e_640

Sara Guerra_4rt Col·legi Sagrada Família
Només recordar tot el que em vaig imaginar amb tu, el meu cos tremola per dins. He passat una mala època per culpa teva, però saps què, que gràcies a tu, ara soc més forta, i sobretot més valenta. T’escric aquest text per agrair-te que gràcies per il·lusionar-me i enamorar-me de tu. Ara se el que és l’amor i la confiança sobre les persones, te’n recordes quan em deies que estaries aquí sempre i que mai te n’aniries, doncs… no et veig. També deies que per mi et mories, però veig que respires, no passa res, una mentida més. En fi, gràcies per tot, perquè al cap i a la fi, també m’has fet passar bons moments, mai t’oblidaré, adeu.

Kimetz Fernández Vicente_3r F EA 2A Ensenyança Encamp
Un dia, un detectiu estava resolent un cas a Osaka. Aquell cas tractava de dos criminals que es deien Tekila i Xampany, se’ls reconeixia per ser els dos homes de negre.
Els delictes que van cometre són assassinat, robar joieries i tràfic de drogues. Un dia els dos criminals van decidir robar la joieria d’Osaka. El detectiu ja s’ho imaginava, per això era allà. Ell anava a enxampar-los quan de sobte va aparèixer una dona molt atractiva vestida de blanc, passava per davant d’ell. El detectiu se la va quedar mirant uns instants. Els criminals van escapar i des d’aquell dia el detectiu intenta esbrinar la identitat d’aquella dona.

Martín Abrantes Tomás_3r F EA 2A Ensenyança Encamp
Sentia el vent entrar per la finestra, estava sol i una mica trist. Vaig sortir al balcó i vaig escoltar com les onades trencaven a l’escullera prop de la platja. No hi havia ningú i a penes s’escoltava res, només les gavines que estaven allà. De sobte una noia de cabell negre, ulls marrons i morena, era bastant guapa. Me la vaig quedar mirant. Vaig mirar el rellotge i el temps no passava, estava parat. Seguia sense passar ningú per la platja. Mentre mirava a la noia m’adonava que estava al paradís, ja que allò era un lloc de somni. Vaig tornar a mirar el rellotge, les hores no passaven. En aquell moment em vaig adonar que…

Judith Torra Cubillo_S3B Col·legi Sant Ermengol
Un noi i una noia s’atreien mútuament, cap dels dos no sabia donar el pas, es notava que hi havia química per la forma com es miraven, s’agradaven en la distància. Els dos joves sentien una estranya sensació al ventre cada vegada que es miraven als ulls.
Un dia que plovia a bots i barrals la noia sortia de l’escola i es va trobar el noi sota la pluja, sense res per refugiar-se. Va decidir donar-li aixopluc sota el seu paraigua; però al noi se’l veia trist i apagat, no tenia el seu meravellós somriure de sempre. Van connectar amb la mirada i abans que ell pogués articular una sola paraula, ella li va fer un càlid petó als llavis.

Maria Gaytan Aixàs_S3B Col·legi Sant Ermengol
Avui hi hem tornat.
Fa dos anys la Paula, la Jana, en Xavier i jo vam anar a la muntanya. Feia un dia esplèndid, però després va començar a nevar.
De sobte, vam sentir un soroll molt estrany, cada cop se sentia de més a prop i sense adonar-nos-en, una allau ens arrossegava muntanya avall. Quan ens vam despertar, ens van dir que la Paula no havia sobreviscut.
Ningú havia tornat a la muntanya, fins avui.

Arnau Prieto Ferrer_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Un dia, un fotògraf d’un diari va rebre l’encàrrec de fer les fotos d’inauguració d’un zoo. El fotògraf, una vegada allà, va començar a buscar animals. Al cap d’una estona, va trobar un búfal, un tigre i un lleó, va demanar ajuda per col·locar-los per fer la foto. Van estar-s’hi tot el dia, al final el fotògraf ho va aconseguir, però es va queixar molt ja que els animals no estaven domats i que els ajudants eren nous i no sabien molta cosa. Quan el fotògraf va entregar les fotografies al director del diari, aquest no s’ho va pensar dos cops i el va despatxar per haver tardat tant, tant que inclús no va ni mirar la feina feta.

Joana Pereira de Sa_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Hi ha dies que estàs present però no estàs present, és a dir, que la teva ànima realment  no és aquí, mirant què passa al teu entorn ni pensant en això. Aquests moments que desitjaries estar sol per poder escoltar la teva música, llegir algun llibre, fer quelcom que t’agradi o simplement recordar bons moments i gaudir d’això. No vols quedar amb ningú ni sortir de casa. Aquests dies en els quals penses que el que necessites és no sortir. Però quan ho fas et poses a pensar sobre el que significa realment estar a casa… que entre aquelles quatre parets és el lloc més segur en el que molta gent li agrada refugiar-se.

Jana Mitjana Ubach_3r Col·legi Sagrada Família
Veig un punt negre que s’atansa, la frescor m’acarona la cara, cada cop el veig més a prop, els dubtes em fan tremolar… Avança en línia recta cap a mi, sense distraccions ni desviacions, el tren està a punt d’arribar. Mil pensaments es contradiuen. Hi ha dos camins: un salt endavant cap a un futur incert o quedar-se immòbil davant la vida. La gran decisió és inevitable i a l’últim moment amb impuls pujo al tren. Abandonant tot el meu passat, ja no hi ha marxa enrere… al passat no hi puc tornar, la buidor m’envaeix. A través de la finestra veig com la meva història s’allunya, dues llàgrimes perfumades de dolor em ragen a banda i banda del nas.

Pere Moles Farré_3r Col·legi Sagrada Família
Em desperto, em vesteixo i vaig cap a l’escola. Només entrar per la porta del col·legi, veig els meus companys i professors, tots vestits de negre. Em pregunto per què està tot tan estrany i tan silenciós. Des del passadís, escolto la gent plorant i quan obro la porta, gairebé m’agafa un infart. Veig el professor de l’escola al terra, mort, i fred. Al voltant, els meus companys i altres professors. Em pregunto com ha passat. Sona el meu despertador. Em desperto i vaig corrent cap a l’escola. Només entrar per la porta del col·legi veig els meus companys i els meus professors, tots vestits de negre.  No vull obrir la porta.

Morgane Kyaw_3ème E Lycée Comte de Foix
Hi havia una vegada un noi i una noia que vivien sols en una casa, allunyats de la població, molt pobres. Van passar els anys i semblava que vivien contents, però no era així.  Una nit, un tornado va agafar la casa, i va enviar-la de viatge amb els dos habitants. Durant aquell temps la noia i el noi se sentien molt bé, perquè en realitat eren massa pobres com per fer un viatge.
El tornado va escoltar-los i va decidir ajudar-los. Va continuar passant per tot el món i els deixava sortir de casa perquè poguessin menjar o beure. La vida era molt millor així. A través del tornado, hi havia moltes persones conegudes que els “visitaven”.

Enya Grau Jamiloun_3ème E Lycée Comte de Foix
Era l’any 3180, jo tenia 9 anys quan, de sobte, vaig veure una vaca rosa sobre una muntanya davant de casa meva. En aquell moment, vaig sortir corrents de casa per veure aquell animal amb un pelatge d’un color sorprenent. Quan vaig arribar a dalt de la muntanya, vaig agafar aire i el vaig deixar anar. Vaig veure aquell peculiar aspecte de la vaca a prop meu, fins que vaig voler tocar-la, però de sobte, l’animal va començar a volar cap al cel. Uns segons després de veure aquell esdeveniment, em vaig despertar del meu coma. En aquell moment, vaig mirar al meu voltant i vaig veure la meva família plorant, perquè ja feia més d’un any.

Naïa Bedes_3ème H Lycée Comte de Foix
Un dia, el Torpe va relliscar amb una pell de plàtan sortint de casa, quan anava a la feina. Es va fer un blau més per a la seva col·lecció. De camí, va parar a l’Starbucks a prendre un Chai latte, però li va caure i en va haver de pagar un altre. Va arribar tard a la feina i el seu cap li va dir que si ho tornava a fer l’acomiadarien i no li parlaria mai més. Quan va plegar eren les 19.30 h. En arribar a casa, la seva parella li va dir que es mereixien una nit de relax. Van anar a Caldea i, volent impressionar la seva dona, va fer un salt mortal. Es va fer un traumatisme tan fort al cap que va morir a l’acte. Va ser una estupidesa.

Julieta Vega_3ème H Lycée Comte de Foix
Passen els dies i res no ha canviat. La majoria del temps penso què podia haver passat si no hagués passat això. Potser tot el que m’està passant no és més que un somni. Recordo aquell dia que estava amb la meva mare i vaig sentir un soroll semblant a una capa de gel trencant-se. Vaig mirar les meves potes fredes d’os polar bebè i vaig veure que estava assegut en un iceberg. Vaig començar a cridar amb totes les meves forces, però la mare continuava el seu camí. No em sentia. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que mai tornaria veure-la. Vaig decidir estirar-me completament, perquè sabia que anava a la deriva.

Xavi Aranda Serra_3r A COL·LEGI MARE JANER
Abans-d’ahir, agafat de la mà de la meva mare, vaig entrar a una classe i vaig seure a una cadira en què ni tan sols em tocaven els peus a terra, amb una professora al davant alta i alegre passant llista. Ahir era diferent, em trobava dalt d’una llitera en unes colònies de 3r de primària fent guerra de coixins i llençant-nos mitjons pudents. Avui com si res, ja no estic llençant coixins ni entrant a P3, sinó que soc aquí, a tercer d’ESO, llegint el meu microrelat sobre la meva ràpida vida, als companys amb qui he conviscut des que feia P3. I ara em pregunto… On em trobaré demà, quants anys tindré i sobretot amb qui estaré?

Jan Ballesté_3r A COL·LEGI MARE JANER
Recordo apartar-me les prunes del pollastre perquè no m’agradaven. Recordo la ceba que el tió cagava quan no podia més. Recordo veure la desfilada dels Reis a mitjanit. Recordo pujar a casa corrents a obrir els regals. Recordo anar per les escales. Recordo avançar la meva mare, els meus germans… Recordo que cada segon que passava, el somriure se’m feia més gran. Recordo obrir la porta amb molta il·lusió… Ara recordava no haver avançat el meu pare a l’escala. Ara recordava que el meu pare havia marxat ràpid cap a casa enmig de la desfilada. Recordo que em va costar entendre-ho. Recordo que els següents Nadals res no va tornar a ser igual.

Anna Ramonet Blasi_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Última hora lectiva de finals de juny. Feia una calor insuportable. Atordits, miràvem com la professora escrivia a la pissarra moltes frases seguides d’un “comenceu a copiar que ho esborraré de seguida”. A les cares dels meus companys podia veure la fatiga de portar hores de classe monòtones escrivint sense parar. Tots ens moríem de ganes de sortir d’aquella rutina en la qual portàvem tot l’any. Les agulles del rellotge de la classe sonaven cada cop més fort, i tots teníem ganes de marxar d’aquell infern i no tornar-hi fins a l’any que següent. El timbre sonà per fi i tota l’escola sentí l’eufòria de l’inici de les vacances d’estiu.