Menors de 15 anys

Ian Gilabert_3r C Col·legi Mare Janer

Agafo el camí de la porta. Surto. Camino. Arribo. Saludo. Em saluden. Em concentro. Em conjuro. Començo. Corro. Driblo. Xuto. Anoto. M’embriago. M’abracen. Dedico. M’aclamen. M’aplaudeixen. M’ovacionen. Fallo. Fico els peus a la galleda. M’entristeixo. M’alliçonen. Explico. M’excuso. Acabo. Descanso. Penso. Corregeixo. Arrenco. Falla. M’empipo. Esbronco. S’exculpa. Escolto. Perdono. Animo. Dubto. Perdo l’esperança. Perdo. M’enfonso. Reflexiono. M’encoratgen. M’animo. Somric. M’alegro. Passo pàgina. Veig el got mig ple. M’acomiado. Em desconnecto. Trec el disc. Apago. Bon entrenament!

Victor Pereira_3ème A Lycée Comte de Foix

No entenc com hi ha persones que puguin abandonar les seves mascotes!
La meva mascota, la Chani, és un gatet de pèl bicolor blanc i taronja, és dolça i molt carinyosa. Encara recordo el dia que la vam adoptar, estava a Encamp i el primer contacte va ser fantàstic, la seva mirada era penetrant i captivadora. De seguida ens va enamorar amb el seu caràcter i la seva dolçor. En arribar a casa, la meva mare es va emocionar al veure-la, tots estàvem feliços del nou membre de la nostra família. Era la nostra nova companyia, sempre present i agradable, sempre voltant pel jardí, sempre disposada a fer-nos passar una bona estona. Sempre aquí!

SAMANTHA KIRCHNER_3ème A lycée comte de foix

Recordo el dia que et vaig veure per primera vegada,  jo era petita i no sabia molt bé què passava però sé que al veure’t  vaig pensar que sempre estaries en els meus pensaments. M’has demostrat què és l’amor, com tenir cura del  que tinc, valorar la importància de la família,  treballar els meus somnis… Tu sempre has estat al meu costat malgrat la distància, tu sempre pendent dels altres, tu sempre millorant el dia a dia dels que t’envolten. Ara és el moment d’agrair-te tot el que has fet per tots, de dir-te que et necessitem, de passar els millors moments malgrat la llunyania i sobretot és el moment de dir-te:
T’estimo, àvia.

Irene Isbert_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Un home decideix pujar a una muntanya russa per primer cop a la seva vida, ja que mai havia tingut el valor suficient per fer-ho. Passa hores fent cua pensant si marxar o pujar. En pujar a l’atracció encara està més nerviós i comença a pensar en la pitjor de les situacions possibles, la qual cosa, incomprensiblement, el calma. Al principi tot va molt bé, fins al punt d’oblidar els nervis inicials i gaudir i de l’adrenalina generada. Quan arriba al punt més alt de l’atracció té la millor de les sensacions, li semblar que té ales i realment és així; un colom despistat l’acaba de colpejar i s’ha encastat contra la seva aixella.

Emma Ledesma_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Un grup d’esquiadors es dirigeix a Àustria per anar a esquiar. Els propietaris de l’hotel són dos avis, l’hotel no té molt bon aspecte, es veu que als avis els falten recursos. Els nois s’adonen que ni per sopar, ni per dinar serveixen carn. L’Òscar no apareix a sopar a
l’hora que han acordat. S’espanten i comencen a culpar els italians que s’allotgen al mateix hotel, tots es posen a buscar-lo, però no el troben així que inicien la cerca. Quan comencen a lligar caps s’adonen que avui per sopar ha estat l’únic dia que han menjat carn. Tot apunta que l’Òscar està a la cuina, obren la porta i efectivament allà “estava”.

Júlia Bringueret Pujadas_3r A Col·legi Sant Ermengol

La pluja queia com espases al meu damunt, estirada amb les mans creuades al pit, coberta de terra i envoltada de gent que, en un moment havia arribat a estimar, ara observava la situació. Sempre havia estat una de les meves preguntes saber qui assistiria al meu enterrament, però mai hauria imaginat que ocorregués als meus 25 anys.
I ves per on, l’assassina d’aquest crim restava immòbil al meu davant, fingint tristor. Sempre ens havien dit que la nostra relació era singular i això era el que portava tota la vida pensant fins aquell dissabte, quan la que havia considerat com a germana em va envestir amb el cotxe cap a un final mortal.

Lucía Ingelmo Fernández_3r A EA 2a Ensenyança Encamp

Vaig pujar a la meva habitació molt enfadada. No suportava que els meus pares s’enfadessin per qualsevol error que fes. Vaig desitjar no tornar-los a veure mai més i me’n vaig anar a dormir. Quan em vaig despertar estava al mig d’un bosc. Estava molt espantada i trista, però a la vegada pensava que seria quelcom bo ja que no tornaria a veure els meus pares mai més… De sobte, em va entrar molta gana i molt fred, en aquells instants anhelava estar amb la família. Estava molt espantada, tot era boira i foscor. Plorava. Vaig obrir els ulls. I em vaig trobar a la meva habitació rodejada dels meus pares, que m’estaven abraçant.

Sara Familiar Rodríguez_3r A EA 2A Ensenyança Encamp

Aquell dia estava recordant la vegada que de jove vaig marxar de la meva casa, ho vaig deixar tot. La meva família, els amics i tota la vida que tenia allà. Vaig marxar a un altre lloc, lluny, molt lluny. Quan hi vaig arribar no tenia res, era com tornar a començar. Amb el temps vaig reconstruir-la, vaig aconseguir una família, un treball, amics, tot el que tenia abans. Tot i així vaig decidir tornar, tornar a veure la meva família, aquella que m’havia cuida’t des de petit. Els meus amics, aquells amb qui havia compartit la infància. Quan hi vaig arribar em vaig trobar que tot allò no hi era. Havia desaparegut, ho havia perdut…

Pablo Martin Garí_3r B Col·legi Mare Janer

“Em va aturar i va preguntar: –Hola, estic fent una enquesta preguntant què en pensen de la vida, els adolescents. Tu què n’opines, jove?
–Justament avui hem parlat de la vida a filosofia. La vida és la propietat de desenvolupar-se i adaptar-se al medi…” Vaig parar d’escriure el treball i li vaig dir al meu company de treball.
–No entenc el profe de filo! Una obra de teatre?
–No ho sé, però no m’agrada com queda… Recorda que la definició no l’havíem de treure d’Internet…
–Ja hem perdut mitja hora, alguna idea?
–Eh… sí! Què et sembla així?
“Avui hem estudiat la vida a filo. La vida és… és la nostra història, la que estem escrivint…”

Gemma Puig Sansa_3r B Col·legi Mare Janer

Recordo com m’agradava menjar de petita. Recordo totes aquelles tardes a casa de la meva àvia cuinant els meus dinars i sopars preferits. Recordo aquells gelats amb els amics mirant el capvespre a la platja. Recordo quan vaig començar secundària i quan em vaig començar a obsessionar. Recordo menjar amb els meus familiars i després vomitar-ho tot. Recordo que tothom em deia que havia perdut massa pes. Recordo mirar-me al mirall i odiar-me a mi mateixa, estava massa grassa. També recordo el moment en què em sentia massa dèbil per aixecar-me jo sola. Però encara recordo més quan vaig veure la meva mare plorant per últim cop.

Ona Sabaté_3r B  Col·legi Sant Ermengol

Quan vaig arribar a casa, vaig seure a la butaca i vaig prendre la meva copeta de vi, estava molt cansada, venia de treballar. Vaig mirar per la finestra i vaig veure la veïna discutint amb el seu home. Em vaig quedar mirant la seva discussió fins que la dona va marxar. Vaig retirar la vista de la finestra, però al cap d’un segon vaig sentir un crit, vaig tornar a mirar i vaig veure com el marit de la dona deixava el ganivet sobre la taula. De sobte, l’home va girar el cap lentament i va veure com el mirava, va abaixar la persiana. L’endemà la policia ja estava a la porta de casa meva. I ara estic aquí, escrivint la història de la meva mort.

Izan Garcia_3r B Col·legi Sant Ermengol

Quan vaig obrir els ulls estava envoltat de núvols de cotó. Tot era blanc, però no el blanc que ja coneixia. Era un blanc nou, un nou color que no era al meu cervell, però m’era conegut. Era com si el temps s’hagués parat. Feia poc estava estirat en aquell quiròfan mig moribund i de cop i volta tot havia passat. L’operació havia anat bé, jo estava bé, però, un moment… On eren els metges? I per què era tot blanc i no verd?  De seguida em vaig adonar del que estava passant allà. Finalment, i contra tot pronòstic, vaig acabar ocupant un lloc al cel. Ni tan sols el Diable volia passar l’eternitat al meu costat!

Myriam Lopes Rodrigues_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Un hivern, a la llum de la lluna, una dona caminava per una carretera. Silenci absolut. Només se sentia un gos bordant i el soroll d’uns talons ressonant per la carretera.
Quan la noia va arribar a casa, va tancar la porta amb clau i va anar directa a l’habitació per a canviar-se de roba. Després, va caminar fins a la sala d’estar, va encendre la televisió i va sentir que un assassí vestit de negre voltava pel poble on vivia. Ella, desconfiada, va anar cap a la cuina a tancar la finestra, però es va adonar que algú caminava pel seu jardí. Ella estava espantadíssima. En mirar al terra es va adonar que… No hi havia petjades a la neu.

Lea Bonell Navarro_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Ell era el nen perfecte de qui tots tenien enveja, la seva vida era tan perfecta que ho tenia tot. Sempre tenia el que volia, no es discutia amb els pares, tenia les notes que tot adolescent voldria i sempre reia… Però ell era infeliç, sentia com cada dia el món se li queia a terra. No tenia mai ganes de fer res. Estava cansat, sense ganes de viure. Tenia ganes d’acabar amb tot això, però cada dia recordava que tenia una família, amics, una xicota i gent a qui s’estimava. Un dia, va decidir explicar el que li passava al seu millor amic. Aquest se’n va mofar i ho va explicar a tothom. Es va sentir tant decebut que va decidir…

Marc Gouarré_3ème F Lycée Comte de Foix

Per què aquesta cosa anomenada obscuritat ens fa por dels més petits als més grans, el fet de veure-ho tot negre, sense una llum càlida? Us heu preguntat mai què ens provoca aquesta angoixa? Aquesta sensació de no saber el que ens envolta, de no saber on som i de perdre el control de la situació. Això que ens passa quan sentim un soroll desconegut. Aquesta por de la foscor incontrolable i imparable que en realitat es diu nictofòbia, és provocada pel nostre cervell, que en no veure res activa i fins i tot augmenta els altres sentits. En definitiva, una acceleració del cor i una explosió dels sentits, i tot sense cap control.

Lluc Granyena_3ème F Lycée Comte de Foix

Un dia en Joan estava jugant amb en Marc. En Joan i en Marc eren molt amics per això cada dia estaven junts jugant a qualsevol joc per tal de poder entretenir-se plegats. A l’escola sempre estaven a la mateixa classe, s’asseien plegats durant tot el curs escolar, al pati parlaven entre ells. Eren inseparables. Al cap d’uns anys en Marc va donar-li un joguet a en Joan i li va dir que es traslladaria de país perquè els seus pares havien trobat feina a un altre lloc. Després de molts anys en Joan continuava portant aquest joguet. Fins que un dia, caminant pel parc, un senyor se li va apropar i li va dir: “hola Joan, quant de temps…”.

Mireia Bosch_4t C Col·legi Mare Janer

La persona a la qual li dec tot. Ella, la persona que m’ha ensenyat a valorar les coses del meu entorn, a saber estimar, a no deixar-me trepitjar per ningú i sobretot m’ha ensenyat a ser forta. La que sempre és allà per donar-me suport i per ajudar-me a fer sempre el correcte. Aspiro a ser igual que tu quan em toqui a mi fer la feina de mare, perquè sé que no és fàcil. I ara només em falta donar-te les gràcies per tot el que fas per mi i per com em cuides. Tant de bo les mares fossin eternes per poder-les tenir sempre i quan les necessitem, perquè són les úniques que saben com som de veritat i sempre saben què fer. T’estimo.

Alexandra Saraiva Gomes_4t C Col·legi Mare Janer

Soc a casa. És de nit. Se n’ha anat la llum. Hi ha silenci. I de cop, un soroll esgarrifós. Silenci. Crits. Un. Dos. Tres. Silenci. Hi ha algú més, ho sé. Estic aterrida. Corro a l’habitació. Algú em segueix els passos. Rellisco. Una olor fastigosa. Sang. Molta sang. Segueixo el rastre. Paro en sec. El cuiner. Mort. Respiro amb dificultat. Un altre crit. Un crit de la mare. De cop torna la llum. Corro escales amunt. Hi arribo. Em quedo paralitzada. El meu pare, ferit. La mare. Plorant, ajudant-lo. Noto algú darrere. Em giro. Estat de xoc. Una nena. Amb un ganivet a la mà. Amb sang. Està rient. Fa por. El pitjor… és clavada a mi.

Laia Martínez_3r Col·legi Sagrada Família

Només sento buidor. Estic mort? Somiant potser? No entenc res. No recordo res. M’aixeco, miro el meu voltant i només veig foscor. Em sento sol. Bip! Bip! Què és aquest soroll? Hi ha una llum, m’hi acosto. Sento veus, semblen cridar-me. Vull saber d’on venen. Hi ha una sortida, una porta. Surto per aquella porta i ràpidament soc conduït a una sala blanca, m’ajeuen en una llitera i m’injecten alguna cosa. L’últim que sento és una dona dient: “Experiment fallit número 235. Es presenten avenços respecte als precedents; aquest últim només ha sofert danys cerebrals. No ens podem arriscar. Desfeu-vos d’ell.”
I un altre cop només buidor.

Alba López Hidalgo_3r Col·legi Sagrada família

Va arribar el dia, vam agafar el cotxe cap a la que seria una nova vida, deixant de banda tots els traumes i depressions que tota la meva família i jo havíem passat. Entre abusos físics, mentals i psicòlegs, havíem passat pàgina després de deu anys. Teníem les expectatives molt altes i que tot acabaria sortint bé. Anàvem camí cap a una altra ciutat per poder deixar enrere tots els mals records que encara estaven presents. Estàvem molt contents però els nostres somnis van desaparèixer quan un camió va xocar contra el nostre cotxe directe a la felicitat. Com tots els nostres somnis i esperances van desaparèixer amb tan sols 15 segons.