e_640

Iker Gómez Bolívar_3r B  Col·legi Sant ermengol

Estava asseguda davant del mar. Buscava una font d’inspiració. No sabia com descriure el que havia viscut. Es frustrava quan recordava aquells moments d’angoixa. Ara només vol oblidar aquell moment, només vol centrar-se en una altra cosa que el distregui per no haver de patir més. Per molt que ho intenta no li surten les paraules. El vent s’emporta volant els fulls sobre els quals escriu. Torna a casa. Està trista, però també emprenyada. Per què la seva ment no para de pensar en allò que li fa mal i l’angoixa tant? S’estira a sobre del llit. Es posa música per intentar sortir d’aquell mal moment.

Candela Bartolomé_ 3r A EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Una vegada hi havia l’Ona, la filla de l’alcalde. Ella era molt curiosa i ho volia saber tot, però no sabia guardar un secret.
–Què parlaves amb el governador?– va preguntar al seu pare.
–Col·locarem el gran rellotge demà, a les dotze, a la plaça, però és un secret, no ho pot saber ningú. L’Ona va prometre callar, però no ho va fer, així que l’endemà a les dotze era a la plaça amb les seves amigues. Quina va ser la sorpresa? Que allí no passava res. L’alcalde va voler donar una lliçó a l’Ona. Va ser dura perquè les seves amigues se’n reien i durant molts anys, però, això sí, li va servir per saber callar a temps.

Hugo Queirós_ 3r A EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Sentia l’ambient del camp i com tota la gent cridava: “Hugo, xuta!”, com els seus companys de l’equip li deien: “Vinga, Hugo!” El tacte de la increïble pilota, el magnífic camp de futbol, la brisa del vent que el feia sentir viu. Sentia a tot el cos les gotes de pluja que queien. Les seves cames, ja esgotades de tant córrer, havien de marcar el gol de la victòria. La victòria del tan esperat Mundial. Podia passar a ser l’heroi del país. Quan va arribar a la porteria contrària, va xutar la pilota. Va sentir el soroll de la pilota en moviment quan… De sobte, es va despertar al llit de l’hospital després d’haver somniat el seu somni.

Elisa Morais_3ème F Lycée Compte de Foix

Sempre m’han dit que l’esport és important per a la salut, per no tenir problemes musculars. Però jo mai m’ho havia cregut, ja que mai havia tingut problemes de res. L’any passat no feia gens d’esport, ni tampoc menjava bé. Però aquest any és diferent, perquè he decidit que havia d’escoltar la meva mare i fer algun esport. Al principi em costava decidir, però vaig optar per fer gimnàstica rítmica. Potser penseu que no hauria de fer aquest esport amb els meus setze anys, però no m’importa. Ja fa tres mesos que estic fent rítmica, la salut em va millor i m’agrada molt.  Espero que hàgiu après la lliçó: cal escoltar sempre els pares.

Aina Berruezo Palau_3ème F Lycée Compte de Foix

La història comença amb una tulipa en un gerro gran i blanc amb aigua fins a la meitat. La flor veia des de la finestra el descampat de flors; per precisar, de tulipes de diferents colors i mides. Aquella tulipa se sentia solitària en veure que la resta de la seva espècie estaven tots junts i sempre amb companyia. Ella encara se’n recordava del dia que va anar a parar en aquell gerro. Ara feia dos mesos que era en un lloc que no coneixia, on estava acompanyada de diferents tipus de flors, i de cop, en un moment molt ràpid, es va trobar allí tancada en aquell gerro sense aire fresc. Des d’aquell dia es trobava tancada en una presó.

Joel Pregal Barragan_4t B Col·legi mare janer
És una nit freda d’hivern. Està assegut entre les cames del pare. Mira l’hora, tot esperant que siguin les 10, per anar a dormir. El pare l’acompanya al llit i ell l’observa. “És tan alt, està tan lluny”, pensa el noi. Pensa: “Puc ser tan alt com ell i puc superar-lo.” Passa el temps i el noi ha crescut, no es treu del cap aquell pensament. Ara el veu alt, però ja no el veu tan lluny. Veu l’objectiu més proper i a la vegada llunyà. Sap que no serà fàcil. Sap que no depèn d’ell ser més alt. Sap que governa la genètica. Amb tot, no perd l’esperança. Espera. El temps passa. Ara és feliç i està content, el seu objectiu s’ha complert.

Ian Ojaos Da Costa_4t B COL·LEGI MARE JANER
Resulta estrany, passes un període d’adaptació en un lloc i, de sobte, t’has d’acomiadar. I t’has d’acostumar a una nova llengua i una nova cultura. Ja hi soc on no m’esperava ser-hi. Arribo a la feina, i començo a sentir angoixa i un nerviosisme que em menja per dins. No soc capaç de fer vida normal, i m’agradaria ser a la meva terra, però sé que no passarà. Torno a casa sol. Em trobo lluny dels meus estimats, i sé que mai no els tornaré a veure. Només espero que tota aquesta tragèdia tan sols sigui un malson. Estic esgotat i decideixo dormir. Em desperto a l’alba, i l’ambient és estrany, i alhora còmode. Tot torna a ser normal.

Sofia Lorca Urzua_3r A EA segona Ensenyança d’Encamp
Era una nit glaçada de Nadal, jo estava molt contenta de poder veure la persona que vaig conèixer a través d’internet. Era un noi de la meva edat i amb una personalitat molt semblant a la meva. Era irreal ja que sabia coses de mi que jo mai li vaig comentar. Em va estranyar molt, però no li vaig donar importància al principi, ja que tinc el perfil públic i podia extreure informació d’allí. Però un fet, que em va impactar, va ser quan li vaig demanar si voldria venir a casa meva a passar el Nadal amb nosaltres. Em va contestar: cada Nadal el passo amb tu. Amb un so de notificació que provenia del meu garatge.

Ivan Andújar Silvestre_3r A EA segona Ensenyança d’encamp
Els últims segons del partit. Perdien de dos. La pilota si entrava de tres guanyaven si no perdien. Si no encistellen, no farien realitat el somni de la seva vida. Tots havien fet un esforç per a arribar a aquella final tan inesperada. Estava tot en les mans d’aquell jugador. El públic animant perquè l’encistellessin de tres i poder guanyar la final. Tot silenciós. La pilota es posa en joc. Comencen els últims segons decisius. El jugador tira de tres tots mirant fixament la bola. La pilota entra i tots plorant d’emoció . No s’ho creien. Havien aconseguit allò que desitjaven. Tothom els recordaria per la preuada victòria.

Jan Ros _3ème I Lycée Comte de Foix
Un dia normal, estava jugant al FIFA amb els meus amics. Va entrar la meva mare a la meva habitació. Em va demanar de parar de jugar perquè havia de fer la maleta. Jo li vaig demanar on anàvem, ja que em demanava de fer-la. Em va dir que anàvem de vacances i fèiem un creuer. Jo em vaig posar molt content quan ho vaig sentir. Vam anar amb cotxe cap a Barcelona. Quan vam arribar al port, vaig veure el vaixell i vaig al·lucinar. Era gegant, tenia moltes piscines, un parc aquàtic i un camp de futbol. Quan vam entrar, ens van dir les habitacions que tindríem. Ens vam trobar amb uns amics. Vaig conèixer molta gent jugant a futbol.

Mia Sánchez_3ème I Lycée Comte de Foix
Tota aquella aigua que cau des de dalt que sembla pedres cristal·lines que quan rep els reflexos del sol es converteix en una meravella de colors, m’emociona. Tots aquells colors que apareixen de lluny prop del mar semblen un quadre pintat. Aquell color beix forma muntanyes de sorra com pinzellades lleugeres. Quan t’endinses en aquell color verd, sembla que et porta a una altra dimensió, a un altre món. Tota aquella aigua transparent s’expandeix per la immensitat de l’oceà. Aquell cercle brillant s’enfonsa dins el forat negre que té al voltant. El miracle de la natura ens ofereix espectacles que mai imaginaríem i que ens captiven.

Òscar Domínguez Hinojosa_3r B Col·legi Mare Janer
Estava sol, trist, apartat de la societat, des que ella va morir. Quan un dia, caminant a la deriva de la tristesa, vaig trobar aquell gos que em salvaria la vida. Aquell animal semblava trist i sol, igual que jo. Tenia la sensació que ell volia que el seguís, i això vaig fer. Vam arribar a un descampat on no hi havia ningú, només una porta sola al mig del no-res, que ell esgarrapava amb emoció. Només tocar-la es va obrir. Sense pensar-m’ho la vaig creuar deixant enrere aquell món trist i… En creuar-la, vaig aparèixer en un món diferent. On era ella i, amb llàgrimes als ulls, ens vam abraçar per no tornar-nos a separar.

Guillem Díaz_3r B COL·LEGI MARE JANER
Era una tarda tranquil·la, jo era a casa meva amb uns amics, estàvem tan cansats de jugar que ens vam adormir. A mitja nit un soroll ens va despertar. En Xavi ja sabia què és el que passava, però no ho va dir. De reüll, vaig veure una llum que venia de casa dels meus veïns, però ells se n’havien anat de vacances. El Xavi estava nerviós però no li vaig donar importància. De sobte, un home amb passamuntanyes va aparèixer. En Xavi es va posar al davant i va dir que nosaltres no hi teníem res a veure, però l’home estava molt nerviós, va treure un revòlver i em va disparar. I així és com vaig descobrir que hi ha amistats perilloses.