Alexia Fernández_3ème E Lycée Comte de Foix
Què és un sentiment? El sentiment és una emoció sotmesa a un pensament. Sense ell no tindríem sentit comú, ni empatia. Abans deien que el sentiment era una alteració de l’ànima, però realment està associat al cor com a òrgan, mentre que el pensament està associat al cervell. Jo crec que sense, no seríem res, ja que ens defineix la nostra personalitat. Hi ha gent més tímida, altra més extravertida, gent més alegre, altra més apagada, etc. I per això el sentiment és important. Imagina’t viure sense amor, amor d’amistat, familiar o de parella, seria trist. Bàsicament el sentiment és el que fa que siguem únics, que siguem nosaltres.
TIM Andorra
David Maceira_3r D EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Estàvem jo i el meu equip al TIM que és un torneig de bàsquet que s’organitza una vegada a l’any. Ens trobàvem al partit de classificació per a la final. Jugàvem contra un equip difícil que tenia un equipament com el dels Lakers.
Vam començar el partit. A la primera part ja anàvem perdent 20-27, no era tant. En canvi, la segona part vam espavilar i vam acabar empatats fins a la sisena part que havíem quedat 64-64. Estàvem tots molt tensos pel resultat. Al final de la setena part, anàvem 75-73, no anàvem guanyant per això no ens vam confiar tant i vam sortir pel final del partit aconseguint l’empat i els tirs lliures.
Partit de lliga contra el Barça
Cerni Jeansou Aché_3r D EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Era un partit de lliga a divisió d’honor, era un partit contra el Barça. Quan va arribar l’hora, el nostre equip estava bastant nerviós perquè anàvem a jugar contra el millor equip del món. Anaven primers de lliga. Quan va començar el partit, ens van començar a marcar un gol, i un altre, i un altre, i un altre, fins a fer-ne a sis. Un company meu va arribar a l’àrea i va provocar un penal, em va tocar xutar-lo jo i vaig fallar. Però després un altre company va acabar marcant un gol, però ens en van tornar a marcar dos. Finalment, a dos minuts del final del partit i vaig acabar marcant un últim gol.
Una experiència inoblidable
Jaime Jiménez Espín_3r B COL·LEGI MARE JANER
És clar, tenia molta il·lusió i molta por a la vegada. No volia trobar-me amb una colla de flipats i, com era d’esperar, volia trobar bones persones, amb els meus gustos i hobbies. No vaig trobar cap dels dos, em vaig trobar una cosa millor, una colla de personatges, que eren molt diferents als amics de Mèxic, no menjaven picant, no jugaven amb els joguets tradicionals, i tot i així, formaven un grup d’amics que mai no hauria imaginat, un grup d’amics, que es complementa, que més que un grup d’amics, s’assembla a una família. I és així com m’he adonat que canviar de vida d’aquesta manera és la millor experiència que he pogut tenir.
Mestra al 10%
Cesc Joval Gallart_3r B COL·LEGI MARE JANER
Sumes i restes, és el temari que s’ensenya a la classe de 3r B. La professora està cansada. Cansada dels marrecs que només fan que barallar-se i xerrar. Cansada dels seus companys de feina. Cansada de la mateixa rutina de cada dia. No aconsegueix esbrinar per què coi va estudiar magisteri. Si odia els nens! Enmig del xivarri, centra la seva atenció en un alumne en especial. Callat, misteriós. Sembla que estigui dibuixant. S’acosta al nen, en Pau, i li pregunta:
–Què dibuixes, Pau?
–Dibuixo una paciència per a la mama, que diu que se li ha acabat!
Carai, pensa. Ella també necessitaria algú que li dibuixés una paciència d’aquelles.
La Copa
Quim Nuez_3ème B Lycée Comte de Foix
Era una nit plujosa i es jugava la final de la Copa del Món de futbol. S’enfrontaven les nacions d’Argentina i Bèlgica, però, el que interessava a tothom era la Copa. Aquella Copa, el premi que s’atorgava conjuntament amb el títol de ser campió del món, estava fabricada a base d’or pur de divuit quirats per ser precisos. El trofeu era espectacular, amb la seva base feta de malaquita, representava dues persones aguantant la Terra. Si jo fos jugador professional de futbol, m’agradaria guanyar la final, només per poder tocar aquella meravella de trofeu. El més important és que té un valor d’uns vint milions d’euros. Impressionant!
L’últim sospir d’una societat malalta
Daniel BUCETA MESQUITA_3ème B Lycée Comte de Foix
Un no sap mai com de calenta que arriba a ser la seva sang fins que un fred dia de febrer la persona que més estima li dona un cop de puny en plena cara. En aquell moment, tombat inconscient en la gelada massa de neu hivernal, em vaig demanar com de cruel era aquell món, perquè quan algú dona el cor només rep violència a canvi. A poc a poc el meu cervell notava com les meves extremitats perdien forces. La vida se m’escapava d’entre les mans com si d’aigua estiguéssim parlant. Necessitava cridar indecències de la nostra malalta societat. Desgraciadament, d’entre els meus carnosos llavis, només vaig poder alliberar el meu últim sospir.
Els nou dies de vida de la Mar
Ivan Hristov_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO
La Mar viatja a Àustria malgrat que les recomanacions sanitàries no ho recomanen i l’endemà es comença a trobar malament. Dia 1: la Mar no està preocupada, ja que pensa que és un constipat. Dia 2: els seus companys s’enfaden perquè no es posa la mascareta a classe. Dia 3: la Mar segueix sense posar-se la mascareta, alguns alumnes comencen a tenir símptomes. Dia 4: la Mar és confinada i els alumnes respiren tranquils. Dia 5: “Una classe de segona ensenyança confinada”. Dia 6: “Repunt de positius a l’escola”; tots infectats. Dia 7: “Noia jove ingressada a l’UCI”. Dia 8: “Diagnosticats 20 casos nous de covid-19”. Dia 9.
No és just!
Mar Gardella_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO
Sempre observem, sempre escoltem, sempre mirem, sempre parlem. Però, els altres fan el mateix? Ara penso i sento: inseguretats, pors, angoixes, etc. Per què? Per què em passa això pel cap?, no se suposa que he de confiar en les persones? No hauria de no jutjar i pensar que no ho diuen? I si no ho diuen? Sempre amb la mateixa pregunta. Estic farta perquè el nostre compte enrere començà des del dia que vàrem néixer… i no hi podem fer res. Cada dia amb la mateixa pregunta. Ho suportaré? No ho sé, però el que sí que sé és que això no és just! I una cosa més; quan jo parlo de la gent, què pensen que estic dient?
La profunditat
Diego Gonçalves Garcia_3r A Col·legi Sant Ermengol
Estàvem d’excursió amb el col·legi quan ens vam perdre al bosc. Sentíem por i nerviosisme, però sortosament vam trobar una cabana feta amb pals i herbes. En entrar, l’Albert es va adonar que probablement hi vivia un fuster (per la quantitat d’eines) amb la seva dona i les seves dues filles (per la quantitat de fotos). Mentre satisfeia la seva curiositat i vagarejava per la petita casona de fusta, els seus amics van desaparèixer. En sentir-se sol es va asseure a llegir. No sabia quant temps havia passat, però per la necessitat de moure’s va sortir a l’exterior. Es respirava pau… sovint calia perdre’s per retrobar-se amb un mateix.
El psiquiàtric
Eric Baño Cadús_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
I sí, aquí estic, asseguda davant d’uns homes que diuen ser doctors. El seu diagnòstic? Que estic boja. La veritat és que no volia fer el que vaig fer, però no tenia cap més remei. Són uns ignorants, amaguen la fosca realitat que els rodeja com si res. Però, a qui tanquen en una freda habitació i li diuen boja és a mi. Tot el que vaig fer va ser per ser lliure, però irònicament he acabat tancada de nou. Em pregunto qui està més pertorbat. Veig clarament els seus cossos tensos, les seves mirades i la seva incomoditat mentre els parlo, ells tenen el pressentiment que alguna cosa no està prou bé, i tenen tota la raó: vaig morir fa dies.
Una decisió important
Ruben Fernandes Oliveira_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Començo a trobar-me en una fase de la meva vida que ja no sé per què estic en aquest món ja que no em trobo en aquell grup majoritari de persones que saben què volen fer a la vida des que comencen a tenir consciència pròpia, sigui sabent què volen estudiar o per alguna herència de pare o de mare. Aquests tipus de persones com jo estan tot el dia a l’habitació amb el mòbil i si els amics el criden per sortir no hi va perquè no saben el que volen fer. Encara així aquestes persones tenen una solució i és buscar algú o alguna cosa que els agradi més que no fer res, si ets més gran seria més lògic trobar algú en el qual tens algun interès.
Un bosc ben mogut
Nil Dias_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Es desperta enmig del bosc, al costat d’un riu, i de sobte, un os gegant al seu darrere aixecat que feia el doble d’ell. El noi començà a córrer i l’os a seguir-lo fins tirar-lo a terra. Ell no es creia el que estava passant. Va tancar els ulls i estava resant perquè no passés una desgràcia. L’os el va començar a llepar i l’únic que volia era jugar ja que estava avorrit i no tenia res a fer. El noi estava respirant tan profundament de l’espant que es va emportar part de l’os. Ell es va aixecar i l’os seguia llepant-li la cara i el noi va començar a riure. Van començar a córrer pel bosc, i corrent, el noi va caure al riu.
L’estadi
Gorka Gonçalves Gutiérrez_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Un somni, un camp, un estadi, un jugador, una afició, un partit, un himne, una emoció, el color blanc, una fita, esforç, un càntic, un crit, una victòria. La felicitat, una copa, una festa, un bus blanc, un capità, un líder, una família, una història, moltes emocions juntes: felicitat, adrenalina, satisfacció, celebració…. una foto, un vídeo, unes persones, un viatge, una música, un partit, gol. Gaudeixo, cant, baralles, insults, decebut, falta. Trajecte, tornada, m’adormo.
Un altre dia, m’aixeco, esmorzo, nervis, miro la tele. Amics, la Trucada anhelada, Selecció. Per fi ha arribat el moment, compte enrere. Debut i Gol
Desgràcia?
Leila Camacho Perpiñan_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
No sé si és desgràcia, mala sort, karma, però el que sé, és que és quelcom que m’havia afectat. Era desgràcia o això pensava jo, no ho podia evitar, plorava mentre veia la gota caure. Veure-la tirada a terra era dolorós, pensava: “Per què m’ha de passar a mi.”
Em deien: –Ves-te’n a l’habitació –estressada ho vaig fer, però plorava sense parar. Cridava sense parar, l’habitació era silenciosa per això la podia escoltar. Entraven de tant en tant per dir-me: –Tranquil·la no has d’estar així, ella estarà bé ja ho veuràs –jo el vaig abraçar com si no hi hagués un demà, pensant que mai el tornaré a veure, passaven les hores, però… EM COSTARÀ RECUPERAR-ME.
L’últim adeu
Léa Estrabaud Durich_3ème H Lycée Comte de Foix
La Nina era la gossa dels meus avis, un labrador negre que va tenir la millor vida que un gos podria tenir. Sempre estava amb el meu avi, als seus peus, no se separaven mai. Al cotxe hi tenia un lloc només per a ella. Tenia problemes i se li girava l’estómac. Un dia, el veterinari li va diagnosticar un càncer. La van operar i el seu estat de salut va anar empitjorant a poc a poc. Es va quedar uns quants dies ingressada fins que la van deixar sortir. El meu avi la va anar a buscar. Al cotxe li va fer molts petons, però la Nina ens va deixar de camí cap a casa. L’únic que volia era tornar a veure l’avi una última vegada.
Mentides
Hanna Stansans_3ème H Lycée Comte de Foix
Les mentides formen part de la nostra vida des de la infància. A vegades són constructives i fomenten la nostra imaginació, però la veritat és que sempre s’acaben sabent. Tothom descobreix que no existeix una nit en què un ancià ens deixa regals per haver-nos portat bé. Ens acabem adonant que les mentides no són altra cosa que maneres que han inventant els adults de veure’ns feliços. Les mentides s’han propagat de generació en generació fins a formar part de les nostres creences; però l’important és la màgia que contenen perquè, tot i saber la veritat, segueix sent preciosa l’emoció que ens causen algunes d’elles.
Cau i aixeca’t
Elliot Serra Crous_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Avui fa nou anys de la tragèdia, aquell moment de soledat, aquella sensació de mil espines clavades al cor, la mort de la meva mare. Era una dona molt estudiosa, el seu somni sempre havia sigut fer-se escriptora.
Aquella pèrdua em va destrossar i l’únic refugi on em sentia millor era amb els meus amics, riure i divertir-me amb ells, sobretot amb la Ma. Teresa, la meva millor amiga.
Encara no he aconseguit treure’m la pena per la seva mort, però gràcies als meus amics, a la Maria i al meu pare segueixo endavant, fins ara.
Em dic Helena Puig i avui em presento amb aquesta història, a l’Escola d’Art i Escriptura Creativa de Barcelona.
El congelador
Daniela Maria Carreira Afonso_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Ja feia sis mesos que les coses anaven tal com les havia planejat, aquell desig de voler matar-la perquè no callava, sempre parlava, parlava i parlava, també en descobrir la infidelitat. La seva dona, morta i desada al congelador, i ell, esperant pacientment que tot s’oblidés mentre mostrava el seu dolor assistint a la Setmana per a les Víctimes de Desaparicions, que es clausurava avui.
Encara no sabia que la seva mare, en saber que hi havia hagut un tall d’electricitat, hi havia enviat una brigada per netejar el congelador.
No podia suportar el soroll, era un boig ple de ràbia!
La vida d’un psicòpata
Noa Gallinat Civico_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Com deu ser la vida d’un psicòpata? Fàcil? Ningú ho pot saber així que explicaré la vida d’un d’ells.
Una nit d’hivern es va llevar. Era molt fosc i feia fred. Sortí de casa, ho tenia tot preparat a la perfecció. Anà cap al seu destí. Arribà a la mansió del seu enemic de la infància. Aquella persona que li havia arruïnat la vida, que li havia pres tot, per la qual no era feliç. Entrà i anà a la seva habitació. Es veia tan dèbil allà dormint. Agafà el ganivet que tenia a la mà i el matà aquella mateixa nit sense pietat. Finalment es va adonar que era culpable i va confessar. Bé, ara ja sabeu com és la meva vida.