e_640

ALMA MARTINÉZ_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Avui ha sigut un dia molt dur, només volia descansar amb el meu marit i el meu fill. Ells estaven dormint quan, de sobte: Ring! Ring!… Em va començar a sonar el telèfon. Jo l’ignorava, però no parava de sonar. Com que no volia que es despertessin, em vaig aixecar i vaig contestar. Al principi ningú responia així que vaig penjar. De sobte, quan estava tornant al llit va tornar a sonar, em vaig girar i vaig respondre. Estava bastant espantada, ja que era molt tard. Una veu estranya va respondre… —desperta’t, res és real, desperta ja—… On soc? vaig pensar. Soc en un hospital.  —Acabes de despertar d’un coma de 10 anys—. Res era real.

Ruben Gama_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Veient la televisió vaig sentir el timbre de casa. Em vaig aixecar i vaig anar cap a la porta per veure qui era. Vaig obrir la porta i vaig veure una caixa a terra. Vaig agafar la caixa i vaig entrar dins de casa. Vaig asseure’m per obrir la caixa i vaig trobar una carta en un sobre negre. Vaig començar a obrir-lo i vaig veure que era un sobre d’una persona amb qui em vaig barallar fa temps. Creia que era una carta de disculpes o per fer-nos amics, però la vaig llegir i no era el que pensava: eren tot insults. La vaig anar a tirar a les escombraries, però vaig sentir un soroll molt repetitiu, com un rellotge, i… BOOM! 

JOEL GONZÁLEZ_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Cinc anys abans la Segona Guerra Mundial, la família Reinz, una família pobra, vivia als afores d’Alemanya. Un dia, els pares van anunciar que havien comprat uns bitllets de tren per anar-se’n a un altre lloc. Durant el viatge, aquesta família es va fer amb la família Smith. La benjamina dels Smith, la Sofia, es va fer molt amiga d’en Sergi, el benjamí dels Reinz. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, els Smith van haver de marxar sense haver-se acomiadat. El Sergi li va donar un collar a la Sofia com a record i ella, a canvi, li va donar un ram de roselles. Finalment, quan la Sofia va marxar, el Sergi l’únic que feia era visitar el camp de roselles per recordar els seus millors moments amb ella, esperant tornar-la a veure algun dia. 

Gorka Montes_3r E EA SEG. ENS. DE STA COLOMA

Hi havia una vegada una família que no tenia gaires diners i estava molt malament econòmicament. El fill gran estava capficat amb una banda de drogues que es deia On my block, aquella banda era bastant famosa, sobretot era molt reconeguda per la policia. Un 28 de febrer es van organitzar amb una altra banda per fer un tiroteig a l’EA de Santa Coloma. Quan va començar el tiroteig, els alumnes van posar-se sota les taules. Tot era un caos absolut i van matar nou alumnes i dos professors. Finalment, quan va acabar el tiroteig la policia va vindre i ja no hi eren. Després del tiroteig les dues bandes es van ajuntar per comprar-se drogues i com el fill gran era el líder, es va emportar tots els diners ell. D’aquesta manera van poder ajudar la seva mare a pagar el lloguer. 

AITANA TEIXEIRA DA ROCHA_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El diagnòstic va caure com una cascada. La seva veu no s’escoltava. Les llàgrimes de la seva mare es quedaven a la seva ment. Què havia fet ell perquè ploressin? Res, no havia fet res, però tenia a veure amb el seu silenci. Els braços de la seva germana el cobrien com una manta. Ara sabia per què els pares ploraven d’amagat. Mai més escoltarien una paraula d’ell, només les seves mans en moviment. Mai seria el mateix a la família després de la notícia, mai més tornaria a ser el nen que coneixien quan va néixer, mai seria reconegut pel que era sinó pel diagnòstic. Tenia TEA i això significava que el controlaria el silenci molt temps. 

Naiara Lorente Montero_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

No era una relació normal com a altres famílies, a les magnífiques pel·lícules ni com normalment es veu. No sé si esteu preparats per llegir això… Una nena petita que vivia amb els seus avis des dels tres mesos perquè ells no volien saber res d’ella. Tenia visites amb ella, ho odiava perquè quan hi anava… la tancaven en una habitació sense llum. Aquella nena angoixada i sense saber què fer, amb molta por, plorava desconsoladament cada dia que passava, la nena volia ser feliç! Però havia de seguir anant a visitar-la, però un dia ella va embogir d’una manera inexplicable. Després d’allò, mare i filla no es van tornar a veure més. 

GUIDO NARANJO CASABELLA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa uns dies, passejant per Santa Coloma, vaig trobar-me una senyora molt estranya. Devia tenir uns setanta anys i no parava de cridar: “Volaré! Volaré!” Unes hores després d’aquest incident, vaig veure un objecte volador molt estrany, era la vella! Vaig quedar al·lucinat com havia aconseguit començar a volar, és més, com havia pujat tan amunt? La vella va sobrevolar tota la parròquia i va anar fins a Escaldes-Engordany. Ningú sabia com s’ho feia per volar, però al final va donar igual perquè la vella es va estampar. 

DANNA SALAZAR_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Abel i els seus amics estan molt il·lusionats, ja que aniran a una festa a passar l’últim moment junts abans d’anar a universitats diferents i no tornar-se a veure. Va ser una nit inoblidable, van cantar, beure molt. Cap a les sis del matí, la festa va acabar i van agafar el cotxe. Tot eren rialles fins que es van saltar un semàfor i van xocar contra un altre cotxe. L’Abel es va despertar a l’hospital, va intentar obrir els ulls però no veia res, estava cec per l’accident. Va tornar a casa preguntant pel seu millor amic, li van dir que no va sobreviure. Encara se sent culpable perquè era ell qui conduïa aquella nit.

ALBERT OSORIO RUBIO_3r A COL·LEGI MARE JANER

Em desperto. La muntanya m’acull amb el despertar del sol. Més de cinc ocells volant, dos muflons a la collada i un isard al pic. M’acosto a l’estany i veig dos truites. Cent metres més avall em trobo un pastor d’ovelles amb dos gossos d’atura i, a la seva dreta, un ramat de més d’un miler d’ovelles. I me’n vaig a la riuada de baix de la vall. Dos colors d’ aigua, una amb gran abundància de calci deixant les roques i troncs que cauen al riu d’un color blanquinós. L’altre riu amb grans quantitats de ferro. Baix del pic més gran d’Andorra hi veig un orri, abans en ple ús, ara és història d’un parc natural amagat. D’Andorra. 

MARINA MARQUÉS ROURA_3R A COL·LEGI MARE JANER

Cada nit, els llums brillen intensament, i el murmuri de la multitud em fa sentir viu. M’agrada l’adrenalina del moment, el soroll de l’aplaudiment que em fa vibrar. He après a fer trucs, a saltar, a girar; és el que se m’ha ensenyat. La gàbia, amb les reixes d’or, és la meva llar, però els records de la llibertat em persegueixen. Els nens em somriuen, em toquen, i jo els miro amb ulls plens de desig. Un dia, un petit em va deixar una joguina, un record del món exterior. Però quan la funció acaba, torno a la meva cel·la. Crec que demà la gàbia estarà buida; un altre crearà un nou espectacle. El meu cor s’atura amb la solitud. 

Caracteres: 694 | Palabras: 128 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

GABRIELA YANGUMA LEON_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Mai vaig pensar que aquell dia tan avorrit les nostres mirades es creuarien i des d’aquell moment no et deixaria de pensar, i que aquell dia es tornaria el millor de la meva vida. Vaig tenir tants somnis amb tu i al teu costat. Els nostres ulls havien dit tantes coses i, cada vegada que et veia, el món s’aturava. Cada instant era perfecte per mi. Cada vegada que et veia i em miraves, m’enamorava molt més de tu i m’il·lusionava. Fins que un dia em vas trencar el cor. Et vaig veure agafat de la mà i tan feliç amb aquella persona. Des d’aquell dia no et vaig veure de la mateixa manera. No nego que t’estimo, però ja no puc fer res.  

MIQUEL CASAL LLOBET_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig amb la meva moto de trial per la muntanya. Fa mal temps. Em separo del grup. Entro per un camí en mal estat. Passo per un arbust i de cop fa bon temps. Busco els amics, però no els trobo. Torno a seguir el camí per on havia passat. L’arbust ja no hi és. Torno cap al poble, ningú em recorda, només un senyor que havia desaparegut feia molts anys de la mateixa manera que jo. Li explico el que ha succeït i em diu que només podré tornar si hi vaig en menys de 20 minuts o, si no, hauré de tornar a esperar cinc anys perquè es torni a obrir el portal cap al món en el qual visc. Pujo el màxim de ràpid, tinc l’arbust al meu davant… 

Caracteres: 696 | Palabras: 141 | Párrafos: 4 | Líneas: 14 /11 | Columnas: 1

DIEGO CALERO_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit, tenia mal de cap i no trobava el meu germà, se suposa que ja havia tornat del seu treball, però no estava enlloc. En sortir de la meva habitació vaig veure el meu gat mort, vaig quedar corglaçat. Sota el seu cadàver hi havia una nota que deia “sempre vaig preferir els gossos”. Tot seguit vaig buscar els meus pares, però… Estaven morts i també hi havia una nota, que deia “pares” qui els necessita? La solitud és el millor no creus?”. No podia creure el que estava presenciant. Estava paralitzat quan de sobte vaig ser apunyalat. Era el meu germà, tenia una mirada freda i penetrant i deia: La solitud és el millo

ABDE NNOUR LAGMARI_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

On sóc, què hi faig aquí, el silenci és sepulcral, no veig a ningú, la solitud m’envaeix. Què sento? No pot ser! Per què hi ha tanta gent armada? No pot ser! Acaben de tirar una bomba al meu costat! Afortunadament he sobreviscut. Uns minuts després caic a terra, m’he desmaiat, no sento res, la meva vida queda aturada uns minuts. Em precipito en un món desconegut, desconnecto uns instants. De sobte em desperto. Estic viu. Què hi faig aquí? Estic envoltat de cadàvers, gent ferida, crits angoixants, plors desesperats… AJUDA!!  Ningú em sent, ja no tinc més forces! Algú em toca, sento l’última palpitació, l’últim esclat. Adeu, món crue

JORDI BATALLA JULIÀ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre he viatjat amb l’exprés antic. Quan hi pujo l’olor i els seients em transmeten un munt de records, des que era petit fins a l’actualitat. Les imatges m’arriben com els flaixos d’una màquina de fer fotos antiga. Als cinc anys hi vaig pujar per primera. Encara recordo l’airet que m’acariciava la cara. Quan vaig començar secundària, hi entrava diàriament: amb els amics, amb la família, escoltant música, amb els deures a la mà… Avui estic assegut a l’estació, observo un nen de cinc anys i penso que aquesta història es tornarà a repetir però no seré jo el protagonista. Et trobaré a faltar. Avui me n’he acomiadat. Ens mudem de ciutat.

POL ARRUFAT TURMO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

S’apropa a la vora, a baix sent com es mou l’aigua, el tic-tac del rellotge, l’expectació del públic. Cada vegada està més decidida a saltar. Aquella setmana, amb tan poc descans i tant treball ha quedat ben tocada, però el que l’ha liquidat ha estat el divorci del seu, ara, exmarit. Després d’uns dies de debat ha acabat perdent els seus dos fills i la casa per la qual ha treballat tant de temps. Els bons records ara la colpegen. Treu el cap i veu la caiguda que li espera. Recula cap endarrere. De sobte, sona una botzina i decidida arrenca a córrer. El buit als seus peus i, de cop, ingravidesa, silenci, oblit, una capbussada perfecta.

MARCOS BUSTAMANTE_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER 

–Carla, t’estimo. M’enamora el foc avellana que s’encén als teus ulls. M’encanta el riu daurat que comença al teu cap i acaba a la teva cabellera. Quan veig el teu nas, perfecte i preciós com tu, m’agrades encara més que abans. Em moro per besar els teus llavis, suaus, com la teva personalitat. Donaria el que fos per passejar mentre les nostres mans es toquen tímidament. Vull que estiguis al meu costat, per donar-te suport els bons i els mals moments. Ets la meva alegria, el meu somriure, el meu tot. No puc viure sense tu. –És molt bonic tot això que em dius, però no soc la Carla. Soc el Joan, el carnisser. T’has equivocat de número. 

MICHAEL FOMIN_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

A la cabina d’un avió regna la pau. Algunes persones estan dormint, altres es distreuen amb el mòbil i n’hi ha que, nerviosament, miren per la finestra. S’estan preparant per al llarg vol que tenen al davant. L’hostessa de vol està oferint als passatgers cafè, sucs, i refrescs. Hi ha algunes turbulències que mouen ferotgement l’aparell. Truca al pilot per demanar-li què ha passat. Aquest li contesta que no hi ha res fora de l’habitual, no cal preocupar-se. Deixa el telèfon sabent que aquelles eren les seves últimes paraules. Treu el pilot automàtic i força el comandament de l’avió cap avall, enfonsant-lo a l’oceà Atlàntic.

LARA FREITAS_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Són les 17.30 h, vaig a entrenament. Allà em desfogaré de tot el que m’ha passat al col·le. A més, d’aquí a una setmana tenim una competició individual i vull guanyar. Sona la música, em concentro i el meu cos comença a moure’s al so del ritme. Pam: mà a l’aire, maluc de costat, aixeco una cama i faig la volta. El meu cabell s’allibera. Rellisco a terra com una serp, m’aixeco i faig el pas final. De cop, s’escolta una ovació. No era un assaig, estava a l’escenari entre el públic veient la meva família orgullosa aplaudint molt. Quina gran sensació sentir que l’esforç ha valgut la pena i poder gaudir d’allò que més t’apassiona: la dansa. 

EDITH FERNÁNDEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANA SANTA COLOMA

Cada dia m’aixeco sabent que em toca la mateixa rutina de sempre: despertar-me amb la maleïda alarma volent estampar-la contra la paret, dutxar-me, vestir-me, esmorzar i, sense adonar-me’n, ja estic al cotxe anant cap a l’escola; sabent que he de sentir la veu d’aquell profe que fa que m’adormi. Sempre el mateix, no canvia res. L’endemà comença de nou i així dia rere dia… fins que, quan resten 5 minuts perquè soni el timbre, només penso a entrenar… la meva passió… Arribo il·lusionada, per fi el millor moment del dia… Em canvio sabent que gaudiré a tope i començo a jugar, pim, pam i, de sobte, un cop fort al genoll ho canvia tot…