e_640

Francisco Garnica_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja és Nadal i a Andorra arriben els turistes. Estan decebuts ja que hi ha poca neu a les pistes. No neva ni tampoc fa bo, així que per consolar-se els turistes van de compres i d’aquesta manera aprofiten les ofertes. La pregunta que es fan és: nevarà? Però per Nadal no va nevar gaire i les estacions no van poder obrir i els turistes van marxar amb unes ganes increïbles d’anar a esquiar. Eren tants, que van col·lapsar tot Andorra durant un dia sencer. Algunes persones no van poder arribar a casa fins ben tard i això els va posar encara més nerviosos. Els conductors tocaven la botzina com si això  fes que la caravana desaparegués.

Carlota Veloso_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

La sorra s’escolava per entre els dits dels peus, la brisa em feia voleiar els cabells com una lleu carícia, el sol feia estremir cada porus de la meva pell. Faltaven escassos minuts per retrobar-me amb el Liam, la meva debilitat, ens havíem vist per última vegada a l’aeroport i ara estava aquí, per donar-li una sorpresa. Me’n moria de ganes però, alhora, la por em feia vacil·lar. I si ja no m’estimava? I si s’havia oblidat de mi? Júlia! La seva veu s’alçava per sobre el soroll del mar. Em vaig oblidar dels meus pensaments i em vaig llançar als seus braços per no separar-me’n mai més. I em va dir a cau d’orella: “T’estimo.”

Bruno Ribeiro_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquesta temporada, els Magic hem quedat primers als play-off i ara estem a la final contra els Pistols de Joel Tweet, gràcies al meu company i gran amic Leandro Cross, que amb les seves passades et dóna la pilota al moment perfecte. Estic recordant totes les nostres jugades que fiquen la pell de gallina, mentre em concentro per a aquest partit, el més important. Miro el Cross, és una persona poc expressiva, tot i així el noto nerviós. Llavors, ens mirem i no necessitem fer res més per a saber el que farà cadascú de nosaltres. I per fi, sortim al camp i cridem alhora: “A apallissar-los!”

Marc Andorrà_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo, em vesteixo, em maquillo, em pentino i surto de casa. A l’ascensor em trobo el meu veí del segon que em somriu de manera inquietant. Crec que s’ha enamorat de mi. El dia transcorre com de costum. Estic cansada. Sopo. Me’n vaig a dormir. Al matí, obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo em… Mirant la finestra, veig que al meu veí del segon també li agrada.

André Dos Santos_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les deu de la nit, fa fred, bufa el vent i no hi ha llum. Porto una llanterna petita i he d’anar a deixar el bestiar dalt del turó, a les terres del meu pare. Deixo el bestiar. De tornada a casa em trobo tot sol amb un estret però llarg camí davant meu abans de tornar a casa. Els plors dels llops em sobresalten, tinc la pell de gallina i de cop dins la foscor, veig les fulles d’un arbre que es mouen i una ombra que s’apropa. Estic espantat. El meu cor batega cada vegada més ràpid. No sé si posar-me a cridar, quedar-me quiet o començar a córrer. Segueixo caminant i a la vora dels meus peus passa corrent un gat.

Clara Lauga_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi ha tanta gent que no és feliç, i no obstant això, no prenen la iniciativa de canviar la seva situació perquè estan entossudits a viure amb seguretat, guiats pel conformisme i el conservadorisme, per totes les coses que semblen portar pau a l’esperit. Però res pitjor per a l’esperit aventurer d’un home que un futur segur. El nucli central de l’esperit de la vida d’un home és la seva passió per l’aventura. La joia de viure ve de les experiències noves, res millor que la vista d’un horitzó infinit, d’un sol cada dia diferent i nou. Si penseu que la felicitat ve només o principalment de les relacions humanes, us equivoqueu.

Sara Martins_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia trist i apagat quan un vehicle del Comú va passar per la parròquia per anunciar aquest esdeveniment tan trist. Tota la família estava present. I jo, la seva millor amiga. Encara recordo el primer dia que la vaig veure. Era un dia d’hivern. El meu pare em va dir que no em fiqués nerviosa, ja que era el meu primer dia de col·legi. Després de les presentacions entre els pares i els professors, vaig entrar a classe. I la vaig veure, allí asseguda. Em vaig apropar lentament i la vaig agafar. Era molt suau i tendra. Però ja començo la primària, sóc una nena gran i la mama diu que les nenes grans no juguen amb ninos.

Jonathan Ferreira_1r DEP MIC. FORMACIÓ PROFESSIONAL

La meva vida és una merda. Em sento rebutjat per la societat, per la meva família i pels meus amics. Fa un mes que no surto de casa, no faig res. Una dia vaig participar en un concurs d’aquests on es guanyen diners per contestar a preguntes inútils. És increïble l’imbècil que pot arribar a ser la gent que hi participa. Durant el concurs, el públic reia del que jo deia, jo no podia suportar-ho, era una humiliació més per a mi. De cop i volta, vaig abandonar el plató per sorpresa de tot el públic. Se’m van creuar els cables, vaig agafar una pistola i vaig matar a tots els allí presents. Va ser una sagnia. Acte seguit, em vaig suïcidar.

Diego Marinho_1r DEP MICRO. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ja no puc més, sempre la mateixa història. M’utilitzen per al seu divertiment sense pensar en el meus sentiments. Cada dia arribo cansada a casa, amb dolors per tot el cos i amb un munt de blaus pertot arreu. Per ells això és un esport, no ho entenc. He intentat escapolir-me varies vegades, però no hi ha res a fer, sempre hi ha un gandul que em persegueix per continuar amb la meva agonia. Ja no aguanto més aquesta situació, estic cansada de ser sempre el centre d’atenció d’aquestes persones, però, què puc fer-hi jo si per ells aquest esport és la seva vida. L’únic que puc fer és esperar que es cansin de mi o, simplement, que acabin amb la meva vida.

Romà Haro_Terminale SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Sí, sense cap dubte, la joventut és el millor que ens passa.
Patir pels exàmens, perquè la nòvia no ens fa cas, perquè el nostre equip ha perdut, perquè la mama ens castigarà ja que hem arribat una mica tocadets a casa…
Això, sincerament, és vida.
No apreciem el que vivim ara mateix. Quan visquem tots els problemes actuals com la crisi, la manca de treball, no arribar a final de mes, llavors direm “si jo fos jove…”

Audrey Heyraud_TERMINALE L LYCÉE COMTE DE FOIX

Fotògrafa d’un dia, que captiva amb el seu objectiu la llibertat de l’ésser humà. No sabria distingir cap color si no fos per la capacitat que té de comprendre cada sentit del gust per la vida. Un detall, una llum, un món. El seu aspecte ens manté en una circumferència d’ambició i de desig. Ella no pensa igual que les nostres maquinàries, ella viu. Té un aire francès submergit en una passió literària, malgrat el seu entusiasme de convertir-se en la reina de la nit. Cada matí l’olor de cafè l’acull al seu llit. Un rastre d’espuma per sobre dels seus llavis encara pintats d’aquell vermell Channel. Així doncs, és una noia qualsevol.