Menors de 15 anys

Leila Camacho Perpiñan_3r A EA 2A Ensenyança Encamp

No sé si és desgràcia, mala sort, karma, però el que sé, és que és quelcom que m’havia afectat. Era desgràcia o això pensava jo, no ho podia evitar, plorava mentre veia la gota caure. Veure-la tirada a terra era dolorós, pensava: “Per què m’ha de passar a mi.”
Em deien: –Ves-te’n a l’habitació –estressada ho vaig fer, però plorava sense parar. Cridava sense parar, l’habitació era silenciosa per això la podia escoltar. Entraven de tant en tant per dir-me: –Tranquil·la no has d’estar així, ella estarà bé ja ho veuràs –jo el vaig abraçar com si no hi hagués un demà, pensant que mai el tornaré a veure, passaven les hores, però… EM COSTARÀ RECUPERAR-ME.

Léa Estrabaud Durich_3ème H Lycée Comte de Foix

La Nina era la gossa dels meus avis, un labrador negre que va tenir la millor vida que un gos podria tenir. Sempre estava amb el meu avi, als seus peus, no se separaven mai. Al cotxe hi tenia un lloc només per a ella. Tenia problemes i se li girava l’estómac. Un dia, el veterinari li va diagnosticar un càncer. La van operar i el seu estat de salut va anar empitjorant a poc a poc. Es va quedar uns quants dies ingressada fins que la van deixar sortir. El meu avi la va anar a buscar. Al cotxe li va fer molts petons, però la Nina ens va deixar de camí cap a casa. L’únic que volia era tornar a veure l’avi una última vegada.

Hanna Stansans_3ème H Lycée Comte de Foix

Les mentides formen part de la nostra vida des de la infància. A vegades són constructives i fomenten la nostra imaginació, però la veritat és que sempre s’acaben sabent. Tothom descobreix que no existeix una nit en què un ancià ens deixa regals per haver-nos portat bé. Ens acabem adonant que les mentides no són altra cosa que maneres que han inventant els adults de veure’ns feliços. Les mentides s’han propagat de generació en generació fins a formar part de les nostres creences; però l’important és la màgia que contenen perquè, tot i saber la veritat, segueix sent preciosa l’emoció que ens causen algunes d’elles.

Elliot Serra Crous_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Avui fa nou anys de la tragèdia, aquell moment de soledat, aquella sensació de mil espines clavades al cor, la mort de la meva mare. Era una dona molt estudiosa, el seu somni sempre havia sigut fer-se escriptora.
Aquella pèrdua em va destrossar i l’únic refugi on em sentia millor era amb els meus amics, riure i divertir-me amb ells, sobretot amb la Ma. Teresa, la meva millor amiga.
Encara no he aconseguit treure’m la pena per la seva mort, però gràcies als meus amics, a la Maria i al meu pare segueixo endavant, fins ara.
Em dic Helena Puig i avui em presento amb aquesta història, a l’Escola d’Art i Escriptura Creativa de Barcelona.

Daniela Maria Carreira Afonso_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Ja feia sis mesos que les coses anaven tal com les havia planejat, aquell desig de voler matar-la perquè no callava, sempre parlava, parlava i parlava, també en descobrir la infidelitat. La seva dona, morta i desada al congelador, i ell, esperant pacientment que tot s’oblidés mentre mostrava el seu dolor assistint a la Setmana per a les Víctimes de Desaparicions, que es clausurava avui.
Encara no sabia que la seva mare, en saber que hi havia hagut un tall d’electricitat, hi havia enviat una brigada per netejar el congelador.
No podia suportar el soroll, era un boig ple de ràbia!

Marc Rodríguez García_3r B   COL·LEGI SANT ERMENGOL

Soc en Miquel, un nen de les Maldives, podem dir que… soc un nen normal,  tinc 14 anys, jugo a bàsquet i estudio força per treure bones notes. Fins ara jo era un nen al qual apassionava el bàsquet i un dimecres a la tarda me’n vaig anar a jugar. Aquell dia va venir un nen que em va demanar si podia jugar i jo el vaig deixar. De sobte, se’ns va escapar la pilota cap a un carrer sense sortida i vam veure-hi una cosa estranya, era com un senyor vestit de negre; pensàvem que era un dibuix, però quan ens vam girar, hi havia seixanta homes com el de la paret, se’ns van començar a apropar i vam sentir com ens volien estrangular i… Continuarà…

Laia Martínez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Diuen que per a l’amor no hi ha ulls ni paraules. Quan estàs enamorat els teus ulls no et permeten veure una paraula fora de lloc, una ganyota, un insult, els mals dies que no hi ha manera d’entendre.
Quan una relació s’acaba sempre queda alguna cosa guardada en el teu cor i trobes a faltar una persona al teu costat que et faci una abraçada, un somriure, un petó, un copet a l’esquena per continuar endavant.
Sempre queda l’esperança de tornar.

Tania Oliveira_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Els meus ulls estan mig plorant. Se m’aviva  el pit, sento com el meu cor s’està accelerant molt ràpid. Em tremolen les mans com mai ho havien fet, tinc molta, molta por. Sé que a ningú li importa el que estic a punt de fer. Tinc dubtes. Estic en un descampat perquè ningú em vegi. Penso en tota la gent que em va fer mal, que em van fer plorar, que em van acorralar i em van pegar fins a no poder més i ja ho tinc cla,r ho he de fer. Trec la pistola de la butxaca i un… dos… tres… disparo directament al cor.

Chiara Huria_3ème A Lycée Comte de Foix

Una suau melodia va envair la meva habitació. Volia saber d’on sortia. Ho vaig preguntar a tota la meva família, però ningú em va contestar. Vaig  buscar per tot arreu i no vaig trobar cap indici d’aquella musicalitat tan dolça. Ràpidament em vaig dirigir cap al llac i vaig llançar-hi una pedra, de sobte vaig sentir la cançoneta que representava la melodia de la meva infantesa, plena de felicitat, d’alegria, d’emoció, de diversió, plena de vida, plena de bons moments, de bons records, de bones vibracions…
Aquella melodia em recordava els amics, els dinars amb els avis, les il·lusions viscudes i sobretot era un himne a la felicitat.

Imad Rami_3ème A Lycée Comte de Foix

Teníem una final importantíssima, ja que ens jugàvem el pas a la 2a divisió. L’afició estava preparada i amb la nostra ambició de guanyar podíem quedar campions! Va arribar el dia esperat, i ens tocava batre al rival. Després de molts entrenaments estàvem a punt. Arribant a l’estadi vam sentir uns crits fortíssims; els aficionats estaven contents, eufòrics, i sobretot ens animaven per obtenir la victòria. Sabíem que si ho donàvem tot guanyaríem, estàvem segurs de nosaltres mateixos, massa segurs. Malauradament, la confiança ens va jugar una mala passada i de sobte el partit de les nostres vides es va convertir en un malson.

Guillem Bonet_3r A Col·legi Mare Janer

Estimat diari, Ja fa unes hores que he pujat a l’avió. De moment, tot va molt bé tret d’alguns cops i crits que he sentit a la cabina. Deu haver estat algun petit problema que han tingut. Al principi m’he preocupat, però, la veritat, m’és igual mentre arribi al meu destí i pugui poder tornar a veure la meva família, cosa que serà d’aquí a poc. El pilot ens ha explicat que ja estem arribant a Nova York. Des de la finestra del meu seient puc veure aquells increïbles gratacels, sobretot aquells dos tan alts que increïblement els tenim a prop i que, ara que ho veig, d’un d’ells sembla que en surti fum! Onze de setembre de l’any dos mil u

Laura Rossell Salvadó_3r A Col·legi Mare Janer

La comunicació va més enllà de les paraules. Els silencis estan plens de significat. Som tan diferents i tan iguals alhora! Escridassar-se i dir coses que pensem, però que no volem pensar. Paraules que es queden clavades a la memòria. Tant de bo fóssim més valents per dir les coses sense por però sense fer mal. Alguns s’acaben morint amb el dolor de la mentida, d’altres se’n van en pau havent-se desfogat a l’últim moment. Famílies i amistats separades per malentesos, silencis amb significat i gelosies innecessàries. Tan difícil és aturar-se un moment, parlar i escoltar?
Ens comuniquem, però no estic gaire segura que ens entenguem.

Lara Jane Lumangtad Cuaresma_3r F EA 2A Ensenyança Encamp

Tenia una vida perfecta. Estava a casa amb els meus amics així com amb la meva família. No paràvem de riure ni de fer ruqueries. Ho tenia tot, era feliç. De sobte, estic en una habitació blanca, no deixa de sonar un piiiiiiii insuportable. Observo com la gent que estimo no deixa de plorar. El meu pare crida el meu nom desesperat. Cauen gotes de les galtes de la meva mare, que mira cap a un punt fix. Per primer cop veig dèbil el meu germà. El seus ulls brillen. El meu xicot xiuxiueja que no el deixi sol. La meva millor amiga està tremolant al terra. Sento com algú m’arrossega a un lloc tot obscur. Estic sent arrossegada per la mort…

Bruno Martins Garcia_3r F EA 2A Ensenyança Encamp

Corea. Coreà. Pobre. Molts. Deutes. Oportunitat. Aposta. Joc. Perd. Cop. Guanya. 100000 W. Targeta. Número telèfon. Nit. Truca. Venen. Buscar. Furgoneta. Entra. Dorm. Arriba. Lloc. Desconegut. Parlen. Juguen. Nina. Llum roja. Llum verda. Moure. Morir. Gent. Espantats. Corren. Moren. Alguns. Guanyen. Por. Voten. Surten. Tornen. Juguen. Figura. Forma. Trencar. Forma. Morir. Últim. Minut. Llepar. Galeta. Guanyar. Nit. Guerra. Moren. Vell. Crida. Paren. Joc. Equips. Estirar. Corda. Cauen. Moren. Sumen. Diners. Joc. Pont. Trepitjar. Vidre. Trencar. Morir. 3 salvats. Noia. Mor. Nit. Joc. Duel. 1 contra 1. Apunyalades. Guanya. Premi. Gran.

Rubén Jiménez García_3r B COL·LEGI MARE JANER

Estic en blanc, no sé què escriure, se m’acaba el temps, l’he d’entregar ràpidament i no sé què fer, em falten pocs minuts, no paro de pensar, els meus companys em donen idees però no m’agraden. He de pensar un títol, tampoc el sé, se m’acut el mateix tota l’estona, però no m’agrada. Miro exemples dels microrelats, però res; demano ajuda als professors i no em contesten; llegeixo els dels meus companys per agafar idees, i en veig una que em pot ajudar. Començo a escriure. Quan estic a punt d’acabar, em diuen els professors que no està bé, que li falten caràcters. Ara sí que s’acaba el temps. No en tinc ni idea, però sé que guanyaré.

Carla García Céspedes_3r B COL·LEGI MARE JANER

Aquell sentiment de veure la perfecció en una persona, de deixar-se portar pel que et demana el cor. L’emoció d’agafar-se les mans per primer cop. De només tenir ganes d’estar amb aquella persona i de sentir por de perdre-la. Que el temps passi volant, i que s’aturi quan les coses no van tan bé. Que et brillin els ulls i somriguis inconscientment. De compartir moments bons i no tan bons, i de tenir la típica conversa de “te’n recordes quan…?”. De recordar tots els petits detalls i anar sumant mesos. Que després de tant de temps se’t continuïn posant els pèls de punta. De ser inseparables, i d’atrevir-se a parlar d’eternitat.

Elisa Romaus_3r D EA 2A ens. d’Ordino

Volia matar-les a totes. Les noies són unes harpies. Et saluden i et somriuen falsament, però fa uns minuts t’estaven posant a parir amb les seves amigues. La pitjor d’elles era l’Anna perquè sempre m’humiliava davant de tothom. Ja feia cinc mesos que ho feia. Cada jornada m’imaginava una forma més dolorosa de fer-la patir. Venjar-me a mi i a totes les altres noies a les quals els feia el mateix que a mi. Les últimes vegades van ser les pitjors, ja no existia cap maquillatge que pogués tapar tots aquells blaus. –Senyor i senyora Albie, aquest és el diari de la seva filla. És un indici què ella va ser la culpable del crim.

Èlia Pascuet_3r D EA 2A ens. d’Ordino

Vaig passar molts anys en aquella depriment habitació. No era conscient del que passava, no entenia per què la meva mare només em deixava sortir per anar a l’escola i per anar al lavabo. Quan veia el meu pare, sempre estava enfadat com una mona i amb una cervesa a la mà. Des de l’habitació sentia crits del meu pare i veia el cos de la meva mare ple de blaus. Un dia a la nit, els crits i els cops que ressonaven per les fines parets no em deixaven dormir. No podia aguantar-ho més. Em vaig aixecar del llit, vaig anar a la cuina, vaig agafar un ganivet i decididament li vaig clavar al coll al meu pare. Per fi tot havia acabat.

Lucia Dalmau_4t  Col·legi Sagrada Família

Aquell dia em vaig despertar i el meu pare no solia ser molt carinyós, però em va regalar una polsera amb una foto on estàvem  junts. La vaig veure i em vaig emocionar. Des d’aquell dia a poc a poc la nostra relació va anar millorant. Peròm un dia molt estrany, ell no va anar a treballar, llavors el vam portar al metge perquè es trobava malament, li van detectar una malaltia i em vaig posar a plorar. Amb els dies, la meva mare sempre m’anava informant de com estava ell. Quatre setmanes més tard el meu pare ja va poder tornar a casa perquè ja l’havien operat. Des d’aquell dia sempre valoro tots els moments que estic amb ell i soc feliç.

Miguel Correia_4t Col·legi Sagrada Família

Des de petit una gran descoberta tenia pensada encara que no va ser fins als vint anys que va passar. Vaig demanar ajuda a molta gent, però només dues persones de pocs recursos em van ajudar. Amb el que em donaren, jo vaig començar, i amb una simple barca i un amic l’aventura es va iniciar. En menys d’un dia i sense cap mena de problema a una illa vam arribar, una illa o més ben dit un conjunt de països a la vora dels grans oceans. Lògicament, tot el món ja coneixia aquest lloc, qui era la persona que en l’any 1492 no coneixia el continent d’Amèrica. Per cert, el meu nom és Cristòfol Colom, però no estic segur que la història fos així.