e_640

Àlex Carrera_3r A Col·legi Mare Janer

Recordo anar al mercat a comprar el sopar. Recordo una parada de fruita. Recordo comprar cinc taronges per sopar. Recordo un sensesostre. El recordo pidolant. Recordo que tothom l’ignorava com si no hi hagués ningú. El recordo trist. Recordo donar-li el canvi de la fruita. Recordo arribar a casa. Recordo la bronca de la família. Recordo anar-me’n a dormir. Recordo despertar-me. Recordo sortir amb amics. Recordo un home amb roba molt cara. Recordo que se’m va apropar. Recordo que era el sensesostre del dia abans. Recordo que em va donar les gràcies pel canvi que li vaig donar, l’havia invertit en una butlleta que resultaria guanyadora.

Eric Costa Torres_3ème F Lycée Comte de Foix
Era un dia normal, com tots els altres. L’Enric estava assegut en un banc, enmig del parc. Li agradava recordar els vells temps, aquella època que ara semblava tan llunyana, la seva joventut. Li agradava pensar en la seva infància, generalment l’època més nostàlgica de la vida d’una persona, un moment de la vida en què no hi havia tantes preocupacions ni obligacions. Recordava els seus pares, quan encara eren relativament joves, i els seus primers amics, amb la major part dels quals havia perdut el contacte feia temps. Era bonic recordar les persones, els llocs, però era el moment de tornar a casa per a l’Enric.

Ferran Fernández_3ème F Lycée Comte de Foix
La història comença un dia qualsevol. Vaig sortir a passejar pel centre tranquil·lament, i de sobte, vaig sentir un soroll molt fort que venia de la meva esquena, un soroll com quan xoquen dos cotxes a gran velocitat, un soroll d’una frenada brusca i seguit d’això un crit esgarrifós d’una dona. Em vaig girar per mirar què havia passat, però ningú semblava haver sentit allò, tothom caminava tranquil·lament mirant el cel. Vaig seguir caminant pensant en allò quan al cap de dos minuts vaig rebre una trucada, de fons només se sentien molts sorolls i una veu lleugera sense aire que em deia: -Vine ràpid a l’hospital, que se’n va.

Emma Rafel_3r C EA 2A Ensenyança d’Ordino

L’any 1999 va ser quan més vam patir, va ser molt dur, tan dur que volia que la meva vida acabés. Els russos ens tornaven a atacar. Bombardejaven per aquí i per allà, mai s’acabava. La meva època d’adolescència va ser     horrorosa: no podia sortir de casa i havia de protegir-me i protegir els meus germans mentre els meus pares sortien a treballar, arriscaven la vida per poder portar-nos menjar. Els dies se’m feien eterns, l’únic que pensava era: la següent ens caurà a nosaltres? Algun dia els meus pares no arribaran? Què hi faria? Per què m’ha de passar això a mi? Per què jo? Per què m’ha tocat a mi aquesta vida? Vull que s’acabi ja!

Julià Reguant_3r C EA 2A Ensenyança d’Ordino

Algun cop us heu preguntat què som, qui som, què fem aquí, quin és el nostre objectiu en la vida, d’on venim? Perquè jo m’ho demano molt sovint. És una de les preguntes que em faig des de fa temps. Hi ha diferents teories, des que ens va crear un déu, fins a la teoria de l’evolució. Si ens centrem en la creació i Déu, Déu va crear tot, però ell d’on va sortir qui el va crear? I l’altra fora si ens decantem per l’evolució, de què vam evolucionar, i del que vam evolucionar de què va evolucionar, o potser tot és una simulació. Com veieu som al punt inicial, és com un forat sense fons ple de preguntes sense resposta.

Nayara Lorenzo Monedero_4t Col·legi Sagrada Família
De sobte obro els ulls, no recordo res, és tot molt fosc, sento sorolls característics dels animals de bosc, el primer que em passa pel cap és agafar el mòbil que és a la butxaca dreta del pantaló, encenc la llanterna i per fi puc mirar amb claredat al meu voltant. Efectivament, estic enmig d’un bosc esgarrifós. Decideixo començar a córrer per sortir d’allà, però semblava un laberint, només veia els mateixos arbres una vegada i una altra fins que vaig arribar a un pont que separava dos grans turons, un pont vell de corda i fusta, a sota se sentia un riu del qual baixava un gran cabal, vaig creuar el pont i de sobte vaig desaparèixer.

Nina Lladós_4t Col·legi Sagrada Família
Estem en una etapa que ja hem d’escollir cap a on es dirigirà el nostre futur, tots tenim la por de deixar casa nostra per anar a estudiar, de saber que no tornaràs a estar mai més amb els companys i companyes de la teva classe, de començar de zero en un altre centre, de no saber a què et vols dedicar en un futur. Estem confosos, amb pressió de treure molt bones notes per anar a la universitat dels nostres somnis. A part, també tenim la preocupació de viure sols i de deixar de veure cada dia els nostres pares. Tot això durarà uns anys però tinc ben clar que és una nova etapa de la nostra vida que haurem de descobrir i disfrutar molt.

Maria Suprunenko_3ème B (Edic. 2021-2022) Lycée Comte de Foix
Hi havia una vegada un gat que no tenia amics. Ara bé, tenia moltíssimes ganes de tenir-ne. Anava demanant a tothom si algú volia ser amic seu, però ningú acceptava. El gat, ben trist, va anar a la vora del riu i allà hi va trobar un peix plorant. El gat es va asseure a prop i el peix li va confessar: “Estic trist perquè no tinc amics!” Llavors, el gat, animat perquè no era l’únic en aquella situació, va proposar al peix ajudar-se mútuament a cercar amics. Tots dos estaven convençuts que així trobarien més fàcilment amics. Ara, fa molts anys que s’ajuden. Llàstima, però, que no s’adonen ni l’un ni l’altre que ells ja són bons amics.

Clara Vila Fité_3ème B (Edició 2021-2022) Lycée Comte de Foix
L’altre dia vaig anar al metge. Em va dir que estava molt bé: tenia l’esquena recta, era suficientment elàstica, hi veia clarament, anava bé de pes. Però, va comentar una cosa que em va colpir més del que pensava: no creixeria més. Com? Jo que, cada vegada que retrobava algú, m’havia acostumat a sentir-me dir: “Com t’has allargat!”, jo que canviava de sabates cada tres mesos, que veia com el meu cos canviava. I és que m’agrada canviar. Però ja no passarà més. No em cansaré de mi mateixa? El pitjor és que la pròxima vegada que canviï serà un símbol de decadència, no per anar a millor, sinó un avís que cada cop quedarà menys temps.

Lucas Cobo Miguel_3r B (Edició 2021-2022) EA Segona Ensenyança d’Encamp

M’aixeco. Camino. Em vesteixo. Camino. Surto. Camino. Pujo. M’assec. Arranca. Espero. Camino. Surto. Camino. Entro. Camino. Pujo. Obro. Camino. Entro. M’assec. Escolto. Miro. Copio. Miro. Copio. Escolto. Camino. Surto. Parlo. Menjo. Parlo. Jugo. Camino. Entro. Camino. Entro. Camino. M’assec. Escolto. Pregunto. Escolto. Penso. Escric. Penso. Escric. Escolto. Copio. M’aixeco. Camino. Surto. Espero. Camino. Entro. Camino. Em serveixo. Camino. M’assec. Parlo. Menjo. Parlo. Menjo. M’aixeco. Camino. Surto. Camino. Pujo. M’assec. Arranca. Espero. Surto. Camino. Entro. Camino. Em dutxo. Dormo.

Ainara Bebiano Oliveira_3r B (Edic. 2021-22) EA Segona Ensenyança d’Encamp

Després d’una tarda llarga es va fer de nit. Vaig rebre un missatge d’una amiga que em preguntava si volia anar a una festa amb els altres, i jo li vaig respondre que sí que hi aniria. Em vaig preparar i vaig sortir de casa. La meva amiga ja era fora amb el seu cotxe, vaig pujar i va arrancar. Quan vam arribar, ja estaven tots a l’entrada, vam prendre unes copetes i es va fer tard, així que vam sortir de la festa i cada un va anar a casa seva. La meva amiga em va portar a mi. Quan érem a la carretera, un cotxe es va ficar davant nostre i vam xocar. De sobte va sonar l’alarma i jo em vaig despertar d’aquella desgràcia.

Ona Rogé Carillo_3r A (EDICIÓ 2021-2022) EA Segona Ensenyança Santa Coloma
A l’acabar l’escola el dia 13 de març del 2020, ens van dir que estàvem confinats. Nosaltres en aquell moment no sabíem què significava. Ho vam descobrir més tard quan ho estàvem fent tot telemàticament. Anàvem seguint les rodes de premsa del Govern. Cada dia, a les vuit del vespre sortíem a la finestra a aplaudir per donar les gràcies als sanitaris. Per fer que le hores fossin més curtes, recreàvem minidiscoteques amb els veïns (evidentment, cadascú a la seva terrassa), com també vam decorar el balcó.
Pel meu aniversari, una amiga em va dedicar una cançó amb el piano i tota la família em va trucar.

Anna Silva LÓpez_3r A (EDICIÓ 2021-2022) EA Ssegona Ensenyança Santa Coloma
Vaig picar a la porta, ningú va respondre, vaig tornar a picar i la vaig empènyer amb la mà. Dins, em vaig trobar la Paula plorant, la vaig acariciar amb suavitat i em va fer una abraçada ben forta. Per la seva mirada perduda vaig entendre el que li passava, li vaig assecar les llàgrimes amb el palmell de la mà. Després, la vaig aixecar d’un tret i li vaig dir que tot s’arreglaria. Quan vam sortir d’allà, no vam pronunciar ni una paraula més, ja que no va caldre, una sabia el que volia dir l’altra amb la mirada…

Isabel Sucarrats_3r C COl·LEGI MARE JANER
Recordo els dies d’hivern. Veure, arraulida des del llit, caure els flocs de neu lliscant per la finestra i com s’anaven acumulant fins a no deixar passar la llum del dia. La felicitat que em produïa quan sortien els primers rajos de sol, les presses per posar-me la roba d’abric i anar a fer l’àngel i un ninot de neu. Recordo també el soroll de la neu verge quan l’anava trepitjant.
No vull oblidar aquelles gèlides nits passejant amb la xocolata calenta pel Poblet de Nadal. I les nadales amb aquella olor de castanyes acabades de fer. Per res del món no vull oblidar la màgia que envoltava aquells dies d’hivern, que espero no perdre mai.

Cristina Prieto Pons_3r C COl·LEGI MARE JANER
Més d’un any que et conec i cap contacte tenim, recordo quan ens vam conèixer en aquell telecadira. En baixar una abraçada em vas demanar i des d’aquell moment et vas fer com un germà gran per a mi. Parlàvem dia rere dia, tant a l’escola com per les xarxes socials. Vas començar a tenir un gran sentiment cap a mi i jo cap a tu. Els mesos passaven i la connexió s’anava perdent igual que la il·lusió i l’emoció de parlar-nos. A poc a poc tot marxa i no en queda res. Només et puc donar les gràcies. Ara sí, ja no queda temps, et toca començar un nou camí tant sol com acompanyat. Fins aviat amic, espero que siguis feliç allà on siguis.

Rubén Pereira_3ème A (EDICIÓ 2021-2022) Lycée Comte de Foix

Era un dia qualsevol d’escola, avorrit i pesat, fins que vaig viure aquell moment inexplicable! Va arribar un nou company. Venia de Cuba i no sabia parlar res de català, era tímid i no es comunicava amb gairebé ningú. A poc a poc, va aconseguir fer-se alguns amics i també va anar millorant el seu nivell de llengua catalana. Al cap d’un any va arribar el dia en que vaig intentar parlar amb ell, i  vaig veure que teníem moltes coses en comú. Des d’aquell moment va ser el meu millor amic, una persona meravellosa, honesta i plena de qualitats. Vaig tenir la sort de poder compartir molts moments amb ell. Gràcies per totes aquestes vivències!