Menors de 15 anys

Guilhermina Duarte_4t C INSTITUT ESPANYOL

Tot comença un dia inesperat, mai no t’ho hauries imaginat. De sobte cada vegada que el veus, cada vegada que passa pel teu costat, sents esgarrifances. Cada vegada que et mira, amb aquells ulls que ho diuen tot, perds la resta del món de vista. I, a vegades, al cap d’un temps, sense saber per què, tot torna a canviar. Per què? Perquè ell ja no és ell, o no s’assembla a l’ell que vas conèixer.
Aleshores te n’adones que no pots continuar endavant. Et demanes com t’has pogut enamorar d’ell, com t’ha pogut passar una cosa així. I prens la decisió de trencar i ho fas. Tot i així te n’adones que tu tampoc ets la mateixa, t’ha canviat.

David Babot_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ja ha passat un altre dia. M’aixeco, vaig a l’escola, quedo amb algú o faig el que he de fer, i demà serà un altre dia. I ara perdent el temps en aquest microrelat que potser el publicaran o no, potser tindrà molts vots o no. Una companya de la classe ha comentat que a final de curs no guanya el millor relat, sinó el noi o noia que tingui més amics i que pressioni més perquè el votin. Això és com la vida real, guanya aquell qui té més influència. Sigui el que sigui, molts el llegiran i al cap d’un temps ningú se’n recordarà. En realitat l’únic que quedarà de nosaltres és l’oblit.

Luis Pereira_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era l’11 de juliol del 2003. Vaig anar a Londres amb els amics i ens ho vam passar molt bé. Vaig visitar monuments, museus, etc. Després tocava Nova York. Per a mi, va ser la millor ciutat. Hi havia moltes coses per veure. Aquell dia va ser el nostre dia de sort, feien una gran festa al centre de la ciutat i vaig tenir l’oportunitat de veure en persona molts famosos, com Lady Gaga, Demi Lovato i Bradley Soileu. Va ser el meu millor viatge i mai l’oblidaré. Bé, no he estat mai a Nova York però somniar no costa diners, no creus?

Sara Busquet_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirada sobre l’herba desvetllo tots els meus sentits. El sol irradia sobre meu, il·luminant tots els racons adormits. Tot d’una, la primera flor emergeix de la boira acumulada, la brisa arrossega la flaire del nèctar perfumat i els primers animalons treuen el cap mig endormiscats. Un paisatge de postal es deixa entreveure entre dels branquillons secs. Sento un soroll i tinc por. Qui deu ser?  Aterrida i amb els ulls mig clucs, percebo un ésser amb un poder estrany, un poder capaç de despertar la natura després d’un llarg període de son. Algú anomenat primavera emergeix del no-res. Primavera amagada, ja pensàvem que no tornaries.

Anaïs Buffa_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Ulls que veuen més que aquells que tan sols miren; penetren i llegeixen, entenen i comuniquen. Somriure que endolceixes les penes i acaricies la meva ànima. Paraules tendres i sinceres. Silencis carregats de missatges. Consells savis que tracen un camí sense espines. Sempre present, sempre sol·lícita. Et crido instintivament quan em sento desprotegida. M’encoratges a lluitar, a creure en mi i continuar avançant. Ets l’origen de la vida. Ets el sol que m’escalfa. Ets la llum que m’il·lumina. Et fas invisible com l’aire, però noto la teva brisa. Bondat immensa, generositat infinita. Mare estimada i única que em regales amor cada dia.

Kevin Pera_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Filipines, el meu país d’origen. Després de la catàstrofe, tot va quedar destrossat. Famílies sense casa, nens sense escola, persones sense treball. Recordo els dies en què baixava de l’avió i em sentia a casa. Ara trobo a faltar no poder estar allà. Enyoro estar amb la meva família, passar l’estiu jugant amb ells i dinar junts a la llum de la lluna. Pensar que els hauria pogut passar qualsevol cosa… I recordo també aquells moments en què m’explicaves les teves aventures, els teus somnis i els teus desitjos a l’hora d’anar a dormir. Ara tot és diferent i junts haurem de començar de zero per poder tornar a viure feliços com abans.

Sara Periago_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Què és la vida? Un camí? Un somni? Una paraula sense significat? Cadascú opina quelcom diferent i la viu de manera diferent. Alguns la caracteritzen de cruel i malànima, d’altres d’amiga o germana. És duradora? Per a alguns només pot arribar a durar algunes respiracions i per a d’altres es pot convertir en una eternitat… Ignorem l’endemà i per tant poden arribar a canviar tant les coses: que et diguin que seràs pare o mare, que pateixis un accident, que perdis un ésser estimat, que t’enamoris, que facis nous amics… Ja que no sabem en què ens podem convertir, hem d’aprofitar el present, pensant que el futur podrà ser un regal.

Esteve Tomàs _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

A l’hora d’escriure un microrelat, una tradició arrelada ja en l’assignatura de català, la gent sembla que es torni culta tot escrivint paraules de consum poc habitual. Tothom seriós, àdhuc els menys treballadors. Es podria considerar un dia peculiar, ja que no m’han de cridar gaire l’atenció. Quan sembla que per fi la gent s’aventura en el seu treball, al qual hi ha molta esperança, hi ha una estona d’incòmode silenci, que a mi, personalment, ha arribat a pertorbar-me. I sembla que tot progressa adequadament, però, tot de cop se sent una insòlita veu que crida sense cap dels modals que fins ara havia fingit: Merda! M’he passat!

Òliver Jaén _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una llum encegadora. M’aixeco i noto un impuls que em fa córrer fins a ella. Corro incansablement. Paro, respiro i reprenc la cursa. Floto. Sento com si un medi aquós m’envoltés, però tot i així, corro sense parar. La llum se’n va, ha desaparegut. Tot està fosc i negre. No hi veig. Intento avançar, però amb certa inseguretat i molta por. M’aturo. Alço el braç i noto una paret que m’impossibilita avançar. Sento veus, moltes veus. Paro l’orella i escolto un plor incessant i intens. La noto, la sento, em resulta molt familiar. Un mal pressentiment s’apodera de mi. Reflexiono. I arribo a la conclusió que he mort. Bé, no, he nascut.

Belisa Malheiro_3r D 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’últim cop que vaig veure el meu avi estàvem enmig d’un paradís tropical. Ell i jo érem exploradors i ens agradava molt descobrir noves emocions. Vam sortir de la seva vella casa de camp i vam iniciar un viatge. Vam passar per un bosc i allà vaig caure a causa d’una arrel que sortia de la terra i ens vam trobar molts obstacles fins que vam veure un arc de Sant Martí sobre una cascada envoltada d’ocells cantant. Vam passar dues hores olorant les flors fins que vaig cridar al meu avi i ja no hi era. El vaig buscar pertot arreu desesperada però no el vaig trobar. Ara tinc vint anys i encara no l’he trobat.

Ivan Òdena_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El dia nou va ser el meu primer dia d’escola. Em vaig llevar a les vuit, estava molt nerviós per fer nous amics. El meu pare em va fer l’esmorzar. En arribar a la porta del col·legi hi havia molts nens i pares esperant. Quan van obrir, els pares i els nens van pujar al pati per esperar que ens repartissin per classes. Poc després vam entrar, ens vam presentar amb un joc i ens vam repartir les taquilles. Em sentia molt bé i a primera vista tothom semblava bona gent. Mentre anava passant el dia anava coneixent molts nens. Quan vaig arribar a casa els ho vaig explicar tot als meus pares, però al dia següent no volia tornar.

Laia Sebastià_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Sí, m’agrada escriure; em transporta cap a un món màgic i especial. En un full de paper expresso allò que sento a l’instant, les emocions més difícils de comunicar, les que costen identificar i, sovint, les que no sabem classificar. És tot allò profund que un dia es va tancar i ara costa de sortir. No és por, simplement és que hi ha quelcom que no ho deixa anar. La tinta i el paper em connecta amb el meu interior. Em resulta més senzill transmetre el que sento a través de la paraula escrita, la qual dóna sentit a tot el que gira al meu voltant, al meu dia a dia. El dia que això canviï, m’hauré tancat en una presó sense sortida.

Albert Grau_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Faltava poc. El moment desitjat s’acostava i cada vegada estava més nerviós per jugar aquell partit decisiu. No era un partit com els altres, sinó que aquest ens podia donar la victòria i fer-nos campions de tot un any de bons i mals moments. Al vestidor hi havia un silenci mai vist, tothom estava concentrat amb el que havia de fer durant aquells noranta minuts. Tenia un nus a la gola que no em deixava ni empassar-me saliva, el cor m’anava a una velocitat vertiginosa, s’atansava el moment de sortir al terreny de joc, les cames em feien figa. Quan vam sortir al camp i l’àrbitre va xiular l’inici del partit, totes aquelles sensacions es van esvair …

Sara Brid_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Tot era de color, sempre duia un somriure, sempre tenia forces per continuar, tenia molts amics. I en aquell moment per mi eren els millors que ningú podia tenir. Però els colors van començar a apagar-se, el somriure a disminuir, i les meves forces a esgotar-se a poc a poc. Fa anys que no sé d’aquella gent que ho era tot per a mi. Van anar allu-nyant-se, tant… Fins quedar-me sola. En el moment que més els necessitava. Ara només em queden els records esvaïts, que van envellint a poc a poc amb el pas del temps. Mai tornarà a ser el que era abans. No es pot viure en el passat, però a vegades és l’única manera de poder seguir.

Laura Figuera_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Quan érem petits, a la parada del bus escolar, quan ens posàvem malalts… quan no teníem a ningú més, eren ells, els avis qui s’ocupaven i vetllaven per nosaltres, amb qui hem passat molt temps escoltant històries passades, i aprenent molt sobre la vida. Però ens hem anat fent grans i cada vegada volem estar més temps connectats a les xarxes socials pendents dels amics i coneguts, en comptes d’estar més estones amb ells i aprofitar el poc temps que els queda per saber-ne més, i donar-los el que necessiten. És trist però és així, ells que ens han donat tant… no és hora de tornar-los tot el que han fet pels seus néts?

Nerea Isabel de Sousa_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Quan la pobresa arriba als que abans vivien sense problemes ni preocupacions, quan els que tenien un lloc per dormir ara viuen als carrers, quan això arriba, ens adonem que ja no hi ha persones que treballen, van a buscar els seus fills a l’escola i arriben a casa sense haver de pensar que els donaran l’endemà per esmorzar. Ara només hi ha els que viuen sense cap problema, monarques, polítics, empresaris; tots aquests viuen del poble, dels diners que els confien i no els tornen a veure, però no tenen cap problema, ja que ara l’únic delicte és no tindre diners i robar un tros de pa per sobreviure en aquesta societat.

Alba Font_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Mirar el temps enrere i pensar que fa res érem tan feliços, innocents; no ens preocupàvem pel que fèiem ni ens adonàvem del que passava al nostre voltant. Sense saber a quin dia de la setmana estàvem i sense tenir cap responsabilitat a sobre, aquella il·lusió que teníem el dia de Nadal en veure els regals… Era la millor època, però quan l’estàvem vivint no ens adonàvem que era magnífica i la volíem passar ràpidament, volíem créixer, volíem entrar al món dels grans, però quin pensament més absurd! Ara és quan volem tornar allà i ser tan lliures com ocells al cel, però no hi podem fer res: ara ja són temps perduts.

Maria Arqués_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

És molt dur, inexplicable, ningú en té la resposta i això ens fa sentir cada vegada més impotents i melancòlics, anem caient en un pou profund, negre, i creiem que no en sortirem mai més. Però hi ha persones que se’n van, que es desprenen de les nostres vides i no podem evitar-ho. Tots els records, totes les il·lusions, les rialles, no tornaran mai més, però hem d’aprendre a omplir aquella part del nostre cor que s’ha buidat. Hem de deixar temps al temps perquè aquests sentiments es puguin tornar a recuperar. Recorda sempre que hi ha persones que se’n van però també n’hi ha d’altres que apareixen en les nostres vides.

Irene Gómez_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Què passaria si quan tanquéssim els ulls ho veiéssim tot molt més clar i quan els obríssim tot s’enfosquís? Què passaria si mai ningú no s’hagués atrevit a mirar amb el cor i deixar de banda l’aspecte exterior? Tots hem volgut viure en un somni i dormir en una realitat. A qui no li agradaria caure adormit amb la primera llum del dia escolant-se entre les cortines? Qui no ha mirat el sostre de la seva habitació i ha imaginat milers d’històries improbables? Cal saber que mai no val la pena anar a dormir sense un somni.

Beatriz Pousa_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

No puc parar de riure. Estic eufòrica. La felicitat envaeix el meu cos. Sóc pura adrenalina. Ets la meva addicció. Et necessito i ja no puc viure sense tu. El meu cor batega cada cop més de pressa quan ets a prop. Estic com en un altre món. Aquest món és de color rosa. Ho veig tot diferent quan ets amb mi. Tot és meravellós ara. La meva ment, els meus pensaments han canviat des que et conec. No puc parar de pensar en tu. Però de cop i volta m’imagino moltes coses. Coses que no m’agraden. I em posen molt trista. Penso que et puc perdre. Però no vull perdre’t perquè estic enamorada. Sí, de tu, perquè ets una persona molt especial.