Menors de 15 anys

Marta Muñoz_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto, un sobresalt. Em pregunto: Què passa? Què és? Immediatament sé que és l’àvia. Està preparant el suc de taronja. Com sempre ens ha despertat a tots. Petits i grans anem a cop de xiulet. Ara esmorzar, ara posar-se el banyador… correu que és tard… no oblideu la crema del sol, les ulleres, la gorra. Embotits, com unes sardines en llauna dins el Mini, anem a passar una estona divertida a la platja. Baralles, rialles i crits, però els avis, contents. Tenim pocs dies per estar amb ells. Cadascú vol que estiguin només per ell, però els hem de compartir, encara que de vegades els voldríem regalar a qualsevol.

Ainhoa Castillo_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Som persones, i totes tenim una cosa en comú, estem vivint la vida. També morirem però no tothom serà recordat de la mateixa manera, ni pel mateix. Molts sortiran als llibres, a la televisió, d’altres en arbres genealògics; altres potser ni això… I jo em pregunto, per què no fer alguna cosa per ser recordat? Jo en tinc la resposta. Molta gent aplica la llei del mínim esforç. Doncs jo, no! Jo vull sortir en algun llibre, però hi vull sortir per haver-m’ho treballat, no per qualsevol cosa. Així que vinga, a estudiar, a treballar i a animar els que ens envolten. Potser jo no ho aconsegueixo, però ells, sí. Així que recordeu els seus noms: Dani, Lia, Nerea…

Miguel Lazera_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

T’aixeques cada dia de la setmana a les vuit. Avui és divendres, l’últim dia abans de vacances. Estàs cansat de tothom. Passes de fer res a classe. Estàs deprimit, no tens ganes ni de sortir del cole, perquè saps que faràs el mateix de cada dia. Però avui canvia… Surts del cole amb aquell amic teu que t’invita a berenar a casa seva perquè et vol ajudar. Quan arribes, té una bosseta a les mans… Encén allò que mai havies vist… Aquella olor, aquell tacte, aquella tranquil·litat… Aquell amic et va ajudar en aquell moment, però ara t’adones que et va arruïnar la vida.

Xènia Cerqueda_4t ASECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Sempre havia pensat que les coses dolentes els passaven als altres. Quan tot va bé no saps valorar les coses, fins que un dia un accident et pot canviat la vida. Vaig arribar a casa i no hi havia ningú, vaig sentir algú que em cridava, però no era ell. Em vaig passar la tarda pensant que alguna cosa havia passat… i no m’equivocava. “El teu pare ha tingut un accident, se l’emporten a Barcelona”. Sentia com si m’haguessin clavat un ganivet. Ningú em volia dir què li havia passat. No entenia res. Mai m’havia sentit tan vulnerable. Volia despertar d’aquell malson i que ell ho fes amb mi. Va ser molt dur. Però ho va aconseguir, ha tornat a néixer.

Clàudia Haro_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Hi havia una vegada un món a part, que, d’alguna manera, tots coneixien, on tots els nenes i nenes es trobaven i tots eren molt amics, bé, en realitat, la majoria ho fingia! Estava tan ple de veritats que totes eren mentides. Tots els nens i nenes podien expressar els seus pensaments sense cap motiu. Era el món que experimentava més felicitat, i també el que se sentia més desgraciat només en qüestió de segons. Era el món que més agradava perquè si es cansaven d’algú podien oblidar-lo amb només un clic. Aquest món era tan extremament perfecte que es va apropiar de tots els nenes i nenes. Hi havia una vegada, un món real ple d’estúpids.

Climent Revuelta_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Què és la llibreta d’adreces? És un món sense fi de centenars i centenars de números de telèfons ordenats de la A a la Z. Sempre que hi fas una ullada trobes números que no creus recordar, números que poden fer memorar moments que et sembla no haver viscut, fins i tot no recordes la gent amb qui has estat durant molts anys a l’escola, amb qui has compartit una bona relació fa temps, amb qui t’has morrejat a les hores lliures. Cada cop s’innova més en agendes digitals però el que més mola de la llibreta d’adreces manual i de tota la vida és buscar el número que necessites i pel camí trobar-te noms i telèfons oblidats per la memòria.

Justine Renaud_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo quan la professora de català em deia de no parlar. Recordo quan vaig caure d’un ànec. Recordo que la meva amiga sempre em pegava. Recordo quan els meus pares em castigaven sense televisió, sense poder trucar. Recordo quan vaig veure el cotxe més petit del món. Recordo quan pujava al cim de la muntanya amb els meus pares. Recordo quan jugava amb la meva gossa. Recordo quan vaig parlar amb la meva àvia per última vegada. Recordo quan anava de colònies amb la meva cosina. Recordo quan escoltava música per adormir-me. Recordo quan sofria al dentista. Recordo quan em menjava el meu gelat preferit. Recordo quan reia.

Raul Ferré_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia, feia una setmana que no tenia una trobada amb la nòvia. Jo, nerviós i sobretot impacient, l’esperava davant del lloc on havíem quedat. Només recordo que una noia es va atansar i portava un vestit dels anys vuitanta i uns esclops negres com el seu cabell. Com que la meva xicota no tenia el cabell fosc i la manera de vestir era molt diferent no m’hi vaig fixar. Cada cop estava més a prop quan de cop diu:
-Hola, amor, com estàs?
-Hola! Qui ets?
Es va enfadar i va marxar…
Jo no sabia per què se n’havia anat. La vaig mirar de darrere i em vaig adonar que s’havia tenyit els cabells.

Maria Pons_3r secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

La vergonya és aquell sentiment que no et permet expressar allò que sents i et provoca molta inseguretat. Et pot fer balbucejar, posar-te vermell i sobretot ficar-te molt nerviós. És un sentiment que no es pot evitar. La vergonya fa que no puguis explicar alguna cosa important davant de molta gent o no parlar amb la persona que t’agrada perquè no et surt ni un simple hola. Si estàs a la classe, calles quan el professor demana alguna cosa i et quedes amb les ganes de dir-ho. La vergonya, segons diuen, es supera amb el temps però de moment ens limita davant la resta perquè els altres no coneixen de veritat la personalitat que portes dins teu.

Clàudia Caminal_3r secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Ahir vaig anar de compres amb unes amigues. De seguida, ja va venir una dependenta darrere nostre. En aquell moment ens vam sentir observades perquè estava sempre darrere. La sensació és diferent quan vaig amb un adult. Quan vaig amb la meva mare, la dependenta s’apropa amablement a oferir-nos la seva ajuda: “Que vol que l’ajudi? Necessita alguna cosa? “A les botigues pensen que els joves només entren als establiments per robar. Doncs, jo penso que darrere d’una persona que sembla innocent –un home gran, una senyora ben vestida, una mare amb el seu fill– també pot haver-hi una persona que pot agafar alguna cosa que no és seva.

Marta Pons Armengou_4t ESO COL·LEGI JANER

No sé per on començar, pel principi suposo, com totes les històries. Abans que tot passés. Tornàvem a casa, era fosc, miràvem els estels. El pare deia que mai havia vist un cel tan serè. Alguna cosa trencà el silenci interposant-se davant nostre. De sobte, un salt en el temps. Vaig despertar-me envoltat de tubs i màquines. La mare em va mirar, vaig demanar-li on era el pare. Ella no va dir res i va començar a plorar. Vaig entendre que no el tornaria a veure. Alguna cosa impedia el meu moviment, no podia aixecar-me. Des d’aquell dia les rodes d’una cadira són els meus peus. Miro els estels, el cel és serè, ell està amb mi.

Begoña Ripoll_4t ESO COL·LEGI JANER

Sense adonar-nos que el cava s’ha reduït a zero, sumem les ganes d’obrir una nova ampolla vora la llar de foc. Calcula l’arrel quadrada dels meus cabells amb un petó apassionat i després mira’m als ulls i compta quants angles rectes té el meu somriure, mentre em murmures a cau d’orella que hi ha coses que tendeixen a infinit, com les meves ganes de plantar-te un petó ara mateix. Sento no haver-t’ho dit abans, suposo que tenia massa por de no ser tan important com una ics igualada a zero, que al final sempre acaba sent el que no volia ser.

Arià Missé_3r C SECUND. ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Recordo que un dia vaig veure un noi que em va resultar molt familiar i que feia molt temps que no el veia. Vaig veure que aquell noi era molt sexy i tenia un gran somriure que li anava d’una orella a l’altra. Ell era alt, guapo (molt guapo), portava unes sabates clavades a les meves i una samarreta molt semblant a la meva, els pantalons que portava ell també eren una mica iguals als meus. I com que em va fer tanta il·lusió veure’l, vaig anar cor­rent cap a ell per a fer-li una abraçada fortíssima. Vaig veure que ell venia amb la mateixa velocitat que jo i… pam! Vaig xocar amb un gran mirall que em reflectia.

Andrea Márquez_3r C SECUND. ESCOLA ANDORRAA ORDINO

Tenia tres anys quan vaig començar l’esport que desitjava fer sempre, el ballet. Ara en tinc setze i estic fent proves per entrar a la millor escola de ball, en la qual sempre he somiat, però amb el meu aspecte no crec que aconsegueixi… res. La meva vida es basa en el ballet i a entrenar, entrenar i entrenar, sempre al màxim. No tinc temps per a la resta, però tampoc el vull tenir, només vull que arribi el dia que em miri al mirall i sigui aquella nena prima, amb cames llargues… en fi, aquella que sempre he volgut ser: pesar-me i donar zero; sí, zero; llavors sí que seré la noia en la qual sempre he somiat…

Ainhoa Fernandez_4t C SECUND. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

La pluja, el sol, els núvols, les pedregades, la neu, les tempestes, la boira… tot és temps. El dia, la nit, el migdia, la tarda, el matí, el final del dia, el començament de la nit, la matinada… tot és temps. Les hores, els minuts, els segons, les dècimes de segon, les centèsimes de segon, les mil·lèsimes de segon… solament és temps. Córrer, arribar tard, tenir pressa, quedar a una hora concreta, esperar, córrer, arribar tard… tot això que us explico és només temps. La vida es calcula pel temps que passes vivint-la, però quan vaig veure aquell cotxe apropar-se a mi a aquella velocitat… el meu temps va passar a ser etern.

Mireia Medeiros_4t C SECUND. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Dos de setembre, l’esperat gran dia per a moltes persones que com jo, plenes d’il·lusió, s’afronten a un nou repte. El dia en què molta gent fa un pas important i crucial per al futur. M’he preparat dur durant tot l’estiu per a l’examen d’avui amb molta concentració, originalitat, pensant i repensant què podria fer per impressionar el sempre temorós jurat. Són les sis de la tarda. Em començo a preparar, maquillatge, pentinat, roba… repasso una, dues i tres vegades per si em falta alguna cosa. Setanta-cinc! Criden el meu número i entro a la sala. De sobte, m’adono que m’he descuidat dues coses: la competitivitat i la fortalesa.

Anna POY_2e A LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic Bic i tinc quatre anys. Sóc llarg i prim, amb un barret blau i la meva pell translúcida permet veure’m la sang blava. Quan vaig néixer era bonic i molt útil, però el meu amo un dia em va agafar el barret i me’l va destrossar amb les dents, potser estava enfadat. Ara ja sóc gran i el meu amo cada dia s’enfada més amb mi, però jo no entenc per què. És ell qui em gasta. Avui no em trobo massa bé, el meu amo m’està deixant sec. M’estic buidant. Les meves últimes gotes de sang són el que ara em mantenen viu. Escric unes últimes paraules i se m’acaba la tinta.

Raquel OLIVEIRA_2e B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella m’ha donat la vida, una educació, amor, i mai a la vida m’ha deixat sola. Alguns cops m’ha esbroncat, però jo li ho agraeixo molt, perquè gràcies a ella no he engegat a dida els meus estudis ni el meu aprenentatge, com fan avui en dia molts adolescents de setze anys. Mai m’ha sigut fàcil expressar els meus sentiments vers la mare. Per això li escric aquest microrelat farcit de bons sentiments. Vull que sàpiga que les sensacions que sento per ella no es poden explicar amb paraules, això vol dir que és la persona més important per mi. Jo per ella donaria tot el que fos necessari, fins i tot la vida.

Ingrid Estrada Favrel_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan som petits, la nit ens fa por perquè se’ns amaguen monstres sota el llit. Quan ens fem grans, els monstres són diferents. La manca de confiança en un mateix, solitud, penediment i encara que siguem més grans i més savis, ens segueix fent por la nit. Dormir. És el més fàcil de fer. Només hem de tancar els ulls. Però per a molts de nos­altres dormir sembla que està fora del nostre abast. Volem fer-ho però no sabem com aconseguir-ho. Però una vegada que ens enfrontem als nostres dimonis, ens enfrontem a les nostres pors i ens lliurem als altres per ajudar. La nit no fa tanta por perquè ens adonem que no estem completament sols en la foscor.

David Pérez Compte_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

M’aturo en un banc, al camí del rec de l’Obac, des d’on veig tot el paisatge d’Andorra. Al primer pla de l’esplèndida vista hi ha unes branques d’arbre que van despullant-se de les fulles mortes. El cel comença a enfosquir-se i es confon amb l’altra banda de la vall. La ciutat està plena de cotxes amb els fars encesos, però no sento el seu soroll. Observant millor es pot veure com es van encenent els llums de cada casa al fons de la vall. Encara es pot distingir algun pi en un parc ple d’herba i d’enllumenat. Me’l quedo mirant com absorbit mentre somio, de cop sento una veu que em diu murmurant: “Desperta que fas tard…”