Bic

Anna POY_2e A LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic Bic i tinc quatre anys. Sóc llarg i prim, amb un barret blau i la meva pell translúcida permet veure’m la sang blava. Quan vaig néixer era bonic i molt útil, però el meu amo un dia em va agafar el barret i me’l va destrossar amb les dents, potser estava enfadat. Ara ja sóc gran i el meu amo cada dia s’enfada més amb mi, però jo no entenc per què. És ell qui em gasta. Avui no em trobo massa bé, el meu amo m’està deixant sec. M’estic buidant. Les meves últimes gotes de sang són el que ara em mantenen viu. Escric unes últimes paraules i se m’acaba la tinta.

T’estimo massa

Raquel OLIVEIRA_2e B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella m’ha donat la vida, una educació, amor, i mai a la vida m’ha deixat sola. Alguns cops m’ha esbroncat, però jo li ho agraeixo molt, perquè gràcies a ella no he engegat a dida els meus estudis ni el meu aprenentatge, com fan avui en dia molts adolescents de setze anys. Mai m’ha sigut fàcil expressar els meus sentiments vers la mare. Per això li escric aquest microrelat farcit de bons sentiments. Vull que sàpiga que les sensacions que sento per ella no es poden explicar amb paraules, això vol dir que és la persona més important per mi. Jo per ella donaria tot el que fos necessari, fins i tot la vida.

La nit

Ingrid Estrada Favrel_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan som petits, la nit ens fa por perquè se’ns amaguen monstres sota el llit. Quan ens fem grans, els monstres són diferents. La manca de confiança en un mateix, solitud, penediment i encara que siguem més grans i més savis, ens segueix fent por la nit. Dormir. És el més fàcil de fer. Només hem de tancar els ulls. Però per a molts de nos­altres dormir sembla que està fora del nostre abast. Volem fer-ho però no sabem com aconseguir-ho. Però una vegada que ens enfrontem als nostres dimonis, ens enfrontem a les nostres pors i ens lliurem als altres per ajudar. La nit no fa tanta por perquè ens adonem que no estem completament sols en la foscor.

El rec

David Pérez Compte_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

M’aturo en un banc, al camí del rec de l’Obac, des d’on veig tot el paisatge d’Andorra. Al primer pla de l’esplèndida vista hi ha unes branques d’arbre que van despullant-se de les fulles mortes. El cel comença a enfosquir-se i es confon amb l’altra banda de la vall. La ciutat està plena de cotxes amb els fars encesos, però no sento el seu soroll. Observant millor es pot veure com es van encenent els llums de cada casa al fons de la vall. Encara es pot distingir algun pi en un parc ple d’herba i d’enllumenat. Me’l quedo mirant com absorbit mentre somio, de cop sento una veu que em diu murmurant: “Desperta que fas tard…”

Fugint del passat

Eric Torrontera Ruiz_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Ara visc a Andorra, vaig venir de Madrid per buscar pau. Després del que m’havia passat, fugia amb el meu fill per començar una nova vida. Ara estic millor. Vam començar casant-nos, estimant-nos, respectant-nos, després la cosa va anar canviant i vaig començar a sentir por, odi i ràbia, fins que em va pegar. Vaig pensar que tenia la culpa de tot. Aquella tarda d’estiu al balcó on hi havia una posta de sol preciosa em va demanar perdó. Jo vaig acabar pensant que havia canviat… Acollidor, agradable i afectuós. Però tot va tornar a ser com abans: em va tornar a pegar i humiliar. Vaig decidir afrontar la realitat i fugir del meu passat.

Formiga gegant

Gisela de Carvalho_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

M’acabo de llevar. Però, què és això? On sóc? Miro el meu voltant i estic enmig d’una selva. Decideixo anar a fer un volt i veure on sóc realment. Caminant trobo un munt de roques que em dificulten el pas. M’he trobat mil i una espècies de plantes que mai no havia vist i crec que ni es coneixien. Mentre penso en el Nobel, algú em toca pel darrere. Ai! Una formiga gegant! Començo a cór­rer sense mirar enrere, i em refugio en un tronc. Quina sort, ha marxat. De sobte em ve al cap la fabulosa idea de pujar a una d’aquestes plantes estranyes i veure on em trobo exactament. Quan aconsegueixo arribar a dalt, puc veure casa meva. Oh, no! M’he encongit!

Records

Míriam Daravano_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino per un passadís llarg i fosc, sense cap raig de llum ni de color. Miro enrere, imatges tristes i doloroses es reflecteixen nítidament sobre la superfície de les parets, com una pel·lícula; davant, les parets estan buides però lluminoses i alegres. M’intento apropar, però una força lligada al meu peu em reté. Una cadena amb una bola gegant d’acer em força perquè no pugui avançar més. Intento trencar-la, però és massa dura. M’assec en aquell terra dur i fred, només sóc una presonera dels meus records i del meu passat. I amb un pas lent i feixuc, arrossegant aquella bola, intento dirigir-me cap a un futur indefinit.

Dia memorable

Esther Regada_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo aquell dia que ens vam conèixer. Jo estava sola i trista, sentada en un racó. Recordo com vas posar la teva mà sobre la meva esquena, com vas seure al meu costat sense pensar-ho dues vegades i com vas començar a parlar-me. Em sentia tan bé que la tristor va desaparèixer en un instant. Recordo que em vas agafar la mà i ens vam posar a cór­rer i a cridar com si ens coneguéssim de tota la vida. Mai no m’has preguntat què em passava aquell dia, només vas voler que fóssim amigues per sempre. Recordo la nostra amistat i la visc, perquè aquells bons temps, encara ho són, encara existeixen i seguiran existint en els nostres cors.

Vaig caure

Marc Balaguer_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Un pres esta sent jutjat al tribunal per haver assassinat la seva dona. El jutge li demana la versió dels fets, ja que si no hi ha cap raó justificable seria condemnat a cadena perpètua. L’assassí li va dir: Miri senyoria, estàvem parlant molt tranquil·lament sobre els meus hàbits alcohòlics, a la cuina, mentre jo estava pelant patates amb un ganivet força llarg i punxegut. És clar, no n’havia trobat cap altre, quan de cop i volta, rellisco i caic a sobre seu. I així fins a vint-i-quatre vegades. El pres va passar la resta de la vida a la presó caient moltes més vegades amb objectes contundents a sobre dels seus companys.

El teu nom

Marta Freixas_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ORDINO

El teu nom és tan bonic com destructiu. Per tu hi ha dolor, solitud i llàgrimes. Però sempre se t’ha perdonat, perquè sense tu no es pot viure i ets tan bonic que et tornes necessari. Però no sempre portes destrucció, també portes molta felicitat i per això se’t perdona. Quan miro el cel, de nit  o de dia hi veig el teu nom. En els nens i les famílies hi veig el teu nom. Perquè el teu nom és a tot arreu i fa la gent feliç, i quan m’envoltes amb els teus braços llargs i amb la teva escalfor em fas feliç tot reflectint-te a la lluna i als estels fas feliç a tothom. T’admiro i et necessito. Perquè el teu nom és amor.

La Xoà

Héctor Zarza_1r B CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Va ser una nit molt freda.
No hi veia i em deixava portar per la situació tot i que era conscient que allò no tenia cap mena de sentit.
Plovia a bots i barrals i l’ansietat em superava.
Ganes, desig, ànsia per a crear  la raça perfecta!
Però només podia trobar monstres sense control, que ho destruïen tot…
fins i tot ells mateixos…
Maleïts humans!

Mai diguis adéu

Maria Pérez_1r B CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Diuen que la distància és un obstacle. Jo crec que fins i tot arriba a ser bo perquè fa que sempre tinguis ganes de veure algú i que quan el vegis, aprofitis cada minut al seu costat. La distància aclareix els sentiments, no dubtaràs si estimes algú quan el tens lluny. T’adones en quina mesura el necessites. Enyorar és bonic encara que de vegades faci mal. “Ulls que miren per últim cop, braços que donen l’última abraçada i llavis que són portes de l’alè, calleu amb un últim petó”. Quan hi ha amor de veritat no hi ha distància; és una gran prova d’amor.

Per a què la mort

Richard Ventura Sulit_2n DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL AEL

Tinc una certa edat, començo a pensar en la mort, penso que la meva mort serà extremament patidora. La mort deu servir per poder viure la vida més intensament. També penso en les llàgrimes i en les que realment anirien amb sentiments intensos. Llavors, en aquella tomba, penses que molta gent t’està mirant, penses que realment són allà perquè els importes, però si ets mort, ja no pots pensar ni saber si realment els importes o és només que ho fan veure. La mort deu ser hor­riblement sentimental ja que si ets mort no pots tornar a expressar els teus sentiments a les altres persones a qui donaries les gràcies per tot el que han pogut fer per tu.

Dues guerres

Amadeu Huesa Curto_2n DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL AEL

A l’habitació no hi havia llum i aquella dona no tenia força ni per caminar. Caminar implica un esforç psicològic molt petit. Encara que ens trenquem una cama ens ajudem de crosses, encara que un home a la guerra no pugui caminar s’arrossega amb els braços, però aquella dona tenia ferides de dues guerres, no de bales ni de ganivets, sinó d’una guerra contra un ogre poderós amb les mans de ferro i una altra contra si mateixa. L’ogre té part de la lluita guanyada. Ella no sap el perquè, però el seu cap és una caixa de dinamita, on tota la pólvora es barreja. La metxa està a punt, només un petit llumí sortit de la seva pròpia mà encén  l’autodestrucció.

Jo sense tu

Marc Tarruell Roma_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estimada persona. La meva timidesa fa que cada dia pensi més en el teu somriure, en la teva mirada, en els teus cabells daurats que m’enceguen d’amor. Des que et conec no puc viure sense que, de tant en tant, em saludis amablement. Un, dos, tres segons és el que dura aquesta fantàstica sensació, després, tot és desesperació. Desesperació perquè veig que amb mi no canvies. Que cada dia sents el mateix per mi, que cada dia estic més a prop del precipici. Sentir una cosa tan profunda per tu és el que fa que dia sí, dia també, jo sigui la persona que més t’estima en aquest mocador verd i blau amb el qual eixugo les meves llàgrimes.

My heart will go on

Xavi Pérez Torrent_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Trobo el teu rostre en el llòbrec. La teva mirada enreda la meva. Només vull existir si és al teu costat, vull viure per sempre en aquest somni. Mai no em sentiré tan lliure com en aquest etern moment que, consumint-se, cada cop és menys. Únicament vull sentir els batecs del teu cor. Ritme constant, harmonia exuberant. Cada carícia em fa delirar. No necessito ni vull temps per a discórrer, només em fa falta l’alè del teu somriure. Cap vocable arribarà a declarar-me mai qui ha estat el faedor del meu anhel, només tu em revelaràs l’arcà que amaga aquesta ànima. Necessito dir-te quelcom ètic, amb sentit, però no puc. T’estimo, ho sento.

Carta al Pare Noel

Désirée Machado_Tle BPR REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimat Pare Noel, aquest any m’he portat molt bé, les meves notes són bones, la veritat que em sorprenc a mi mateixa, no sé com m’ho faig, suposo que és perquè si vull ho puc aconseguir. Per això, no vull un patinet, ni una bicicleta, tampoc vull una moto, ni un cotxe. No necessito un ordinador nou, ni un lector de CD, ni uns cascos per escoltar música. Tampoc que em toqui la loteria, per què voldria tants diners? La veritat és que no necessito res. No fa falta que vinguis aquest any, no et deixaré ni galetes, ni llet i la xemeneia estarà encesa. Però gràcies igualment. Bon Nadal, no treballis massa, i feliç Any Nou.

Quan l’amor s’acaba

Rui Lima_Tle BPR RESTAURACIÓ LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor es pot trobar a qualsevol lloc, però tot pot començar per una petita discussió que es va fent cada cop més gran. De cop la discussió s’acaba i apareix la ràbia i pensaments deshonestos amb qui s’ha discutit. Un temps després la ràbia es transforma en tristesa que al mateix temps es transforma en dubtes. De cop et preguntes quan vas començar a discutir amb aquella persona, per què va començar la discussió. Et preguntes també quan vas començar a estimar-la i sobretot quan va aparèixer la ràbia cap a aquesta persona, quan van començar aquests pensaments deshonestos. De cop et preguntes, quan es va acabar l’amor?

Torna amb mi

Jesús Rubio_1r BPR COMPTABILITAT LYCÉE COMTE DE FOIX

El 18 d’octubre em vaig aixecar com qualsevol altre dia, però aquell va ser un dia diferent. Tenia molt present que a les sis de la tarda viatjaria cap a Armènia amb la selecció de futbol. Faltaven poques hores per marxar i encara estava a classe quan el meu professor va rebre una trucada. Em va mirar i em va dir que m’esperaven a recepció. Vaig sortir volant, no sabent què podia passar però quan vaig veure el meu germà plorant, ja vaig saber què havia passat. Em va caure el món a sobre. A Armènia, durant deu dies, vaig estar completament sol sense l’amor ni l’afecte de cap familiar. No cal dir que va ser molt dur. Et trobo a faltar…

No se’n pot dir amics

A. Teixeira_1r BPR COMPTABILITAT LYCÉE COMTE DE FOIX

S’està posant de moda el fenomen dels amics traïdors. Els que per davant són el que volen fer creure que són, però que per darrere són el que ja sabíem que eren. Fa ràbia admetre que els que creies que eren amics teus són els que saben com ferir-te on més et fa mal i, a sobre, són uns covards perquè t’ho fan per darrere. Moltes vegades no s’adonen del mal que et fan perquè pensen que ets un titella sense sentiments, que et deixes manipular per ells. Això és aprofitar-se dels més dèbils. Crec, doncs, que és millor tenir-ne pocs i saber de quin peu calcen que tenir-ne mil que es mostren d’una manera i actuen de forma ben diferent.