e_640

David Casal Martínez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Era l’últim minut de partit. De sobte un defensor va arrossegar-se per terra fins a arribar al meu peu, em va tocar, l’àrbitre va xiular, era penal. Era la nostra última oportunitat, l’esforç de tot l’any es reduïa a aquell penal. Si marcava, guanyàvem i pujaríem, però si fallava, tot estava perdut. Era un xut molt important per a tots, tots confiaven en mi i jo estava decidit a marcar. Vaig córrer per agafar impuls, estava a punt de xutar. De sobte, se’m va creuar un gos per davant, vaig saltar-lo, i al caure em vaig trencar el peu, i pensava que també el peroné, però no. Al final vaig haver de marxar en llitera sense poder xutar.

Alba Carmona Vazquez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Veig un blau intens, com el blau del cel però més pur. Miro, analitzo, em preparo, agafo aire i em deixo anar. Estic a l’aire, observo i m’encongeixo, faig la meva volta, torno a observar i em quedo mirant la cara de por de la gent. M’envaeix aquella sensació de quan creus que allò no acabarà bé, m’espanto. Veig la cara del meu entrenador, aquella cara de “fes ja l’última pirueta que teníem preparada”. La faig, torno a posar-me recta, analitzo, però ara no miro les persones sinó el cel, vull tornar a sentir aquella sensació del principi, aquell blau amb taques blanques que convida a volar. Em deixo anar i caic a l’aigua, recta i pura.

ADRIÀ GIL SÁNCHEZ_4t ESO. Col·legi Sagrada Família

Mai heu viatjat a algun lloc fora de la vostra ciutat amb avió? A un lloc amb una altra cultura? És bonic eh, però tota cosa bona té una part dolenta… el viatge en si mateix. No suporto viatjar en avió. Primer, si no pagues per un seient business et col•loquen en una cadira amb una o dues persones, depèn de la teva sort, al costat que poden fer mala olor. Segon, el menjar té mal gust el noranta per cent de les vegades i sempre està fred. Tercer, la pressió atmosfèrica i els marejos, que dic jo, no fa falta comentar res d’aquest punt, no? En resum, que encara que vagis a l’altra punta del món, ves-hi caminant, t’ho dic per experiència.

MIQUEL ALBÓS_4t ESO
Col·legi Sagrada Família

La tornada al col•legi és una etapa de la vida que a ningú li agrada, ja que és tornar a la rutina de cada dia d’anar a classes, i segons la persona és interessant, però com passa a molts, estar assegut en una cadira escoltant coses que t’avorreixen i acabes adormit, no és motivador. Si això ho mirem pel bon costat, tenim una cosa molt bona que a tots els agrada, que és tornar a veure els amics i companys que feia un estiu que no veies ni hi intercanviaves cap paraula. Però, fins que no canviï la cosa, l’única raó per motivar-te a tornar a col•legi és el que he mencionat, és a dir, les classes sense els amics no són classes.

ANTOINE LLOPIS_3ème J. Lycée Comte de Foix
Un dia d’hivern, amb molta neu, a les deu del matí, em vaig aixecar i vaig anar al Pas de la Casa a caminar fins a les dotze de la nit. Feia excepcionalment molt sol. Vaig tornar a casa a descansar, estava cansadíssim. L’endemà a les deu del matí tornava a fer sol. Em vaig llevar i vaig anar a caminar a Pal i a les 11.30 h començava a fer-se de nit, i jo vaig tornar a casa a dormir fins al 2040. Els altres dies vaig anar a treballar a la pizzeria com havia fet sempre. Feia molt fred, i a la ràdio vaig sentir que el sol s’havia adormit fins al 2040. Llavors el sol va sortir a les vuit del matí quan jo era al Coma Pedrosa ben content.

ALEXANDRA SILVA_3ème J. Lycée Comte de Foix
Sona el despertador. Em desperto, em dutxo, surto de casa. No hi ha classe, doncs me’n vaig a la muntanya. De sobte, em cau una pedra al cap i, sona el despertador. Em desperto, em dutxo, surto de casa. No hi ha classe, doncs me’n vaig a la muntanya. Ensopego amb una pedra i de sobte em cau una pedra al cap i sona el despertador. Em desperto, em dutxo i tinc sang al cap, surto de casa. No hi ha classe, doncs me’n vaig a la muntanya. Veig dues pedres al mig del camí plenes de sang, m’espanto i surto corrents però ensopego amb una de les pedres, m’aixeco però de sobte em cau una pedra al cap i aquesta vegada no sona el despertador…

Alejandro Parada_3r C  EA segona ensenyança de Santa Coloma

Era una tarda, el Piter estava jugant a la consola quan de sobte es va trobar dintre del videojoc. Desesperat per trobar-se atrapat dins d’aquell joc, de sobte va sortir un llop d’un motor estrany. L’animal li va manar que anés a la muntanya i que en sortís per la cova Negra. Però el Piter es va perdre i li va caure una pedra al cap deixant-lo inconscient. Mentrestant, va arribar una tempesta de neu que es va endur el protagonista dins de la cova, on va quedar protegit.
Res del que heu llegit és real, només ha sigut un somni ja que el Piter es va adormir mentre jugava a la consola.

Ariadna Sala Guàrdia_3r C EA segona ensenyança de Santa Coloma

He viscut sempre amb el meu pare, encara no he conegut la meva mare ja que va marxar de casa al néixer jo. Des de que tinc raó de consciència somio el mateix cada nit: estic a la meva habitació, em desperto a mitjanit i al mirar per la finestra veig la silueta d’una dona. No puc reconèixer qui és, és fosc, però hi ha alguna cosa dins meu que em diu que és ella.
És el meu aniversari i he convidat la colla a dormir a casa. Com cada nit, somio el mateix. L’endemà estem tots esmorzant, tot anava bé fins que se m’apropa una amiga de la colla i em diu: “Ahir al vespre vaig veure una dona que t’observava per la finestra.”

Andrea Márquez Adran_3r C Col·legi Anna Maria Janer
Aquells petons tan intensos, aquells somriures inesperats, aquells agradables instants de compenetració silenciosa. Somio dia rere dia els teus ulls brillants. En obrir els meus, però, m’adono que tot ja ha passat.
Llavors, recordo aquella fosca habitació del teu comiat, quan vaig endinsar-me en una tristor que encara perdura.
Em va costar, però vaig decidir que no podia seguir així. S’ha d’acceptar la mort. Cal viure intensament i valorar cada instant i cada persona que apareix al nostre camí.
Tu ja vas recórrer la teva vida. Ara em toca continuar-la a mi i en un futur llunyà només desitjo que algú em recordi com jo ho faig amb tu.

Martina Garcia Céspedes_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Em desperten els crits dels veïns del poble. Suposo que el motiu són els estralls causats per la tempesta d’ahir a la nit. Tornar a dormir és impossible, així que em refrego els ulls per treure’m la mandra de sobre. M’aturo al notar com les meves mans rasquen una mata de pèl que abans no hi havia. Obro els ulls com unes taronges, sorprès sobre manera. Si jo no tinc barba! M’aixeco d’un bot i m’encamino cap al lavabo entre encuriosit i espantat. Cada vegada se senten més crits, però jo els ignoro ja que estic pensant en la meva nova barba i la seva sobtada aparició. Però quan arribo al mirall jo també crido. Tinc la cara del meu avi!

Ainhoa ferradás_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

El 29 de febrer estàvem comprant roba al centre comercial amb la meva mare. A les cinc vam entrar a la perfumeria. A l’entrada una noia em va oferir una mostra d’una nova fragància. Era una olor embafadora i molt forta. Poc després van arribar dos atracadors amb pistoles. Un d’ells va disparar a una caixa de perfums a prop meu. Es va sentir una olor molt intensa de pólvora. Quan es va acostar l’atracador cap a mi va caure una ampolleta de perfum a sobre del meu cap. Primer vaig sentir l’olor d’un perfum molt pastós, finalment feia olor de ferro, de sang. Minuts després sonaven les sirenes. El següent que recordo és l’olor de l’hospital.

Anna Uran_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

Se t’apropa a l’orella, xiuxiuejant. És com si el temps es parés durant uns segons, com si tothom estigués pendent de tu, i d’ell. És difícil no sentir la seva presència tan a prop teu que pots sentir el seu alè. Es pot notar com la seva veu, tremolosa, inquieta, despistada, intenta evitar mirades, no vol que l’escoltin. Et toca l’espatlla per apropar-se més. Ho diu tot amb el tacte. La pell se’t posa de gallina, et dona un calfred que et recorre tot el cos. Et quedes de pedra, amb la mirada perduda, muda. Uns segons, uns segons són els que dura explicar aquell secret, tota la vida, tota vida és el temps que l’hauràs de guardar.

Lia Perarnau_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Un calfred em va recórrer l’esquena i em vaig llevar fent un bot del llit. Em vaig quedar paralitzada en veure que la porta de la meva habitació estava oberta. No era normal. Sempre la tancava amb clau abans d’anar-me’n a dormir. No recordava res de la nit anterior. Hi havia una carta damunt del meu escriptori. Una carta que no l’havia posada jo. Vaig aixecar-me i tota decidida vaig obrir la carta. Hi havia escrit el número dos. Un record em vingué de sobte. Era el novè matí que rebia una carta i que la porta de la meva habitació estava oberta… ara ho recordo, la primera carta era un deu… Què passaria quan arribés el número u?

Virgínia Graell_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc dins d’un bosc, sola, no veig res, és tot fosc. Realment, no estic segura de ser al bosc, però noto els cops de les branques, dures i pesants, que recauen sobre la meva esquena mentre camino. Em fa mal tot, tinc fred, i por. Noto com aquest líquid vermell i llefiscós que tots tenim regalima pel meu dors. Cada gota que cau a terra, ressona dins el meu cap, com el martell de la justícia que em sentencia a cada passa. Em moc al ritme d’aquesta pluja roja, lent i angoixant. N’estic farta, la foscor m’oprimeix, l’espai és cada cop més petit, però continuo avançant, sense saber on anar, buscant la sortida d’aquest infern infinit…

ANDY MARTIN HEREDIA_3r B COL·LEGI ANA MARIA MOLINER

Estava en un autobús volant i vaig saltar amb els meus amics Pino el gelat i el Merlis. Vam caure a Pisos Picados i vam matar a tothom menys l’Agustin51, un youtuber molt bo. Ell havia guanyat el torneig del Rubius, un altre youtuber molt ric. Quedàvem nou equips de quatre i nosaltres érem els millors de la partida sense cap dubte. Som imparables, som els Tetes Moraos. Ens vam trobar amb els youtubers però ells no sabien que el Pino també era youtuber, Splitz Gerino. Vam matar el Rubius i només van quedar l’Agus i el Mangle. Els Tetes vam sortir corrent mentre atacaven altres per l’esquena. Vam matar-los a tots i vam guanyar.

Diana Lopes_3r B COL·LEGI ANA MARIA MOLINER

Un grup d’amigues van anar a París. Una d’elles va agafar un avió pel seu compte, i va arribar més tard i ningú l’esperava a l’aeroport. No tenia diners per agafar un taxi, ni tenia telèfon per trucar. Un home es va apropar a ella i li va dir si necessitava transport, però ella va dir que no tenia diners. L’home li va dir que no calia que pagués. Li va agafar les seves coses i va anar cap a l’ascensor. A l’arribar on estava el suposat taxi, la noia no en va veure cap, però va veure un altre home amb una furgoneta sospitosa, i es va espantar. Va posar-se a córrer. Aquells homes la van seguir, però no la van atrapar.

Alba Moreno Neras_4t BCOL·LEGI ANA MARIA JANER

Això és la meva vida, una pàgina en blanc. Mai no saps què passarà. Hi ha dies que et despertes i et demanes: què hi faig, aquí? Mai no deixes de preguntar-te el perquè de les coses. Què és el que sents? Ràbia? Impotència? Amor?… No ho saps exactament, són tantes les emocions i sensacions que passen pel nostre cos que no saps diferenciar-les ni gairebé gestionar-les. Hem d’escollir l’alegria, la felicitat, l’acció… en definitiva, la vida. El que vam fer ahir ja és passat, el que passarà demà és un misteri. L’important és aprofitar l’avui. Si hagués pensat així ahir, hauria gaudit més cada instant. En canvi, avui, ja he fet tard.

Virgínia Acosta Oviedo_4t B  COl·LEGI ANA MARIA JANER

No tot passa com esperem. Qüestió de destí o de casualitat?
El destí és una cosa que desconeixem, és el camí que anem fent a conseqüència dels nostres actes. Casualitat, allò que passa sense cap raó, tot allò que no t’esperes.
Ell. Amor impossible. Aquell sentiment de no voler perdre una persona, quan ni tan sols la tens. Por que tot s’acabi, por a tornar enrere i a tornar a fer les mateixes errades del passat.
Conèixer gent, intentar-ho amb una altra persona… Tots els intents fallits, perquè encara és present dintre teu.
La meva realitat va canviar, vas arribar tu, i tot allò impossible va trobar una solució. Destí o casualitat?

Sergio Fernández Blanco_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia molt especial. Em vaig aixecar, vestir i rentar les dents. Vaig sortir de casa i hi havia moltíssima gent. Era un dia molt fred i amb molts núvols. Vaig tornar a casa a agafar una jaqueta. Quan vaig obrir la porta em va sobtar moltíssim tota la gent. Ella ja no hi era. Tot estava ple de brossa, periòdics pel terra. Totes les terrasses dels bars estaven buides i les taules, plenes de cafè, menjar i els diners de la gent. Vaig continuar caminant i vaig sortir del carrer. Vaig caminar per les rambles de Barcelona i encara no hi havia ningú. Només pensava en ella i en la forta esperança de trobar-la al final del passeig.