenim jaquetes i mantes… Agafem la bici.

Ester Pelegrina _3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Des que neixes fins que mors, passes per moltes etapes de la vida, algunes bones i d’altres no tant. Quan ets petit la vida és un paradís no tens problemes, no t’has de preocupar per res que no siguin les teves joguines. A mesura que vas creixent van apareixent els problemes. Quan arribes a l’edat del pavo comences a madurar i t’adones de les coses de la vida. Ja res és com abans, ja no tens ganes de jugar ni d’anar al col·legi, ara és millor sortir amb els amics. I no tens gaires ganes de passar temps amb els teus pares. No miris el passat, viu el present i espera un futur millor. Pensa que són els pares els que t’han donat la vida.

Júlia Forné _3r A EA 2ª ENSENYANÇA STA. COLOMA

Avui tinc el meu cor trencat, avui he vist persones que anaven amb la seva parella i presumien de tenir-se mútuament. Després de la feina, quan al final del dia me n’anava cap a casa, vaig veure la persona que va fer de mi un vidre trencat. Em mirava i va abaixar la mirada. Com podia refer-me’n? Si algú m’hagués de seguir a casa, m’agradaria que fos ell, si hagués de despertar-me al costat d’algú, l’elegiria a ell. A part que també em va marcar molt. Així que no, no el podré oblidar fàcilment. Ha estat una meravellosa persona, una persona molt especial per a mi. Potser algú, o jo mateixa, em recollirà els trossets de vidre perduts.

Carmen Mascarell _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En Quim és un espia secret que investiga la mort del seu amic militar. Ha sortit a buscar el correu i s’ha trobat un home que l’apunta amb una pistola mentre li demana educadament que l’acompanyi. Creuen la ciutat sencera fins arribar al bosc. El fan baixar del cotxe i el condueixen a l’entrada oculta del que sembla una cova. Creuen la porta i davant els seus ulls apareix un enorme laberint, on al bell mig es troba una estàtua de Mercuri. Algú li diu: –Espavila’t, nen! Que m’espavili a què?, pensa en Quim. Què he de fer? De sobte, sorolls de trets fan que el nostre amic hagi d’arrencar a córrer, endinsant-se en el laberint. I és que si fem orelles sordes a la vida, la vida ja s’espavila per fer-se escoltar i col·locar-nos al lloc que ens pertoca.

Mario Agudo _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La barca els bressola. No es parlen, no es miren, desitjarien que la discussió no s’hagués produït mai. Un moviment simultani de les canyes els treu de l’ensopiment. En Pere sap que no són aigües segures i no li treu l’ull de sobre. Sembla que el peix té més força que ella, es desequilibra. El marit té por de no tornar-la a veure mai més, agafa la canya amb força, sent una suor freda, els ulls felins el busquen. Reacciona, l’agafa per la cintura salvant-li així, probablement, la vida. Es miren, es fonen en una abraçada i ella se n’adona de tot i de res. No vol pensar, només vol sentir: el seu home, la vida, un profund agraïment…

Romà Castells _3r B EA 2ª ENSENYANÇA ENCAMP

La història comença en una ciutat per on hi passa molta gent de tots els gèneres. Veig la meva mare allunyant-se, m’ha dit que torna de seguida, ha anat a comprar una cosa. Ja fa 10 minuts que la mare ha marxat, no crec que trigui gaire, jo mentrestant em distrec mirant al cel, jugant amb els meus ninots d’una sèrie de superherois. Ja fa 20 minuts que la mare ha marxat, estic una mica preocupat, normalment la mare no triga tant, mai no em deixa sol tanta estona. Ja fa 30 minuts que la mare ha marxat, penso on ha pogut anar. Fins que arribo a la conclusió que m’ha abandonat en una ciutat totalment desconeguda.

Andrea Barreiro _3r B EA 2ª ENSENYANÇA ENCAMP

L’únic que ella volia era baixar de pes, però se li va escapar de les mans. Al principi menjava poc i feia molt exercici, però després ni menjava, només bevia aigua, i fins i tot l’aigua va acabant deixant.
La mirada se li va quedar trista, els ulls ja no li brillaven… Ja no era la mateixa, però ella no se n’adonava. La seva mare la va cridar per anar a comprar, li va donar els diners i… Es va despertar en un llit d’hospital, va veure la seva mare plorant al costat i la seva germana agafant-li la mà. Desitjava parlar però de cop es va escoltar un xiulet i es va adonar que ja era massa tard per penedir-se’n.

Smila Estruga _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

M’aixeco, però em quedo 5 minuts mirant al sostre pensant com seria la meva vida si fos una altra persona. És un dia com qualsevol altre i com un altre. Baixo al pis de baix. L’esmorzar és a taula, com cada dia. Mirant el bol de cereals penso que aquest lloc sense mi seria el mateix. Agafo la motxilla, hi ha el de sempre. Miro per la finestra i veig les mateixes persones de sempre fent el de sempre. Agafo les claus del cotxe, surto per la porta. Respiro l’aire fresc. Són les 7.50 del matí. Hauria d’anar direcció l’institut. Però en lloc d’això pujo al cotxe i condueixo sense direcció, cansat de la rutina i a la recerca d’acció.

Míriam Garrido _3r C EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Són les vuit. Continuo igual. Encara tinc la mateixa aparença de zombi que aquest matí quan m’havia llevat. És tard. El Miquel passarà per casa meva a les vuit i deu i jo encara continuo així. Ràpidament em vaig a preparar. Sona el timbre. És ell.
Està tan fantàstic com el primer dia que el vaig conèixer. Em va mirar. Seguidament, ens vam dirigir fins al cotxe. Quan vam arribar al restaurant, el maître ens va acompanyar fins a la nostra taula. Tota la vetllada va anar de meravella. De cop i volta un cambrer va començar a tocar el violí.
El Miquel es va ajupir i em va preguntar: vols casar-te amb mi?
Va ser el millor dia de la meva vida.