Mélanie Moreira_3r F Lycée Comte de Foix
Un dia va arribar una petita tórtora a la meva vida. Només tenia una setmana de vida i no tenia plomes, era groc i gris. Aquest ocellet va créixer amb mi. Era tan espavilat que sempre anava lliure per casa i quan ens veia volava cap al nostre cap. Una vegada estàvem amb una videoconferència i ell va volar cap al cap de la meva mare, semblava que volia sortir-hi. Quan menjàvem ell volava cap a la taula a menjar una mica de tots els plats. Tenia un lloc que era com la seva casa, era una planta molt llarga a sobre la cadira de color marró. Ens feia molt feliços ja que era un més de la família. I jo li vaig ficar com a nom Petitó.
Ella
Jana Pey Busquets_3r F Lycée Comte de Foix
Ja estava sola amb els meus pensaments, per fi. No volia sentir més: “Que voldràs ser després?” “Això no, millor metge!” “No vols tenir una carrera?” Jo deia: “No vull.” Però era diferent quan m’ho demanava la meva mare. “Et fa feliç? Doncs endavant.” Ella m’entenia. I ara només em diuen: “A la teva mare, li hauria agradat més que fossis metge, arquitecta… No t’agradaria que la teva mare se sentís orgullosa?” Però jo sé que ma mare n’estaria igual… tot i que no pugui veure-ho. Estic sola, ella sempre m’havia dit que fos feliç. Tot i que costa ser-ho ara mateix. Ella era l’única que m’acceptava, i ja no hi és.
La visita
Edgar Correia Rodríguez_3r A EA Segona Ensenyança Santa
Coloma
Després de més de 12 hores de cotxe vam arribar a Mirandela, Portugal, on hi havia el meu avi, però aquell dia no el vam poder visitar perquè era molt tard. Estava molt nerviós perquè feia tres anys que no el veia, vam haver d’esperar una mica ja que l’avi s’estava fent una prova. Després el van fer descansar i el vam veure. Ell va plorar i nosaltres també perquè feia molt temps que no el veiem. Després de parlar amb ell el volíem portar a un restaurant perquè prengués l’aire. Tot seguit, li vam donar uns regals i es va emocionar, el vam tornar a la residència i el vam anar a visitar l’endemà.
La competició inesperada
Javier Comerma Díaz_3r A EA Segona Ensenyança Santa
Coloma
Era un dissabte al matí, era el campionat de skate internacional. A primera hora començava la categoria femenina i després començaria la categoria dels nois, seria quan em tocaria competir. Quan va començar la competició dels nois jo era el segon a sortir, al veure el primer participant em vaig posar molt nerviós perquè ho va fer molt bé i això em donava inseguretat, però vaig pensar amb positiu. Quan va acabar vaig sortir a competir i vaig fer el possible per guanyar, al principi estava nerviós, però em vaig esforçar. Quan van acabar tots els participants els jurats van decidir el guanyador.
El toro
Dan Grama_3r B Col·legi María Moliner
Tot va començar un dia de tardor, quan tenia deu anys. Vaig anar al camp amb l’avi, havíem de dallar l’herba per una vaca que estava a punt de parir. El meu avi em va dir que la deixés a terra. Poc després, vaig saber que havia sigut un vedell. Des del principi, s’alimentava amb la llet de la mare. Passat un any, estava gran i fort. L’avi el va vendre a un home ric que tenia una finca immensa. No m’imaginava que el nostre bou seria el més fort i el pitjor de tots. Un dia, l’amo va arribar a la finca i el va fer competir amb altres bous per veure quin era el més fort. Finalment, el va perdre ja que va ser el més fort de tots.
Animals
Andrés Gladkov Diaz_3r B Col·legi María Moliner
Estava a casa, quan el meu gos es va pixar a la catifa. El meu pare, molest, va trucar al meu avi perquè inventés alguna cosa per fer el gos més llest. Ràpidament, se’n va anar al laboratori i va crear un casc que fa els animals superdotats. El va posar al gos i va començar a parlar. Es va fer de nit i ens vam acomodar al sofà per veure la tele. Feien un programa en el qual s’explicava com els gossos van passar de ser llops a mascotes. El gos, molest, ens va raptar i en uns dies va formar un exèrcit de gossos. Els gossos han pres el control de la humanitat. A les notícies diuen que l’era de la superioritat humana ha arribat a la fi.
Partit de bàsquet
Samuel Alexander Gonçalves_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Era una tarda molt tranquil·la, estava en una pista jugant amb els amics. Cada cop marxava més gent, fins que vam quedar només dos. Jugàvem un contra un. De sobte vam veure que s’apropava algú i ens va desafiar a fer un partit dos contra un. Per compassió el vam deixar començar. Però va ser un error molt gran. Era molt bo en tots els sentits: robava molt bé, tirava com un professional, driblava a la velocitat de la llum i era molt millor que els dos junts. Era un partit a set punts i anàvem cinc a un. Ens va deixar enrere amb un moviment molt ràpid i va fer una esmaixada. Estàvem molt cansats. Però al final vam defensar bé i vam remuntar…
El camp de futbol
Diego Fernandes Antunes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Des de sempre m’ha agradat jugar a futbol. Ja des de ben petit, sempre em passava les hores jugant amb els meus amics. Al cap d’uns anys vaig aconseguir entrar a l’equip on sempre havia volgut jugar. Un dia teníem un partit molt important de final de copa i tot anava molt bé. La primera part vam fer dos gols i ells zero. Mentre estàvem als vestidors, els aficionats cridaven el nom del nostre club. Després del descans vam sortir al camp, tots estàvem eufòrics. De cop i volta després de quinze minuts de partit em van fer una falta molt greu. Em van entrar per l’esquerra tot provocant-me que caigués i que se’m creuessin els lligaments.
Quan era petita…
Madina Bobekar Ouabri_3ème A Lycée Comte de Foix
Quan era petita tenia un gran complex amb el meu color de pell. Em sentia diferent als altres, em demanava com podia ser així havent nascut en un país de “gent normal”, em sentia sola perquè per als negres era massa blanca i per als blancs massa negra, no m’agradava com era. Anava creixent i el meu complex es transformava en una ràbia que jo no podia contenir. No em deixava viure. A les nits abans d’anar a dormir la solitud m’envaïa. Durant el meu viatge a Algèria vaig fixar-me en una dona berber. Era una dona fascinant, es va apropar a mi tot dient-me: “Quin color de pell tan bonic, ets preciosa.” Sense voler em va alegrar el dia.
Anècdota sense sentit
Alexander Caballero_3ème A Lycée Comte de Foix
La veritat és que no sé què fer, inventaré una anècdota. Aquesta comença amb el Pep, un nen que vivia sol i que tenia una vida completament normal. Un dia mentre estava menjant al costat del foc a terra tranquil·lament, va recordar de sobte que havia quedat amb uns amics i que ja feia tard. Es va preparar ràpidament, amb entusiasme, i va sortir de casa pensant que tenia alguna cosa pendent però no li va donar importància. Tenia massa pressa. Va anar corrent on estaven el seus amics i quan estava creuant la carretera un cotxe el va envestir. Simultàniament va pensar en el foc a terra. Conclusió, apaga’l abans de sortir de casa.
No en tinc ni idea
Rubén Jiménez García_3r B COL·LEGI MARE JANER
Estic en blanc, no sé què escriure, se m’acaba el temps, l’he d’entregar ràpidament i no sé què fer, em falten pocs minuts, no paro de pensar, els meus companys em donen idees però no m’agraden. He de pensar un títol, tampoc el sé, se m’acut el mateix tota l’estona, però no m’agrada. Miro exemples dels microrelats, però res; demano ajuda als professors i no em contesten; llegeixo els dels meus companys per agafar idees, i en veig una que em pot ajudar. Començo a escriure. Quan estic a punt d’acabar, em diuen els professors que no està bé, que li falten caràcters. Ara sí que s’acaba el temps. No en tinc ni idea, però sé que guanyaré.
Atrevir-se a parlar d’eternitat
Carla García Céspedes_3r B COL·LEGI MARE JANER
Aquell sentiment de veure la perfecció en una persona, de deixar-se portar pel que et demana el cor. L’emoció d’agafar-se les mans per primer cop. De només tenir ganes d’estar amb aquella persona i de sentir por de perdre-la. Que el temps passi volant, i que s’aturi quan les coses no van tan bé. Que et brillin els ulls i somriguis inconscientment. De compartir moments bons i no tan bons, i de tenir la típica conversa de “te’n recordes quan…?”. De recordar tots els petits detalls i anar sumant mesos. Que després de tant de temps se’t continuïn posant els pèls de punta. De ser inseparables, i d’atrevir-se a parlar d’eternitat.
24 d’octubre
Elisa Romaus_3r D EA 2A ens. d’Ordino
Volia matar-les a totes. Les noies són unes harpies. Et saluden i et somriuen falsament, però fa uns minuts t’estaven posant a parir amb les seves amigues. La pitjor d’elles era l’Anna perquè sempre m’humiliava davant de tothom. Ja feia cinc mesos que ho feia. Cada jornada m’imaginava una forma més dolorosa de fer-la patir. Venjar-me a mi i a totes les altres noies a les quals els feia el mateix que a mi. Les últimes vegades van ser les pitjors, ja no existia cap maquillatge que pogués tapar tots aquells blaus. –Senyor i senyora Albie, aquest és el diari de la seva filla. És un indici què ella va ser la culpable del crim.
La tranquil·litat final
Èlia Pascuet_3r D EA 2A ens. d’Ordino
Vaig passar molts anys en aquella depriment habitació. No era conscient del que passava, no entenia per què la meva mare només em deixava sortir per anar a l’escola i per anar al lavabo. Quan veia el meu pare, sempre estava enfadat com una mona i amb una cervesa a la mà. Des de l’habitació sentia crits del meu pare i veia el cos de la meva mare ple de blaus. Un dia a la nit, els crits i els cops que ressonaven per les fines parets no em deixaven dormir. No podia aguantar-ho més. Em vaig aixecar del llit, vaig anar a la cuina, vaig agafar un ganivet i decididament li vaig clavar al coll al meu pare. Per fi tot havia acabat.
Tot va començar amb un gest
Lucia Dalmau_4t Col·legi Sagrada Família
Aquell dia em vaig despertar i el meu pare no solia ser molt carinyós, però em va regalar una polsera amb una foto on estàvem junts. La vaig veure i em vaig emocionar. Des d’aquell dia a poc a poc la nostra relació va anar millorant. Peròm un dia molt estrany, ell no va anar a treballar, llavors el vam portar al metge perquè es trobava malament, li van detectar una malaltia i em vaig posar a plorar. Amb els dies, la meva mare sempre m’anava informant de com estava ell. Quatre setmanes més tard el meu pare ja va poder tornar a casa perquè ja l’havien operat. Des d’aquell dia sempre valoro tots els moments que estic amb ell i soc feliç.
La descoberta
Miguel Correia_4t Col·legi Sagrada Família
Des de petit una gran descoberta tenia pensada encara que no va ser fins als vint anys que va passar. Vaig demanar ajuda a molta gent, però només dues persones de pocs recursos em van ajudar. Amb el que em donaren, jo vaig començar, i amb una simple barca i un amic l’aventura es va iniciar. En menys d’un dia i sense cap mena de problema a una illa vam arribar, una illa o més ben dit un conjunt de països a la vora dels grans oceans. Lògicament, tot el món ja coneixia aquest lloc, qui era la persona que en l’any 1492 no coneixia el continent d’Amèrica. Per cert, el meu nom és Cristòfol Colom, però no estic segur que la història fos així.
La papallona
Niko Canlas Castañeda_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Una noia, que és assetjada en línia, decideix marxar de casa seva intentant trobar consol a la natura. Puja a un turó proper i veu una bella i acolorida papallona, plena de vida, que passava suaument de flor en flor. Segueix la papallona amb l’esperança d’acostar-s’hi. Ella continua caminant, hipnotitzada pel moviment del ball de la papallona. Però després, sense previ avís, la papallona s’esvaeix a l’aire. S’adona que tot és fruit de la seva imaginació. De sobte no es troba en un turó, sinó en una carretera desconeguda. Un cotxe s’acosta cap a ella. El mira amb por. Ràpidament és envoltat de papallones. Ella corre i fuig lluny…
A-deu
Odei Espasa Sánchez_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Tot comença amb l’1 i acaba amb el de… 1. Aparèixer, ser estimat per tots, “SER EL CENTRE D’ATENCIÓ” 2. Somiar, pensar en el que voldràs “SER” 3. Entendre, pensar en l’1 com en el 2 i pensar en els “SEGÜENTS NOMBRES” 4. Torna a ser l’1, “PERÒ NO ETS TU” 5. “AJUDA, ENTENDRE, APRENDRE…” 6. Ser rebutjat però… “CONTINUAR” 7. Tot l’esforç ha tingut el seu mèrit però notes que et falta quelcom, o trobes que és “AMOR” 8. Creixes i ara tot té sentit, la “VIDA” 9. Saps que el 10 arribarà però no tens por, saps que ho has fet “BÉ” 10. Per fi saps que és el moment i tot això haurà acabat. Escoltar el seu plor et fa mal, però ella sap que estaràs bé, “ADEU”. 1…?
Ciberbullying
Silvia Carvalho Ramos_3ème E Lycée Comte de Foix
Imagina’t com em sento cada vegada que obro el meu telèfon i la pantalla s’inunda de missatges negatius. Diàriament em sento amenaçada, pateixo abusos, humiliada o avergonyida per altres adolescent, a través d’Internet. Els considero persones covardes, perquè saben que des de la xarxa no em puc defensar fàcilment. També soc conscient que entre ells parlen coses com “has vist la Llora, el pentinat que portava, la pobra creu que li queda bé” i moltes coses pitjors que no posaré aquí, la gent no és conscient que darrere de la pantalla hi ha una persona real que té sentiments i a la qual les coses que diuen poden acabar afectant-li.
Si hagués nascut a Àfrica
Cadena Puit Canòlich_3ème E Lycée Comte de Foix
Àfrica és un continent amb zones molt pobres. Tinc la sort d’haver nascut a Barcelona, però, què passaria si hagués nascut a l’Àfrica?
Per començar, si ni la meva mare ni jo no haguéssim patit cap problema durant el part, segurament hauria hagut d’estar força temps a l’hospital, per malalties fatals o coses per l’estil. Si hagués sobreviscut, probablement viuria en una situació deplorable. Segurament creixeria amb meningitis, malària, gastroenteritis, entre altres malalties mortals, provocades per la mala higiene de la zona. Els pares s’esforçarien moltíssim per portar menjar, per sopar, o dinar a casa i mantenir el nostre sostre.