Menors de 15 anys

Ricard Soto Pires_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp

Al Pas de la Casa hi ha una llegenda que diu que si les llums de les carreteres tentinegen, qui passa es morirà o tindrà un accident molt greu. La gent del poble del Pas sap el rumor per què els va passar a dues persones: una va tenir un accident molt greu i l’altra va morir a l’instant i la van trobar sense cap, sense mans i sense peus. Estava esquarterada i no se sap com havia passat. Una nit, un grup d’amics que estava bevent, va veure pampalluguejar les llums i els nois van tenir un calfred…
Dos d’ells van morir misteriosament i els altres van anar ràpidament a la carretera, sense mirar, i un camió els va atropellar.

Bianca Laborde Estalles_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp

Estava assegut a la barra d’un bar. Vaig veure una noia molt maca, morena, però rossa de cabell que duia un vestit negre que feia goig. Em va mirar i jo a ella. Em va somriure i li vaig tornar el somriure. Em vaig apropar, vam estar parlant i la vaig convidar a ballar. Amb el temps, ens vam anar enamorant, sortíem i passàvem molt de temps junts. Els minuts es feien hores. Un dia ens van dir que tenia una malaltia molt greu: Càncer. Ens van dir que no hi havia cap esperança. Però miraculosament, va sortir d’aquesta malaltia. Em va deixar. Em vaig deprimir i, finalment, em vaig suïcidar.

Anna Martín Garí_4t B COL·LEGI MARE JANER

Què veig? Veig una noia que passeja pels carrers sense sortida, els carrerons de la inseguretat. Veig uns ulls apagats, tristos i empesos per una bogeria que m’està asfixiant lentament. Què veig? Veig desesperació, falta d’autoestima, crits ofegats que busquen ajuda i alhora la rebutgen. Rebre-la, suposaria la fi de tot l’esforç de mesos de constant patiment i dolor.
Però, què veig? Veig un mirall fred, brut, gairebé trencat pel que ha de reflectir. Què veig? Em veig a mi. Però ara, en tancar i obrir els ulls, ja no em veig. No. Només puc observar les parets nues d’un  hospital silenciós que m’ha acollit per ingressar-me d’anorèxia.

Abril Fenés Ortega_3r B Col·legi SAnt Ermengol

La Ciència estava preocupada, patia. Després de segles d’una popular amistat amb la Paciència, li havia de demanar que marxés de la seva vida.
–Em sap greu, però t’he de demanar que no et fiquis en els meus assumptes aquesta vegada. Ja sé que juntes hem superat pandèmies pitjors, però ara és diferent. La societat actual és una mimada, i tots volen les coses immediatament. Tu, queda’t confinada, i deixa’m a mi fer les coses, a la meva manera. Necessitem ja la vacuna!
–Ja –va rebufar la Paciència–, no veus que no aniràs gaire lluny sense mi? Faràs les coses ràpid i malament, la gent deixarà de creure en tu. Com acabarà la història..?

Daniela Soriano López_3r B Col·legi SAnt Ermengol

Porto setmanes preparant-ho tot, perfecte i calculat, quan ella arribés, ens ho passaríem genial. Primer, aniríem a prendre uns gelats, després al parc i al vespre, aniríem a fer el que més ens agradava: el ximple als llits elàstics. Arribem al local i els llums estan tancats, la porta barrada i el propietari que surt del local. Una gota de suor em regalima pel centre de l’esquena. La situació se’m fa claustrofòbica. M’apropo a parlar amb ell, no hi ha solució, romandrà tancat durant uns mesos.

Abril Mela_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Quan et pregunten com estàs, quina és la primera resposta que et passa pel cap? Segurament la majoria de vegades respons: “Estic bé.” Si analitzes aquesta frase veuràs que es compon de dues paraules, set lletres i, la majoria de les vegades, d’una mentida. Aquesta resposta camufla sentiments com la tristesa, l’ansietat… Perquè és un fet, a la gent no li interessa com estàs, és un formalisme. Només vol sentir que estàs bé i passar a un altre tema. El món està ple d’aquestes incoherències. L’altre dia mateix passejava pel parc amb la meva gossa i em vaig trobar una veïna: “Hola, Josepa! Com estàs?”, vaig dir-li. Com si m’importés…

Alejandro Cano_3R A EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Estava dins de l’autobús. Vaig agafar el mòbil. Tenia por. No volia trucar, però… Era important. L’autobús anava per la segona parada i l’ansietat anava creixent. Vaig posar el codi de desbloqueig del telèfon. Com havia pogut arribar a aquella situació? Potser era millor no tornar a casa… Em sentia perdut, no sabia què fer. Vaig prémer el símbol del telèfon. L’autobús estava arribant a l’última parada, havia arribat el moment. Vaig marcar el número. Vaig sentir el to que indicava l’inici de la trucada i, de seguida, una veu a l’altre costat. Un fil de veu quasi inexistent va sortir de mi:
–Mama, m’he deixat la jaqueta a casa.

Aroa Carbalho_3ème D Lycée Comte de Foix

Quan era petita solien dir que quan plovia els núvols ploraven. A mesura que vaig anar creixent em demanava: com pot ser que un núvol guardi tantes llàgrimes per compartir amb tota una ciutat? A partir d’aquell dia vaig entendre que els núvols no ploraven, però nosaltres sí. Començava a ploure, la primera gota corresponia als estius, l’època feliç. La segona eren les meves pors, aquelles que mai havia superat. La tercera, els moments en els quals sentia ràbia, aquells en què m’havia enfadat amb qui més estimava. La quarta em relliscava per la cara i em feia mal. Eren els moments que m’havien deixat buida per sempre més.

Eric Garcia_3ème D Lycée Comte de Foix

Les vacances passades vaig tenir el plaer de descobrir una ciutat que em va sorprendre molt: Marràqueix. És una ciutat mítica, cultural, font d’inspiració per a molts artistes. Vaig viure una experiència inoblidable. I això que he de reconèixer que no em feia gaire gràcia anar-hi. Vaig poder descobrir una ciutat diferent: els mercats sorprenen per la seva artesania, els seus colors, les seves olors atípiques per a nosaltres i les seves músiques. Vaig tastar menjars especiats, agredolços, vaig sentir el pregó de les oracions, amb el seu so impactant… I per moments, vaig pensar que em trobava en el conte de Les mil i una nits.

Adrià Martínez Rodríguez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’1 era solitari, dur i enter com ell sol. Sempre el primer, no necessitava ningú més. Però va arribar un punt que, ja cansat de només ser ell, es va fixar en el 0. Ell era introvertit, uniforme i de ment tancada. Tot i ser completament diferents, es completaven i s’entenien. A l’1 ja no li importava ser el primer, havia trobat la perfecció amb el 0. Tot i ser un zero a l’esquerra, seria el zero que li donaria sentit a la seva vida. Junts van saber crear una família amb les seves característiques, alguns més semblants al zero, d’altres més aviat a l’1. Però una família en què tots eren igual d’importants. Una família de zeros i uns.

Iker Gonzalez Beltran_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo era en aquella nau i a meitat del viatge ens vam quedar vagant per l’espai a causa de diverses averies. El capità ens va informar que hi havia un impostor dins de la nau. Cada tripulant havia de fer cinc feines per arreglar-la. Un company i jo vam anar junts perquè teníem molta confiança i quan vam arribar a la sala d’electricitat vam trobar un cos sense vida. Entre tots vam expulsar el Jaume, ja que ningú havia vist on era, però va resultar que no era ell. Llavors vaig haver de fer el que no volia. Quan vaig estar sol amb el meu company li vaig disparar per l’esquena i vaig acusar el Tiago, que no tenia arguments.

JOEL LLUÍS REINOSO_4t A COL·LEGI MARIA JANER

El senyor Aldin Jannet havia perdut la seva dona, feia una setmana que havia desaparegut. Estava fumant la pipa recolzat en un pi, prop de la casa deteriorada i polsegosa que havia heretat del seu pare. Quan es va cansar d’estar mirant l’horitzó i de seguir torturant-se amb la idea de no tornar a veure la seva muller, se’n va anar cap a casa. Va baixar al rebost, disposat a caçar la rata que li rosegava els queviures guardats per als hiverns freds de la muntanya. La seva dona abans les espantava molt bé amb l’escombra. Ara, el seu cadàver les atreia com mosques, i més si intuïen un hivern molt dur i el menjar començava a escassejar.

ALEJANDRO MESTRA JIMÉNEZ_4t A COL·LEGI MARIA JANER

Naixem, creixem, vivim, morim. Evolucionem, investiguem, aprenem, ensenyem. Moltes preguntes per a les quals hi ha escasses respostes. Tu mateix decideixes el teu destí, el de la teva espècie. Disposem d’un temps limitat d’existència per defecte, de manera que l’has d’aprofitar el màxim possible. Quan te’n vols adonar,  resten pocs minuts per posar punt final a la teva biografia. Just en el moment que més extenuat et sents, despertes, totalment recuperat, dintre d’un nou món desconegut per a tothom. Ningú sap res, tot és un misteri, inevitable i curiós a la vegada. Això és el conegut cicle de la vida, mai saps què serà de tu…

Alex Martinez Zaragoza_3r E EA segona ensenyança d’Ordino

El gos, el millor amic dels humans. Una mascota molt comuna que dona a les persones de totes les edats una felicitat essencial per viure. Aquest és un animal que ajuda les persones en molts aspectes de la vida quotidiana, un ésser viu preparat per conviure amb els humans. Cada dia, intento no pensar com seria un sol moment sense l’existència del teu company caní. El gos és un animal que requereix molta responsabilitat i implicació però aquestes valen la pena per tal de tindre un company tan fidel i que sempre t’estimarà com el gos. Sempre serà com el primer dia en què aquell desig es va fer realitat.

Nauel Jimenez_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Et despertes d’hora i et poses les sabates de futbol, els mitjons… Estàs llest, surts al camp, ho dones tot, t’esforces, lluites, no vols parar de jugar, segueixes i segueixes fins que… Vas corrent i les teves cames es trenquen, sents un mal insuportable, caus a terra i no sents res, estàs enfonsat en un núvol de tristesa, sents l’àrbitre xiulant, tanques els ulls, et despertes en un lloc on tens una venda a la teva cama un respirador. De sobte entra un metge a la sala, tanques els ulls i despertés al teu llit, vas al camp de futbol on estaves i et veus a tu a terra amb tots els jugadors mirant i tota la grada plorant.

Dani De Sousa Martins_3ème G Lycée Comte de Foix

Sentia una veu coneguda. Em deia que despertés. Vaig fer-ho confós: estava a classe, ningú duia mascareta, no hi havia gel… La veu que m’havia despertat em demanava si em trobava bé. Era la meva germana. Tot era com abans de la pandèmia. Confós, li vaig demanar per què ningú no duia mascareta. Què havia passat amb la Covid? Em va respondre que la migdiada m’havia afectat, que no sabia de què li parlava. Des d’aquell moment, vaig viure els millors dies de la meva vida. Tot eren festes, platja, viatges, nova gent i experiències inoblidables. De cop, va sonar el despertador! Un altre dia de classe amb mascareta m’esperava…

Gerard Daban Bartra_3ème G Lycée comte de foix

Un dissabte al vespre vaig tornar ben xop a casa a causa d’haver jugat a futbol sota la pluja. Després d’una bona dutxa, vaig posar-me a jugar a la consola. La mare, mentre preparava el sopar, va rebre un missatge de l’escola. Li deien que jo havia estat en contacte amb un positiu de Covid-19. Va venir a la meva habitació per dir-me que no podria anar al col·legi durant una setmana. Al principi me’n vaig alegrar, perquè tindria una setmana lliure; però en realitat no va compensar la feinada de recollir els treballs fets a classe. El dissabte següent vam rebre la notificació del resultat negatiu. Va passar molt ràpid el confinament!

Frida Jiménez Espin_3r A COL·LEGI MARIA JANER

Pors convertides en malsons. Una habitació, tres nens, el silenci de la nit i els crits de fons. El pensament en blanc i la sensació d’impotència. Veure el costat agressiu, perillós i violent d’algú a qui consideres el teu superheroi. I encara pitjor, observar tota aquesta agressivitat recaiguda sobre la persona que t’ha creat i donat l’oportunitat de viure. Portes trencades, llums cegadores, preguntes com: “Estàs bé? Què ha passat?” i agraïments per la teva valentia i responsabilitat amb els teus germans. Quan en realitat l’únic que ha estat és viure un malson. La crua realitat.

Álvaro Fernández_3r A COL·LEGI MARIA JANER

Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.

Jaume Alcón Llosada_3r B Col·legi Sant Ermengol

Tot comença amb una rata, sí, una simple rata, ni la rateta que escombrava l’escaleta ni res. Resulta que va entrar en una casa per una finestra oberta. Aquella família tenia un hàmster molt semblant a la rata que havia desaparegut feia un parell de dies. Quan la va veure, el petit de la família va exclamar: papa, mama, per fi ha tornat! La va agafar amb un gest carinyós, però de sobte, la rata el va mossegar. Tenia la ràbia, tenien poc temps, van agafar el cotxe per anar a l’hospital, però de camí van xocar. Tantes coses s’han trencat per errors tan simples: una rata, una finestra oberta, una confusió, un descuit.