e_640

Abril Rivadulla_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Tinc tretze anys. Feia un any que era a l’institut i els nois del centre van començar a fer-me la guitza. Pensava que només ho feien de broma, però no era així. Em deien coses que només tenien relació amb el meu físic. Quan arribava a casa, anava a pesar-me per veure si no haver menjat en tot el dia m’havia fet baixar de pes. Cada cop menjava menys, feia més exercici i el meu cos s’aprimava ràpidament. Cada cop que em mirava al mirall, i veia que se’m marcaven els ossos, em sentia bé, estava complint el meu objectiu. Vaig tenir sort, i sortint de l’hospital, la vida em va donar una segona oportunitat. Ara, soc feliç sent com soc.

PAU MITJANA MIRA_3r B COL·LEGI MARE JANER

No hi ha res clar, no sabem on anirem a parar. El recorregut comença, ha arribat l’hora de partir. Les gotes d’aigua es van trobant en un rierol, cadascuna amb la seva història i el seu destí. A mesura que el camí avancen, van superant obstacles: branques, rocs i, fins i tot, revolts inesperats. A poc a poc, el rierol va prenent força i cabal. Les gotes d’aigua hem après que, ara més que mai, hem d’estar unides per arribar al final i acomplir l’objectiu. Sabem que, més tard o més d’hora, el cicle tornarà a començar. I haurem de recordar la lliçó: soles no

YALESKA ORTIZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

La Maria portava setmanes buscant el regal perfecte per al seu aniversari amb el Carlos. Finalment es va decidir per un rellotge caríssim. El dia de l’aniversari va preparar un sopar especial i va esperar amb emoció que arribés. Quan el Carlos va entrar, ella li va donar una capsa embolicada amb cura. Ell, nerviós, la va obrir i va quedar en silenci. Després de vacil·lar, li va suggerir que obrís primer el seu regal. Ella, intrigada, va descobrir que ell li havia regalat un rellotge idèntic al seu. Es van mirar en silenci i van esclatar en riallades. Si més no, tenim bon gust, va dir ell. O som massa previsibles, va respondre ella.

GABRIEL VILA LODGE_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

A un home li encantaven els jocs d’atzar. Ningú sabia res d’ell, només que era addicte als jocs i que sovint perdia molts diners. Un dia es va jugar tots els seus diners en una sola partida, que va ser la més emocionant que havia fet en la seva vida. Era una partida de blackjack. Va aconseguir dues reines i pensava que estava a un punt de guanyar, però el casino va obtenir un blackjack. L’home no va estar trist per haver perdut, perquè la sensació que va tindre li va encantar. Ell la volia reviure, per això va decidir apostar la seva vida en una sola partida de ruleta russa en què tenia una possibilitat sobre sis de morir. 

ALÈXIA CARMONA ZATON_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Alba tenia TDA i sempre s’oblidava d’algunes coses, com el material de l’escola o les targetes de menjador o de bus. La seva mare sempre li deia que un dia es deixaria fins i tot el cap. El dia dels exàmens d’admissió per a l’escola d’equitació ella estava molt estressada, però quan va sortir de casa va notar que es treia un pes de sobre. En el moment en què va baixar del cotxe, ella va sentir que tothom l’estava mirant. Va pensar que era perquè anava molt arreglada, fins que va rebre un missatge de la seva mare que li preguntava si s’havia canviat de roba. Ho va trobar estrany. Es va mirar i es va adonar que anava en pijama.

alexia morella_3r B EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, un noi que havia quedat amb els seus amics i amb l’Herminda. Estaven jugant tots al parc, quan de cop aquest noi va llençar la pilota tan fort que va anar a parar a un bosc abandonat. L’Herminda es va armar de valor i va decidir anar per ella. 

Van passar els segons, els minuts, però l’Herminda no arribava. 

Finalment, el grup d’amics va trucar a la policia i quatre dies després, l’Herminda es va donar per desapareguda. 

VENUS KUTI_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada l’Ashley, una ballarina. Un dia estava sola entrenant. Li semblava molt estrany que ningú s’hagués presentat a la classe aquell dia, però no li va donar importància. De sobte, el seu telèfon va sonar. Era un missatge de veu. L’Ashley va mirar la pantalla i va recordar que havia avisat el seu pare. El va intentar agafar, però va veure com es doblegava. Es va espantar i va mirar cap a l’enorme mirall de la sala. Finalment, el seu reflex va començar a ballar. El reflex va començar a riure i a doblegar-se i la noia a la vida real va fer el mateix per obligació. L’habitació va començar a fer-se petita fins que…

LAURA RODULFO CERQUEIRA_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig anar a visitar l’àvia a l’hospital; estava molt malament i ja no en sortiria. Com que l’endemà era el meu aniversari, li vaig prometre que aniria a veure-la perquè em felicités. El dia següent, vaig anar a l’escola i a les 13.30 em van venir a buscar perquè l’àvia s’havia mort. Estava en xoc, no m’ho esperava. Aquella nit, amb prou feines vaig dormir i a casa se sentien sorolls. Vaig sortir de l’habitació, i vaig trobar l’àvia asseguda al sofà. Em vaig espantar i vaig espiar què feia. Va desaparèixer als segons. Al dia següent, va ser l’enterrament i des d’aquell dia no van deixar d’haver-hi sorolls a casa. 

SOFIA TELES_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi ha moltes formes d’assetjament, però, al meu institut, assetgen d’una manera diferent. Estranya, diria. Al meu grup d’amigues, ens assetgen a tres de les set que som. Una es diu Mountain, l’altra, Mare i, l’última és la Strada. A la Mountain li tiren llaunes, plàstics i embolcalls de tota mena. A la Mare li llencen petroli, residus tòxics i també plàstics fins i tot amb abocaments il·legals. I, per acabar, a la Strada també la ruixen de diòxid de carboni o gasos combustibles tòxics. Vull alertar els companys que aquells testimonis que no mouen un dit per aturar-ho són còmplices. I m’horroritza que assetgin aquestes tres Amigues.

RAFEL ANTONIO_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Unes noies de 15 anys que vivien a Barcelona estaven en una festa major del seu poble. Elles havien trobat alcohol, i amb tota la curiositat de com és el sabor de l’alcohol i què se sent estant borratxes, es van emborratxar. Es van posar fatal i van començar a fer moltes ximpleries. Com que era la primera vegada que ho feien, estaven bastant malament amb el poc que havien begut. Quan va començar la festa major del seu poble, elles estaven tan malament que ja no sabien què feien. Van començar a coquetejar amb nois de 17 o 18 anys. Al cap d’una estona va arribar un senyor vell, va agafar-ne una per la mà i se la va emportar cap a casa seva.

AINARA DOMINGUES_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig obrir els ulls. Era a la casa dels meus somnis. Vaig veure un cotxe preciós, al vestidor tenia accessoris de luxe; tenia sis mòbils, dues teles, quatre ordinadors i tot el que volia. Quan vaig anar a veure el meu compte bancari tenia un munt de diners que mai hauria imaginat que tindria. El més impactant és que quan vaig anar a buscar la meva família no vaig veure ningú. Estava completament sola. No entenia per què i la soledat m’estava afectant. Vaig començar a plorar desesperadament quan, de sobte, em vaig despertar i vaig veure que tot era un somni. Així doncs, vaig aprendre que els diners no sempre et donen la felicitat. 

MIQUEL LÓPEZ_3r E EA 2A ENSENYAÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, un grup d’amics que van anar a una sala antiga del seu col·legi. Van forçar el cadenat per entrar-hi. Era un lloc tenebrós i amb molts artefactes estranys. En un moment donat es van trobar els cadàvers d’antics directors. Cadascun amb una targeta que hi ficava la raó per la qual els va matar. Quan van voler sortir de la sala per explicar-ho ja era massa tard, ja que la porta es va tancar i no es podia tornar a obrir. Finalment, van acabar morint terriblement com la resta de cadàvers.

BEATRIZ CISNERO_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Vet aquí una vegada, dues millors amigues que es van separar del col·legi, ja que una va anar al d’Encamp i una altra al d’Ordino. La d’Encamp es va envoltar de males influències i a tindre més interès a fer amistats. En canvi, la d’Ordino se sentia més sola i insegura perquè no coneixia ningú. Un dia, la d’Ordino va canviar d’actitud, va demostrar seguretat i confiança. Va sentir que ja es completava i no tenia la necessitat d’anar darrere la gent. De cop i volta, les companyes s’hi van apropar per fer amistat. Finalment, cadascuna va fer el seu camí i van entendre que quan s’està en un nou lloc és important adaptar-s’hi, però sempre s’ha de ser un mateix.

LUCAS LOURENÇO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Pato Gang era una màfia molt buscada, constituïda pels seus líders, Piku, Pancito i Potato. El contraban d’armes no era legal, per això hi havia disputes constants entre màfies. En aquest cas, totes les màfies tenien por de la Pato Gang, ja que les màfies es van ajuntar per poder destruir el seu negoci. I, així, van atacar la base de la Pato Gang. Aquest atac va ser eficaç i van destruir quasi per complet la base. Van robar totes les armes, subministraments i més coses que es podien vendre a bon preu… El que no sabien és que… LA PATO GANG MAI MOR.

ARNAU CAPDEVILA TAMAYO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Quin és el sentit de la vida? Això és el que s’han preguntat els filòsofs per milers d’anys. Algunes de les filosofies que ho han intentat entendre són l’estoïcisme dels grecs, l’absurdisme d’Albert Camus, el nihilisme, l’hedonisme, l’existencialisme, l’epicureisme, etc. La veritat és que encara que algunes d’aquestes filosofies tinguin molt bones idees i que algunes m’agradin més que d’altres, jo en prefereixo una altra. Aquesta és una frase del filòsof grec Sòcrates: “L’única cosa que sé és que no sé res”. La frase relata la idea que mai ho sabrem tot. Per això no sé el sentit de la vida, i això m’agrada.

EDITH DA SILVA RODRÍGUEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Un autocar. Una nena. Cinc nois. Tres noies. Una paraula. Un cervell. Una memòria. Una nena amb personalitat. Una nena amb una vida. Amb una vida envejable. Una paraula que es torna una frase. Una frase que es converteix en una història. Una història que es transforma en l’obstacle d’una vida. Un cervell diferent. Un cervell amb unes capacitats increïbles. Un cervell on tot el que hi entra no en torna a sortir. Una memòria que emmagatzema imatges i paraules. Una memòria que recorda. Una memòria que no oblida. Uns personatges sense cor. Uns personatges sense vida, tot i que la cobren a canvi de ferir la d’una nena. 

JAN GONZÁLEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Molts cops a la nit encara m’imagino quan era molt petit.
El que més m’agradava era jugar amb els meus amics, també passar temps amb la família i passar-m’ho bé. Ara que ja soc més gran no puc gaudir d’aquells privilegis que tenia abans. Ara he de fer deures i estudiar per treure bones notes i no em vull ni imaginar el que hauré de fer més endavant. Si pogués, tornaria a ser un nen. Ho tornaria a fer per gaudir d’aquells moments. Però com que no puc, crec que hauré d’esforçar-me molt a l’escola per després tenir una feina i poder-me fer responsable de mi. Perquè… si al final la majoria de gent ha pogut, crec que jo també podré.

MELISSA MARASIGAN BATHAN_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Els ulls mai menteixen, em van dir, però cada vegada que em deia que m’estimava els seus ulls semblaven sincers. Fins que aquell dia vaig veure com m’enganyava. L’endemà el vaig confrontar preguntant-li: —Digues la veritat, m’estimes? —mentre el mirava als ulls. —Per què em preguntes això? Jo t’estimo molt! —va respondre evitant la meva mirada. —Mira’m als ulls! —T’estimo de veritat! —va respondre amb un to molest. —Ja no vull res més amb tu —vaig dir metre plorava. A casa, la meva mare em va eixugar les llàgrimes mentre m’explicava que els seus ulls m’havien mentit. Va dir: “l’amor és l’únic secret que els ulls no poden amagar”.

HUGO JORDAN FERNÁNDEZ_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Japó, una ciutat gegant amb molta gent educada i alguns extravagants. Ell estava al metro amb la família i amics de la mare. De sobte, un tsunami de persones de blanc i negre es van interposar al mig del grup i ell es va perdre. Es va preguntar què podria fer en aquella situació. Mentre se li entumien els ulls, un senyor gran el va trobar i li va preguntar què li passava, però el nen no entenia res, ja que el senyor era japonès, encara que no se l’entengués res, el senyor el va portar a la policia del metro. Ell estava molt esverat, però per sort un dels amics de la mare el va trobar i el va portar amb el grup.

Mariana Sofia Dos Santos  _3r A Lycée Comte de Foix

Sempre recordaré aquell fantàstic dijous. Van ser dos segons que quedaran gravats a la meva retina. Era elegant, atractiu, seductor, fibrat i molt esportista, però també amable, agraït i sempre disposat a donar un cop de mà. Tenia una mirada fascinant i uns llavis carnosos, era un encant de persona. Em vaig enamorar perdudament d’aquest noi. Vam començar a parlar i les nostres converses van ser genials. M’alegrava els dies amb el seu somriure  provocador i la seva mirada penetrant, els seus ulls eren la meva inspiració. Poc temps després va començar la nostra relació, una història d’amor increïble que ja fa part del meu dia a dia.