Menors de 15 anys

MELISSA LOPES PINTO_3r ESO B COL·LEGI MARE JANER

Després d’una agitada jornada de treball, va anar cap a casa. Tenia la sensació que algú la seguia, com si l’estiguessin mirant. Tenia molta por de mirar enrere i saber si el que estava passant era real o era tot un malson. Va mirar enrere, però no va veure ningú, així que va seguir el seu camí cap a casa. La sensació no va desaparèixer, així que finalment va parar-se. Algú se li va acostar, la va agafar per l’espatlla i se la va endur. Ella només volia que s’acabés aquell malson, però no ho estava somiant, era tot molt real. Després d’aquell dia, ningú va saber res més d’aquella noia, que va desaparèixer sense deixar cap rastre.

CRISTIANA FERNANDES_3ème F  LYCÉE COMPTE DE FOIX
La Maria quan era petita tenia un amic molt especial que es deia Joan, amb qui sempre feia coses conjuntament, anaven sempre al parc, al cinema, passejaven junts… Però un dia el Joan va haver de marxar a un altre país per problemes amb els treballs dels seus pares. La Maria i el Joan es van separar durant 15 anys. Ella tenia 25 anys quan a Facebook va trobar una foto d’en Joan. Es va posar molt contenta de retrobar el seu amic de la infància i ràpidament li va enviar un  missatge. El Joan li va respondre de seguida. Van quedar un dia junts. Des d’aquell moment sempre parlaven i quan podien quedaven. Van ser dos amics inseparables.

La guitarra. Jjosep Fabà__3rBB
EA 2a ensenyança Encamp
La meva vida a la ciutat és trista i apagada. Em desperto a les sis del matí, esmorzo, preparo el sac de dormir, la tenda de campanya i sobretot la guitarra.  M’endinso muntanya amunt. Mentre avanço sento el cant dels ocells i el vent moure les fulles dels arbres. Arriba l’hora de parar, muntar la tenda de campanya i buscar la pedra més alta per començar a tocar la guitarra. Començo a tocar sobre la pedra més alta que trobo. L’endemà, els animals es comencen a apropar. Aquest és l’únic lloc on em sento alegre i feliç. La meva vida comença a agafar forma i a tenir un sentit lògic.

La vida no és el que un pensa.Ariadna Grau Pujol_3r B
EA 2a ensenyança Encamp
Les coses no són com el que pensa la majoria. Crec que algun dia me n’aniré, no sé on però no tornaré. Aquell matí em vaig despertar enmig d’un bosc pensant: on soc? Què faig aquí? En veure que estava sola vaig començar a caminar fins que vaig veure un petit poble i vaig decidir apropar-m’hi. El poble estava abandonat. Vaig continuar caminant fins que vaig sentir que algú em xiuxiuejava a cau d’orella: “Tot s’acabarà.” Vaig començar a córrer i vaig despertar-me a terra just en el moment que un home em clavava un ganivet.

Abril Hernández Pané_ 3r B Escola Andorrana d’ordino
…A menys de 7 hores d’avió, la dona segueix infravalorada? I si et dic que les dones tenen obstacles culturals, legals, socials, econòmics i polítics per poder viure? Que ni tan sols poden actuar en nom propi? Que els estatus socials encara accentuen les desigualtats, i els drets i les diferents llibertats són ignorades? I si et dic que en ple segle XXI en alguns països els homes tenen fins i tot el dret de casar-se amb quatre dones a la vegada, i elles ni tan sols poden opinar perquè són considerades el gènere dèbil i inferior? Allà les ganes de viure de les dones poden desaparèixer. I els sentiments s’esvaeixen. I si actuem?

Hugo Ferreira Machado _3r B Escola Andorrana d’ordino
Em vaig despertar, era dimecres. Els dimecres sortia de l’escola a les 2. A l’entrada vaig trobar-me amb els meus amics; érem 6 nens. Vam entrar, vam començar fent educació física, més tard vaig anar al pati, els meus amics i jo vam jugar a futbol, després vaig fer 2 hores de matemàtiques. Faltava 1 hora. Vam entrar a l’última classe del dia, ens van separar a tots els de la classe i vam començar a fer un microrelat. El mestre ens ho va explicar molt bé: havia de ser de 640 caràcters. Jo el volia fer exacte, però era molt difícil. No sabia de quin tema fer-lo… i uns minuts més tard vaig pensar: per què no ho faig d’aquesta manera?

JOANA DA FONTE_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabeu quan som petits? El fet de no tenir preocupacions ni responsabilitats, que no et compliques gens la vida i l’únic que vols és jugar i descobrir noves coses? Doncs tot això canvia quan comences a créixer, quan veus que res és el que aparenta i res és com et pensaves que era. Quan simplement et pares a pensar i veus que ara el que fas és preocupar-te pel que la gent diu o pensa de tu. I el més irònic és que quan eres petit volies ser gran… i quan finalment ho ets, t’adones que no volies això, voldries tornar a ser innocent, per simplement gaudir de la vida com abans i no estar atrapat en un món ple d’imposicions i jutges.

Ivan Baillat_3ème H lycée comte de foix

Quan era petit, tenia molta imaginació per construir jocs. Els meus pares em van fer caminar i jo vaig deixar de parlar. A la guarderia, vaig conèixer una persona que esdevindria molt important en la meva vida, el Louis. Va ser un molt bon amic, però, a mesura que el temps passava, m’anava tancant en mi mateix. Al pati no volia jugar amb ningú, em costava treballar, no podia parlar-ne i no sabia com sortir d’aquell pou profund en el qual havia caigut. Em sentia tan sol! Però ara tot ha canviat en positiu i sobretot jo. Ara intento canalitzar el meu estrès, em costa, però ho intento. Crec que és com tot a la vida: ho he d’intentar.

Isolda Casamajor_ 3r C Escola Andorrana de Santa Coloma
Desperto estirada, desorientada, debilitada i quasi immòbil. Agafo totes les meves forces en un intent desesperat per obrir els ulls. Finalment noto un raig subtil que passa suaument per les meves parpelles botides. Intento aixecar-me. No puc. De cop s’obre la porta i aconsegueixo distingir la silueta de la meva família, per algun motiu plorant. Per què ploren? No ho entenc. Intento preguntar però no noto cap tipus d’aire passant pels meus llavis ressecs. No entenc res. Sento una mà freda que suaument em diu a l’orella: ja és l’hora. Tanco els ulls i agafo l’últim alè que dura un, dos i tres segons abans de sentir el meu cor parat.

Ivan Sanchez López _3r C Escola Andorrana de Santa Coloma
M’acabo de despertar, estic perduda, no sé on soc. Tinc por. Solament veig foscor i una energia m’impedeix caminar. Estic paralitzada, enfonsant-me en un riu de llàgrimes i de records que no vull remembrar. Veig volar preciosos àngels blancs il·luminant el seu camí però sembla que jo no tinc ales per poder il·luminar el meu. El millor seria adormir-me un altre cop. No seguir vivint. Però mai he tirat la tovallola. Soc forta, jo sé que acabaré superant aquesta muntanya plena de problemes encara que ningú m’ajudi a sortir-ne…
Començo a veure una petita llum. Estic començant a respirar, a viure!

Unai Tudó Bigordà_3r B col·legi sant ermengol
Un dia al matí van trobar la font d’alimentació desconnectada. Tenien poc temps, però, és clar, el propietari estava jugant i no es podien moure els components perquè si no es tallaria el joc, però la memòria RAM es va desconnectar i van anar cap a la font d’alimentació. No va tardar ni tres segons a parar-se el joc. El nen va anar a mirar la wifi i els cables i quan va veure que tot estava bé però que el joc no funcionava va obrir l’ordinador: es va trobar la RAM desconnectada però li havia donat temps a tornar a connectar la font d’alimentació.

Pol Villalta Pérez_3r B col·legi sant ermengol
Hola, soc la llet i al contrari del que pot semblar, no soc l’ànima de la festa. Em sento atrapada. Només néixer em posen en una galleda. Em transporten en camió i em posen dins d’una mena de cartró. Surto d’aquella presó, em sento molt més còmoda i lliure. I quan finalment arriba el moment de fer honor a la meva fama i gaudir de l’alegria amb els cereals, si pot ser sense sucres afegits, tot es torna negre.

Jose David Alves Alomia_3ème J Lycée Comte de Foix

És un cotxe que m’agradaria tenir i que tindré. Em fascina el seu soroll. Per ser més clar, el Subaru Sti és un Suv-compacte esportiu de quatre portes de 320 cavalls de força, motor turbo-compressor, dipòsit de gasolina amb la carrosseria estil berlina, interior esportiu, seients esportius: Recaro, estil Sti… Un cotxe tracció 4×4 molt conegut als ral·lis. Qui no coneix els seus colors mítics, el blau i el groc amb el símbol clàssic de Subaru, l’Sti Hatchback del 2009 va ser molt conegut a la pel·lícula Fast And Furious 4. El kit Veilside i Takata és compatible amb el Subaru Impreza Sti Hatchback. Subaru és japonès i d’importació.

Fabio Pires_3ème J Lycée Comte de Foix

Havíem d’anar a França d’excursió escolar. A mi m’agradava una noia i jo a ella i justament viatjaríem junts a França. Uns dies abans de marxar em va intentar fer un petó però jo no vaig deixar-la, no vaig gosar, i com que no li vaig fer es va enfadar. Quan ens creuàvem, em mirava de reüll o malament. El dia que marxàvem a França, estàvem tots junts, em mirava de tant en tant i jo també a ella. Vam anar tots en un mateix autobús. Ella estava a cinc seients al costat meu, darrere del tot. Es va posar les ulleres de sol per fingir que no em mirava, i finalment, li vaig donar el que esperava, un petó als llavis que ens va fer contents.

Eva Andorrà_ 3r ESO Col·legi sagrada família

Aquell dia no tenia son, m’havia adormit unes hores, i em vaig aixecar del llit, per anar a passejar pel passadís de l’habitació de l’hotel, mentre menjava patates. Vaig escoltar un so. Com una porta que s’obria i es tancava, una vegada i una altra. No sentia cap tipus de temor, fins que vaig sortir de l’habitació, per treure’m el dubte de què escoltava. Davant de la porta hi havia una altra porta, que no pertanyia a cap habitació, s’havia plantat allà enmig. Es va anar obrint lentament, i es començava a veure una persona, era el meu iaio, que em deia que tornés al meu país, per algun motiu que ell desconeixia, i que acabaria passant.

Toni Málaga Morán_3r ESO Col·legi sagrada famÍlia

El dia que vaig començar l’esquí club estava molt nerviós perquè no coneixia ningú i no sabia si faria amics. Vaig a l’esquí club els caps de setmana. El primer dia no tenia gaires amics, perquè jo tampoc no parlava amb la gent, ja que em feia vergonya no conèixer ningú. A més a més, no sabia el funcionament del club i anava molt perdut. Realment no sabia què fer, però l’endemà… Va ser una altra cosa! El diumenge vaig fer amics i ja començava a saber com funcionava tot: els entrenaments, quan anàvem a esmorzar, què havíem de fer… A mida que van passant les setmanes em sento cada vegada més còmode. M’agrada l’esquí club!

Glen Hernandis Ferrer  3rB Col·legi Andorra se Ordino
Faig 4t curs de primària i tinc 9 anys. M’ho passo bé sol, però m’agradaria tenir un amic, un amic de debò, un amic que m’entengués, un amic que volgués escoltar les meves ximpleries i les idees bones que tinc en ment, però ningú vol estar amb mi, creuen que estic boig, que les idees que tinc no es poden realitzar ara mateix. Però jo crec en les meves idees i les duré a terme encara que necessito algú que m’ajudi, i ningú vol ajudar-me. La mateixa nit vaig notar que el meu peluix creixia i que es podia moure. Em vaig aixecar i d’un bot vaig sortir del llit com un coet: el meu osset de peluix era viu, i jo el nen més feliç del món.

Neuza Rodrigues 3rB Col·legi Andorra se Ordino
He estat hores i hores buscant, esperant, esperant trobar quelcom molt important per a mi, però no ho trobo. Vaig preguntar a tothom i tots em van dir que no sabien on és. Jo no em vaig rendir, vaig estar dia i nit buscant com una boja. Buscava per casa, pel carrer, per l’escola, fins i tot sota el meu llit, però res. No ho trobava. Estava trista. Ja m’havia cansat de buscar. Vaig arribar a la conclusió que el que estava buscant no era real. Un dia la mare va venir a la meva habitació i em va preguntar què estava buscant i per què no ho trobava, i jo, amb una cara pàl·lida, li vaig dir: mama, busco una amistat vertadera.

Raul GonzÁlez_ 3r A Col·legi anna Mare Janer
No vaig dormir en tota la nit, jugava a les 12.00 la gran final de futbol. No podia parar de pensar que ho havia de donar tot al camp. Escoltant música, vaig agafar la motxilla i vaig agafar el bus cap a l’estadi. En entrar al vestidor, els vaig mirar a tots a la cara, sabia que ho donarien tot al camp i que guanyaríem la final. Com a capità de l’equip sentia que tots confiaven en mi. Jo confiava plenament en ells. Gràcies a això vaig fer un dels millors partits de la meva vida. Amb un gol meu a l’últim minut vam guanyar la final. No podia explicar l’alegria que sentia en aquell moment, però era el noi més feliç del món.

Berta Rechi Castro_3r A Col·legi anna Mare Janer
Fas mal, molt mal. Cada dia m’aixeco pensant en com reaccionaràs al veure’m. Em jutjaràs per la faldilla que porto, perquè penses que és massa curta i provocativa. No t’agradarà el que et diré i em rebutjaràs. Però, saps què? Abans m’afectava, ara no tant. Ja no! Perquè no ets ningú per dir-me com vestir, com sentir, com pensar… I molt menys per dir-me qui soc. Perquè jo soc qui vull ser. Amb una opinió personal. Una essència que probablement no t’agrada, o potser sí. Però tant se val! A mi sí que m’agrada. Així que deixa’m viure. Perquè fas mal, moltíssim!
Estimada societat, tindrem problemes fins que no vegi cap canvi en tu.