e_640

Pol Pérez_3r D Lycée Comte de Foix

Aquesta història parla de dos bessonets, el Joan i el Marc, dos infants catalans que van sofrir un atemptat terrorista a la ciutat de Barcelona. Els terroristes van fer moltes víctimes directes però també van fer desgraciats els nombrosos familiars i amics de les víctimes. Els barcelonins, els turistes, passejant per la Rambla… De sobte, una furgoneta envestint-los i deixant rastre de l’atropellament. Tothom corria intentant escapar d’aquell maleït vehicle, gent buscant els seus familiars… La policia intervenint, també. Desgraciadament,  el Joan i el Marc eren allà. La policia va aconseguir identificar el conductor: un jihadista…

Carla Pascoal_3r D Lycée Comte de Foix

Fa uns dies em vaig quedar a dormir dos dies a casa dels meus padrins. Els meus pares havien d’anar de viatge. Estàvem molt feliços de gaudir d’uns dies junts. Vam anar al zoo, als museus i a altres llocs. Ens vam divertir molt al cotxe, escoltant música. Vam anar a passejar i havíem passat per un parc on hi havia molts nois que estaven jugant amb petards. Uns nois van tirar-nos un petard molt fort, i el cotxe molt atrotinat va començar a cremar, nosaltres no aconseguíem sortir-ne. Els meus padrins són qui més s’han cremat. El meu padrí va morir al cap d’unes setmanes, la meva padrina al cap d’un mes i jo tinc el 76% del cos cremat.

David Carrillo_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Em vaig despertar un matí d’estiu i ràpidament vaig anar a canviar-me per quedar amb els meus amics. De sobte, vaig veure per la finestra que nevava. Em vaig apropar i vaig contemplar com el poble estava totalment blanc. Els següents dies els vaig haver de passar a casa. Dues setmanes després, semblava que el temps havia millorat i vam quedar tota la colla al parc per jugar uns partits de futbol. En sortir de casa, però, va començar a ploure a bots i barrals i un altre cop no vaig poder trobar-me amb els meus amics. I així van passar les meves vacances, dins de casa, recolzat a la finestra, esperant que el bon temps arribés.

Karen Ben-Ahmed_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

La Maria es va ficar al llit amb molt mal de cap. Va tancar els ulls però li costava adormir-se. De sobte, els va tornar a obrir i estava a un lloc diferent. Es va intentar aixecar però no podia, semblava que estigués lligada tot i tenir les mans i els peus lliures. Va obrir i tancar els ulls tres cops i ja es podia moure. Es va dirigir a la porta, estava tancada. Al costat hi havia un munt de claus i una nota: “Escull bé, perquè si t’equivoques, allò que trepitges anirà desapareixent.” Es va posar nerviosa i en va provar una. No era i gairebé cau. La segona sí servia, i quan la va obrir es va despertar d’un cop. Havia estat un malson.

Daniel Garcia_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

La història comença amb un nen que mira per la finestra el primer dia d’institut. Aquest queda sorprès perquè veu una noia molt maca. Aquesta portava un vel. A meitat de classe de llengua va arribar ella i es va asseure al costat del noi.    El noi va començar a fixar-se en ella fins que al cap d’un mes se’n va enamorar completament. Ell li va demanar per sortir, ella va dir encantada que sí, amb un somriure d’orella a orella. El dia que ell li va preguntar perquè portava un vel, ella li va dir que no volia parlar del tema, però ell va insistir molt fins que va resultar ser Medusa i la seva mirada el va petrificar.

Laura Do Pio_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

Érem un poble petit i unit. Un poble on es respirava l’alegria i la felicitat. Fins que la guerra ens va arribar a nosaltres també. Els nens ja no jugaven, estaven massa espantats de les fuetades que els donaven els soldats, els adults no feien més que resar perquè tot això acabés ràpid. Però els adolescents del poble ens havíem cansat d’haver d’obeir, i vam anar fins a l’edifici on es resguardava el comandant de guerra que havia instal·lat la por al nostre poble. El vam encadenar a una cadira i li vam mostrar el dolor que produïen els cops i les fuetades. Se’n va penedir, i es va adonar que amb nosaltres no es jugava.

Diogo Pinto_3r A EA 2a Ensenyança Ordino
Avui és un dia especial, avui és Nadal, els meus pares no hi són i jo estic sol a casa, ja són gairebé les 12.00 de la nit. Em sento sol sense ningú amb un suspens a dins, jo només sento angúnia pensant si vindran o no, si estaran fora o no, si em portaran regals o no. Les campanes sonen i els meus pares no han tornat, jo decideixo anar al llit amb una por interior, vaig anar al llit sense poder obrir ni un regal, sense poder festejar un dia tan especial. Al dia següent em desperto amb tota la meva família a casa i tots els regals, jo pensant en quin dia era, al final tot era un somni però no s’acaba aquí, no puc explicar no tinc cara…

Martina García_3er A EA 2a Ensenyança Ordino
Em desperto a poc a poc. Estic marejada, perduda, confosa. No veig res, porto els ulls tapats. On soc? Sento gent parlant, en concret dos homes, sento el soroll de cotxes. Tampoc puc parlar, tinc alguna cosa a la boca que no m’ho permet. Intento moure’m però tinc les mans lligades i els peus també. Què puc fer? El primer que se’m passa pel cap és que potser m’han segrestat. Efectivament, sento el conductor: “el pla funcionarà”. Estic nerviosa. El següent que se’m passa pel cap és la meva família. Els hauran segrestat també? Mai he estat en una situació com aquesta, he de pensar en una solució, però estic completament sola, no puc fer res.

Raguig Dalila _3ème H Lycée Comte de Foix
Què és per a mi pensar? Per a mi pensar és com imaginar-te coses reals però que a vegades són impossibles d’aconseguir o de fer. Com ara volar o respirar sota l’aigua o tenir la capacitat de poder aguantar el fred de l’espai exterior sense la necessitat d’uniformes especials… ets a la vida real creus que no es pot fer oi? Dons és veritat, però ho pots imaginar, tot es pot imaginar. Un famós va dir que les persones potser tenim la capacitat de volar però que el problema és que no sabem valorar aquest do. Però si de veritat poguéssim volar, no seria genial? I de respirar sota l’aigua amb nas i pulmons. No seria fantàstic?

Lea Simonet_3ème H Lycée Comte de Foix
Durant la nit, veig una llum aparèixer alternativament al passadís davant de la meva habitació, mentre estava sola. Respiro profundament i em dirigeixo cap al passadís. Distingeixo una ombra blanca davant meu però que desapareix de cop i volta. Torno ràpidament al meu llit, i m’amago a sota del llençol. Em pregunto si pot ser, serà un fantasma?
No arribo a dormir perquè fa molt fred, decideixo anar a agafar una manta al menjador. Escolto com uns passos que venen del passadís. Veig que és el meu germà petit que porta un llençol blanc a sobre amb una làmpada a sota per semblar un fantasma, volia fer-me por. Era Halloween.

Judith Ramonet Blasi _3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Em vaig aixecar del llit amb molta mandra, com de costum. Era un dia com un altre, amb la mateixa rutina de sempre. Però presentia que passaria alguna cosa extraordinària. El pare ja havia marxat i la mare era a l’hospital. A la meva futura germana no li faltava gaire per néixer. Vaig marxar de casa i em vaig dirigir cap a l’escola. A la segona hora em van cridar a secretaria. El meu pare m’hi estava esperant. Em va dir que no em preocupés que ja ho entendria tot quan arribéssim a l’hospital. Quan vam arribar la vaig veure, amb un somriure i amb la meva germana entre braços. No vaig poder evitar plorar d’alegria. Ja havia arribat!

Xavi Navarro_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
No sé com començar, però si recordo aquell dia tan fabulós. El dia que vaig veure la meva primera alba. Va ser tan bonic, tan bell que no sé com expressar-ho. Va ser el més preciós que vaig veure en la vida. Quan vaig veure allò em va arreglar el dia i tots els problemes. Es notava la fresca brisa de l’alba sobre els camps encara glaçats. Les cases i edificis començaven a il·luminar-se i brillaven amb un to ataronjat gràcies al sol que començava a sortir. Els ocells indicaven el nou dia amb els seus cants agradables. Recordo perfectament aquella alba. Era tan bonica, tan perfecta. Podria resumir-ho com el millor dia de la meva vida.

Aroa Crespo Martínez_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Era a principis d’estiu. La Mireia anava buscant el seu gosset extraviat pel bosc. Veié una gran casa enmig d’un planell i trucà a la porta. Obrí la mestressa de la casa. Li preguntà pel seu gosset i la dona, en ser molt tard, li aconsellà passar la nit allà. La nena acceptà. La mestressa de casa li ensenyà l’habitació on es quedaria. Quan entrà, quedà desconcertada. Veié una colla de fotos on sortia ella i li resultà molt estrany. En tornar al pis de sota es trobà una nena igual a ella. Les dues quedaren sorpreses. Parlaren i resultà que eren germanes bessones. De ben petites les havien separat els desacords dels seus pares.

Aina Albós Corbera_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Cada any passava el mateix. Cada any la mateixa història. Cada any el mateix sentiment. Repetidament, cada any. En una petita ciutat, cada estiu dos joves es trobaven i s’enamoraven bojament un de l’altre. I pensaven sempre el mateix, que el seu amor era etern i invencible per sempre. Però cada any la història tenia el mateix final, el seu pitjor malson es complia, i ells es veien obligats a separar-se. I l’únic que els quedava sempre era un record i un cor trencat. Tan a prop i al mateix temps tan lluny. I aquest era el pensament que tenien tots dos, al mateix moment, però en diferents llocs, molt llunyans un de l’altre. Llunyans.

Nil Correia_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Em trobo en una sala d’espera. La recepcionista s’incorpora i diu el meu nom. M’aixeco i em dirigeixo a una estança on hi ha un escriptori i cadires al seu voltant. És com un escenari d’una obra teatral. No puc bellugar les mans, estan lligades a la meva esquena i, darrera meu, hi ha sempre un home alt que vigila els meus moviments. Sec en una cadira i una dona amb mal geni m’acusa d’un crim. I un home comença a defendre’m. Entre ells parlen sobre els meus actes i sembla que no es posen d’acord. De cop, el jutge pica a la taula amb un martell i diu que la sentència sortirà la setmana vinent, que de moment se’m declara culpable.

Tània Botelho_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Els pares estaven preocupats perquè no sabien on era, temien que m’hagués passat quelcom. Primer, creien que estava a casa d’una amiga, però no. Després, que estaria amb l’àvia, però tampoc. Estaven desesperats pensant el pitjor: que m’havien raptat. Van trucar a tothom per preguntar si m’havien vist, ningú en sabia res. Només quedava una alternativa: avisar la policia. Van tardar en contestar perquè era festa. Llavors, vaig aparèixer, era 28 de desembre, el dia dels innocents tot i que no els va fer cap gràcia. Havia estat una broma sense maldat, però vaig aprendre que això no s’ha de fer, imagina’t si hagués passat de veritat!

Clàudia Barbosa_3ème E Lycée Comte de Foix
Quan has nascut, ploraves i tots els que estaven al teu costat somreien, viu la vida, arrisca’t per un amor si això és el problema, no tinguis por dels més grans, fes el que et doni la gana, llança’t a ballar, cantar, viatjar, viu noves experiències, enamora’t les vegades que vulguis, no deixis que els altres facin la teva pròpia història, perquè quan vas néixer ploraves, viu la vida de tal manera que quan moris somriguis i els que estaven, estan i estaran al teu costat plorin. Viu la vida com si fos l’últim dia. Mai deixis que els altres entrin en la teva vida, perquè al final t’encadenaràs sense saber que tu tens la clau.

Marta de Abreu Gomes_3ème E Lycée Comte de Foix
Juliol 2019; per fi tinc 16 anys i com el meu germà i la Mimi m’havien promès, estem en un avió anant cap a Londres. Sempre hi he volgut anar. En fotos ja em semblava una ciutat meravellosa. El meu germà i la Mimi ja hi havien anat moltes vegades, llavors ja havien preparat tot allò que faríem aquella setmana. Jo també havia buscat informacions de llocs bonics per visitar. Tenia tantes ganes de ser-hi que fins hi tot vaig pujar en un avió, la meva fòbia. No sé si podré quedar-me quieta molt més temps a dins d’aquesta cosa perquè hi ha turbulències molt fortes. No veig res. Una llum. Un soroll. Olor de cremat. I de sobte, tot negre.

Ona Olaskoaga Papió_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Surto al balcó, miro i veig la sortida del sol a la platja, com es trenquen les onades suaument. Aquest paisatge no l’havia vist des de la infantesa. De cop em van vindre tots els records d’aquella platja tan bonica. Quan tots els cosins i germans jugàvem plegats a fer castells de sorra, a saltar les onades. Quan pujàvem tots alhora al matalàs inflable i fèiem partits de voleibol o jugàvem amb les pales de platja i molts altres records. De cop em ve un aire molt fred que em trenca els records i veig que acaba de començar l’hivern. Em poso trista, però al mateix temps feliç per haver passat tots aquells moments amb la meva família.

Adrià Montenegro_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Ella… Ella és la que ens rodeja quan no podem fer una cosa. La que ens atura al intentar ser valents. Ella no té temor de res. Pot combatre-ho tot. Ella no té sentiments. Té preferència pels més dèbils, se sent més poderosa amb aquesta gent. Ella és la que s’amaga durant la nit a sota el llit. S’amaga dintre el teu cap. Ella, com ja he dit, és un sentiment, un sentiment maligne, un sentiment que tothom experimenta alguna vegada a la vida. Ella… és la por que ens rodeja amb un sentiment constantment totes aquelles pors que tenim, la por a perdre alguna cosa, algú… la por o la fòbia als pallassos, a les aranyes… És la por…