Dia: 5 de febrer de 2011

Berta Bigordà_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ell estava estirat. Jo me’l mirava asseguda des d’una pedra. Vaig veure que em feia signes. M’hi vaig apropar, en aquells moments era la persona més feliç, més nerviosa o més enamorada del planeta. Sincerament desconec quin era el millor sentiment per definir-me, però em vaig estirar igualment al seu costat, sobre la llosa freda del teulat de la borda on ens havíem vist per primer cop. Jo no tenia fred perquè a la seva vora tot era perfecte. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. De sobte vam aixecar la mirada cap al cel, i estic segura que la màgia dels estels ens dibuixava un cor, el cor més brillant que havia vist mai.

Joan Recasens_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX

No l’he trucada dient-li que l’estimo, ni li he fet un regal d’enamorats, és més: em va agradar la seva manera de riure. Penso en ella quan em desperto, quan estic trist, quan no sé què fer i quan se m’il·luminen els ulls contemplant els petits detalls que fan especials cada un dels meus dies: un sol radiant, una lluna trista. Però només he estat 2 minuts per escriure això, però només he tingut un segon en el qual li he demanat que m’estimi. Després seguiré somiant en ella, esperant que algun dia em dediqui una de les seves mirades, com jo quan dono un motiu a cada estrella pel qual t’estimo. Saps què? Em falten estrelles.