e_640

SAIOA FRANCO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La foscor envoltava la ciutat, els llums dels carrers eren els únics punts d’il·luminació. Caminava sola pel passeig marítim amb el so de les onades com a acompanyament. De sobte, vaig notar una mà que agafava amb suavitat la meva. Era ell. Aquell desconegut del bar. Les nostres mirades es van trobar, en aquell instant, tots dos vam saber que el destí ens havia unit en aquella silenciosa nit. Els nostres cors bategaven amb força, els nostres somriures van dir-ho tot, i les mans que s’havien unit ens van ajuntar per sempre més. En aquella nit silenciosa, començava una història d’amor que ningú havia previst, 

IVAN FERNANDES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dimarts, jugant a futbol, vaig caure i em vaig fer mal. Al cap de dos dies tenia l’entrenament de dijous i no vaig poder-hi anar perquè encara estava adolorit. El dissabte vaig fer un esforç per llevar-me i anar a jugar el partit, però encara no havia sortit de casa quan em vaig tornar a tòrcer el turmell i no vaig poder evitar plorar de mal. La mare em va posar una bossa de pèsols congelada al turmell per a rebaixar la inflamació i poder jugar. Durant el partit, un cop al cap em va deixar en coma. Quan vaig despertar a l‘hospital em vaig desmaiar. I en tornar a obrir els ulls vaig agrair que tot allò hagués estat un malson.

SOFIA ANTONELLA MAIDANA_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Ja fa uns mesos que en Simon actua d’una manera rara. La gent, quan passa pel nostre costat, em mira bocabadada i es tapa el nas de la pudor. Què és aquesta ferum? En Simon ja no es banya, ja no menja, ja no parla, no sé què fer amb ell. Sembla un nen, he de fer tot jo! Fins i tot, donar-li el seu llibre o ajudar-lo a moure’s perquè és incapaç. És estrany, això passa des de fa tres mesos. La nit anterior al seu gran canvi, tot era normal: vam sortir a passejar, estava animat i vam prendre gelat. La meva germana em diu que el deixi en pau però no entenc per què… Realment, soc molt incapaç d’acceptar que en Simon ha mort fa tres mesos.

CARLA LECHUGA QUINTANA_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Intento parlar però no puc, intento moure’m però no puc i, a sobre, sento el meu propi eco quan enraono. La gent que em ve a visitar només veu una nena pàl·lida que porta mesos immòbil al llit com un vegetal. Necessito dir als altres que, tot i que no puc obrir els ulls, puc veure i sentir el que diuen. Això m’estressa, que pugui escoltar-los però que ells no puguin sentir ni un “estic bé” dels meus llavis. Recordo els moments feliços viscuts amb la gent que m’estima, no per posar-me trista; al contrari, perquè són aquests records els que em donen força per lluitar, per tornar a gaudir de la vida amb els meus éssers estimats. 

ANDREA DE HARO_3r  A COL·LEGI MARE JANER

Sortia de l’escola amb l’alegria desbordada. La mare esperava al carrer. Parlava amb les amigues. Me n’adonava que la vida era meravellosa. Han passat uns anys i veig que la vida no és així. Em sento aclaparada. A l’escola  suspenc; els amics em deixen de banda; la família em critica. Tot sembla que dona voltes. Ara, la selectivitat. Aprovo, no . No sé cap a on estic anant. Trobar treball és esgotador.  A cada empresa on sol·licito feina em miren amb menyspreu. El meu marit no és a casa. Els meus fills són una salvació. Són el que em fa subsistir en aquesta vida. Però, quan creixin, m’ignoraran. M’espanto. Només era un somni. 

NACHO GIANASSO GELABERT_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo aquella vegada que vaig anar de vacances a França, a DisneyLand. Van ser les millors que vaig viure a la meva vida. Tot era diferent, tenia bons amics, els meus pares estaven junts, la meva mare encara hi era i el meu germà i jo… no havíem caigut en l’addicció. Ara estic al present, tot ha canviat, visc sol i els diners no m’arriben ni pel pa de cada dia. Ja no em parlo amb ningú. El meu germà està completament igual que jo. Ell va recaure fa poc, i jo… també poc després. Ja no sé què puc fer. Vull tornar al passat i reviure la infància. Aquells eren bons temps, no com els d’ara. Estic penedit d

ZOÉ ÁLVAREZ DJAKOVIC_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir vaig decidir sortir a renovar el meu armari. A la primera botiga vaig trobar uns pantalons molt bells i vaig voler comprar-me’ls, però el venedor em va dir que no m’anirien bé i que era millor que anés a un altre lloc; així que vaig sortir sense res. En una altra botiga vaig veure la camisa més maca que mai havia vist. Just al moment en el qual la vaig agafar la venedora me la va prendre de les mans i em va dir: “Aquest lloc no és per a gent com tu”. Em vaig quedar indignada i ella va cridar: “O surts o truco a seguretat”. Vaig marxar plorant, pensant que vivia en un món racista i injust i que ningú es mereix ser tractat així.

SARAH CHERKAOUI ZAFRI_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

No puc més, estic farta de ser diferent. No vull patir més. Quina és la diferència entre un home blanc o negre? Tota. Al bus, al restaurant, a les botigues, al col·legi, a l’edifici, per tot arreu, tothom em mira fastiguejat. Per què? Perquè soc negra. És culpa meva. Culpa nostra, dels negres. Quan els colons ens van considerar esclaus, tenien raó, perquè no som res. El problema soc jo, que torno el dia en nit, el blanc en negre. Soc negra, soc el desastre, soc la catàstrofe. No mereixo continuar vivint en aquest món en què fastiguejo a tothom. Ni tan sols val la pena d’escriure una carta de comiat. Ningú no em trobarà a faltar.

AINA PORTA MOLINÉ_3r C COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan me’n vaig anar de la platja a la muntanya. Recordo quan em vaig perdre al bosc. No sé quan vaig trobar el camí per tornar. Recordo el primer cop que vaig pujar a un arbre perseguint el meu germà. Recordo com em va ajudar a baixar. La meva vida continua amb molts més records que oblits, però no sé si em mantindré amb tants records al llarg de la meva vida. Quan em faci gran desitjaria seguir sent igual de feliç. M’agradaria conservar els millors records de la joventut i la vellesa. Passar les millors vivències a les generacions que vindran. Quan toqui l’hora de la meva partida, recordaré la vida com un llibre ja acabat.

CARLOTA BOQUET_3r C  COL·LEGI MARE JANER

Cada vegada em trobava amb més obstacles, tot es complicava. Últimament no podia parar de donar voltes a una cosa. Volia ser el millor, però no era capaç de saltar ni de córrer. Ni de caminar! No sabia com funcionava tot això, però semblava que tothom hi tenia traça, menys jo. Sempre que avançava em tremolaven les mans per por de fallar i de la burla dels meus amics. Jo continuava intentant-ho, fins i tot deixava de dormir per poder superar aquest nivell, és el més difícil de tots. De tant pensar, vaig fer un pas en fals i la meva vida es va acabar. Ara havia de tornar a començar de zero. És el videojoc més complicat que he jugat.

PATRICIA DAS NEVES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre m’havia fet il·lusió celebrar el meu aniversari. Però ara ja no em fa gens feliç. Quan era petita, sempre em posava eufòrica quan arribava el meu dia, i encara més si el celebrava amb els meus avis. Sempre recordaré aquell 8 de juny, quan estrenava els nou anys. El meu avi sempre m’havia tractat malament, però jo havia decidit donar-li una altra oportunitat. Ingènuament, pensava que canviaria quelcom, encara que fos perquè era la meva festa d’aniversari. Res no va millorar, em va insultar. Finalment, m’he adonat que primer m’he de valorar jo mateixa tot i que ara espero el meu aniversari com qualsevol altre dia per culpa seva.

ALEIX DA SILVA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una nit plujosa i freda, queien gotes ben grosses i amb força. Enmig de la foscor, una llum tènue brillava a través de la finestra d’una caseta. Dins d’aquella casa, una dona solitària llegia un llibre, immersa en un món de fantasia. De sobte, un toc suau a la porta va trencar la seva concentració. Amb curiositat, va obrir la porta i va trobar un gat negre ben xop. Sense pensar-ho dues vegades, va acollir el gat i en va tenir cura fins que es va recuperar del fred. La dona no sabia si quedar-se’l perquè diuen que els gats negres porten mala sort. Però, llavors, l’endemà, aquella dona va guanyar molts diners en un joc de loteria.

Caracteres: 724 | Palabras: 135 | Párrafos: 3 | Líneas: 14 /15 | Columnas: 1

NAYARA SOARES DA SILVA_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Jo crec que les persones solen ser bastant ordenades i tenen les idees clares, però en el meu cas és ben bé al revés. Tinc tantes idees que començo a marejar-me. De vegades les barrejo com si fossin els colors primaris de la pintura. D’altres vegades, tinc una idea però no m’acaba d’agradar. No us passa? A mi em passa molt i sovint.  És irritant sentir aquella veu. Aquests dies són bastant impactants, ja que sembla que el cap menteixi. Com odio aquella veueta que sona al meu cap… D’altres vegades em venen les idees brillants, les utilitzo i creo les històries més interessants. Aquelles que fins i tot jo em sorprenc. 

SARA GELABERT VELANDO_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Una vegada hi havia un nen anomenat Marc que sempre jugava als videojocs, la seva àvia es deia Mercè i ja era gran. En Marc preferia jugar que anar a visitar-la. Un dia l’àvia es va posar malalta i va ser hospitalitzada. En Marc continuava enganxat als videojocs. La seva mare li deia que deixés l’obsessió i que anés a visitar l’àvia i que parlés amb ella. En Marc va dir que hi aniria, però només aquella vegada, ja que tenia coses a fer. Dos setmanes més tard l’àvia Mercè havia mort. Quan en Marc se’n va assabentar, es va penedir de la seva actitud. I és ben cert que no valorem el que tenim fins que ho acabem perdent. 

NICOLES RIAL CALLIERI_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

La mort estava esperant per emportar-se la seva recompensa, com una aranya desitjant que algú caigués al parany, però ella no s’havia adonat de les intencions d’aquesta. Si ho hagués intuït, hauria sabut el poc temps que li quedava, com un grapat de sorra que es va escorrent entre les mans fins que només queden uns quants grans. El metge, com un pou negre, va anar engolint tota aquella esperança que quedava a l’interior del seu cor. Li va anunciar que la malaltia era terminal i la mort, l’única solució. Des d’aquell moment va deixar tot allò que li impedia ser lliure i va comprendre que si no se’n lliurava ara no viuria mai la seva vida.

MERITXELL PIRES RAMÓN_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Just en aquell moment se’m va parar el cor i el vaig veure allí, assegut al seu lloc al bar de la meva tia. Estava jugant a cartes molt content, de lluny, se’l veia feliç. Em va dir que m’apropés i ho vaig fer. No pensava veure’l de nou amb el seu xandall i aquella alegria que transmetia. Vam estar una estona parlant i va ser en aquell moment quan em va dir: ”Sé que ho pots fer, tan sols has d’obrir els ulls i superar-ho.” I, de sobte,  vaig sentir un soroll estrany, era l’alarma i em vaig despertar. Mai més va tornar amb mi i va ser la seva manera de dir-me l’últim “adeu”.

NOHA AJAL CARMONA_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Són aquelles persones que m’alegren el moment o fins i tot el dia. Són les persones vitamina, meravella, estrella o digues-li com vulguis. Són persones que saben reconèixer el valor de la vida i de les coses petites, boniques i senzilles. Són aquelles que no coneixes, però que et somriuen pel carrer i que et desitgen un bon dia, que t’ajuden a recollir alguna cosa quan se t’ha caigut o que et deixen passar a la cua de la pastisseria. Són individus que et concedeixen un segon, un minut o mitja hora i que, de cop i volta, canvien el curs de la teva vida i per un moment et fan trobar la felicitat amagada en l’anonimat. 

LAURA GONZÁLEZ SEDANO_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia hi ha més gent addicta a les noves tecnologies. Per culpa d’elles ja no podem confiar en ningú, perquè no sempre coneixem la gent amb qui parlem. Avui tothom parla pel mòbil, es veu a través d’una pantalla, xateja a través de les xarxes. Ja no sortim a fer un tomb amb els amics, preferim quedar-nos a casa fent videotrucades, mirant vídeos a internet, sèries a Netflix o simplement estant sols. Quan sortim a sopar, tots a la taula estem amb el mòbil; no hi ha comunicació entre nosaltres. Només ens parlem per demanar-nos de compartir les fotos que hem fet. Que sola em sento en un món tan connectat a les xarxes socials. 

AINHOA HIDALGO_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El sol i la lluna, la nit i el dia, totalment diferents, però plenament enamorats l’un de l’altre, amb el problema que mai es veien. Quan la lluna s’amagava, el sol sortia, i quan s’amagava el sol, la lluna tornava a sortir, i així repetitivament, mai arribava el dia en què es poguessin veure. Fins a la creació de l’eclipsi, un fenomen preciós que passava algunes vegades a l’any, on s’ajuntaven el sol i la lluna, i les seves ànimes, formant un cercle brillant i perfecte, expressant que l’amor no és impossible. Demostrant que la distància no importa, sinó que l’amor és cosa de sentiments. El sentiment d’estimar algú.

Caracteres: 682 | Palabras: 117 | Párrafos: 4 | Líneas: 14 /11 | Columnas: 1

CARLOTA AVENDAÑO_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El gos màgic i diferent. Un dia estava a casa i arriba la meva mare amb una caixa gran i diferent de les altres; era quadrada, però més gran que una caixa normal. Em va dir d’obrir-la i quan la vaig obrir vaig veure un gos diferent, no era un gos normal, no entenia per què anava en una caixa diferent. Quan el vaig treure a passejar va desaparèixer i no l’he trobat mai més, no sé on hauria d’estar. Tots diuen que no pot sortir al carrer, però jo no ho crec. A part, tots diuen que aquest gos l’ha tingut molta gent, i els ha passat el mateix, els ha desaparegut, això és molt estrany. Què li podria passar? Ho hauríem de buscar.