e_640

Estefania Teruel_Terminal STG_lycée comte de foix

Desobeeixes i a sobre els demanes diners i un munt de coses més. En canvi ells t’ho donen tot, sense pensar-ho dos cops. Què reben ells a canvi? Res perquè a tu tant te fa el que els pot passar per donar-te a tu el que vols, o potser sí que t’importa però quan ho demanes, no. Només penses en tu, passen els anys i cada cop ets pitjor, el teu comportament no és el d’un noi de 18 anys, fins que arriba un moment on ells ja no podem més, ja tant els en fot. Però tu continues. Ara fa 5 anys que no els veus. Ja no són aquells pares alegres que tu coneixies. Poc després marxen, mai més tornaran i a tu et continua sent indiferent.

Keila Ferrer Bosch_1r Batxillerat C_COL·LEGI sant ermengol

Vuit anys, filla única, amb una immensa por al cos, plorant desconsoladament, desitjant que tot fos un altre malson. No, no ha estat un malson, tornen a discutir més fort que mai. Ell crida, ella plora, no sé què fer, em sento impotent, em poso entremig de tots dos. Prou! Crido. Ell se’n va de casa. Seria l’última vegada que estàvem els tres junts. Corro cap a ella, l’abraço, noto que es fa la forta, els ulls se m’inunden de llàgrimes, quan ja està més calmada em diu que tot s’ha acabat. Espera que ho entengui. El món em cau a sobre. Avui, després de set anys és impossible que oblidi com es van separar els pares.

Pau Riera_1r Batxillerat C_COL·LEGI sant ermengol

En un segon passo d’estar ben segura a les teves mans a volar per l’aire. Quina sensació! Durant la meva jornada laboral m’elevo sovint per sobre els caps de tothom, però cada cop és com el primer. Estic pujant. Ho veig tot i cada cop puc mirar més lluny. Em sento lliure, lleugera com una papallona. Oh! Ha nevat! Quan arribo al punt més alt puc veure el cim de la muntanya enfarinat. Ai! Ai! Que caic! Ho perdo tot de vista: el sol, els núvols, la neu, els arbres. Entro a la cistella i veig la cara somrient del meu tirador. Ja només em queda recordar la sensació de llibertat mentre miro el terra on pròximament tornaré a botar.

Àlex Pérez_1r Batxillerat Econòmic B_escola andorrana

Era un vespre d’estiu, d’aquells que s’engalanen amb un cel taronja i la il·lusió de córrer en llibertat. Es respirava ambient de festa i hi havia gent arreu: gent beguda, baralles, gent fent gresca, gent trista… de tot.
Ja havíem pujat. Allò era vida, adrenalina en estat pur. Ho van veure, ho van sentir. Brillaven fent bon soroll, d’aquell que agrada.
Tots els esquemes fets merda, tots, fets merda.

Helena Vilà_1r Batxillerat Econòmic B_escola andorrana

Parlen, critiquen… Tots ho fan, tots ho fem.
I digues tu, amb quina finalitat?
Tot és ben fàcil però busquem la seva complexitat. Encara que… si tan simple és, per què escollir la dificultat?

Paula Framis_1r batxillerat lingüístic_ESCOLA ANDORRANA

Mentre passejava els dits per la meva esquena, notava la meva pell posar-se en guàrdia per sentir tot el que transmetia. Mentre els seus llavis tocaven els meus, Barcelona es convertia en una simple espectadora del còctel de sentits que germinava als nostres cors. Els efímers segons d’aquella trobada quedarien en l’aire i com a únics testimonis els llençols de l’habitació d’hotel. Amb l’últim petó vaig saber que ja no ens tornaríem a trobar ni en aquell hotel, ni en aquelles circumstàncies, ni en aquell context. En allunyar-se l’únic que sentia era gelosia dels raigs de sol acariciant-li els rinxols daurats que accentuaven el color.

Adrià Àlvarez_1r batxillerat lingüístic_ESCOLA ANDORRANA

Va acabar de pujar l’últim tram de la seva promesa i va callar. Sentia la llunyana remor dels seus pensaments naixent en cossos estranys. Si aclucava els ulls podia arribar a transformar-se en aigua, aire i pedra. Si deixava surar la raó mar endins, podia viatjar, volar, caminar… córrer per prats i alçar el vol lluna enllà. Va deixar-se caure dins un llarg caleidoscopi d’emocions en blanc i negre, una desfilada de formes i figures que la imaginació només pot arribar a desdibuixar. Finalment, va allunyar la vista cap a l’escriptori. Va profanar la quietud de l’habitació deixant el llibre al costat de la taula.

Ariadna Garcia_2n D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui ja fa molt temps que no et veig. Et recordaràs de mi? Estic molt nerviosa, no puc tranquil·litzar-me, sento com si anés a esclatar! Aquest moment l’he estat desitjant des del primer dia que ens van separar. Serà com me l’imaginava? Ara et tinc davant els meus ulls. No m’atreveixo a dir res. Solament em pregunto si encara hi és aquell sentiment en tu que jo mai he deixat de sentir per tu. Estàs a punt de dir alguna cosa. Què és? L’amor i la distància són com el foc i el vent. Als petits, el segon els apaga i als grans els encén. Tu i jo som grans. Percebo una gran eufòria dins meu. Ja no tinc por. Ara sé que encara hi és.

Coral Alvarez_2n D_LYCÉE COMTE DE FOIX

No deixis mai de fer el que més t’agrada. I amb la persona que estimes. I sobretot no deixis mai de dir “gràcies” a la gent que t’envolta. No se sap mai el que pot passar i potser en un tancar i obrir d’ulls aquesta persona que tant estimes ja no hi és. I llavors et penediràs de no haver-li agraït tot el que suposava per tu i no et perdonaràs que se n’hagi anat sense haver-li dit “gràcies”. Per què fem tan difícil la nostra vida? Hem de viure la vida el millor possible. Així que diguem la senzilla i màgica paraula “gràcies” i dibuixem un somriure als del nostre entorn. Per ells serà una alegria i per nosaltres també. Gràcies!

Rubí Rocha_BTS A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el primer cop que sortíem de festa, el primer. Un simple petó públic era motiu de discussió. Per fi acceptà: “t’estimo, i anirem junts al local”. Tenia por, les mans li tremolaven com fulles. Recordo la cara de sorpresa en veure la vestimenta airejada del cambrer. Quina gràcia! Com m’agradava aquella mirada innocent. La nit? De conya: vam ballar, cantar, besar-nos… fins a les tres. “Ei, mariques, veniu que us la fotrem!”, vam sentir. I per por, temor, no ho sé… però no ens vam girar. El meu cor bategava fort i aquest matí, impotent, desgraciat, llegeixo: “Mor un noi gai degollat aquesta matinada”, i penso: tant de bo fos un somni.

Nerea Pazos_BTS A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia sa mare la despertava per anar al col·le. Era una bona estudiant, la filla ideal, però els companys no pensaven igual. “No són dolents”, “tenen enveja”, “no ho fan a propòsit”, deien els docents. Ja s’havia habituat a aquests comentaris i a les rialles dels seus companys de feia anys. Els seus amics, els llibres, la feien somriure. Se submergia en la història i oblidava la seva vida. Els riures que l’angoixaven, potser algun dia moririen. Un llibre li va donar força i coratge per enfrontar-se als companys, aquell dia no hauria d’haver existit. Sa mare mai més la va despertar. Avui surt una esquela: “Fiona, benvinguda al nou món”.

Carolina Pérez_Terminale LSA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia mesos que volia agafar un descans, la feina l’estava menjant per dintre. Volia marxar al Japó perquè era una societat que admirava per la seva força psíquica. Mentres feia una visita per la costa, desgraciadament, va veure una de les tragèdies més grans de la nostra existència: la natura rebel·lant-se contra l’home. Tot desolat, ciutats senceres      esborrades i milers de persones desaparegudes. Les seves vacances  sí que serien inoblidables, però pel sofriment que va veure. Era conscient que una desgràcia d’aquesta magnitud només la podria superar el poble japonès, pel poder de superació que sempre ha tingut.

Karen Matos_Terminale LSA_lyLYCÉE COMTE DE FOIX

Tenia 6 anys i el meu avi era a l’hospital. Sempre feia bromes perquè passés una bona estona. Però un dia, quan vaig anar a visitar-lo, vaig veure la meva tieta que sortia plorant, aleshores jo i la meva germana vàrem entendre que l’avi havia mort. Vam pujar al llit, com sempre. Li vam parlar, li vam fer bromes, però ell no reia. Llavors vaig abraçar-lo, em vaig acomiadar dient-li que l’estimava molt i, sobretot, li vaig prometre que sempre em recordaria d’ell i per aquest motiu estic avui escrivint sobre el meu avi com si fos un acomiadament més.

Sergi Pérez_1 BPRV_LYCÉE COMTE DE FOIX

Hauríem de valorar més les coses petites, plorar, riure, ser estimat, un somriure i una abraçada són i seran els regals més buscats. Però a la vegada els més difícils d’obtenir… Per aconseguir-los hem d’intentar palpar els nostres barrots interiors, que són els que ens tanquen en una presó interior, una presó que podria ser com un pot de confitura. Qui no ha dit allò que al pot petit hi ha la bona confitura? Demostra que és la bona, demostra que pots regalar aquests petits béns tan preciats. Si no ho fem acabarem tots tancats dins d’un pot que acabarà sent la nostra presó interior.