Menors de 15 anys

Olga Palou Roca_3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Aquell dia, oncle, em vas fer sentir com mai m’havia sentit només veure la cara que posava el meu pare: ja vaig saber que alguna cosa dolenta t’havia passat. Em vas ensenyar a veure la vida d’una altra manera i a descobrir sensacions que mai havia sentit. Tu ho donaves tot per mi, i si mai tenia un problema, sabia que en tu podia confiar. Cada cop que veig una flor un calfred em recorre l’esquena i se m’omplen els ulls de llàgrimes. Sàpigues que dintre meu sempre tindràs el teu racó i sàpigues que ja t’he portat al lloc on tu em vas demanar. Només em queda dir-te que t’estimo i sempre ho faré, i sàpigues que sempre et recordaré.

Eva Leonés Domínguez_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan el vaig conèixer el cor se’m va accelerar. Era una sensació molt estranya, no sabia com ni per què, però me’n vaig enamorar. No ho vaig explicar a ningú, sabia que tot allò era molt precipitat i per ara volia estimar-lo en silenci. No era el típic noi que tenia totes les noies dar­rere seu, acostumava a estar sol però ningú no sabia per què. Vam començar a parlar un dia, així com així. Tot va anar molt bé, però no el vaig tornar a veure. Dies més tard el rumor s’havia estès. “S’ha suïcidat”, deia la gent. Quan vaig sentir aquestes paraules vaig notar com el meu cor es trencava en dos. Ha marxat sense dir res, sense fer soroll.

Alexandra de Sousa_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
El bullying és molt habitual en aquest món. Cada dia hi ha més casos en què la gent pateix mentalment i físicament per culpa d’altres a qui els agrada que persones més dèbils pateixin. La gent que normalment fa patir són persones que tenen moltes amistats i se senten superiors, ja que l’innocent té una part negativa que ell no té, com l’obediència o la solitud, i que es pensen que tenen més autoritat i més llibertat. I el pitjor és que els innocents, que són la majoria, poden arribar a matar-se, i els que fan mal encara ho continuen fent. Això no es pot permetre perquè no només es fa mal a una persona, sinó a tota una família i amics.

Joan Marc Martí_3rD ea 2a ENSENYANÇA ENCAMP
Em vaig posar nerviós dies abans de començar, no sabia el que em trobaria quan arribés. La nit abans no vaig dormir en tota la nit, eren tals els nervis que podien amb mi. Finalment ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar, anava molt perdut, no sabia on mirar, estava sol. No hi havia cap amic enlloc. Els grans estaven tots junts en grupets i reien, s’ho passaven bé i et miraven amb cara de menyspreu. De cop va entrar un amic, em va salvar la vida. Aquell temps va durar només uns segons, però se’m van fer eterns. Ara ja sóc un d’ells, m’he convertit en un dels grans. La història es repeteix a la inversa. Com canvien les coses…

Princess Romero_3r D ea 2a ENSENYANÇA ENCAMP
I la mala notícia arribà, la que em canvià la vida: “El teu avi ha mort de càncer.” En aquell moment no vaig saber com reaccionar davant una notícia com aquella. Era una persona inoblidable i irreemplaçable. Abans de morir em digué que no volia que ningú plorés per ell, que les llàgrimes no farien que ell tornés a viure, per això intentava no plorar. Ell lluitava perquè la gent no es fixés en la seva malaltia, ensenyava que per molts obstacles o problemes que et posi la vida, s’ha de ser feliç. Jo intentaré fer el mateix que ell: ensenyar a la gent a somriure. Només així aconseguirem nous reptes i nous propòsits. És això la felicitat?

Jennifer Martins_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX
Em vaig despertar perquè em feia mal la panxa. No sabia què podia ser però el dolor era cada vegada més fort. No podia més i vaig trucar a la meva mare que estava a l’habitació del costat. Em va portar a l’hospital. Em van fer moltes proves: de sang, d’orina, ecografies… Finalment, em van dir que tenia una petita pedra al ronyó. Ho volien confirmar i em van fer passar per un escàner. Resultat: dues pedres, una a cada ronyó, i quinze mil·lilitres de líquid al voltant del cor. Si no hagués tingut dolor causat per aquella pedra mai no hauria anat a l’hospital i mai s’haurien adonat que el meu cor estava en perill.

Nicolas Breil_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX
A principi del segle XX, a l’escola PICASSO de París, un grup de nois es van revoltar contra l’escola i les seves lleis. Farts de tanta rigidesa i d’una disciplina molt estricta, els alumnes van decidir fer veure que escoltaven la lliçó. Tots, quiets, miraven la pissarra. Al cap d’uns minuts de silenci absolut, el professor va demanar qui volia recitar un poema. Llavors comença una guerra de tiradors entre els rebels i els bons nens. La batalla va ser intensa, el professor es va desmaiar enmig d’aquell desastre. Els revolucionaris van guanyar: conseqüències? Em vaig despertar del meu somni cridant: “Visca la revolució!”

Judith Fernández_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estava ajupit al costat d’aquelles aigües tranquil·les, aquell bosc donà lloc al so d’un plor silenciós, una mescla de tristesa i impotència. El seu rostre no es reflectia. Es tocà les galtes i la boca, sí, estava allà, encara existia. Ningú sabia el motiu d’aquell fenomen, excepte la noia d’aquells ulls blaus morts que apareixien en la seva ment. Tot acte repercuteix amb la seva respectiva conseqüència. Si ella ja no hi era, ja no es podria tornar a veure el seu reflex en el parpelleig d’aquella mirada vivaç. Finalment ell plorà, ho comprengué tot. La seva vida se n’havia anat amb ella. No es tornaria a veure mai.

Helena Jori Feliu_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tots recordarem un dia la resta de la nostra vida, recordarem coses que són insignificants, però que al cap i a la fi no ho són, perquè les guardem. Tots vivim, sentim i morim… Per què, diria que és perquè som humans i les coses ens afecten. Ens hem d’adonar que ningú no és perfecte i hem d’apreciar les coses que ens envolten abans que desapareguin. Tots podem cometre errors, però també els podem corregir, hem de ser forts i tirar endavant tot i que ens trobem un obstacle, no hem de parar, tot al contrari hem de continuar amb molta més força que la d’abans.

Blanca Lorenzo_4t C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
No m’arriba la inspiració. Giro el cap a la dreta i què veig? Doncs gran part d’Andorra. Giro el cap a l’esquerra i veig unes escales. Si miro recte em trobo amb un munt de lletres, paraules que no sé on les puc posar perquè concordin i em donin 640 caràcters, i penso: estic escrivint un microrelat en funció del que veig, això no m’havia passat mai. Intento pensar, però res surt del meu cap, la imaginació no flueix… El millor que podria passar és que ara pogués inventar un microrelat, fer concordar totes les paraules i no fer faltes que si no baixa punts. Ja està! Ja sé com començar: Estava asseguda al banc del parc, quan de sobte…

Adei Bazán_4t C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
Arribo a casa, cansada, feixuga, de l’escola; deixo la motxilla sobre la cadira que tinc davant i aquest cop no engego l’ordinador, obro la motxilla sense pressa, amb delicadesa, gaudint del soroll de la cremallera. De la motxilla n’extrec un llibre, encara du el preu enganxat a la tapa; abans de tot llegeixo el títol, passant el dit índex sobre les lletres: estan en relleu. L’obro per una pàgina qualsevol i l’oloro, fa olor a nou. Em trec les sabates, m’assec sobre el llit, recolzo el cap al coixí i obro el llibre per l’última pàgina; no ho puc evitar, intento no fer-ho però la curiositat pot amb mi i… llegeixo l’última frase.

Sara Guillermo_4t B COL·LEGI ANNA M. JANER
Cantem sota la pluja, esmorzem amb diamants, plorem amb “I dreamed a dream”, i anem de festa el dissabte amb Jay Gatsby. Ens passegem pel blanc i negre de Hitchcock i pel multicolor de Disney, sense oblidar-nos del Rock and Roll i les drogues, les mans tisores i les núvies cadàvers. Mecanitzem les taronges i viatgem al passadís d’un hotel per veure les bessones mortes. Temem els robots que busquen John Connor i afegim un bombí al bigoti que odiem, amb ganyotes i rialles. Mengem cervells. Som Hòbbit, nan i elf per convertir-nos en vampirs, zombis, Frankenstein o mòmies. Alguns en diuen cinema; jo, en dic somnis.

Mireia Canut_4t B COL·LEGI ANNA M. JANER

Quan els nedadors de la sèrie anterior a la meva toquen amb la mà la paret, tot el món exterior desapareix. Només veig l’aigua, com es mou tota plàcida, com si no es pogués trencar la seva harmonia. No sento res, el cor em batega tan ràpid, tan fort, que amb prou feines escolto el xiulet de l’àrbitre. Hem de pujar al trampolí. Mans i cames em tremolen, però aconsegueixo que em responguin i em col·loco en posició de sortida. Preparats! –crida l’àrbitre. Deixo de tremolar, de sentir i de pensar. Piiip! No me n’he adonat que ja estic entrant a l’aigua. El nerviosisme s’ha quedat fora de l’aigua i ara ja només queda donar-ho tot.

Neuza Torres_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sola a la meva habitació. Sola. Escolto música. Sola. Estic avorrida perquè no sé què fer. Potser me’n vaig a dormir… Però… si són les dues de la tarda! Decideixo trucar a una bona amiga per anar a donar un volta. La truco i no la localitzo. Com sempre, el seu mòbil està fora de servei… Miraré una bona pel·lícula al sofà. Sola. No. Tampoc en tinc ganes. Continuo pensant en coses que podria fer per acabar de passar la tarda. La veritat és que no tinc ganes de fer res. Potser el fet d’estar de vacances no sempre és bo, no sempre és la millor opció. T’avorreixes… És molt estrany, però trobo a faltar fer deures!

Lara Areny_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Et trobo tant a faltar… però no et puc perdonar. No ho puc fer. No m’has demanat perdó. Perdó per allò que em vas fer. Sobretot vull que te n’adonis, que reaccionis. Encara no puc creure el que va succeir. Vas passar de lluny la barrera del límit, de l’imaginable. Però ara ja està fet. No ho vull explicar a ningú, no vull que la teva imatge canviï de cara als altres perquè, malgrat tot, sé que no ets així. Ara ja no parlem, fa dies que no he creuat la teva mirada. Si et trobés, faria com si res. No tinc res a retreure’m, la culpa va ser teva. Però pateixo molt, només m’agradaria esborrar-ho tot i recuperar al meu germà.

Laia Bautista_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tenia por, molta por. Cada dia em despertava amb por per si l’endemà em despertaria o no. Era per la lluita que tenia cada dia per no veure’m al mirall i amb l’aigua que substituïa el lloc del menjar. El meu cos em feia fàstic, perquè estava obesa o això era el que jo veia… Fins que vaig tenir la força de voluntat per afrontar la veritat. Vaig veure qui era jo de debò i, per primer cop, vaig reconèixer que el que tenia era una malaltia. Aquell canvi va ser molt estrany, mai m’hauria imaginat que estava esquelètica i no obesa com em veia jo. No em reconeixia, no era jo. Llavors, vaig entendre que si no menjava RES no podia SER jo.

Renato Veloso_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tot va començar un dia qualsevol, la mare plorava i el pare estava malalt, no sabíem quina malaltia era però era greu i molta gent ja la patia. Va passar el temps, i al final el meu pare va acabar ingressat a l’hospital. No entenia  per què no podia estar amb nosaltres. L’únic que veia jo és que la mare plorava, sempre plorava. Un dia de visita a l’hospital ens vàrem trobar que ell ja no era a l’habitació, el metge va voler parlar amb la meva mare, mentre jo em quedava sol. El pare havia mort i jo no ho entenia. Han passat 10 anys des d’aquell 19 d’agost i ara el trobo a faltar. T’estimo pare i espero tornar-te a veure algun dia.

Maria Marín_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMILIA

Arriben als quinze anys. Per molts, és l’època crítica. Canvis, personalitat, amistats,… Molts comencen a actuar com adults. Comencen aquesta fase de la vida que encara no els toca, i sense voler ni saber-ho, destrueixen l’etapa que més útil els pot ser. Ser adolescent no és fàcil enlloc. Després, passen els anys, ja convertits en adults, alguns d’aquests adolescents intenten reconstruir les peces d’aquelles joguines trencades, peces d’un trencaclosques ara ja. I no s’adonen que mai tornaran a tenir els quinze anys, que aquells temps anomenats joventut, que ells ara ja han perdut, mai tornaran, no els podran reconstruir.

Anna Mitjana_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un floc de neu cau sobre la mà descoberta. Es desfà amb rapidesa degut a la calor que desprèn el teu cos. Aquest procés et causa una lleu cremada. A continuació un glòbul líquid descendeix fins a l’abisme del teu rostre. Cau al mateix lloc que el floc de neu. Seguidament alcés la mà, cada cop més encesa per les brases que s’acumulen a poc a poc. Ressegueixes el teu rostre i descobreixes que un riu d’aigua dolça l’envaeix. Un sentiment d’injustícia, impotència i empatia irromp en el teu ésser. Busques una resposta. Ningú sembla adonar-se del que passa. Vius en un món on tot­hom té coneixements, però ningú sembla poder aplicar-los.

Ona Pujol_4t C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Fa deu anys que sóc al seu costat. Des del dia que la vaig veure els meus sentiments per ella mai han canviat. El meu amor és impossible ja que per a ella només sóc un amic. Prefereixo ignorar el meu cor i seguir amb ella que dir-li que estic enamorat i arriscar-me a perdre-la. Però no sé si podré resistir gaire més. El cor se’m trenca cada cop que està amb un altre noi. Però el que em reconforta és que tots marxen de la seva vida i jo encara hi sóc. No em puc ni imaginar com seria la meva vida sense ella. Ella és com una droga per a mi. Estic malalt, malalt d’amor. Però ella sempre ho desconeixerà; és el meu secret més ben guardat.