Menors de 15 anys

Adrià Archilla Ortega_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Érem dos nois despreocupats. Jugàvem deixant-ho tot a la pista, sense complexos. Vivíem sense grans preocupacions, pensant només en l’avui i en el bàsquet. Ens passàvem totes les tardes, caloroses o fredes, jugant amb els amics i sense importar-nos el resultat. Els dies passaven a gran velocitat, érem els reis de la pista i res ho podia canviar. El col·legi estava en un segon pla i les tardes d’estudi encara quedaven molt lluny. Fins que un dia ens vam fer grans. Vam començar a tenir preocupacions, responsabilitats, problemes i pors. Vam començar a entrar en la vida dels adults i amb això vam perdre part de la nostra infància.

Crystel Rosa González_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Les tres de la matinada, em desperto. On sóc? Qui sóc? Camino sense sentit, obscuritat, em segueix, no puc parar. Prou! Estic espantada, veig ulls mirant-me, somriures hipòcrites al meu  voltant, no puc més. Giro el meu cap i allà hi són tots, en fila, encara em miren. Veig el llum, la sortida m’espera. Alguna cosa m’agafa la mà, és freda però no la puc veure, el vent em para, no em deixa sortir, el llum s’apaga, estic desesperada. Els fluorescents comencen a encendre’s. Només sóc en un pàrquing, a la meva mà hi tinc l’extintor. Tot era massa real, semblava la societat d’avui dia, la societat que ens observa i ens vigila cada dia…

Marc Vieitez_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

És un dia d’hivern. Estic a la sortida  del descens de Garmich. Tothom m’està mirant. El Bode Miller surt just dar­rere meu. Això em motiva més! I vet aquí que començo. Al principi tot em va prou bé fins que faig un interior… per sort, recupero la línia ràpidament. Arribo a la recta final, em giro per veure el meu cronòmetre, veig que vaig gua­nyant. Arriba el Bode i de cop miro el seu cronòmetre… És al·lucinant, he guanyat! Ara us explicaré la meva història. Sóc un nen de 14 anys, vaig en cadira de rodes i estic jugant al meu nou joc d’esquí per a la PS3. El meu somni, és poder ser un d’aquests personatges a la vida real.

Cindy González_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Llum, vaig veure. Aire fred, vaig sentir. Fum, tabac, vaig olorar, en néixer. Sentits sol·licitats des d’aquell primer segon de la meva vida. Imaginava un món increïble però m’equivocava, era cruel. Sentia unes veus desconegudes. Un món blanc, s’omplia de negre. Van donar-me cops secs, tot va tornar-se fosc. Em vaig desmaiar. Obrí els ulls. Reixes m’envoltaven! Un món desconegut m’engabiava. Llum, encara. Sorolls, estridents. Una nova sensació m’impedia de respirar, la por. De cop una mà m’acaricià, dolça i petita, i m’agafà. Van dir “hola, Neu!” La por desaparegué deixant lloc a la felicitat. S’afegien més colors al món… vaig ser adoptat.

Ariadna Aguiar_4t B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Cada vegada que penso en ell m’entra un formigueig, unes pessigolles per l’estómac que no es poden aturar i somric. D’una banda tinc por, por que aquestes papallones deixin de volar, que s’aturin, que es morin sense un simple sospir prop dels meus llavis. Jo crec que així viuen, gràcies als petons que imagino que em dónes, voletegen cada vegada més fort, però què passaria si tu no vols que mes les imagini? Moririen. Sé que és molt fàcil dir-ho però no vull que això acabi, no vull que aquestes papallones deixin de volar, vull seguir somrient gràcies a tu, gràcies a les teves paraules.

Mariona Juárez_3r B E. ANDORRANA SANTA COLOMA

A vegades ens queixem per mínimes coses i no ens adonem de tot el que tenim fins que no ens passa alguna cosa que ens canvia la vida totalment, suposo que això és el que li va passar a la Sònia, esquiadora de tota la vida que per una mala caiguda… ja no pot caminar… La Sònia es passava el dies a pistes i no estava ni un sol segon amb la seva família, però ells ho entenien, volien que la Sònia complís els seus somnis, suposo que després de tant temps sense veure’s, la Sònia no es sentia recolzada i a l’hora de la caiguda va jurar no tornar a passar tant temps sense ells…

Paula Sopena_3r B E. ANDORRANA SANTA COLOMA

En el moment en què vaig obrir la porta de l’habitació, em vaig quedar completament paralitzada. Ja no quedava res d’ella, la meva nineta, la meva petita princesa havia desaparegut per complet, i cada cop la sentia més lluny. Els daurats i llargs cabells ja no queien per les espatlles, la vermellor de les seves galtes era ara d’un to pàl·lid, els ulls verds ja no tenien la mateixa brillantor, sinó que ara eren com un pou buit i no desprenien cap mena de sentiment. Ja no podia parlar amb mi, però estava segura que tenia alguna cosa a dir-me. Vaig agrair el mar de cables que la rodejaven, eren l’única cosa que quedava, que la seguia mantenint amb mi.

Àlex Ribas_3r A ESO COL·LEGI JANER

El cotxe va enrere o endavant, però no va de costat, sinó que gira a la dreta o l’esquerra. No va en una direcció indefinida, sinó que el conduïm on volem. Però si una roda deixa de girar, com el podem dirigir? Afecta d’alguna manera al so del motor? Podem tenir una gran melodia o un soroll horrorós. Cada peça és complementa amb la resta i forma part d’una gran orquestra per compondre una bona audició. Quan una peça deixa de funcionar, deixa de completar les altres i el so es fa insuportable. Si hi afegim un bon director encara funcionarà millor i amb harmonia. Motor i conductor es comporten com un sol ésser. Un cop acabada la funció s’ha d’abaixar el capó.

Canòlich Álvarez_3r A ESO COL·LEGI JANER

Tot era fosc, tot silenci. Una única llum il·luminava una escala pendent i estreta. El director ens observà amb confiança i de sobte, començaren els aplaudiments. Un cop has sortit ja no pots tornar enrere. Seus al teu lloc i neguitós intentes no mirar el públic. Et tanques en un món, només entès pels teus. Torna el silenci. El director ens mira de reüll i amb un gest comença la música. Un acord potent surt de l’escenari i una sensació inexplicable et recorre tot el cos. S’acaba l’obra, t’aixeques, saludes i te’n vas. Satisfet penses “han estat uns simples minuts per al públic, uns grans minuts per a mi, i això és el que compta”.

André Viana_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Al pati de la nostra escola tenim un minicamp de futbol patrocinat per la FIFA. Estem molt contents i agraïts per això, a més, ens encanta, quan sona el timbre sortim tots corrents perquè a la nostra escola som molt futboleros. Aquest camp està fet de fustes i de barrots de ferro. El cas  és que de tant utilitzar-lo s’han fet malbé algunes peces i s’haurien de canviar perquè quan la pilota va una mica forta podríem fer mal a algú sense voler. És un camp que s’utilitza tot el dia per tots els cursos i demano des d’aquí si es poden reparar aquestes parts trencades per l’ús. Gràcies per endavant.

Ariadna Berti_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Jo tinc molts amics però per molts amics que tingui, em sento sola, increïblement sola No m’agrada aquesta sensació, és horrible, com si estigués buida per dins. Tinc aquesta sensació tan dolenta, tan horrible que quan estic amb companyia és com si estigués encara més sola i això em fa molta ràbia. Sé que hi ha molta gent que m’ajuda i que està al meu costat dient-me: “tranquil·la estem aquí, no et deixarem, sempre estarem al teu costat”. Jo tot això ho agraeixo molt però tot i així em sento sola.

Sergi Martínez_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Sóc al mig del combat més important de la dècada, la guerra entre els Estat Units d’Amèrica i l’Afganistan. Estem des de fa anys en una batalla molt dura. Cada dia perdo companys i amics. De moment no hi ha un clar vencedor. En aquest moment m’han enviat a les línies enemigues per comprovar si el meu oficial està viu o ja li podríem dir KiA. Deixo aquesta carta amagada en algun lloc segur per deixar constància d’aquest combat, per acomiadar-me de la meva família (els meus últims pensaments seran per a ells) i per dir a tots els que la llegiran carpe diem, aprofita el moment ja que no saps on estaràs demà.

Lara Fernández_4t B SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Mai has tingut el pressentiment que algua cosa passaria i després ha passat? Jo sí, amb la mort del meu gos. Quan vaig néixer el Puffy ja estava a la família, vaig créixer amb ell. Me l’estimava moltíssim. Jo tenía uns 10 anys aproximadament, i ell uns 16, ja era vellet. Un dia els meu pares em van dir dir que l’endemà el portarien al veterinari, era normal. Jo vaig tindre el pressentiment que es moriria. Vaig dormir al llit dels meus pares per així adonar-me quan es despertessin per anar-hi. Em vaig despertar i els vaig veure amb la jaqueta. Els vaig dir que els acompanyava, pero em van dir que ja hi havien anat… havia mort…

Quim Llorens_4t B SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Avui m’he aixecat amb al peu dret, m’he vestit, he esmorzat i he partit a l’escola. Però algú m’ha fet canviar d’humor, m’ha tret un somriure, m’ha donat confiança, m’ha provocat calor, m’ha donat una mirada intensa que m’ha fet caure als seus peus, m’ha donat allò que ningú em dóna, m’ha parat el cor i al refer-se ha bategat amb més intensitat. Se m’ha acostat i m’ha agafat les mans. Noto com la seva escalfor m’omple d’energia i em besa, em besa amb dolçor. De cop es para, s’esfuma la seva mirada, les seves mans ja no em toquen i em despero. Aquesta és la meva mitja taronja que quan la trobi m’omplirà el buit que hi ha als meus dies.

Tomas Standeven_3r E SECUND. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Obro els ulls. Foscor. Intento aixecar-me però em faig mal al cap amb alguna cosa dura. Exploro el meu voltant amb les mans. Unes parets es troben a alguns centímetres dels meus braços. Respiro. Sembla que estigui en una petita habitació feta de fusta, però no entenc per què l’espai és tan limitat.  De sobte, em quedo sense aire, sense poder respirar. Intento cridar però no obtinc resposta. M’adono que no em queda massa temps per viure, per tant l’última cosa que sento són les esgarrapades de les meves pròpies ungles sobre una tapa que està damunt meu. M’ofego, em moro. Un altre cop.

Carla Zabala_3r E SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Era un matí d’hivern que nevava molt. La Marta i en Pep van decidir anar a fer un ninot de neu al parc. Mentre el feien s’ho passaven d’allò més bé. Quan només els quedava posar l’últim complement, van sentir una veu. Els nens es van girar i en no veure a ningú, es van adonar que la veu era molt propera. Es van agafar les mans i acostant-se al ninot de neu, li van demanar si era ell qui els havia saludat. Ell els va contestar que sí i els va agrair d’haver-lo fet, ja que així podria tenir una vida i relacionar-se amb la gent mentre fes fred. D’aquesta manera va començar una intensa i curta amistat.

Irineu Esteve_4t B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Néixer, créixer i fer-se gran; són tres paraules, però les tres igual d’importants. Sense aquestes no sabríem qui som, no sabríem gaudir ni del moment ni de l’instant. Són paraules que tenen a veure amb la vida i amb els processos que hi experimentem. En cada una, tenim uns objectius determinats, i no estan marcats per la mare natura, sinó pel nostre cap. Néixer és saber créixer, però a l’hora saber estar atent als possibles esdeveniments. Créixer: és saber fer-se gran i tirar endavant en cada instant. I per… fer-se gran inventeu-vos un final!, ja que encara no ho he experimentat.

Clàudia Brunet_4t B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

“És una noia, que el seu nom promet, ja que agrada molt als nens i nenes, perquè els recorda un personatge de Disney. El seu dia a dia transcorre en una casa al camp on viu amb set homenets petits que l’ajuden a fer les feines de casa. La seva veïna es dedica  a preguntar a la gent del poble si ella és la més bonica; i gelosa de la noia que viu al seu costat, ha decidit que li posarà verí en un plat de sopa, li portarà el plat de sopa i l’altra agraïda se’l menjarà…”
-Pare, deixa-ho, jo ja em sé una versió d’aquesta història…

Antònio Martos_2n restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui fa cinc anys que el meu pare va marxar sense acomiadar-se de mi. Va ser després d’una greu discussió. No em va donar temps de dir-li adéu. Porto un temps intentant contactar amb ell a través de la xarxa. Després d’un any d’intents, per fi ho he aconseguit. He contactat amb ell per Facebook. Ara tinc una altra identitat, senzillament perquè no em reconegui. Parlo amb ell cada dia. No sé com dir-li que sóc el seu fill. El trobo a faltar molt. Ahir vam estar parlant de la seva vida. Actualment viu a Madrid. Finalment m’he decidit a demanar-li si té fills. Ha contestat que no. L’he esborrat de les meves amistats.

Bàrbara Casellas_2n restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Em segueixen. Corro, però… una navalla arriba al meu coll i el recorre amb la fulla. Em surt sang. Marxen. Em deixen allà, estirat al terra. Mai m’hauria d’haver ficat en problemes. Hauria d’haver deixat de respirar fa estona, no ho entenc, no sé si ja estic mort o no. El més curiós és que el tall no em fa mal. Em desperto bruscament. Sóc a la meva habitació. He estat somniant tot aquest temps? Suo molt. Vaig al lavabo i aprofito per mirar si hi ha algú a casa, però no hi ha ningú. Em miro al mirall. Tinc el coll ple de sang i de cop ho veig tot negre, però abans de caure al terra, em sembla veure algú darrere meu.