e_640

OLIVIA ORDOÑEZ KOFFI_3 ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

De vegades trobo que la vida és dura, que ser humà és difícil. Per què? Els animals només: dormen, cacen i la vida és lliure per a ells. En canvi, nosaltres tenim tantes coses a fer, penso que quasi sempre, el dediquem al treball. De vegades també em dic que em vull morir per poder ser un altre astre. M’agrada que el món evolucioni però el d’abans potser era millor, no? Estaríem vivint les nostres pròpies aventures o passions i tindríem la sensació d’estar lliures, estar lliures com ells… Però tots aquests coneixements del món d’avui que aprenem cada dia, com la tecnologia, no la trobaríem a faltar?

UNAI GALLEGO BASSO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, uns amics estaven al seu vaixell i de sobte van sentir un soroll de dins de l’aigua, semblava un animal gegant que no coneixien. Llavors es van cabussar per buscar-lo, però no van trobar res. Més tard van decidir de tornar a casa per assegurar-se que no estiguessin en perill. L’endemà, van tornar amb els vaixells de seguretat de la policia Marina i, després de molt temps de cerca, no van trobar res. Llavors van decidir deixar de buscar-lo. Els dies passaven i la curiositat de les persones augmentava per descobrir-lo, però en el moment menys esperat el monstre de joguina tornava a atacar el vaixell de Playmobil.

GIL REIG DÍAZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan la meva àvia em preparava galetes de nata. Recordo la il·lusió dels meus pares en veure néixer els meus germans. I la meva.  Recordo tots els dies del meu aniversari. Recordo quan jugava a futbol al parc de Sant Julià. Recordo els amics. Recordo els meus avis, el meu equip de futbol, els meus companys d’equip. Recordo quan es va morir la meva besàvia, no vaig deixar de plorar. Recordo la il·lusió de quan vam guanyar la lliga andorrana. Però també recordo l’accident que vam tenir cap a Grècia. I recordo l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, on em van portar. On crec que soc ara. Ja no recordo què va passar després.

ENZO LAUTARO QUIROGA_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

El Roger i el Leo són tots dos els millors atacants de la lliga. El Roger, carismàtic i simpàtic, el Leo, més reservat i prudent, però tots dos amb la mateixa passió. La final els situa en camps contraris, el partit comença i el Roger es prepara per xutar i marcar el primer gol, seguit del segon. El Leo està entre l’espasa i la paret. Ha de remuntar i sap que no serà cosa fàcil. Arriba el contraatac. l el Leo marca el 2 a 1, inesperadament arriba l’empat al minut 90. L’àrbitre afegeix 2 minuts, una ocasió insòlita per als dos contrincants, el Leo aconsegueix ubicar-se dins de l’àrea, una oportunitat única per aconseguir la victoria. Oh NO!

AARON SALGADO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ell estava confós, no sabia on era ni què feia fins que un dolor insuportable als dits el va despertar. Amb un primer pensament de por va mirar-se les mans i es va dibuixar un somriure al rostre sabent el que passava, per què li feien mal els dits, on era i de què escapava. Va ignorar el dolor i va seguir tocant la guitarra fent una melodia relaxant, res pausada, sense parar, cap error, cap pertorbació. Ell i el seu instrument, el transportava a un altre món, on tot era tranquil i no hi havia problemes. Quan va acabar de tocar va tornar al món real, un món ple d’inquietuds, no es va preocupar, sabia que tenia la clau per escapar.

CARLA VÁZQUEZ_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Abans d’anar a dormir es comencen a notar els nervis, no puc dormir. El matí del dia següent  m’aixeco molt cansada, amb els mateixos nervis que a la nit. S’atansa l’hora i els nervis són més forts, arribo al camp i entro al vestuari, començo a preparar-me. Els entrenadors ens comencen a dir l’estratègia i també ens diuen les titulars i soc una d’elles, també em donen la sorpresa. Soc la capitana i comença la pressió dels primers minuts. Va ser aterrador però a poc a poc els nervis van minvar, totes juntes fent un equip. Vam aconseguir uns dels millors partits de la lliga. I vam ser primeres. Ens van felicitar.

NOA MOREIRA_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir al matí em vaig aixecar del llit i em vaig trobar un ocell petit i molt graciós a la finestra, em mirava sense parar i em perseguia per tot arreu, semblava que em volia parlar però no l’hi vaig donar importància. Vaig baixar a la cuina, on el pare m’estava preparant l’esmorzar, vaig sortir de casa corrent per no perdre el bus. Mentre anava a la parada de bus l’ocell em va començar a parlar, em va dir que a partir d’aquell dia la meva vida canviaria però no li vaig fer cas. A l’arribar a casa em vaig trobar el pare a fora i li vaig demanar què passava, em va dir que la mare havia mort. Em va ensenyar la foto de la mare morta…

JOSEP MARIA SAMSÓ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

El dimarts, 15 de novembre del 2015, va haver-hi un atracament al banc de Santander a les 10.30 h del matí. Van portar al jutjat un possible sospitós que rondava pels voltants. “Senyor jutge, ho prometo, jo no he sigut, no he ni ajudat, ni fet cap tipus d’acte que hagi contribuït a l’atracament del banc.” “Doncs si no has col·laborat en l’atracament del banc, tot i que estaves a prop del lloc dels fets de manera sospitosa, i se’t titlla de còmplice, donat que no tenim cap prova, et declararé innocent. Per tant, no tindràs cap tipus de condemna.” “Gràcies, senyor jutge, pot estar tranquil, que ha fet bé en declarar-me innocent. No ho tornaré a fer…”

LUCAS PELÁEZ GÁMEZ_3r B Col·legi Sant Ermengol

Estàvem de càmping i volíem anar a PortAventura, però plovia molt i hi vam anar l’endemà. Un cop allà, feia molta impressió. Senties una mena de pessigolles a la panxa. Hi havia molta cua, però l’espera va valdre la pena, perquè un cop has pujat al Dragon Khan, el cervell se’t desmunta, i al Shambala sembla que cauràs. També hi ha l’atracció de la caiguda lliure. Des de dalt veus tot el parc: quines vistes! Quan puges a una muntanya russa, un festival d’emocions t’endinsen en l’atracció. És un tipus de por, d’adrenalina, de llibertat. Un cop te’n vas, ja no t’ho treus del cap.

MARTINA NAUDI ARENY-PLANDOLIT MARTÍNEZ_3r B Col·legi Sant Ermengol

Una tarda freda, el carrer ple de llums, passejo per la ciutat, amb xocolata desfeta a la mà, l’olor de dolços envaeix la ciutat. Les mans ben fredes, el nas ben vermell. És Nadal i ho veiem als carrers; avingudes plenes de felicitat, vida i il·lusió. La gent somriu d’orella a orella. Les rialles se senten pels carrerons, tothom està content. De sobte, un soroll intens ressona pels carrers, que s’inunden d’un silenci absolut que en poc temps es transforma en crits de desesperació. Unes llums blaves i vermelles es veuen al fons, i aquella cinta groga característica comença a rodejar el perímetre. El Nadal s’ha acabat.

Eva Franco Garcia_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una tarda d’estiu, amb els amics vam decidir anar a un hotel abandonat. Vam haver de pujar la muntanya. Quan vam entrar, un amic que era davant i que ja hi havia estat abans ens va espantar. Després vam seguir per l’hotel, quan de sobte vam sentir uns sorolls. Pensàvem que era el nostre amic, però ell va jurar que no ho era, i algú va dir que faltava un del grup i vam sentir un crit. Ens vam espantar tots, i el nostre amic va decidir anar-hi. Li vam dir que no hi anés perquè podia ser perillós. Però com que era un tossut hi va anar igualment, el vam buscar tota la tarda i no els vam trobar a cap dels dos mai més.

Rafel Calero_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Havíem quedat al parc, com tots els diumenges. Durant el trajecte anava pensant en què faríem. Quan vaig arribar al meu destí i després de saludar els meus amics, vaig veure que un d’ells no hi era, el Raul. Era estrany que no hi fos. Sabíem que tenia problemes a casa i a l’escola, però no sabíem com ajudar-lo. Havíem anat a buscar-lo, fins a casa seva. La sorpresa fou tan gran!! Hi havia ambulàncies i estaven cobrint un cos. En aquell mateix instant, vaig trucar al meu amic. El so del mòbil provenia de la llitera. Era del nostre amic, que s’havia suïcidat i nosaltres no vam poder fer res per ell. Ja era massa tard.

NEREA ALBEROLA HERRERO_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

La mare em va dir que podia viatjar a París per veure la família. Tothom em deia que París és la ciutat de l’amor. Jo només m’havia enamorat una vegada i m’havia trencat el cor. Un dia, vaig pujar a la Tour Eiffel, i quan era a dalt, vaig tenir vertigen. El que jo no sabia era que hi havia algú més mirant-me de reüll. Vaig veure un noi que em recordava algú que ja havia vist, però no li vaig dir res, em va mirar amb aquells ulls blaus que em van enamorar. Vaig estar pensant en ell. De sobte, sento que algú em xiuxiueja a l’orella i em diu que s’alegra de veure’m però que no podem estar junts. Em tornava a trencar el cor.

MARC FERREIRA LOPES_3r A COL·EGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Quan tenia deu anys el meu pare, la meva madrastra i la meva tieta ens havien comprat entrades al meu germà i a mi per anar a PortAventura. Jo estava molt content i esperava amb ànsies que arribés el dia tan esperat. Quan va ser el dia estava molt eufòric. Un cop al lloc, vam dir que primer aniríem a totes les atraccions d’aigua. A les dues de la tarda vam anar a menjar uns kebabs. Jo tenia por de pujar al Shambala  i em vaig quedar esperant amb la meva madrastra. Quan marxàvem, em vaig penedir molt de no haver-m’hi tirat. Em sap greu ser tan poruc!

THOMAS HOXHA_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Al fons d’un taller oblidat, un grup de cotxes antics remugava. El Ramon, un Volkswagen Beetle verd, recordava nits de velocitat. La Maria, una Cadillac rosa, es va aturar per escoltar-lo. El Ford Mustang, amb cicatrius de vells accidents, va confessar que temia no tornar a córrer. Tots compartien un anhel de glòria perduda. Van decidir escapar del taller. Van tornar a sentir l’adrenalina, però un cop a la carretera, la por els va envair. En cada gir, es preguntaven si la seva amistat resistiria. Quan van veure els seus successors avançant-los i burlant-se d’ells, es van consolar convençuts que a ells també els passaria el mateix. 

BRIAN SILVA_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

En un poble, als afores de la ciutat, rondava una llegenda que era molt extraordinària i molt difícil de creure. Ningú creia en ella, tothom deia que era impossible que hagués passat, però jo creia que sí, que podia haver estat certa. La llegenda tracta d’una muntanya que un sol dia a l’any canvia de lloc, molt extraordinari, no? Per a mi sí, però el dia és desconegut i mai se sap quan podria arribar el moment, però jo he estat investigant anys i sé una cosa que pocs saben. Ara, l’únic que em queda és determinar el dia i l’hora exacta. En una casa a la muntanya hi ha un monjo que sap quan serà, aniré allà per esbrinar la veritat.

HÉCTOR FERREIRA PARDELL_3r B COL·LEGI MARE JANER

Era l’últim dia i el vam passar junts. Vam anar al cinema i al parc. Però res ens feia esborrar de la memòria el que passaria l’endemà. El Martí havia de marxar a la guerra. Una guerra que no havia decidit i l’havia de fer seva. El vaig acompanyar fins a l’aeroport. Vam estar junts fins a l’últim moment. Ens vam acomiadar amb un petó i se’n va anar. Mitja hora després, encara no podia assimilar el que acabava de passar. En arribar, vaig agafar la nostra foto de casament i la vaig abraçar amb totes les meves forces. El record és ben viu, encara. Aquests dos anys no han pogut esborrar-te. Continuo escrivint-te. Què serà de tu? 

Clara Silva Revert_3r B COL·LEGI MARE JANER

Petita Puça, em coneixes des que vaig néixer, encara que no eres meu, eres dels avis (que eren els meus veïns de sota). Hem viscut tants passeigs com aventures junts. També has passat per dues mudances, la dels avis i la meva. Hem anat a fer sopars tots junts. Has conegut la meva germana petita, has vingut a tots els meus aniversaris, a l’últim i inoblidable tretzè (un aniversari increïble gràcies a tu. Sé que els pròxims no seran el mateix). Hem anat a la muntanya, ens hem quedat a casa d’altres a dormir… Ara fa un any que vas marxar a un lloc desconegut per al qual ningú està preparat. Mai t’oblidaré petit amic de quatre potes. 

ANAS ZARIOH_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, uns joves de divuit anys estaven al carrer. Un noi del grupet va proposar anar a uns edificis, tallar el corrent i sortir corrent. Després d’haver tallat la llum a uns vint-i-cinc edificis, va arribar la policia. Els nois, que havien entrat en un altre edifici per privar-lo de llum, en sortir van veure la policia i, per instint, van fugir; però un agent va agafar dos dels nois i els van interrogar. Perquè els pares no els esbronquessin, van dir als policies que ho havien fet uns nois anomenats Moha i Adam. La policia va detenir els dos presumptes culpables i el jutge els va sentenciar sense miraments, perquè eren àrabs. 

Caracteres: 686 | Palabras: 122 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

LINO ALTABAS CORDENTE_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és la tornada al col·le i hi ha un nen que seu sol al bus. Es diu Alexandre. Els altres nens es burlen d’ell i el veig trist. En baixar de l’autobús quatre nens li donen cops de puny. Baixo a ajudar-lo, però no em vol parlar. Voldria ajudar-lo, però no sé com fer-ho. En sortir de l’escola el dimecres el veig amb quatre nens que l’intimiden. Quan pujo al bus ho explico tot al xofer, que em diu que coneix la seva mare i que parlarà amb ella. El dijous no veig l’Alexandre, però no em preocupo. Potser comença més tard que jo. El divendres tampoc no el veig i em preocupo una mica. No l’he tornat a veure cap dia més a la meva vida.