e_640

RAYAN CHEMLAL KHALIFI_3ème G Lycée Comte de Foix

M’aixeco del llit, surto de l’habitació i no trobo els meus pares. Els truco als mòbils, però trobo el de la meva mare a sobre del llit. Em desespero, em dic: on estan? Surto a fora per buscar-los, però hi ha alguna cosa molt estranya: NO HI HA NINGÚ! Truco als meus amics però ningú em contesta. M’estic desesperant. De sobte, trobo una dona. Començo a parlar amb ella i em diu que no hi ha ningú perquè el món ja no és habitable. Li demano si sap on és tota la gent, però quan em giro per mirar-la i escoltar la seva resposta ja no hi és. M’espanto. Començo a cridar, però no em respon. De sobte sona el despertador: Uf!, quin ensurt.

POL CAUBET FRESNO_3ème G Lycée Comte de Foix

Em desperto, surto de l’habitació i prenc un cafè. Em vesteixo i surto de casa. He d’anar a la feina amb metro. Mentre espero a l’estació, veig que la gent em mira estranyada. No li dono gaire importància i l’agafo amb normalitat. Arribo a la feina, i mentre pujo a l’ascensor, el vigilant em para i no em reconeix, li ensenyo la carta credencial i em dona pas. Pujo a la 6a planta. M’assec davant de l’ordinador quan apareix el meu cap exigint-me la identificació, li dono i em diu que me’n vagi a casa. No entenc res, però obeeixo. Però abans passo pel bany, mentre em rento les mans, miro al mirall i veig el cap d’un colom amb braços.

ANA FERNÁNDEZ ESPINOSA_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ens hem vist avui, però ja no ens veurem mai més. 

Aquest dia amb tu ha estat el millor de la meva vida i t’estaré sempre agraït per això. Ens vam conèixer al tren i, encara que jo no estava segur de com començar la conversa, vaig preguntar l’hora. Em vas mirar estrany, però vas riure. Vam acabar parlant de la vida. Va ser una bogeria i, sense conèixer-nos, vam decidir baixar en una parada i visitar el poble mentre ens explicàvem anècdotes. Et vaig parlar de coses que no havia dit ni a la meva família, però no ho hauria d’haver fet, ja que sense dir res vas desaparèixer i mai més et vaig tornar a veure. Gràcies per aquesta única vivència.

JESSICA FERNANDES AMORIM_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

En Ton desperta a l’habitació d’un hospital, en un instant apareix una infermera que l’atén. Un cop recuperat, surt al carrer i troba uns grans edificis avançats en tecnologia que estan davant d’ell, a més s’adona que els preus són més elevats, no troba els seus amics i quan torna al seu apartament pot veure una família a la terrassa esmorzant. No sap què està passant. Tanca els ulls per relaxar-se, i quan els torna a obrir un altre cop, desperta una altra vegada a l’habitació de l’hospital. S’adona que tot havia estat un malson o això semblava, perquè quan mira per la finestra de l’habitació torna a veure aquella gran ciutat futurista.

LARA COSTA DA SILVA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em llevo recordant que ja no ets al meu costat. Vaig a rentar-me la cara i recordo tot allò que vam fer juntes. Intento deixar de pensar en tu, perquè he de continuar amb la meva vida fingint que ja he superat la teva pèrdua, quan en realitat em dol saber que ja no estàs. Els meus pensaments es tornen foscos, busco obsessivament una raó que expliqui per què ho vas fer. Començo a notar com em tremolen les cames i perdo l’equilibri, caic a terra mentre unes llàgrimes llisquen per les meves galtes i, lentament, perdó la consciència. Obro els ulls mentre recupero la vista, en voltar el cap assimilo que sola no ho podré superar.

LAIA CABANILLAS TORRENT_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caic, m’aixeco. Ho intento però em rendeixo. Em comparo i em deprimeixo. Què és? Què és aquesta pressió que no surt del meu cap? Un núvol negre; paraules que no em deixen avançar. D’on surten? Per què no les puc treure? Soc jo? És l’esport? Cada dia m’ho pregunto i penso… segueixo? I si ho deixo? Cada dia a entrenar, estic estancada. Ells aconseguint els seus somnis i jo intentant treure-m’ho del cap. Quin dia ho superaré i m’ho trauré? Espera, soc suficient? Una abraçada muda. De qui? Respiro. Entre núvols negres i boira espessa torno a veure un punt de llum…

AARON FOIX BRUN_3r B COL·LEGI MARE JANER

Quan la vaig veure per primer cop, ho vaig dubtar. Quan em va mirar amb els seus ulls color fusta, me’n vaig assabentar. Quan em va parlar amb la seva veu dolça, me’n vaig convèncer. Quan em va abraçar amb la seva pell suau com un peluix, el meu cor va començar a bategar molt fort. Quan m’ho va dir, em va destrossar. Quan em vaig acomiadar, la tristesa m’envaí. Quan no hi va ser, la vaig trobar molt a faltar: la seva presència, la manera en què em feia sentir, la seva mirada, la seva veu, la seva manera d’actuar, les seves abraçades… Tota ella. Aquella sensació em feia sentir viu, com si el meu cor hagués renascut de les cendres.

ARES LLUÍS REINOSO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Era allà, amb els seus auriculars, mirant les vores com si el món fos una altra estació. Jo vaig pujar al vagó, i el temps va semblar congelar-se per uns instants. Els seus profunds ulls blaus es van trobar amb la foscor dels meus ulls. Sentia com l’electricitat corria per les meves venes. No feien falta paraules, els nostres somriures parlaven per si sols. El tren bategava i el meu cor amb ell. Vaig baixar a la meva estació, però encara sento la seva intensa mirada enganxada a la meva esquena. “Tant de bo demà…”, vaig pensar, i sense saber res del que havia passat en aquell instant, sabia que aquella mirada no l’oblidaré mai.

GABRIEL CARVALHO RAMALHO_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Dimarts passat vaig anar al zoo amb la classe. Durant la visita d’una hora, l’instructor ens va avisar que anéssim amb compte i no ens allunyéssim del grup. Però nosaltres no li vam fer gaire cas i vam decidir explorar pel nostre compte. Caminant, vam veure el nostre primer animal: un lleó. Estava dins d’una gàbia amb una reixa gran. Vam cridar per veure si es movia. Portàvem un bistec que havíem comprat abans i li vam ensenyar. El lleó va olorar el menjar i va córrer cap a nosaltres. Jo, espantat, vaig tancar els ulls i vaig allargar la mà amb el bistec; el lleó, famolenc, va mossegar el bistec i també la meva mà.

MALKÀ BENCHLUCH PALMITJAVILA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Asseguda, recolzada sobre la taula movent el boli d’un costat a l’altre, mirant un punt fix intentant no atabalar-me. El temps passava, cada cop més ràpidament, i jo no avançava, estava bloquejada. Havia estudiat, però, com sempre, no havia servit per a res. Tenia tots els pensaments ofuscats. Sentia com les agulles del rellotge anaven cada cop més de pressa. Se m’acabava el temps. Movia el boli cada cop a més velocitat, la cama em tremolava, notava com les llàgrimes em queien per la galta. I, sense ni adonar-me’n, s’havia acabat el temps. I, per tant, una altra oportunitat fallada per demostrar que sí que en soc capaç. 

LARA MARTINS_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Va arribar a casa després d’una festa a una discoteca fins a les 4 de la matinada. Era la primera vegada que sortia des d’aquell incident. Havia sortit amb un gran grup d’amics, ja que encara se sentia observat de tant en tant. Però, al voltant de les 3 de la matinada, va decidir marxar sol, ja que els seus amics s’ho estaven passant bé. Quan va arribar a casa va tornar a sentir aquella angoixa de ser observat. A la seva bústia va veure una carta sense nom dins d’un sobre negre, va entrar a casa i la va deixar a sobre de la taula, amb una mica d’inquietut, va obrir la carta. I, dins, es llegia una sola frase: –Bona nit– el teu amic.

LAIA ARMENGOL_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

“Dona’m una nit més. Un últim petó que em faci somriure, per poder recordar el tacte de les teves mans sobre les meves. Que el temps es pari, que no importi. El que abans era un sentiment recíproc, ara s’ha convertit en una nit interminable, en uns passos solitaris i en la convivència amb el silenci i els records. Potser en una altra vida et torno a veure; no dubtaria ni un minut si em donessin l’oportunitat de refer la nostra història. Per a què? Qui et necessitava més que jo?” Una sensació m’ofega el pit i no em deixa continuar. L’única opció que tinc és estimar la terra que et cobreix a fi que el mal desaparegui una estona. 

ARES TOMÀS MALET_3r A COL·LEGI MARE JANER

Som al Pou. Ningú n’és conscient, però al mateix temps tothom es prepara. És culpa nostra: els rius cada cop amb més set, els animals buscant una llar que ja no existeix, les temperatures cada vegada més alterades… El món enfonsat en un etern malson, ens advertia que busquéssim alternatives encara anònimes. Algú que mai perdia l’esperança, de manera inconscient, va plantar una llavor i, sorprenentment, en va créixer una flor. Delicada, feble, però valenta. Se la mirava i no ho entenia: com podia ser que una senzilla i petita flor el fes tan feliç? Potser, només potser, encara érem a temps de conèixer un món amb un sospir d’esperança. 

LAIDA MARTÍNEZ CARNÉ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Es mira al mirall per quarta vegada. El cabell, bé. La cara, perfecta. Les ungles, una mica llargues. El cor li batega més ràpid. Ha estat esperant aquest moment des de fa uns quants dies. Ha triat la samarreta que millor li queda i ha practicat somriures discrets. Mira el rellotge, és gairebé l’hora. Es torna a mirar al mirall i surt de casa. Puja al bus amb els auriculars, intentant calmar els nervis. Arriba al lloc, saluda i s’asseu, esperant-lo. Cada segon que passa, nota com la tensió puja. Quan s’obre la porta i el veu amb bata blanca, un llum potent al sostre i una cadira reclinada, sap que no era exactament el que pensava.  

BRAIS PEREIRA LOPES_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

9 de febrer del 2060. Últim dia de guerra. Ja fa quasi 46 anys que es va iniciar la guerra. Una tortura pel món. Hem passat vàries guerres: la de Palestina, la 3a Guerra Mundial i la guerra russoucraïnesa. Estem farts! El món pateix, la gent sofreix les conseqüències de la corrupció. Avui s’ha pactat una aliança forçosa: si algun país no respecta la treva dels pròxims 50 anys, estarà ell sol contra el món. Sense aliats, ni recursos, ni ajudes per protegir la població. Esperem que sigui suficient per reconstruir la Terra i fer un món on tots puguem viure sense por a res, avançant cap a la llibertat.

BIEL FÀBREGA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El meu dibuix, per fi havia acabat el projecte més gran que havia fet fins ara, un quadre d’una nena jugant sola dins la foscor, en un petit parc, d’aquells que tenen dos gronxadors i un tobogan. Finalment, estava acabat, soc lliure i, per celebrar-ho, aniré a donar una volta abans que es faci fosc. Soc una persona que m’encanta passejar i respirar aire pur, així que avui aniré fins a un poble lluny de la ciutat. En arribar al poble, semblava un totalment diferent: fosc i amb un aire gèlid, on només es veia una llum d’un fanal solitari que il·luminava un petit parc abandonat on encara se senten les rialles d’aquella nena. 

Julia Marijuan Delgado_3r COL·LEGI MARIA JANER

Quan van començar els roncs i ja no vaig poder concentrar-me més, vaig baixar al saló. Baixem les escales, girem a la dreta, recorrem el passadís i creuem la porta corredora. Esquivo l’illa de la cuina, unes butaques i una taula. Em quedo observant l’objecte que tinc davant. De vegades m’espantava perquè semblava mig mort; d’altres, intentava fer soroll parlant i cridant. De tant en tant el sacsejava, però mai em donava senyals de vida. La vaig observar de ben a prop i li vaig dir: —“Mare, per què no et prens una tassa de cafè?”

JUANA GARCIA CEJAS_3r COL·LEGI MARIA MOLINER

Era 24 de desembre, estava preparant el menjar, les decoracions i els regals amb la meva mare. Havíem fet de plat principal pollastre amb ensalada. També havíem decorat la casa amb l’arbre de Nadal, manualitats, llums…Tot estava a punt per començar la celebració, només faltaven els convidats, és a dir, la nostra família. Després d’una estona, van començar a arribar-hi. L’únic que hi faltava era el meu pare, que sortia tard del treball. Finalment, va arribar i vaig sortir corrent per fer-li una abraçada. Tan bon punt va sonar el despertador, em vaig posar a plorar perquè tot era un somni i el meu pare és mort. 

ERIKA DA COSTA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia caminava pel bosc i tot endinsant-m’hi vaig veure una casa. Vaig decidir acostar-m’hi. Estava espantadíssima perquè tenia la impressió que algú em perseguia tot i el silenci sepulcral al meu voltant. Volia creure que només era fruit de la meva imaginació. Finalment, vaig arribar a aquella casa. En picar a la porta, ningú no va obrir, però sentia passos a l’interior. Vaig picar més fort. Quan van obrir, no em veien. Vaig entrar, molt confusa. A la televisió anunciaven la meva mort en un accident. No ho recordava. Vaig córrer al lloc dels fets i, quan hi vaig arribar, vaig veure el meu cos estès a terra. No m’ho podia creure.  

Sophia Tadeo_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Quedaven després de classe al banc del racó del parc, a prop d’on jo sec habitualment, allà on el bullici del món semblava difuminar-se. Es parlaven poc, perquè les paraules sovint sobraven quan els ulls ja ho deien tot. Ell la mirava i sentia que l’univers s’empetitia, sobretot comparat amb la llum que ella desprenia. Ella reia i aquell so era suficient per fer-li bategar a ell el cor amb força però tendrament. Les mans s’apropaven fins a agafar-se i a poc a poc es feien el primer petó, tímid, maldestre, senzill i pur, testimoni d’una promesa que no s’oblida mai. Tots dos eren conscients que s’havien enamorat amb només una mirada.