Un dia qualsevol

per

Jonathan Repiso_2n BATX B_COL·LEGI SANT ERMENGOL

De sobte començà a cridar i em va treure del llit com si volgués endur-se’m l’ànima. El seu to no era agradable, però gairebé sempre era igual, excepte en contades ocasions en les quals decidia no cridar. Aquell matí em sentia amb les forces suficients per a contestar-lo així que vaig plantar-li cara. Allà, davant seu, portant encara el pijama, vaig començar a maleir-lo però ell no s’immutà; continuà cridant, quasi ofegant-se, i semblava que ho feia amb més força que mai. De cop i volta, vaig posar-li la mà a sobre i callà, callà per tot el dia. Havia apagat el despertador, però calia donar-se pressa: ja era dilluns.

L’entrevista

per

Carla da Cunha_2n B LV3_Lycée Comte de Foix

Vàrem estar dues hores fent l’entrevista, era un dia qualsevol, en una ciutat qualsevol i amb un candidat qualsevol. Vàrem parlar de les múltiples qualitats, però també dels nombrosos inconvenients que suposava aquella feina. I fins i tot, va explicar-me el gran canvi que comportaria aquesta ocupació en la seva vida. Però no hi havia manera, no em feia el pes. No em va semblar que fos ell qui pogués exercir de manera convenient la seva feina, complint les seves funcions en un càrrec tan important en aquella oficina. Finalment, vaig arribar a la gran conclusió: “No el veig gaire capacitat perquè en un futur pugui ser el meu cap.”

Motxilla

per

Adrià Maldonado_2n B LV3_Lycée Comte de Foix

Concentració, m’he de preparar la bossa per tenir-ho tot a punt per marxar demà. Comencem pel cap: el casc, el protector dental. Ara pel cos: les proteccions dels braços, la protecció de cames i peus, el dobok, la coquilla i el cinturó. Deixo la bossa davant de la porta per no descuidar-me-la. Vaig a dormir d’hora. No em puc adormir, els nervis em consumeixen, no m’adormo fins tard! Quan la meva mare crida “desperta’t, que faràs tard”, m’aixeco del llit, em vesteixo i marxo corrent per la porta sense esmorzar. Quedaven quinze minuts per al combat de la meva vida. Entro al vestidor, i m’adono que m’he descuidat la motxilla.

El riure

per

Andrea Mortés / Clàudia Cañas_2n A BATX. ECO._E. Andorrana
Circ, cinema, lectura, teatre, bars, carrers, discoteques… Llocs on el riure mai falta –sempre i quan es tingui una bona companyia–. Pot anar complementat amb una cervesa, un cafè o bé amb una llàgrima després d’una discussió. No cal que ens expliquin un acudit per no poder parar de riure, només cal deixar-nos portar i viure la vida amb alegria!

El poder d’una mirada

per

Laura Ferreira_2n A BATXILLERAT ECONÒMIC_Escola Andorrana
Ell la mirava. Ella pretenia no fer-ho fins que no pogué aguantar-se més. El moment que recorden ara és aquell instant en el qual les dues mirades es creuaren després de tant de temps. Ell s’encoratjà i anà a parlar amb ella. Ella, vergonyosament, li digué el seu nom a cau d’orella. Després d’una llarga conversa ell li demanà un petó i ella ho acceptà. A partir d’aleshores tot canvià per als dos: es miren només obrir els ulls en despertar-se jugant a esbrinar el que s’amaga darrere una mira    da.

La ràdio encesa

per

Liliana Da Ressurreiçao_TERMINALE ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabia que passava alguna cosa. Escoltava sorolls estranys i quan es llevava, tenia cops marcats a la cara. Un dia, es deixa la ràdio engegada. A la nit, algú pica a la porta, obre però no hi ha ningú. Els cops s’escolten des de la cuina, i després des de l’habitació, on troba una fotografia de la seva companya. De sobte, s’engega la ràdio i s’escolta una veu molt fluixa: “encara sóc aquí i ja m’has abandonat”. Tot seguit, li ve volant a les mans (potser és cosa del vent ja que la finestra és oberta) la foto tacada de sang de la seva dona morta. Quan es gira la seva companya ja respira.

Tanco els ulls

per

Clàudia Dalleres_TERMINALE ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tanco els ulls i em deixo endur pel ritme. La realitat que m’envolta s’esvaeix com el fum d’una cigarreta sense apagar, igual que tota aquesta gent de llavis ennegrits i alès pudents que caminen sobre un bassal d’alcohols diversos i vidres trencats. Algú m’ha vessat un líquid viscós. Em demana disculpes i m’ofereix una de les copes que amb prou feines arriba a subjectar. Accepto l’oferta, decidint així d’unir-me a aquest univers paral·lel que m’envolta. Tot i que l’amargor de la beguda em crema la dignitat que havia jurat no tornar a abandonar, deixo que els sentits es perdin un cop més al fons tèrbol d’un Jack Daniels.

Ni amb tu ni sense tu

per

Jordi Fernández Vilarrubla_2n AEL_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Recordo el primer dia que et vaig veure. Quants sentiments es van despertar: passió, desig, placidesa, emoció, tendresa van recórrer el meu cos en un instant. Recordo que va ser un amor a primera vista i hi vaig caure; derrotat. Derrotat dos cops: només ets una fotografia dins del marc.

Sense retorn

per

Marlon Queirós_2n AEL_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vam anar a la vall d’Incles i vam pujar al llac de Cabana Sorda. Recordo que bufava un fort vent entre les valls i s’enfonsava en el clot del llac. Berenem i gaudim de la meravella del llac. Abans de marxar, ens volíem tirar al llac i emportar-nos un bonic record. Primer es va tirar en Joan, després jo i en Marc és l’únic que quedava, però tenia por de patir un tall de digestió. “Vinga, Marc, llença’t, tu pots… tranquil que no et passarà res, home!” En Marc s’ho pensava. Primer un pas endavant, després va recular. Finalment es decideix a donar un pas més, pensa i finalment es llença! “Marc, Marc, Marc, Marc” –se sentia de fons.

Angoixa

per

Núria Tomás_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA

He comès un crim. No sé ni per què ho he fet; ell, ell m’hi ha obligat, la manera com em mirava, amb aquells ulls de boig que no et deixaven saber el que pensava. La manera com caminava, fent passes llargues i ràpides. Aquell horrorós soroll que sempre l’acompanyava, d’aquelles sabates prehistòriques amb la sola aixecada. Quan penso en aquell soroll de sola gastada, i en la flaire de fang que desprenia tot ell, tinc ganes de cridar. Ja no podia més, ho vaig suportar durant anys, fins que em vaig decidir a acabar amb aquesta bogeria: era o ell o jo. Ja no puc escapar, el meu destí m’espera, sento els cops a la porta. Ja ha arribat.

L’odi

per

Meritxell Risco_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA

Fou sobtat. Jo l’estava esperant mentre prenia un cafè, que ja era fred i massa amarg per al meu gust. Tampoc sabia ben bé per què havia demanat un cafè: l’odiava. Semblava que aquell dia ho odiés tot. Per això, quan ell va entrar a la cafeteria, jo vaig sentir un odi profund. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata; duia els cabells mullats per la pluja tèbia del carrer, rinxolats, foscos com la nit. I els seus ulls infinits em miraven des de la porta. I els seus llavis em somreien. Llavors va ser quan el vaig odiar; pel temps perdut, per haver-me separat tant d’ell. I perquè feia temps que n’estava enamorada.

Diari d’Andorra

per

Ona Poy Pujol_3ème F_LYCÉE COMTE DE FOIX

Com que porto la data d’avui escrita a la portada, no crec que em quedi gaire temps de vida. Un home em passa les pàgines mentre esmorza; de tant en tant, li cauen gotes de cafè sobre meu. S’enfada quan un dels meus articles no li agrada, en marxar em llença a l’altra punta de la taula de mala manera. Uns minuts més tard, arriba una dona. Ella també decideix agafar-me, sembla contenta mentre llegeix les notícies. Durant el dia, tot varia, la gent em fulleja i cada persona reacciona d’una manera diferent en llegir els meus articles. Al vespre, una cambrera del bar on sóc m’agafa i em llença a la brossa, on en trobo d’altres com jo…

E.L.A.: Esclerosi Lateral Amiotròfica

per

Laura Pinson De La Fuente_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

“Pip, pip, pip”. Sempre el mateix soroll repetitiu que m’indica que la meva llum s’està apagant. E.L.A., així anomenen els metges la malaltia que està fent que cada cop em paralitzi una mica més i que m’apropi al final. Sé que la meva dona i els meus fills estan aquí, al meu costat. Però només ho sé, no els puc tocar, ni acariciar, només mirar-los i sentir els seus plors. Sé que m’estic morint, però no ho vull assumir, no vull deixar aquest món amb tan sols 54 anys. Encara no… Però, ja no hi puc fer res, només esperar que el meu cor pari de bategar. Sento el “piiiiip” final, ja tot s’ha acabat, marxo per no tornar mai més…

La malaltia

per

Eder Cristofol Cisneros_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL

Era un dia boirós. Va despertar-se amb ganes que tot sortís bé, que tot allò hagués acabat al més aviat possible. Però tot i així res no va aconseguir canviar la seva sort. Es passa el dia observant com li fluïa la sang per aquell tub de plàstic groguenc. La Clhoe sempre lleial li feia companyia. Des de ben petita totes dues havien passat hores i hores juntes, com si fossin germanes, quasi bé ho eren. La melangia de poder perdre-la envaïa el seu cap. Que n’és de ximpla la vida, un cicle continu pel qual passen tots els éssers vius. Estava trista.

L’oblit

per

Estíbaliz Sánchez García_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL

Relaxada damunt l’hamaca, mirant el cel com amb qui no va la cosa, distreta, em poso a pensar. M’adono que em fan por moltes coses: l’obscuritat, els llocs tancats… Però el que més por em fa és que m’oblidis. Que demà quan ens aixequem en llits separats per qüestions del destí, no et recordis de mi. Per cap motiu, et perdo. Em fa por això o que ens enfadem i ens deixem de parlar i passi el temps. Un temps germà de l’oblit. Que deixem l’arreglar-ho per a última hora, quan ja sigui tard… Viure amb por de perdre’t és el que més por em fa. Pensar que et puc enyorar. Deixo de pensar en aquestes coses. Visc el present: me’n vaig amb tu.

Polseres vermelles

per

JÚLIA BARON_1r Batxillerat Artístic B_Escola Andorrana

És dilluns i estem tota la família davant el televisor. No fan res de bo fins que, al posar TV3, ens crida l’atenció una nova sèrie: Polseres vermelles. Per als que no ho conegueu, tracta d’uns nois que estan internats en un hospital i no, no hi són per familiars ni perquè els agradi. Tenen càncer. Després de veure per tot el que passen i tos els desitjos i somnis que es queden entre les parets de l’hospital jo em demano: de què ens queixem? Per què ho veiem tot tan negre? Si nosaltres tenim la gran sort de no quedar atrapats entre quatre parets!

Enyor

per

SÍLVIA MENESES_1r Batxillerat Artístic B_Escola Andorrana

Aquí estic avui, sota els llençols, estirada al llit pensant en ell. Em sento buida perquè l’enyoro, perquè no el tinc al meu costat com ha estat sempre… Ara els records m’envaeixen l’espai i de nit m’hi retrobo amb ganes. Ell és massa important per mi, ell m’ha ajudat a ser persona, ell sempre ha estat allí com el millor amic que algú pot tenir; però ara em falta… Penso en ell i, un dia més, m’adormiré amb una llàgrima als ulls.

Una mala notícia

per

Mònica Oliveira_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell matí vaig despertar pressentint que rebria una notícia colpidora. De sobte el telèfon va sonar quatre o cinc vegades abans de despenjar-lo. El pare l’agafà i el seu rostre canvià radicalment. Què li estaven dient? Els segons passaven i la intriga augmentava. Es va sentir un soroll. Havia deixat caure l’aparell. Es va posar a plorar desesperat, li havien donat la notícia: l’àvia ja no hi era. El dia abans l’havíem deixat en una habitació de l’hospital perquè una camioneta conduïda per un home sense escrúpols li havia provocat un coma cerebral. Va ser un xoc. No em podia creure que una de les dones que més admirava ja no hi fos.

Retorn a l’amor

per

Àlex Nogué_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa cins anys que la dona em va deixar. No estic trist, em sento lliure i m’alegra encara que sento un buit al cor. Vinga, trucaré els amics solters per anar a jugar a bitlles o al cinema. Fa tant temps que no els veig que és possible que ja no estiguin solters. Déu meu! Em vaig deixar l’agenda de telèfons a casa d’ella, i ja la deu haver cremada! És igual, m’hi plantaré i la hi demanaré! No, m’estic enganyant. El que en realitat vull és anar a fer les paus, perquè els millors anys de la meva vida els vaig passar amb ella. Segueixo enamorat, encara que no ho vulgui reconèixer. I, ho penso tornar a intentar, no hi tinc res a perdre!

Foscor

per

Victor Penido_3r C_E. A. Segona Ensenyança Encamp

Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova,  inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?