El karma ha arribat

per

Ainhoa Rivera Reina_3r A Col·legi Anna Maria Janer

Els meus ulls tremolant desesperats, observant l’escena amb confusió, el meu cos paralitzat darrere d’aquell vidre, el maquillatge cobrint a la perfecció les meves imperfeccions, el vestit d’home col·locat amb cura. Ningú al voltant, no entenia res però ara sí, la mort m’havia arribat i estava sol, ningú al meu costat, trist i afectat. Una llum em va il·luminar, tan bonica com sempre, amb els ulls plorosos, per fi algú vindrà a donar-me el comiat que em mereixia. “Tu t’ho mereixes, has sigut una mala persona, m’alegro de no tornar-te a veure mai més.” Això em va tocar al cor, el karma m’havia arribat. El preu per haver-li fallat.

Vacances extraordinàries

per

Aaron Giralt Flores_3r A Col·LEGI anna maria janer

El juny el vaig passar a Andorra: fires, futbol… El millor de les vacances, el temps lliure. El juliol a Palamós, família i amics. Hi havia viscut molts anys i vaig poder veure els meus amics. Va ser increïble, semblava que només havia passat una setmana des de primària. Molt i molt futbol! Vam jugar partits amistosos fins a fer-se fosc. A Andorra visc amb els pares però la família la tinc allà, ens veiem per Nadal i a l’estiu. També vaig anar a la capital, a Madrid; mai havia sortit de Catalunya. Vaig poder veure l’estàtua Eqüestre de Carles III, vaig anar a comprar… En fi, les vacances et fan relaxar i desconnectar de tot.

Paràlisi del son

per

Lola Vizmanos Alegre_3ème H Lycée Comte de Foix

Dormia plàcidament al meu llit quan, de sobte, em vaig despertar. Sentia que quelcom estrany estava succeint. Una sensació insòlita m’havia envaït. Vaig decidir aixecar-me per veure què estava passant i assegurar-me que no era res greu. Va ser llavors quan vaig notar que només podia moure els ulls. Estava totalment paralitzada. En aquell moment, un calfred em va recórrer el cos. Vaig voler cridar, però no vaig poder. Vaig voler plorar, però tampoc no vaig poder. El meu cor va començar a accelerar-se, notava les pulsacions al cap. De seguida, em vaig despertar. Estava suant. Aquella nit havia experimentat el que era la por.

Les emocions més pures no poden ser traduïdes

per

Clémentine Margerite Lagarrigue_3ème H. lycée comte de foix

Aquesta frase ens mostra que a vegades les paraules no són necessàries. A vegades no tenen sentit. A vegades n’hi ha prou amb una simple mirada per transmetre-ho tot, un simple gest. En aquest cas, la frase parla d’amor. L’amor que es pot sentir per una persona pot ser tan poderós que no és possible transmetre’l amb paraules. Crec que això també funciona amb qualsevol altre tipus d’emoció. No importa si es tracta d’un amic, un familiar o de la vostra ànima bessona. Quan amb aquesta persona una mirada és suficient per comunicar-vos, simplement és genial. Per a mi, la frase expressa aquesta connexió que pots tenir amb un ésser viu.

Sensació Mortal

per

Lluïsa Berrio Gigo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Arraulida al meu llit, noto com la meva habitació es va enfosquint i la nit s’apropa lentament. Uns ulls vermellosos m’observen des de la foscor, sé que no és la meva imaginació. Aquests ulls estan fets de sang i malícia, m’intento moure, però alguna força sobrenatural m’ho impedeix. El cor em batega acceleradament, m’explotarà, tinc el cos suat i tremolós. Els ulls es van apropant lentament, cada vegada estan més a prop i no puc fer res per impedir-ho, vull cridar, però de la meva boca només surten uns gemecs d’hiperventilació. L’habitació es va tenyint d’una foscor espessa i cruel, sé que el meu final està a prop.

Un dia amb superesportius

per

Joan Amat Charles_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Aquest 29 de desembre vaig estar en una cursa de superesportius a Andorra en què participava una de les meves amigues. Hi van participar dinou cotxes. L’endemà, va prendre inici la cursa des d’Andorra fins a Berlín. A les 10.00, els pilots començaven a escalfar els motors que van fer vibrar tota la ciutat. Sortien d’Andorra per la frontera del Pas. Un dels cotxes va punxar una roda, el van ajudar a canviar-la. Al cap d’uns 900 km vam fer una parada per menjar. Després, vam continuar sense parar fins a arribar a Berlín.

Un udol etern

per

Frida Jiménez Espin_4t B Col·legi Mare Janer

Udol. Fer la primera ullada i que siguis allà. Sense intercanviar cap nom, sabent que sempre estaries al meu costat. Cap preocupació. De vegades recordo estar en aquella situació on només ens preocupàvem per si plouria o faria sol. Quan vam arribar, ens vas cuidar a tots tres com la Nana a la Wendy i als seus germans. Encara així ho sabíem. Sabíem que sempre hi series allà per posar un somriure en les nostres carones angoixades en adonar-nos que s’acabava el temps. Cada vegada et feies més fràgil i trencadís. Les trepitjades, els lladrucs i el moviment uniforme de la teva cua s’esvaïa. El darrer udol. L’udol del buit. L’udol etern.

Pescant records

per

Joan Bastida i Montoriol_4t B Col·legi Mare Janer

M’arrauleixo fins que els genolls toquen la freda i humida terra. Poso les mans dins l’aigua suaument per no causar un rebombori. Espero i resto immòbil com la muntanya, i faig un silenci digne del bosc. És l’hora, la meva presa treu el caparró i l’ataco ferotgement com si d’una flama es tractés. Tot seguit, amb la velocitat del vent, atrapo aquell peixet llefiscós entre les meves mans. Llavors, el trec del rierol i el poso a la galleda. Descanso uns instants i l’enlairo cap a l’immens cel del més enllà, des d’on el meu iaio veu la peça que he capturat. Després la torno on li correspon, al superb regne aquàtic dins del profund bosc.

No passegis

per

Èrika Da Costa González_3r D EA 2A Ensenyança Encamp

He agafat el mòbil i les claus de casa. He sortit. Avui fa un bon dia. No hi ha ningú pel carrer. Ja he fet un parell de passes. No entenc res. Al tercer pas sento que volo, al quart ja m’he caigut. És una claveguera! Quin fàstic! No paro de demanar ajuda, però no hi ha ningú. Serà que hi ha obres? No ho sé… Estic indignat. Aquí no hi ha res, només fa pudor i les rates estan pujant a sobre meu. Què deuen voler? Serà que faig olor de formatge? No aguanto més. Tinc marejos. La pudor haurà entrat als meus pulmons? Segurament. M’he caigut a terra. Les rates crec que tenen el que sembla una pistola! Espera, que volen fer? No, espereu rates!

La nit més esperada

per

Marta Crespo Clerdan_3r D EA 2a Ensenyança Encamp

Tots coneixem aquella sensació de felicitat quan estem al poble. Ja portes un més allà. Avui és el dia més trist de tots, t’has d’acomiadar. Dius adeu a les amistats, a l’olor de llenya, a les sopes calentes per menjar… a poc a poc vas dient adeu a tot. La teva última nit la passes amb ell, tots dos sols. Aneu al mirador i mireu les estrelles, el mires als ulls i comences a recordar tots aquells moments. En aquell instant sents com els teus ulls comencen a cristal·litzar-se, són llàgrimes. Ell et consola, s’apropa a poc a poc a tu i de sobte sens els seus llavis sobre els teus. Per fi el petó tan esperat, és hora de dir adeu “fins mai”.

La carrera de la meva vida

per

Izan Roig_1ère Agora Lycée Comte de Foix

Dilluns 28 de setembre, falten encara dos dies per a la carrera. Estic nerviós ja que és la meva primera carrera en l’àmbit professional i fa molts anys que estic esperant aquest gran moment. Arriba el dia tan esperat, entro al vestuari per començar a canviar-me, es nota la tensió en l’ambient, la gent espera a les grades ansiosa davant la nostra entrada imminent. A les grades el públic s’alimenta de l’eufòria que es respira. Últims 30 minuts abans de començar la cursa! Els pilots reben informacions dels mecànics, estratègies de victòria, consells preciosos. El moment tan esperat és ara. Estic a punt de donar-ho tot. 3, 2, 1, llestos!

Un dia insòlit

per

Alexia Viladot_1ère Agora Lycée Comte de Foix

Tot va començar un dia normal, em trobava a Tràmits. Era un dia molt pesat i l’afluència de gent superava l’aforament màxim. Tota la gent es queixava, tothom estava impacient. Sentíem comentaris desagradables: “això és vergonyós”, “no sabeu treballar”… L’Èlia i jo intentàvem calmar la gent però sense èxit, al final vam acabar fent-nos unes polseres amb clips per no estressar-nos i el temps d’espera va arribar a assolir rècords històrics. Que insòlit! De sobte em vaig despertar rient i la meva mare em va comunicar eufòrica que marxàvem del país. Llàstima que les paraules de la meva mare no fossin un somni sinó la crua realitat.

Records invisibles

per

Inés Araujo_4t Col·legi Sagrada Família
Al fons de la capsa dels records vaig trobar una imatge, un viatge amb els amics, molt esperat, un viatge a Santorini, ho recordo perfectament, vam arribar a l’hotel i vam deixar les maletes a l’habitació, vam anar a donar un tomb, vam anar a la platja, l’aigua era molt transparent, molt neta, ho recordo perfectament, era una aigua ni molt freda ni molt calenta, vaig sentir olor a mar només mirar la foto però de sobte vaig obrir els ulls i estava a l’hospital! Com hi vaig anar a parar? Vaig trucar als meus amics i em van dir que vaig saltar d’un penya-segat i em van portar a l’hospital. Però van ser unes vacances inoblidables.

Un dia de vacunació

per

David Adrán_4t Col·legi Sagrada Família
Avui, 3 d’octubre del 2021, m’he de vacunar contra la Covid-19. Surto de l’escola a les cinc en punt. Em ve a buscar la meva mare i m’acompanya al centre de vacunació ja que no hi puc anar sol perquè no soc major d’edat. Tinc hora a dos quarts de sis. Hi arribo cinc minuts abans perquè si no potser no em deixem entrar. M’ha tocat la taula amb el número trenta. Hi ha una noia molt amable que m’introdueix l’agulla amb l’antídot contra aquest maleït virus. L’agulla és tan fina que no em fa gens de mal. La dona em diu que m’assegui un quart d’hora a la sala d’espera per si em fa alguna reacció la vacuna. Passat el temps marxem a casa.

Confús

per

Sofia Viguer_3r E  EA 2A Ensenyança Ordino
Ha començat la quarantena i no sé què faré… Porto una setmana i ja he fet més de 8 quadres, quan s’acabi això intentaré vendre’ls a veure si puc recuperar els diners gastats a la botiga on-line. Estic tot el dia mirant les musaranyes. Aquesta situació sembla surrealista, mai m’hauria esperat que passés això, les notícies parlant sempre de la Covid, els carrers buits i un silenci esgarrifós. De sobte estic sentint un soroll, em sona bastant no sé què potser. Ah! és l’alarma, com pot ser? Ha estat un somni? Sembla massa real tot.
Després d’un mes… no m’ho crec, ha passat el que vaig somiar, potser tinc alguna habilitat?

La gran aturada

per

Jordi Zanón_3r E  EA 2A Ensenyança Ordino
Encara recordo aquell dia. Estava entrenant amb tot l’equip de competició, esforçant-me al màxim, millorant i preparant-me, ja que eren algunes de les competicions dels pròxims mesos. A un mes vista, anava a la lliga nacional espanyola. Una competició de bon nivell a la qual ja havia participat sense bons resultats, però aquest any sentia que era diferent. De la mateixa forma participaria en la Premier Youth League, una competició oficial de la Federació Mundial, molt emocionant. Però de sobte el món es va parar, una pandèmia ens va frenar i tot i que em sentia millor que mai com a karateka, els meus somnis la pandèmia se’ls va emportar.

Fred d’estiu

per

Luis Cebrián Vélez_4t C Col·legi Mare Janer
Quan ens parlen de l’estiu, pensem en la platja, el sol, la calor… Jo també ho penso, però aquest any ja sabia que no seria un estiu típic, més aviat un estiu peculiar. Cada any, amb la família fem viatges de tota mena i aquest any el meu pare ja s’havia cansat de la calor infernal i va decidir fer-nos una sorpresa que a alguns els semblaria perfecta i d’altres no hi posarien ni el peu, però jo no sabia res del viatge. Crec que si m’ho haguessin dit no hi hauria anat ni boig. Em van posar un mocador als ulls fins a l’aeroport, quan vam arribar, me’l van treure de cop. No em creia el que estava llegint al cartell: Notam, Pol Nord.

Dos per una i una per dos

per

Pol Badell Valén_4t C Col·legi Mare Janer
Era un dia com qualsevol altre, sortint de l’institut, em dirigia cap al bus per marxar cap a casa. Llavors el Liam em va cridar per darrere.
– Ei, Aleix, espera’m! Vaig aturar-me un segon per fer-ho.
Vam anar junts al bus, com fèiem cada dia. Vam anar a comprar alguna cosa per picar, i ens vam dirigir cap a un lloc on sabíem que ningú no ens molestaria, l’esplanada que hi havia sota el pont de l’autopista. Després d’una bona caminada, quan vam arribar, vam seure a terra i li vaig dir: – Liam, crec que m’agrada la Paula. – I ell em va respondre: – Aleix, hi ha milions de noies al món, però crec que estimem la mateixa persona….

Les meves vacances d’estiu

per

Maruan Douhri_3ème D Lycée Comte de Foix

Us explicaré com va transcórrer una part de les meves vacances d’estiu. La primera setmana vaig quedar-me a casa, per dur a terme els preparatius del viatge que empreníem la setmana següent. Vam sortir d’Andorra un dimecres de bon matí. La meva família i jo ens dirigíem a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, l’anomenada ciutat blanca. El poble ens va agradar i durant aquells dies, en què disfrutàvem de la platja, vaig coincidir amb el Sr. Bartomeu, el fins llavors president del Futbol Club Barcelona. El vaig saludar i vaig fer-me una fotografia amb ell. Aquest moment va ser el més interessant de les meves vacances a Cadaqués.

Enterrat però no mort…

per

Joel Travé_3ème C Lycée Comte de Foix

Una tarda vaig sortir al bosc. Al cap d’una estona, un cartell de fusta envellida em va cridar l’atenció. Em vaig apropar i el vaig girar. ‘’Ajuda! Vull sortir!’’ estava escrit en color rosa i una cal·ligrafia de nen petit. Estranyat, vaig mirar pels voltants i vaig trobar mig enterrada una nansa. La vaig desenterrar; es tractava d’un bagul de petites dimensions que vaig obrir. A dins hi havia un braç de nen petit amb la pell apergaminada. La mà sostenia un retolador de color rosa. Em vaig guixar el braç. Funcionava! Angoixat, vaig comprovar que era del mateix color que la del cartell. Va ser l’últim cop que vaig anar a aquell bosc.