Menors de 15 anys

Celia Soto_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Considero que a vegades, hi ha determinades lleis i normes que són injustes. Dic injustes perquè hi ha lleis que m’avergonyeixen. El graffiti, per unes persones és un art, i per d’altres, és vandalisme. Per tant, il·legal. El toreig, per alguns, és un art i per d’altres, és un espectacle absurd que dóna mort públicament a un animal. En moltes ciutats és legal. Jo considero més raonable i just defensar una expressió artística que no fa mal a ningú, que no pas una afició taurina que causa un patiment innecessari a un animal.

Cristina Pujal_3r A Col·legi Ana M. Janer

Estic sola davant d’una multitud de gent, em queden segons per tirar-me a l’aigua. Tanco els ulls, m’imagino que estic sola, penso a complir el meu somni i em concentro. La gent en silenci, l’aigua de la piscina no es mou, el jutge crida el meu nom, em poso nerviosa i alhora m’intento relaxar. Salto a l’aigua, m’hi deixo la pell. Els resultats, van dient noms, i no sento el meu, i em decebo… A la llunyania, algú pronuncia el meu nom. De cop, m’emociono, salto, crido amb molta eufòria… Havia quedat en primera posició, no m’ho creia, el meu somni s’havia complert. Aquell dia vaig aprendre que sempre hem de fer un pas endavant.

Alessia Lopedote_3r A Col·legi Anna M. Janer

Obro els ulls. La boira rogenca m’anuncia que avui és el dia. Miro el fanal des de la finestra i espero. De sobte, el veig caure lentament seguit de molts altres i iniciant, només per a mi, una dansa que m’hipnotitza. Arriba el torb reclamant protagonisme i tots ballen frenèticament d’un lloc a l’altre. Sento la mare: “Dutxa’t, vesteix-te, esmorza!” Vaig cap a la parada, però encara tinc un segon per atrapar-lo i retenir-lo dins la mà. És el meu primer floc de neu i avui me’l mereixo perquè l’he esperat durant molt de temps.

Elena Bartumeu_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Em vaig estirar a la llitera i la doctora em va tapar amb un llençol finíssim. Tenia molt fred. La sensació que em va suposar que em moguessin des de la sisena planta fins a la planta on estava el quiròfan no va ser agradable. A mesura que m’anava movent la sensació de fred era més intensa i cada cop tremolava més. Quan vaig arribar a la planta de quiròfan, hi havia una porta mecànica de metall que s’obria com si fos un muntaplats d’aquells antics. Un cop dins em van posar una agulla al braç per injectar-me el sèrum. Després d’això no recordo res. Em vaig despertar i estava al llit de la meva habitació amb la meva mare al costat.

Joan Arias_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

L’altre dia vaig prendre la iniciativa de llegir una estona, així que vaig anar a agafar un llibre al meu despatx. El llibre que vaig agafar era sobre assassinats. Era un home que estava a casa seva llegint i, de sobte, va veure com un home armat entrava a casa seva. La porta es va obrir i l’assassí va matar l’home. En aquell moment vaig decidir tancar el llibre. Vaig obrir la finestra i vaig veure com un home armat entrava a casa meva per assassinar-me.

Júlia Lacuesta_3r ESO ESCOLA SAGRADA FAMÍLIA

La finestra. Juraria que he sentit un soroll. Miro cap a baix i veig una noia sobre un toll. Una noia feta pols, tacada de sang i demacrada. M’espanto. Em giro per anar-me’n, però ella està a la porta. Tanco els ulls i crido, però no produeixo cap so. La noia obre la boca fins al punt que es comença a transformar en un noi. El noi passa corrents, travessant-me i obre la finestra. Tot seguit posa un peu al marc i es deixa caure. Corro per tancar la finestra i poder anar-me’n, però no és una opció. És massa tard. M’he vist reflectida al toll, i ja sé com sóc. No tinc més opció. Corro escales avall i surto al món. Un nou món sense mi.

Ariana Daza_3r ESO ESCOLA SAGRADA FAMÍLIA

Llegeixes mentre camines, avances pel camí de tornada a casa sense treure la vista del llibre que tens a centímetres de la cara, fascinat per una obra que conté la més interessant història que hagis llegit mai. El ritme de lectura és igual que cada pas, la teva respiració, marcada per cada coma, passes a dependre totalment del que llegeixes. El teu cor s’accelera en els moments més crítics, et rellisquen llàgrimes per les envermellides galtes als instants més tristos. Sents que no pots fer res per parar de llegir. La mare esperava a casa, però no vas tornar-hi mai, el llibre et va atreure tant, fins al punt d’entrar a formar-ne part.

Christian Fernandes _4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

La incapacitat per solucionar un problema per part d’un altre és de les pitjors sensacions que pots sentir. Sentir que t’han tractat injustament i que t’intenten enganyar dient que és el millor per a tu i que el canvi serà per millor, encara et fa sentir més malament. Per molts arguments i motius que busquin, sé que és una injustícia i hi lluitaré en contra i contra tots els que la defensen. Faré tot el possible per intentar que la nostra situació pugui canviar. Perquè tant jo com els meus companys d’equip estem en contra del que ens han fet. Tots junts hem d’aconseguir que rectifiquin, perquè la força unida és més forta.

Eva Ribeiro_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tinc por. Saps de què ? De la mort. No ho negaré, tinc por de morir, que la gent s’oblidi de mi i que només em tinguin com un record. Vull que quan me’n vagi es recordin de mi per sempre. Cada dia. Però no només tinc por per mi, sinó que tampoc vull deixar els meus, no vull que pateixin i que pensin que m’han perdut. Moltes vegades penso com serà la vida quan jo marxi i penso com m’agradaria que fos. No vull ningú al meu funeral. Només els que m’han estimat de veritat. Realment són quatre persones comptades. L’únic que vull és morir sense sofrir, és a dir, tancar els ulls i ser feliç en un altre món.

Ana Santos_4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Has de ser fort, has de continuar lluitant, has de mirar sempre cap endavant. El que decideixis depèn de la teva actitud. Parlem del teu futur i tu el pots fer real. Sé que no sóc al teu cos, tampoc a la teva pell però tens gent al teu costat que t’ajuda. Tu tens molt per davant perquè encara no ha arribat la teva hora. És normal que sentis por, que ja no sàpigues què fer, s’ha de plantar cara a la mort, has de ser valent. Vés contra el vent i contra el temps si és necessari, tu tens el rellotge a la teva mà i pots fer que pari. Pensa en positiu, no estàs sola, hi ha molta gent lluitant amb tu, no estem fets per abandonar, som guerrers.

Adrià Gómez _4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

I així et veus, sol, sense ningú en qui recolzar-te, ningú que et doni la mà i ningú en qui confiar. Tots se’n van, un a un, però els oblides, i cada dia et sents sol. A l’institut malament, moltes vegades sents que no vals per a res, que no te’n surts. Arribes a casa i la història es repeteix. No pots més, i de sobte, apareix aquest somriure preciós que tens, aquest petit raig de llum esperançador que és capaç d’ajudar qualsevol. Apareixen els teus petons i m’alegres la vida, malgrat tot. Tu ets capaç de fer-me sentir el millor i que tot se m’oblidi. Tot i que aquest escrit sigui per a l’E-640, l’escric pensant en tu.

Zoé Simon_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit o un dia. No ho recordo clarament. No sé tampoc com he arribat aquí, ni quan fa que hi estic ni quan en sortiré. Era molt estrany perquè aquest lloc em recordava alguna cosa familiar. Ja ho havia vist abans. Tot em semblava bonic i jo estava feliç, massa feliç. El més estrany era que estava totalment sola. El sol em tocava en plena cara. Bé, no era el sol, era quelcom diferent però molt semblant a la seva llum tan escalfadora. Em notava molt lleugera, com si hagués fumat substàncies il·legals. Aquest paisatge em recordava la meva infantesa, un moment clau de la meva vida, el meu preferit. Havia mort, estava al paradís.

Desi Teixeira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser ella ja no t’escriu tant com abans. Quan t’escriu no et diu les paraules boniques que et deia ni tampoc et truca. Però… ara l’estimes? Ara ella et fa sentir patètic, oi? Comença a passar pàgina, a somriure, a divertir-se, a estar amb altres nois. I ara tu, t’adones d’allò tan increïble que has perdut. Quina llàstima! Però ja és massa tard, ja l’has perduda. Va existir aquell temps en què eres el seu món i el seu tot. La raó del seu somriure. Ella t’estimava i l’importaves. Però ara no cal que tornis. L’únic que pots fer és deixar-la ser feliç. I tu aniràs aprenent dels errors i aprendràs a apreciar els tresors de davant teu.

Raúl Rodríguez_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot està calculat. L’estupor els envairà en l’intent d’assimilar el nou concepte. El que senten els sonarà ridícul i passarà de ser temut a ser objecte de mofa. Llavors tot seran rialles. Algunes mans s’alçaran i, de fons, el xiuxiueig dels comentaris es perllongarà. El mestre farà un incís per demanar silenci abans de reprendre el seu monòleg. Uns donaran voltes a qüestions sentimentals, d’altres imaginaran una llista de les activitats que faran quan surtin d’aquell lloc de confinament, i la resta parlaran de temes aliens al temari. De sobte, la monotonia serà trencada per un soroll agut i estrident que marcarà el canvi de classe.

Claudine Cantor_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Sobre una roca observa el seu entorn. Diu que les formigues treballen juntes per sobreviure; que són intel·ligents! Ensuma les flors i comenta que és increïble que desprenguin olor. Li dono un panet robat i l’assaboreix. Em pregunta: per què el menjar té gust? Quan vaig a respondre m’assenyala que em calli i que escolti els ocells que canten. Agafa una pedra i em qüestiona per què la pot tocar. Sense deixar-me parlar em pregunta quina cosa ens permet viure. No sé què vol dir. Però li responc que són els sentits els que ens donen forma a la vida. I com sempre fa, Sòcrates em fa una nova pregunta amb l’habitual “què és..?”.
Ho escric tot.

Lourdes Saez_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Cara inexpressiva, mirada perduda, pensativa, asseguda a la seva butaca, passava les llargues hores. De tant en tant somreia, de tant en tant una llàgrima per la seva galta li queia quan afloraven els seus sentiments, quan la seva ment recordava per què era allà. El seu cos es negava a obeir, els peus clavats a terra ja no responien, se li van acabar les dolces passejades. El seu fil de veu era cada vegada més baix, ningú no la sentia, ningú no li feia el mínim cas. Les seves mans seques i tremoloses ja no li servien, ja no podien escriure els seus pensaments. Després de lluitar tota la vida, per què li servia? Maleïda malaltia.

Javi Grandvallet_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

No t’oblido. No te’n vas de la meva ment i cada línia que escric fa que et tingui aquí mateix. No et vull veure en aquest paper si no sento la teva mà en la meva pell. Em condemnes a mort, perquè no escoltes el meu cor. No el vols agafar. Em mires constantment i el teu esguard destorba la meva ment amb el seu encant. Escric una cançó per expressar la fractura del meu cor. Fa mal la distància. Parlo d’amors, del camí de margarides i de roses; del car­reró costerut que ens duu a la foscor. Les ferides d’un passat fan que el futur sigui massa dur. És la queixa per la mort que em porta el teu record.

Raquel Gurí_3r A
EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Tinc 17 anys i m’han d’operar: m’han d’amputar una cama. Quan m’ho van dir vaig perdre la il•lusió de continuar vivint. Faig atletisme i aquesta operació no em deixarà tornar a córrer. Ha arribat el dia, em queden poques hores amb dues cames. No m’ho penso i surto a córrer, saltar i ballar com una boja pel carrer apurant els últims minuts que em queden. Ara sí, ha arribat l’hora d’anar a l’hospital i entrar a quiròfan. Ja no tinc cama. Fa uns anys em van detectar una infecció de la que no sabien i encara avui en desconeixen l’origen i per això han decidit operar. Han passat 2 anys i m’he posat una pròtesi, tiraré endavant.

Naiara Escabies_3r A
EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

No sé si ho hauria de dir però estic embarassada i tan sols tinc quinze anys. No sé què fer. Els meus pares encara no ho saben. Només ho he pogut explicar a la meva millor amiga. Ella m’aconsella que els digui i que avorti però jo no ho tinc tan clar. Per molt que em costi he de parlar amb els pares; necessito la seva opinió. Faig el pas i m’hi llenço: “Estic embarassada”. Els meus pares es queden parats en un silenci que se’m fa llarguíssim. Va ser la millor decisió que vaig prendre. Aquesta i tenir el meu fill amb el suport de la meva família. Malgrat les mirades i els comentaris de la gent sóc la dona més feliç del món.

Clàudia Palau_4t B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sóc a la cambra de sortides. Estic nerviosa, però concentrada. Em pico fort les cames, salto, faig rotacions amb els braços… És l’hora. L’àrbitre crida el meu nom i em dirigeixo al carrer on he de nedar. Tanco els ulls i penso en totes les hores d’entrenament, en tots els sacrificis… Estic preparada, ho sé!  La sèrie anterior surt de l’aigua. En breu hauré de saltar i demostrar als altres, però sobretot a mi mateixa, que la recompensa val la pena. Els nervis es multipliquen quan el primer xiulet sona. Pujo al trampolí. “Preparats” diu l’àrbitre  i un calfred d’adrenalina em recorre de cap a peus. Sona el segon xiulet.