e_640

SEDNA CLASCÀ MARTÍN_3r B EA Segona Snsenyança de Santa Coloma

Respiro, espero i em tranquil·litzo,  nosaltres hem de ser, hem de viure. Recordo tot allò que he fet malament, no es pot tornar enrere. Soc a la muntanya, bec, oloro i torno a respirar, passa un esquimal ple de neu, brillant i gegant, no el podré tornar a veure, ja se n’ha anat.
No sé què fer amb la meva vida. Parlo, observo, tot és fosc, no bec res. És una sensació incòmoda, sense cap olfacte, no sento ningú, torna a ser tot fosc.
Tot és igual. Ha de canviar? Sí, és de dia, ja soc feliç, sento la vida com circula pels vents. No penso tornar enrere, era una sensació incòmoda, horrorosa, impactant. Soc lliure de fer el que vull.

NÀDIA PUJOL CALZADA_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Sento uns sorolls i m’aixeco del llit, l’habitació tota fosca, no trobo l’inter-ruptor per encendre el llum. I ho torno a sentir, la porta es tanca i la fusta cruix. Els nervis envaeixen el meu cos, vaig començar a suar, les tremolors arriben al meu cos, la primera llàgrima em va caure dels ulls. Els sorolls continuaven, de com se sent un plat caure a terra, un minut després un altre, i així contínuament. Em vaig amagar dins l’armari, no podia moure’m, volia demanar ajuda, però no em sortia. El riure d’una persona se sentia, se sentia que era a la cuina, després al menjador, al lavabo, i de cop es va obrir l’armari.

Olivia Sancho Leal_3ème H Lycée Comte de Foix

L’un és alt, té els ulls verds i els cabells marrons. Li agrada tocar la guitarra i és amable. L’altre té uns cabells negres que contrasten amb els seus ulls blaus. És molt graciós i sempre té quelcom a dir. El primer és atractiu, però el segon és més alt i el seu somriure és preciós. Però la veu del primer… La pressió de no saber qui et convé, qui no et deixarà, quin és el millor, és insuportable. Què prefereixes: la xocolata o la vainilla? El blanc o el negre? La platja o la muntanya? La música o el ball? Els dos són perfectes a la seva manera. Però només pot haver-hi un elegit. Serà l’A o el B? Tu què n’opines?

Noa Lorente Morales_3ème H Lycée Comte de Foix

Vas marxar. No sé per què; però ho vas fer. Avui, un mes després, penso si vas ser real o no; si la lluita i el dolor eren reals. No ho sé, no tinc cap resposta a cap pregunta i crec que si en tingués, no m’agradarien. Penso que em vas ensenyar tantes coses que ara el món se’m fa petit. No et mereixia, ho sé; però potser podries haver-te quedat més temps al meu costat abans de córrer lluny sense acomiadar-te. Ara em demano si potser la culpa va ser meva. Segurament vaig cridar i plorar molt o no vaig lluitar prou i tu ja no ho vas aguantar més. T’entenc. Tothom marxa, perquè no pot més. És normal. Jo també marxaria si pogués.

Abril Segarra Peix_3r A Col·legi SAnt Ermengol

Per què molts cops quan trobes l’amor et sents insuficient, si has aconseguit el que tothom vol, el que tu sempre volies? La veritat, no ho sé, per què hi ha aquesta sensació, tant de bo no existís. Em sento com si hagués guanyat el tercer lloc, però havia quedat primera. Al final aprens que estimar de veritat també costa, que no sempre és fàcil trobar allò adequat. Si estimes, estimes bé, no ho fas per qualsevol cosa. Quedar primer no val per res si no t’ho mereixes. Ja sé per què em sento insuficient, m’he adonat que jo no m’estimava, llavors difícilment puc estimar els altres, perquè primer t’has de saber estimar i valorar a tu mateixa.

Martina Gelabert José_3r A Col·legi Sant Ermengol

Navego pel mar. Tinc por. Estic sola. La tempesta s’apropa. Onades gegants. Una m’atrapa. No sé on soc. No veig res. Començo a fer voltes. Cop fort. Al centre de l’esquena.
Un silenci inquietant. Sento el soroll de les onades. Plena de sorra. Gust salat. Començo a tossir. Olor d’algues.
Obro els ulls. Sospiro. “Estàs bé? Què t’ha passat? Qui ets? D’on vens?” No sé què respondre. No tinc paraules. Noi amb cara d’estranyat. Arrufa les celles. “Quin idioma parles? M’entens?” Que pesat. Penso. M’aixeco i començo a caminar. Em segueix. M’agafa del braç. Em dona mitja volta. Em besa. “T’he estat buscant tant de temps.” Em deixo abraçar.

Ïu Francisco Culla_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

Un bosc, el terra és ple de flors. Totes són plenes de vida, gaudint el seu entorn. Cada vegada que faig un pas, es va tancant el cel portant foscor al preciós escenari. Les flors comencen a mirar a un altre lloc. M’hi fixo i veig un raig de llum enfocant una roca, és lluny. Començo a accelerar el pas per descobrir un nou i preciós escenari, digne d’un quadre dibuixat per la mateixa natura. Un autoretrat perfecte. Arribo al destí i veig totes les flors mirant la llum, damunt de la roca hi ha una altra flor. El lloc és perfecte, però se la veu faltada de vida, consumida, farta que tothom l’admiri per ser “perfecta”.

Clàudia Navarro Castells_3r E EA 2A Ensenyança d’encamp

Ell, jo. Parelles diferents. Temps, internet, quedades. Ell, jo, parella. Hores, dies, setmanes, mesos. Família, viatges, fotos, vídeos. Toxicitat, gelosia, moments, somriures, marques amoroses, petons, experimentar, regals. Discussions, ruptura. Ansietat, depressió, hospital, pastilles, pèrdua de pes, conflictes, zero felicitat. No anar a l’escola, falta d’estudis, psicòleg, psiquiatra, pares. Mentalment malament, pensaments, ajuda, ferides, cor trencat, lluita.
Temps…
Solucions, parlar, tornar, persones noves, zero sentiments. Arriscat, bonic, sa, 2a relació. Ell i jo, sense ningú més.

Nerea Collarte_3ème G Lycée Comte de Foix

Segurament aquesta dita tothom se la sap de memòria, però què és el que realment perdem? Em faig aquesta pregunta ja que el temps no és una cosa que puguis perdre. Recordo bons moments gaudint, moments en els quals he estat feliç, però que també m’he enfadat i he plorat perquè no s’acabessin. Ara bé, molts cops m’hauria agradat estar en algun altre lloc, fent qualsevol altra cosa, pensant què faria, oblidant-me d’on era i amb qui estava i després m’he penedit de no haver gaudit i penso, he perdut el temps? Trobo que ens passem la vida buscant aquest or i no sempre el trobem perquè està davant nostre i són aquests moments.

Oriol Carmona_3ème G Lycée Comte de Foix

L’Aleix era un nen minusvàlid que havia perdut la mobilitat per un accident de moto quan era petit. Després d’uns sis anys de rehabilitació va aconseguir una mica de mobilitat, a poc a poc. Després de durs anys de recuperació, va aconseguir caminar, córrer i fins i tot fer vida normal. Amb les ganes de superar la seva por a la moto, va començar a agafa-la. Al cap d’un temps, els seus pares li van regalar una moto i el nen una mica insegur va començar a practicar cada dia. Quan va agafar confiança va anar al col·legi però va relliscar amb la pluja. Després de dues hores amb el cap a dins del seu casc, no va aconseguir sortir amb vida.

Leandra Riberiro_4t  Col·legi MAre Janer

Recordo quan era molt petita i ens preguntaven què ens agradaria ser quan fóssim grans. Recordo sentir els meus companys de classe dir: bomber, professora, metgessa, futbolista, cuinera… Recordo quedar-me callada, sense saber què volia ser de gran, cap d’aquestes coses que deien els meus companys m’agradava gaire i només somiava poder ballar i ballar sobre els escenaris.
I això ens porta al dia d’avui, que ja estic a 4t d’ESO, i encara no he decidit el que vull fer quan sigui “gran”, però sé que si la meva “jo petita” m’estigués mirant em diria que seguís els meus somnis, que són els únics que em faran brillar a la vida.

Max Perles Hernández_4t  Col·legi Mare Janer

Un dia qualsevol m’aixeco al matí, obro la porta, noto la gespa amb els peus descalços, obro la freda tanca per anar a l’escola, però hi arribo tard. Ningú em crida l’atenció, entro a classe, dic bon dia, ningú em contesta, surto al pati i m’assec, però no rebo cap atenció, no em molesta. És hora de tornar cap a casa. Agafo el bus i no em fa pagar el bitllet, suposo que serà sort. Premo el botó de l’estop però no funciona, crido el conductor i no m’escolta.
Arribo tard, massa tard. Camino fins a arribar a casa meva. Em començo a alterar perquè la començo a veure, la veig, veig la freda tanca del maleït cementiri on ara visc i viuré…