e_640

Tresa Vergès_3ème F Lycée Comte de Foix
Portava una setmana molt estressant, els deures, els meus pares, anar a dormir tard pels deures, anar als entrenaments de natació molt d’hora al matí… Per fi, va arribar el cap de setmana, pensava passar el dissabte mirant el mòbil per posar-me al dia, però als meus pares se’ls va acudir d’anar a Lles. Uff. Quin pal! De morros tot el viatge. Si us soc sincera, vaig passar un dia meravellós. El fet d’estar a la natura sense cap lligam amb les tecnologies em va permetre de tenir la llibertat de gaudir de la tranquil·litat amb la millor companyia. Poder fins i tot, amb la serenitat que comporta, contemplar una vaca remugant.

Beatriz Oliveira_3ème F  Lycée Comte de Foix
Tu saps què passarà demà, tu saps si demà aquesta persona que és important per a tu estarà aquí amb nosaltres, la veritat ningú ho sap. Tu penses que demà tindràs una altra oportunitat per anar-hi a parlar, però no t’atreveixes, per por d’obtenir una resposta negativa, però mai ens plantegem que potser que aquesta persona demà ja no estigui aquí, i que no sigui un dia com els altres. No perdis el temps, atreveix-te, perquè no sabem si demà ho podràs fer, i podries haver perdut una oportunitat d’anar-hi a parlar, perquè ara ja és molt tard per a mi, no facis que sigui tard per a tu.

Arnau Aranda Pedescoll_3r C Col·legi Mare Janer
El cel era ple d’estrelles o això crec, ja que estava submergit en aquells pensaments que no em deixaven dormir després d’assabentar-me que al meu pare li havien disparat. Van anar passant les hores i el meu pare continuava en coma, i de sobte, la màquina a la qual estava connectat va començar a xiular i van començar a entrar professionals, que em van fer fora de l’habitació. Uns minuts més tard vaig començar a veure com aquells metges i infermers anaven sortint de l’habitació tot somrient. Llavors, un infermer em va deixar entrar, i vaig entendre aquells somriures de satisfacció: el meu pare havia guanyat la partida a la mort.

Judit Rodríguez Castejón_3r C COL·LEGI MARE JANER
Havia tingut un dia d’aquells que val més oblidar. Passejava tota pensativa pel carrer donant-li voltes a tot el que m’havia passat, quan de sobte et vaig veure. El teu cos esvelt, el teu perfil enigmàtic, el teu color rosat, el teu posat elegant. Va ser veure’t i vas aconseguir robar-me un somriure i que oblidés per uns moments el fatídic dia. Des de llavors no puc evitar passar per la mateixa vorera dia rere dia i amb l’esperança de trobar-me amb tu. Aquesta tarda no hi eres. La tristor s’ha apoderat de mi. L’estiu ha acabat i amb ell el meu preciós flotador rosa ha marxat de l’aparador, donant pas a les carabasses.
Fins aviat, amic!

Erik Pires dos Santos_3r E EA 2A Ensenyança Encamp

Aquell dia, com qualsevol altre, vaig anar amb els amics a fer acrobàcies, però aquell salt no va anar com esperàvem. No pensàvem que fos tan perillós. Va ser l’últim per a tots.
Em vaig despertar a l’hospital, amb la notícia que mai més podria caminar. La caiguda va ser molt forta i el problema era irreversible. Tot s’aturà en aquell maleït dia. Havia practicat molt per a això i estava tot preparat, però no va resultar com esperava. No hauria d’haver passat. Era com si no fos real. No sabia què fer en aquell moment. No notava el meu cos. Només podia veure’m envoltat de tubs. De sobte, un soroll em va despertar. Tan sols era un malson.

Ainoa da Silva Torques_3r E EA 2A Ensenyança Encamp

Fràgil: cada vegada que el tocaven s’arrugava, cada vegada que queia es trencava una mica. Aquell paper va acabar al terra trencat en mil bocins, i la solució no podia ser ni la cola ni la cinta. No era tan senzill, estava molt malmès. Un dia caminant pel carrer el vaig trobar, era a terra. Els meus ulls veien una cosa especial en ell. El vaig agafar. Em va sorprendre molt. El paper estava molt malmès, era quasi impossible fer-ne una reconstrucció. A l’arribar a casa vaig llegir-ne cada tros. Hi havia una història molt llarga al darrere. Vaig llegir la història sencera i vaig entendre que l’única manera d’ajudar-lo era actuant.

Père Marsenyach_3ème E Lycée Comte de Foix
Era un dimecres d’estiu al matí, el sol il·luminava la parròquia d’Encamp. Vaig trucar a la iaia per saber com es trobava, ja que tenia molt mal d’esquena i li costava caminar. Em va respondre amb un: “Nen el mal d’esquena em matarà.” Em vaig ficar a riure i li vaig demanar si estava a casa per fer-li una visita. Em va dir que sí, que hi podia anar. Vaig sortir de casa, vaig passar pel casc antic tan bonic que hi ha a Encamp. Arribant a casa de la iaia, em va arribar l’olor de la botifarra i de l’embotit, em va preparar un esmorzar complet, tot i tenir mal d’esquena. En aquests moments me n’adono de la sort que tinc. T’estimo molt iaia!

Alexia Fernández_3ème E Lycée Comte de Foix
Què és un sentiment? El sentiment és una emoció sotmesa a un pensament. Sense ell no tindríem sentit comú, ni empatia. Abans deien que el sentiment era una alteració de l’ànima, però realment està associat al cor com a òrgan, mentre que el pensament està associat al cervell. Jo crec que sense, no seríem res, ja que ens defineix la nostra personalitat. Hi ha gent més tímida, altra més extravertida, gent més alegre, altra més apagada, etc. I per això el sentiment és important. Imagina’t viure sense amor, amor d’amistat, familiar o de parella, seria trist. Bàsicament el sentiment és el que fa que siguem únics, que siguem nosaltres.

David Maceira_3r D EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Estàvem jo i el meu equip al TIM que és un torneig de bàsquet que s’organitza una vegada a l’any. Ens trobàvem al partit de classificació per a la final. Jugàvem contra un equip difícil que tenia un equipament com el dels Lakers.
Vam començar el partit. A la primera part ja anàvem perdent 20-27, no era tant. En canvi, la segona part vam espavilar i vam acabar empatats fins a la sisena part que havíem quedat 64-64. Estàvem tots molt tensos pel resultat. Al final de la setena part, anàvem 75-73, no anàvem guanyant per això no ens vam confiar tant i vam sortir pel final del partit aconseguint l’empat i els tirs lliures.

Cerni Jeansou Aché_3r D EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Era un partit de lliga a divisió d’honor, era un partit contra el Barça. Quan va arribar l’hora, el nostre equip estava bastant nerviós perquè anàvem a jugar contra el millor equip del món. Anaven primers de lliga. Quan va començar el partit, ens van començar a marcar un gol, i un altre, i un altre, i un altre, fins a fer-ne a sis. Un company meu va arribar a l’àrea i va provocar un penal, em va tocar xutar-lo jo i vaig fallar. Però després un altre company va acabar marcant un gol, però ens en van tornar a marcar dos. Finalment, a dos minuts del final del partit i vaig acabar marcant un últim gol.

Jaime Jiménez Espín_3r B COL·LEGI MARE JANER
És clar, tenia molta il·lusió i molta por a la vegada. No volia trobar-me amb una colla de flipats i, com era d’esperar, volia trobar bones persones, amb els meus gustos i hobbies. No vaig trobar cap dels dos, em vaig trobar una cosa millor, una colla de personatges, que eren molt diferents als amics de Mèxic, no menjaven picant, no jugaven amb els joguets tradicionals, i tot i així, formaven un grup d’amics que mai no hauria imaginat, un grup d’amics, que es complementa, que més que un grup d’amics, s’assembla a una família. I és així com m’he adonat que canviar de vida d’aquesta manera és la millor experiència que he pogut tenir.