e_640

Clàudia Pons_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

De tant en tant desitjaria tornar a aquells temps quan, un matí de primavera ens sorpreníem passejant pels jardinets de Gràcia. Jo parlava pels descosits. Tu assenties i rumiaves un lloc per dinar. En una colada de metro érem a la Vila Olímpica degustant un bacallà fresc i, per si m’havia quedat amb gana, m’obries les portes de la Boqueria.
Et demanava descansar però tu ja enfilaves els búnquers i vèiem com la ciutat enfosquia. Ja entrada la nit, gaudíem fent de “guiris” a la Sagrada Família, entrant als bars del carrer Marina i cantant al vell ”pub” irlandès.
Ben mirat potser només ens unia l’amor per Barcelona.

Raquel Balboa _1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

D’enemigues moltes, però com ella cap. Tothom en parla. Segurament tu també l’has nombrada algun cop. No sé com és, però me la puc imaginar: alta, rossa, prepotent i poderosa. A casa meva s’ha tornat més important que jo, m’ha pres el protagonisme. Fins i tot, ha captivat el meu estimat, ara dóna més prioritat a ella que a les meves carícies. Les meves amigues ja no comparteixen amb mi tardes de cinema i sopars divertits, ella ha ocupat aquests moments. Ningú ja no pensa en mi, estic gelosa i contra ella no puc lluitar. No té cara ni ulls, no és humana. Però m’he pogut assabentar del seu nom: CRISI, MALEÏDA CRISI!

Liliana Oliveira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Quines llums! Tot és tan bonic! Quines estrelles i lluna més grans. El mar va i ve rítmicament portant la seva peculiar olor relaxant. La llum de la lluna es reflecteix al mar. Veig un estel passar. M’estiro damunt la sorra. Sento com a poc a poc m’enfonso. Vull alliberar-me però no puc. Lluito amb la foscor i la sensació d’ofec s’apodera de mi. Vull mirar el cel, vull tornar a mirar aquelles estrelles que tant havia admirat. Vull tornar a aquella sensació de llibertat i felicitat incomparable. No puc respirar, m’estic morint? És això el que se sent? Obro els ulls i un senyor vestit de blau, exclama: –és aquí, per fi ha despertat!

Raquel Rizos_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

En obrir el meu frigorífic, em vaig adonar que era molt dur viure sol. Feia setmanes que no anava a comprar, això ho feia ella, la meva dona. Des del divorci, res no era com abans. Era urgent i vaig anar a comprar. Les bosses pesaven molt. Obrint l’ascensor, les bosses em van caure a terra, vaig sentir com el pot de confitura es trencava. Les meves mans tremolaven. Hi havia un home mort. Hi havia bosses al seu voltant. Em vaig apropar, era molt semblant a mi. Era jo! Tot es va tornar molt fosc. Vaig sentir la veu de la meva veïna, cridava. Tot continuava fosc i tenia molta son. M’adormia per última vegada.

Andrea Dobarro _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Aquell fred dia de novembre vam rebre la visita d’uns senyors força estranys. Portaven uns uniformes de cuir i unes botes molt dures. Quan vaig aixecar-me el primer que vaig veure va ser la mare plorant i el pare parlant amb un home molt alt sobre una estrella d’un tal David. La mare em va dir que agafés tot el que pogués, perquè havíem de fer un viatge molt llarg del qual no tornaríem. Vaig agafar molta roba, les meves joguines i la meva guardiola, però no podia deixar-me mai en Teddy. Quan vaig sortir de l’habitació aquells homes em van agafar amb violència, i l’únic que se’m va ocórrer va ser prémer del braç ben fort d’en Teddy.

Ariana Alonso _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

I jo sempre em demano: i què passaria si..? Sóc a la parada, i sé amb tota seguretat que si pujo al pròxim autobús que passi em trobaré amb un xofer, amb certs viatgers, i que, durant tot el viatge, em creuaré amb un irrellevant nombre de cotxes. I què passaria si… agafés l’autobús que ve just darrere d’aquest? El xofer seria un altre, els viatgers no tindrien res a veure amb els de l’anterior viatge i ens creuaríem amb cotxes completament diferents. Això significa que la mísera diferència de cinc minuts, entre autobús i autobús, pot convertir el dia més avor­rit del món en potser l’aventura més trepidant que haguem viscut mai.

Aleix Segarra _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Ja està. Que lluny que queda la Terra!, penso. Després d’un trajecte amb pocs contratemps, finalment hem arribat. L’únic soroll que se sent és el cruixir dels titànics motors en refredar-se. Tothom està en silenci, expectant. Ara és el moment. Em correspon a mi fer el proper pas: la culminació d’aquest viatge tan diferent dels altres. No competim amb altres nacions per ser els primers, perquè venim tots junts. No venim ni com a exploradors ni com a conqueridors, venim com a colonitzadors en un viatge sense tornada possible.

Leyre Monroy _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Allà es trobava ella. Era de nit. Sola, estirada a la sorra de la platja, remullats els peus per l’aigua. Tenia els ulls tancats. Pensava. El seu rostre semblava feliç, amb aquell meravellós somriure que la caracteritzava d’orella a orella. Se n’aixecà i començà a caminar per la vora del mar. Començà a cór­rer. A mesura que avançava s’anava trobant obstacles que superava amb força, valentia, lluita… I arribà a l’espigó. Tornà a jeure a la sorra. Estava cansada. Però el seu somriure característic no canviava. No havia deixat el llit de l’hospital. El metge li acabava de comunicar que acabava de superar una greu malaltia…

Noelia Bessa _1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu cos era a classe però la meva ment no. Estava en un lloc molt lluny d’aquí, en un món imaginari on només hi era jo i els meus amics. No hi havia professors, ni pares que ens renyessin, únicament nens. Nens corrent per tot arreu, tothom jugava, no hi havia cap baralla. Feia sol però corria una brisa suau que refrescava el dia. Jugàvem a futbol, cap equip guanyaria perquè no competíem, era un joc i res més.
–David! David! Estàs a la lluna, concentra’t o et castigaré.
Però per més que em renyessin jo tornava al meu món on no hi havia cap mena de problema, on tot era meravellós, com al meu món ideal on tot era felicitat.

Xavi Da Silva __1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava assegut al banc al costat de casa, estava plovent i jo sense paraigua, tenia el mòbil a mà però no el podia utilitzar perquè no tenia bateria i jo esperant. Estava tot sol, ja era tard, era de nit i jo continuava tot sol, esperant. Ja feia dues hores que estava assegut allí, encara ningú havia vingut a ajudar-me i continuava tot sol. Cada vegada em sentia més sol, estava xop fins al moll de l’os i jo encara allí, esperant. Tot de cop, la meva xicota va arribar, em va demanar què hi feia allà sota la pluja, després d’explicar-li-ho, em va fer un petó i vam entrar a casa. Això em va servir de lliçó, no torna a deixar-me les claus.