e_640

Martí Farrero_3r D EA 2A ensenyança Ordino

Em va dir que ja trobaria algú altre que m’omplís el cor d’amor, que tot això l’havia superat, que volia deixar-ho. Tots em diuen que l’oblidi, que les noies van i venen, però no saben el que diuen. Ella és única. Els últims vuit mesos havien sigut els millors de la meva vida. No hi havia dia que no somies amb ella. No entenc per quin motiu ho ha volgut deixar. Que no era el millor xicot que es pot tindre? Li feia regals, li donava les bones nits, deixava de quedar amb els meus amics per estar amb ella… Era perfecte. Semblava que estigués obsessionat. Però no ho estava, veritat? Potser per això ho ha volgut deixar…

Pedro Marinho_3r D EA 2A Ensenyança Ordino

Aquell pobre senyor no recordava res. L’home es va despertar a terra després d’estar inconscient durant 30 minuts. Quan es va aixecar i va mirar al lavabo, va veure que hi havia un cadàver. Era el cos de la seva amiga. En aquell moment, la policia va trencar la porta per entrar i va declarar culpable el senyor que hi havia dintre de l’habitació. Després de dos mesos a la presó, va sortir i va anar al seu pis. En mil·lèsimes de segon, un detectiu va entrar i va començar a fer-li preguntes ximples. L’home se’n va cansar, va acceptar que l’havia matat i que va planejar tot allò per ser innocent.

Naia Álvarez de Eulate Molné_4t B Col·legi Mare Janer
Et miro. Em mires. La teva mirada em traspassa la pell fins a arribar a la meva ànima. Somrius, dirigint-me la mirada. O això em deixes creure. Estava tan enamorat que no vaig voler entendre que aquella mirada no era per a mi. Sinó  per a ell. Per al graciós de la classe. Per al noi de pel·lícula dolenta americana. El noi perfecte. I sense voler m’ho vau deixar molt clar. La vostra complicitat us delatava, estàveu fets l’un per l’altre. I just en aquell moment de mirades en direcció equivocada, em vaig adonar que allò que podria haver estat una bonica història d’amor adolescent, va seguir sent una falsa mirada entre companys desconeguts.

Anna Martín Garí_4t B Col·legi Mare Janer
Què veig? Veig una noia que passeja pels carrers sense sortida, els carrerons de la inseguretat. Veig uns ulls apagats, tristos i empesos per una bogeria que m’està asfixiant lentament. Què veig? Veig desesperació, falta d’autoestima, crits ofegats que busquen ajuda i alhora la rebutgen. Rebre-la suposaria la fi de tot l’esforç de mesos de constant patiment i dolor.
Però, què veig? Veig un mirall fred, brut, gairebé trencat pel que ha de reflectir. Què veig? Em veig a mi. Però ara, en tancar i obrir els ulls, ja no em veig. No. Només puc observar les parets nues d’un hospital silenciós que m’ha acollit per ingressar-me d’anorèxia.

Ada Domene Moraleda_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
Una tarda de final de febrer em va canviar la vida. Em van informar que un virus mortal havia arribat al meu país. Per prevenció no podíem sortir de casa durant dues setmanes. Què faria jo tancada a casa tant de temps? Finalment les dues setmanes es van convertir en dos mesos. Una barreja de sentiments es van anar creant: por, ràbia, tristesa… Vaig aprendre a valorar el que realment importava. Mesos abans era lliure. Just en aquell moment em vaig adonar que era feliç. I jo sense saber-ho!

Iker Arroyo Martins_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
El dia que ens van dir que estàvem confinats va ser fantàstic. Al principi vaig sentir molta alegria i felicitat, em sentia especial ja que estava vivint una situació extraordinària. Malgrat passar-m’ho tan bé, a mig matí ja tenia un munt de correus de professors explotant-me l’iPad. En aquell moment vaig sentir veritable terror. Aquella alegria va anar desapareixent a poc a poc cada vegada que llegia un correu dels professors i es va esfumar quan vaig llegir que tenia classes virtuals el dia següent. En aquell moment em va vindre al cap gaudir de les últimes hores de llibertat que em quedaven.

Iria Fernández_3ème G Lycée Comte de Foix
Tenia setze anys, estava pujat a la moto i anava amb presses. Circulava per l’avinguda Salou. Era un dia assolellat. Sentia com l’aire recorria el meu cos. Avançava els cotxes pel carril dret quan, de cop i volta, vaig sentir una veu al meu cap que em demanava que reduís la velocitat. No vaig fer-li cas i, de sobte, vaig veure un cotxe que venia cap a mi. Instantàniament, tot es va tornar fosc. Em vaig trobar estirat a terra. No podia moure les cames. Aquell instant va canviar la meva vida. Em vaig despertar a l’hospital. Sentia la mare cridant, plorant. Em va dir que hauria d’anar en cadira de rodes tota la vida.

Carla Altimir Martin_3ème G Lycée Comte de Foix
Quan tenia deu anys, la mare havia d’anar a treballar tots els caps de setmana, així que cada dissabte em deixava a casa del tiet. Un dia, el tiet em va proposar de jugar junts a l’habitació. Aquell matí va ser el primer cop que va abusar de mi. Des d’aquell cap de setmana, res no va ser igual. Va estar abusant de mi fins als dotze anys. Em pegava i després em violava. La meva mare ho va descobrir gràcies a les marques que em deixava aquell home. Ara ja han passat quatre anys, però encara no ho he superat. Ell seguirà a la presó uns quants anys més, però no vull que en surti. Penso que la seva condemna hauria de ser de per vida.

Frida Jiménez Espin_3r A Col·legi Mare Janer
Pors convertides en malsons. Una habitació, tres nens, el silenci de la nit i els crits de fons. El pensament en blanc i la sensació d’impotència. Veure el costat agressiu, perillós i violent d’algú a qui consideres el teu superheroi. I encara pitjor, observar tota aquesta agressivitat recaiguda sobre la persona que t’ha creat i donat l’oportunitat de viure. Portes trencades, llums cegadores, preguntes com “estàs bé? Què ha passat?” i agraïments per la teva valentia i responsabilitat amb els teus germans. Quan en realitat l’únic que ha estat és viure un malson. La crua realitat.

Álvaro Fernández_3r A Col·legi Mare Janer
Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.

Aina Cubero_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Fa quatre anys que faig vòlei i m’agrada molt però aquest any amb una amiga ens hem animat a fer rugbi, ja que és un esport molt físic i ens agrada. La setmana que ve comencem els entrenaments, els horaris em quadren, és a dir, puc fer els dos esports. El problema ve quan el meu pare em diu que no puc formar part de dues seleccions a la vegada, així que he d’escollir entre vòlei o rugbi. És una decisió molt difícil per a mi. Però com que encara no hem començat els entrenaments de rugbi m’esperaré que comencem i escolliré. Suposo que escolliré vòlei, ja que porto quatre anys de dedicació, però encara he de decidir.

Dilan Lopes_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un noi que es deia Sergi. Al Sergi li agradava molt l’esport, concretament el futbol. Ell jugava en un equip que es deia Cadis i estaven a un partit de pujar a primera divisió. El Sergi es va trobar el seu amic i el Sergi li va dir: –Hola Roman, estàs preparat per al partit. –Clar que sí, Sergi, prepara’t que juguem d’aquí a tres hores. Respon en Roman. –Ara vaig cap a casa i ho preparo tot per al partit. –Adeu, ens veiem al partit. Tres hores després va començar el partir més important de la seva lliga. Era el partit per veure qui passava a primera divisió. Després de 90 minuts molt intensos va acabar guanyant el Cadis.

Carmen Rodrigues Hernández_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Aquí estava davant de la universitat, dient adeu al meu xicot. Saber que estarem a quilòmetres de distància em mata. Després d’una hora el moment havia arribat. Havia d’acomiadar-me i dir-li adeu. Ell només amb un petó s’acomiadà. Però el que no sabia és que era l’últim. No sabia que “la distància em mata” seria tan literal. No sabia que l’última vegada que el veuria seria dient-me que tot aniria bé i que em mantingués desperta. No sabia que aquesta última vegada jo no estaria conscient, que el meu cos estaria en una llitera d’hospital i la meva ànima al seu costat sense poder tocar-lo ni consolar-lo. Després, tot va quedar blanc.