Menors de 15 anys

Judith Avilés_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Cada dia em despertava amb el fascinant cant de les gavines que volaven sobre el mar, just abans de l’alba. Ja se sentia l’aroma del cafè que venia de la cuina i que feia que la mandra desaparegués. Com cada matí, abans que es despertés el meu poble mariner i sentint la brisa acaronar la meva pell, em vaig dirigir al port, on m’esperava el meu vell amic. Vam salpar sentint com brogia el motor. Tan acostumat a aquell viatge familiar, vaig notar que alguna cosa anava diferent. No sentia l’impuls ni la remor de les onades. En sortir fora i arribar fins la barana de la coberta, vaig descobrir que el meu vell amic havia decidit volar.

Ruben Fernández Esteves_4t A Anna Maria Janer

Un dia som petits i, sense adonar-nos, som grans, i en dos dies vells. No vivim en el mateix lloc tota la vida, no estudiem sempre el mateix, anem avançant pel món de la saviesa i l’experiència. Caiem, ens aixequem i tornem a caure fins a superar l’escarment. I arribem a vells havent passat pels dies adults. Havent rebut i havent donat. Mirar i ser mirats, perquè som vells. I en un nen ens veiem. Veiem la infantesa del nostre passat, les tardes de futbol marcant gols al parc. Ara juguem al domino i, des de la taula, podem observar per la finestra els nois jugant a la nostra antiga passió. Al mateix parc, i amb la mateixa il·lusió.

Urgell Comes Ubach_4t A Anna Maria Janer

Per què? Jo busco la resposta de per què vas marxar. T’estranyo tant…ho  saps? Els dies no són com abans, cada cap de setmana et veia, ara, on ets? Et veiem berenar. Aquells petons calents a la galta eren la nostra energia per continuar dia rere dia, però ara ja no els sento. Vas marxar sense dir adéu, sense l’últim petó, i això va trencar-nos el cor. Ara ja no et puc veure i trobo a faltar les teves carícies, i ens deies: “les nenes més maques del món”, sempre ens miraves amb aquells ulls tan verds plens de tendresa. Però ja no te’ls podrem veure, sé que no has marxat, que encara ets a la teva cadira. Encara busco el perquè.

Diana Da Costa Barrionuevo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Com cada dia, em vaig despertar i vaig anar a l’escola. Aquell dia, però, seria un dels més importants per a mi. A mi m’agradava molt cantar i ballar. La setmana passada, a l’escola, ens havien dit que ens donarien una notícia que segurament a la majoria de les noies ens agradaria. A l’hora de tutoria ens van dir que l’escola organitzava un concurs de ball i de cant. El premi seria una beca per entrar a l’escola d’arts de Londres, la Royal Academy of Arts. Aquest era el meu gran somni i aquesta era la meva oportunitat de fer-ho realitat. Volia aconseguir la beca. Em vaig inscriure al concurs i es va acomplir el meu somni.

Brayan Gonçalves Neves_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Estava esperant l’autobús per anar amb uns amics a dinar a un restaurant. Ja portava una estona esperant i no havia passat cap autobús. Vaig trucar als meus amics per avisar-los que arribaria una mica tard. Els vaig demanar si els pares d’algun d’ells em podia anar a buscar però estaven tots ocupats. M’estava posant nerviós i es feia bastant tard. Em va trucar un amic per saber on m’havia posat i li vaig tornar a explicar. Li vaig preguntar on era el restaurant perquè no me’n recordava i resulta que estava al meu costat. Hi vaig anar caminant.

Marco LOPES_3ème C LYCÉE CONTE DE FOIX

Tothom té un dia a la vida que és inoblidable, potser feliç, potser trist, però en tot cas, és un dia diferent dels altres. Aquest era el meu cas. Això va passar quan tenia 10 anys, estàvem al Canadà passant les vacances de Nadal en una gran ciutat anomenada Toronto que està situada al costat de l’oceà Pacífic. Estava en un parc vora de l’hotel, assegut tranquil·lament, quan de sobte va caure un home davant meu, al cap de 2 minuts va morir a l’acte. Malgrat això no recordo res més, però vaig quedar commogut durant totes les vacances. Avui, encara hi penso, ho vull oblidar però roman sempre en els meus pensaments.

Manon DESERT_3ème C LYCÉE CONTE DE FOIX

L’amor és un sentiment que es manifesta quan ens agrada una persona. Hi ha diversos tipus d’amor: l’amor envers la teva família o els teus amics i l’amor envers una persona especial. Amb aquest dar­rer pots fer moltes coses increïbles per aquesta persona. Encara no he viscut el veritable amor però puc suposar que és un sentiment molt fort. L’amor d’una mare és un amor incondicional. Respecte als teus amics, parlem més d’amistat, però si no tens amics, no tens vida. Hi ha persones que poden morir pels seus amics o que moren per l’absència d’amistat. L’amor és la cosa més important per viure, atès que l’amor és vida. Visca l’amor!

Gisela de Haro_3r D EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Ara espereu que jo us expliqui una història, però precisament espero que me l’expliqueu vosaltres. Us dono cinc minuts, o el temps que necessiteu, per pensar en allò que us ha passat en algun moment precís del dia; és a dir, a pensar en nosaltres mateixos. Molts cops ens parem a pensar en coses que en veritat no tenen tanta importància com la que li donem.

Àlex Silva_3r D EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Quan era petit i em feia mal alguna cosa, la mare em demanava de l’u al deu quant mal tenia. Jo pràcticament sempre li responia cinc, perquè no sabia realment quant mal em feia. Després la mare em deia que havia de ser valent. El pare deia que era millor no ficar tiretes, perquè si la ferida li tocava l’aire se’m curaria més ràpid. Per això després anava al parc a jugar a la pilota, ens passàvem la pilota d’un costat a l’altre, i ens divertíem tant que el temps passava volant. En tornar a casa la mare ens preparava el sopar per recuperar l’energia. L’endemà ja no em feia gens de mal.

Jasmin Belarmino _3r B Col·legi Maria Moliner
Feia mal, massa mal. Sentia un dolor molt intens al pit, al costat esquerre. La meva sang amarava el vestit blanc de núvia, el ganivet havia arribat ben endins. Però… el meu cor era feliç, podria estar finalment al seu costat, morir i anar-me’n amb ell, separar-me dels qui no em deixen sentir-lo, marxar cap a un món que només ens pertany a nosaltres dos… Ja era el moment, de sobte vaig deixar de sentir el cos, començava a caure, amb llàgrimes als ulls, i sang al vestit, amb dolor al pit i alegria al cor vaig caure a sobre de l’amor de la meva vida, Romeo.

Beatriz Magalháes _3r B Col·legi Maria Moliner
Com sempre, em poso al davant del mirall, miro el meu cos. No m’agrada.  Què em passa? No ho entenc, tothom diu que estic massa prima, que tinc molt bon cos per la meva edat. Que no em mengi el cap amb aquests temes. Però si em poso al davant del mirall, em veig massa grassa. Se’m treuen les ganes de menjar. Si menjo acabo anant al lavabo per treure-ho tot. Així que decideixo acabar amb tot. Decideixo anar cap a la cuina, agafar una cadira i acabar amb aquesta situació. Vaig cap a la meva habitació, col·loco la cadira al costat de la finestra, miro el paisatge, sospiro, m’apropo el croissant a la boca i… me’l menjo.

Ferran Ballester Pons_3A EA segona ensenyança Ordino
Al meu cap només es veien ombres i figures de color negre irrecognoscibles, era com un malson del qual no podia escapar ni despertar. De sobte, em despertà un soroll que em va fer incorporar. Va sonar com si alguna cosa o algú hagués caigut per les escales. El meu primer reflex va ser d’aixecar-me i sortir de l’habitació. Em vaig dirigir a l’escala de casa meva. Just abans  d’arribar vaig veure l’ombra d’una persona que es reflectia a la paret. No em vaig alarmar, però molt ràpidament l’ombra es va anar fent més gran fins que va engolir tot el meu cos. L’únic que recordo és despertar al meu llit amb el cor bategant a mil per hora.

Nicole Márquez Jiménez_3A EA segona ensenyança Ordino
Era un dia d’hivern. Havia caigut la primera nevada de l’any. Els nens estaven jugant al carrer. De cop, em giro i hi havia la meva mare amb la jaqueta posada per portar-me cap a l’escola. No era habitual que nevés al meu poble, per això hi havia molt de trànsit, però la meva mare va agafar un camí de muntanya per anar més ràpid. En un moment, les rodes no van frenar i el cotxe va caure per un barranc. No sabia ben bé el que estava passant. Escoltava sorolls d’ambulàncies, escoltava com la meva mare cridava i em portaven a l’hospital. La màquina que controlava el meu cor es va quedar en silenci i llavors em vaig despertar.

David Tápia_3r Col·legi Sagrada FamÍlia
En un minut he passat de ser la persona més feliç del món a sentir la més gran de les pors. Em trobo dins l’aigua gelada de l’oceà intentant mantenir-ne el cap fora, quan fa tan sols uns segons estava mirant la posta de sol des de la coberta del creuer.
El soroll de les turbines impedeix que sentin els meus crits demanant ajuda. El vaixell és molt gran, mirant des de coberta dec ser com un puntet enmig de l’oceà. La meva esperança és que algú m’hagi vist relliscar i caure de la coberta. Cada vegada em costa més moure’m per culpa del fred, no puc mantenir el cap fora de l’aigua, noto que m’enfonso. De cop ja no tinc fred…

Carolina Lacuesta_3r Col·legi Sagrada FamÍlia
El Jack és només un noi. Un noi normal de primària com els que et trobes al carrer. Ell sempre ha pensat que no té res d’especial, encara que això no és el que opina la seva mare. Ell no sap com pot pensar així, ja que ella és com un àngel pur. Té una veu més maca que la d’aquelles sirenes que surten als contes, uns ulls més blaus que el mar i un somriure més radiant que el sol mateix. Però ell… ell només és ell. Quan hi pensa, l’única cosa que el reconforta és tornar a casa i sentir l’olor d’unes galetes acabades de fer; però aquesta vegada el que es troba són els ulls blancs de la seva mare, la seva boca torçada i aquella soga.

Ariadna Rodríguez_3r H Lycée Comte de Foix

Els edificis són tan alts que sembla que toquin el cel. Els gratacels estan coberts per uns enormes i lluminosos cartells publicitaris. En aquest barri hi ha moltes botigues i parades ambulants de menjar per tot arreu. És gairebé impossible caminar pels carrers i els cotxes envaeixen les carreteres… Estic molt nerviosa, falta només un dia per marxar, reviso la maleta mil vegades i me’n vaig al llit. El despertador sona, per fi ha arribat el gran dia. Esmorzo bé i em preparo. Ja estic a l’aeroport. Quins nervis… dindondin el vol Barcelona-Nova York sortirà en 10 minuts… De sobte, s’enfosqueix tot, obro els ulls.. tot era un somni.

Aquinh Rousse_3r H Lycée Comte de Foix

Imaginar-la ara asseguda a la seva cadira, pensar que podria estar passejant pels carrers d’Andorra, i per què no ho està fent?, us demanareu… Dijous 27 juliol del 2014 se’n penediria sempre més. Tota la vida se’n penediria d’aquell dia. Té 14 anys, des dels 11 anys patia bullying… Per què? Doncs perquè era una nena amb moltes capacitats. Què li va passar? Va agafar el cotxe dels seus pares amb una botella d’alcohol i un cigarret, va desviar-se quan va veure un nen petit creuar i va xocar contra un altre cotxe. Ara malauradament va en cadira de rodes i es passa asseguda a la cadira tot el dia a causa del seu comportament…

Emma Le Corre_3r E EA Segona Ensenyança Encamp

Hi havia una vegada uns joves que anaven a l’escola. Van arribar molt cansats ja que no dormien suficientment per tenir energies a l’escola. Van arribar a classe d’anglès i es van adormir, llavors no van assabentar-se de res. Els profes ho van parlar i van explicar que fer classe al matí no servia de gaire perquè no feien cas i no aprenien. Els profes ho van parlar amb Govern i del Govern va sorgir la idea de crear una organització de llengües que es faria a partir de les 17.30 h (després de l’escola) perquè a la tarda tenen més energia. No serien classes obligatòries ja que si l’alumne no hi pot anar no passa res. Serien classes gratuïtes i es podria treballar pel web. Els alumnes van estar contents i van aprendre moltíssim a Llingua.

Yami Ari Marionette_3r E EA Segona Ensenyança Encamp

Era tard i estava baixant de la muntanya, que és on es trobava l’escola. Estava sol, caminant muntanya avall, i quan vaig arribar a la ciutat no hi havia ningú. Em va semblar estrany però no li vaig donar importància. Vaig continuar el camí. Terrible error. Anava sentint, al telèfon, una notícia d’un assassí a la ciutat. Deien que era un adolescent. Quan vaig arribar a casa tot estava fosc. Al pujar a l’habitació em vaig sorprendre, no hi havia res del que havia deixat al matí. Vaig mirar i només vaig veure uns ulls de color mercuri que em miraven. No sé què va passar després però ara, cada any, el 13 d’octubre la família s’entristeix. Avui ho he descobert quan he acompanyat la mare a una presó on es trobava aquell assassí, més ben dit, el meu germà gran.

Imanol Fàbregas Falces_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Immensitat blava. Blau cel, blau turquesa, blau galàxia. Tots els blaus. Totes les tonalitats blaves, des de l’horitzó del verd fins a la frontera del lila. Blaus febles, blaus forts, blaus harmoniosos. Blau agradable, blau simpàtic, blau tranquil, blau feliç. Blau que ho omples tot. Blau que hi ets per tot. Blau del meu cor, blau dels teus ulls. Sal de blau. Blau és el teu silenci. Blau és el teu soroll. Blava la teva olor; les teves ones i les teves flors. Mar blava que m’omples de blau; de blau marí i de marí blau. M’omples de felicitat, m’omples d’energia, m’omples amb tot el teu color blau. Blau. Blau immens. Immensitat blava.