e_640

GHIZLAN ZARIOH HADOU_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte a la tarda vam anar a la platja i vam veure un penya-segat on la gent saltava. Vam decidir anar-hi! De sobte el meu germà va saltar, però van transcórrer tres minuts i no pujava a la superfície i, preocupada i atabalada, vaig tirar-m’hi. Quan vaig capbussar-me podia respirar, no m’ho creia però vaig començar a nedar com una sirena fins a trobar un poble amb un castell molt gran. El meu germà n’era el rei i jo també ho volia ser. Aquest fet va desencadenar una guerra entre germans que va cessar quan vam decidir ser-ho els dos. Finalment, ens vam quedar a viure en aquell poble meravellós.

JÚLIA CERÓN CASTRO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOXI

Fa uns mesos vaig anar d’excursió a la muntanya i vaig trobar una cova. Quan m’hi vaig acostar vaig sentir un soroll que em va espantar i vaig sortir corrents. L’endemà vaig decidir tornar-hi. Vaig arribar i vaig tornar a sentir aquell soroll del dia anterior. A l’entrada tot estava fosc i feia molt fred. Estava molt espantada però vaig continuar avançant-hi. Els sorolls se sentien cada cop més forts i propers. De cop vaig veure una cosa que es movia, m’hi vaig apropar i vaig descobrir que els sorolls que havia sentit venien d’un petit cérvol que tenia la pota ferida. Al final va ser una bona anècdota per explicar als meus amics.

MARIA VIEIRA SAÚDE_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Era un home vell i tranquil que vivia als afores d’Andorra. Quan tenia un problema, no l’afrontava, simplement l’esquivava. Les factures i els deutes s’acumulaven, però ell seguia tranquil, encara que ningú li oferia ajuda. Un dia, els seus fills van aparèixer a casa seva, però no per donar-li suport, sinó per preguntar com es repartiria l’herència. L’home es va posar trist perquè sabia que només els deixaria deutes. Decidit a canviar la situació, va començar a escriure llibres. Creia que eren bons i que amb ells podria guanyar diners per pagar els deutes i, potser, deixar alguna cosa als seus fills i així redimir-se. 

ZARAY YULIETH FERNÁNDEZ BECERRA_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Quan arribes a un país molt diferent, amics, cultura, persones, vida, tot és nou, però, per què? Perquè mai t’has imaginat començar de zero. És un sentiment particular de buidor i solitud. Ja no veuràs els capvespres iguals ni l’alba brillant, l’aire serà diferent. Tota la teva vida gira en un mateix entorn de solitud i alegria alhora, encara que ho tinguis tot no serà el mateix, fins que un dia t’adonaràs del que no vas poder fer. Malgrat tot, faran de mal recordar aquells moments que no ho tenies tot, però eres feliç, perquè et vas criar en un lloc de molt amor i tristesa així, encara que no tinguéssim el mínim, abundaven els somriures.

AXEL QUEIRÓS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una tarda tranquil·la. Estàvem a casa avorrits i els meus pares van decidir d’anar a la platja. Em va semblar bona idea. Vam anar a fer maletes i ens em vam anar. Quan vam arribar a la costa, ens em van anar directes a la platja. El mar estava calmat. Tanmateix, quan vaig trepitjar per primera vegada la sorra calenta, una sensació que soc incapaç de descriure, certa angoixa em va envair. Vaig tenir un mal pressentiment. Vam anar-nos a banyar. Jo seguia nerviós sense saber per què. Vaig notar que quelcom em tocava la cama i, amb ulls esbatanats i sense ser capaç ni de cridar, vaig veure que era una medusa petita i inofensiva.

SOFIA MOREIRA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls i mentre m’habituo a la llum de l’habitació, em venen petits flaixos de la nit anterior. Recordo que estava espantada i cansada, i que un grup de persones m’estava perseguint. Després d’haver recordat allò, intueixo que aquell grup de persones eren d’una secta de traficants i que em buscaven perquè els havia denunciat a la policia feia uns mesos. Van aconseguir agafar-me i tancar-me en un soterrani. Allí, em van torturar fins que em vaig desmaiar. I ara, ja completament acostumada a la llum, m’adono que en realitat estava mirant una pel·lícula i que només m’havia adormit davant la televisió creient-me la protagonista. 

CRISTINA NAVARRO CERCÓS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En entrar a l’habitació era tot diferent, tot estava fora de lloc i res era el que jo tenia. Vaig trobar el meu ordinador. Estava encès i l’únic que vaig veure va ser un missatge que deia: “Ves al menjador”. Hi vaig anar, però estava tot fosc; era com si casa meva estigués encantada: les llums pampalluguejaven i el terra cruixia al meu pas. Vaig pensar que em passaria alguna cosa, que no en sortiria d’aquella i que algú em devia estar esperant en aquella sala. Estava sol a casa i ja m’estava fent idees de com acabaria. Amb por, vaig obrir la porta i l’únic que vaig trobar van ser els meus amics darrere d’un pastís dient-me felicitats.

ARNAU MARTÍ VILA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Un dia vaig anar a un partit de futbol amb el meu equip i jo havia de portar la bossa de les pilotes, però me la vaig deixar a la plaça. La policia va pensar que era una bomba i van evacuar i blindar la plaça. Nosaltres vam anar a buscar la bossa i els policies no s’ho creien. Vam sortir a les notícies! D’aquest succés se’n va assabentar tot Barcelona, però no se n’ha parlat mai més. Aquesta anècdota és 100% real i li va succeir al meu pare l’any 1991. Més tard, quan anava explicant-ho a la gent, no s’ho creien, però jo tinc la intenció que vagi passant de generació en generació fins que Déu vulgui.

NIL FERNÁNDEZ VIEITEZ_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia previ al partit, tot l’equip vam anar a l’estadi per visitar el camp. Vam al·lucinar amb les dimensions. Ens van deixar veure els vestuaris. Però en cap  moment vam trepitjar la gespa del camp perquè els guàrdies de seguretat no ens ho van permetre. Em preguntava per què no ho podíem fer si l’endemà havíem de jugar el partit allí. Després de la visita al camp, vam tornar a l’hotel on estàvem allotjats i tots el jugadors ens demanàvem el mateix. A l’hora del partit, tots dos equips estàvem ansiosos per saltar al camp. En entrar-hi, cada jugador era engolit per la gespa. El camp ens devorava, ens convertia en gespa natural.   

ADRIÀ MÁRQUEZ_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

T’aixeques del llit, esmorzes, et prepares perquè tens partit a la tarda. T’entrenes per al  partit d’aquesta tarda amb els teus amics. Menjar en família. Després vas al partit més important de la teva vida. Et poses nerviós perquè això pot determinar el teu camí com a futbolista. El teu entrenador parla de les tàctiques amb el teu equip. Jugues el partit i ho fas molt bé. Guanyes el partit i la lliga i els millors equips  s’han fixat en tu. 

IZAN CHINCHILLA_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada en Marc, un nen curiós que vivia en un poble envoltat de boscos plens de misteri. Cada tarda, després de l’escola, sortia a explorar camins amagats. Un dia, es va trobar una petita capsa rovellada a la vora del riu. A dins hi havia una clau antiga amb una inscripció que deia: “Per a qui gosi descobrir el secret.” Intrigat, va passar setmanes buscant alguna pista. Finalment, va trobar una porta oculta darrere d’una roca coberta per la vegetació. Amb el cor bategant, va inserir la clau. La porta es va obrir i en Marc es va trobar un món màgic el qual mai s’hauria imaginat. En aquell moment va decidir abandonar el món dels humans i viure en aquell nou món màgic tan somiat.

RAUL CALDAS_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En Pau era un pobre adolescent amb els pantalons esquinçats i les sabates foradades. Sentia les rialles dels nens que jugaven al carrer. Ell no tenia joguines, però cada tarda se’ls quedava mirant. En veure que no podia jugar amb ells, s’estirava a la gespa del parc, mirava el cel i començava a imaginar-se formes amb els núvols. Un dia, va veure una forma d’un núvol que semblava un drac i somrient va tancar els ulls i es va dir: “Potser no tinc res, però la meva imaginació vola més lluny que qualsevol joguina.” Finalment, va sentir la llibertat d’aquells somnis que ningú li podria robar mai.

ONA FOLCH LINARES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

L’estiu passat, vaig anar a Itàlia amb la meva família. Vam visitar Roma, Florència i Venècia. Un dia mentre passejàvem pels carrerons de Venècia, vam decidir fer un passeig en góndola. El gondoler, un home encantador anomenat Marco, ens va explicar històries fascinants sobre la ciutat. Durant el recorregut, vam passar per davant d’un altre gondoler que cantava una cançó tradicional italiana. En Marco va començar a cantar amb ell, i aviat, tots els gondolers que ens envoltaven s’hi van unir. Era com una escena d’una pel·lícula! Estàvem envoltats de música i rialles, i va ser un moment màgic que mai oblidaré i que tornaria a repetir.

ÀLEX BARRAGAN_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai t’ha passat que havies de fer alguna cosa i sempre et dius: ja ho faré després? Doncs això és la procrastinació, no fer deures i obligacions quan toca, no començar projectes personals, no parlar a  algú, o potser sí però quan és massa tard… Arribarà un moment a la teva vida en què t’adonaràs que ahir tenies 18 anys, que anaves de festa i perdies el temps, i que ara, 10 anys després, amb 28 anys, no has fet el que un dia et vas proposar d’acomplir, d’aconseguir, de lluitar… Bé, doncs, a tots els lectors del Diari, feu les coses que tant desitgeu.Comenceu- les, feu-les ara. Perquè demà és el vostre 38è aniversari.

ELBA PÉREZ AGUSTÍ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Torno d’un dia molt dur. Cansada, agafo el bus. Baixo a la parada i vaig cap a casa. Pujo a l’ascensor. Busco les claus mentre sento l’emoció darrere de la porta. Quan l’obro ja sé qui m’està esperant. Em rep feliç i emocionada. L’abraço amb totes les meves forces i se sent aixafada. És com si s’hagués d’acabar el món, cada dia és especial. És un sentiment que no sé expressar i que molts no entendran. La connexió que pots arribar a tenir amb qui no et pots comunicar i aquest amor infinit que no t’has guanyat. Això és l’estima i el que compta de veritat. No sé què faré el dia que no hi siguis, però sé que m’acompanyaràs sempre.

Noa Vieira Coelho_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp

Soc una noia de 14 anys i tinc por de sortir al carrer. Passejo pels passadissos i em miren, parlen a l’orella i riuen. És la samarreta? O potser les sabates. Intento passar pel costat i ignorar els riures que sento. Sense cap raó, el pensament m’envaeix, com sempre. Estic farta de sobrepensar. Estic cansada que m’afecti tant el que la gent pensa de mi i vull que aquests pensaments s’acabin ja. Arribo a casa i no puc estar tranquil·la. No hi ha soroll, però el cap em ressona. No puc deixar de sentir els riures i, malgrat que no sé si són cap a mi, em sento observada. A l’habitació em sento segura, puc ser jo sense por del que diran.

Pau Garrallà_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’olor de la xocolata calenta et desperta. Sents el gust de les galetes que fa la teva mare ja abans de menjar-les. Surts de casa, fa un dia radiant. Després de la pausada pujada ve la baixada. Un descens ràpid, amb poques corbes que et dispara l’adrenalina. Sents el vent a la cara. Tots els ossos et tremolen. Vas tan ràpid que deixes els altres al darrera. Et sents lliure, ple d’energia, olores l’hivern, la neu, l’aroma de pi. Cada vegada estàs més cansat però les ganes et poden.Tens el tacte dels pals a les teves mans. Veus el paisatge nevat, taronja gràcies a les teves ulleres d’esquí.

Bryan Maia_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al petit llogaret de Sant Martí, cada any, el llac brillava a la nit de Sant Joan. La gent deia que eren les ànimes dels seus avantpassats celebrant. Una nit, en Marc, un jove inquiet, va decidir investigar. Va entrar al bosc i, a l’arribar al llac, va veure una figura lluminosa emergint de l’aigua. Era la seva àvia, qui li va dir que els records mai moren, només esperen a ser recordats. Emocionat, en Marc va prometre que cada any celebraria amb la seva família, mantenint viu el llegat dels que havien estat. El misteri del llac es va convertir en una tradició.        

ARNAU RODRÍGUEZ-ESCALONA CASTRO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’estiu és quan fa calor, això fa que hi hagi gent a qui li agrada i gent a qui no. Tots volem anar de vacances a la platja o a algun altre lloc. La tardor és de colors: ataronjats, grocs, marrons…Cauen les fulles dels arbres, fa fred i calor i no saps què posar-te. A l’hivern fa fred i el paisatge és blanc. Ens hem d’abrigar per no agafar un refredat. Hi ha gent que va a esquiar i altres es queden a casa. Durant la primavera els camps s’omplen de flors i fa una temperatura bona, però si tens al·lèrgies ja no és tan agradable ni la gaudeixes gaire. Cadascuna de les estacions és especial tal com és. 

ARIADANA RODRÍGUEZ COSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Pensant en els moments que hem compartit, m’he adonat que la persona que soc és gràcies a tu. Quan estava perduda, tu m’acompanyaves i trobaves el camí; en els moments més foscos hi veia gràcies a tu. Amb tu, els problemes desapareixien com si se’ls hagués emportat el vent i solament hi hagués lloc per a futurs records plens de diversió i alegria. No només ets la persona amb qui puc comptar, ets l’escut que em protegeix. M’encanten aquestes estones en què a través de la mirada sabem el que ronda per la curiosa ment de l’altra. Ets la persona amb qui comparteixo sang i la persona que em defineix. A tu, germana meva, t’ho dec tot.